Benazir Butto ha mort a un atemptat islamista

La ex primera ministra de Pakistan ha mort al segon atemptat que pateix des de l’octubre.

Aquest article no vol ser un panegíric, ni tan sols un homenatge, d’un personatge públic (les dues vegades que va sortir del poder ho va fer sota acusacions de corrupció i no seré jo qui dubti de la corrupció de la classe política), sinó una reflexió sobre l’accés al poder de les dones a l’Islam.

Els elements que voldria que tinguéssiu en compte quan analitzem aquesta qüestió són els següents:

Pakistan és un estat islàmic i això vol dir que la seva existència com a estat diferenciat de la Índia es basa precisament en el fet que la seva població és majoritàriament musulmana i no hindú o budista. “Pakistan” vol dir “terra dels sagrats o dels purs” i això deu voler dir que no estan contaminats per les altres religions.

Benazir Butto era una dona musulmana que havia arribat al poder dues vegades per mitjans democràtics. De fet, quan la van matar, estava fent un acte de propaganda política de cara a les properes eleccions.

Les dones musulmanes no governen habitualment els seus països (i això és un eufemisme, ja ho sé!), de fet, la primera vegada que Benazir Butto va accedir al poder, els seus opositors van argumentar que el fet que una dona els governés era contrari a la tradició, a la llei islàmica i, fins i tot, contrari a les lleis de la naturalesa (pobre naturalesa, sempre en la boca dels que menys la coneixen …).

Per tant, que una dona musulmana hagués arribat al poder polític a un estat predominantment musulmà, i s’hi hagués mantingut amb una certa estabilitat hauria tirat per terra qualsevol argument sobre la il·legitimitat de l’accés al poder per part de les dones (no oblidem que els fets, quan es produeixen, invaliden els arguments més sofisticats) i l’hagués convertit en un fenomen normal. Òbviament, la violència amb la que s’ha impedit aquesta possibilitat (han mort més de 20 persones), ens indica que els arguments ja no se sostenien per si sols: un argument sòlid no necessita cadàvers per a sostenir-se.

És, per tant, lamentable que uns dèbils mentals (només la feblesa actua amb tanta violència) hagin impedit que l’Islam s’apropi a la normalitat. Esperem que aquesta normalitat arribi quan abans millor i no només a l’Islam (conec algun estat aconfessional del Sud d’Europa que mai ha estat governat per una dona elegida democràticament, i no em refereixo a Andorra ni a Portugal). Esperem que al Pakistan la democràcia sigui algun dia més important que la puresa i, mentrestant, alegrem-nos de ser impurs!

Jesús Gómez.

Si vols conèixer la notícia de forma més àmplia, consulta els següents enllaços a la premsa digital:

www.lavanguardia.es/lv24h/20071227/53422094089.html;
www.avui.cat/article/mon_politica/17191/govern/pakistan/mante/la/data/eleccions/tot/la/mort/benazir/bhutto.html; www.elmundo.es/elmundo/2007/12/28/internacional/1198857681.html?a=6741f8cc90784f40583295004154a081&t=1198864264; www.elpais.com/articulo/internacional/Cientos/miles/paquistanies/despiden/Bhutto/ciudad/natal/elpepuint/20071228elpepuint_3/Tes;
www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=470342&idseccio_PK=1007
www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2680769

Tatuatges

Com que no us animeu a enviar-me cap article, m’he decidit a obrir el foc jo mateix; a veure si us provoco suficientment com per què deixeu la vostra proverbial mandra i escriviu alguna cosa.

Com que s’apropa Nadal (escric això la tarda abans de la festivitat) a l’Institut vam gaudir d’un d’aquells dies ambigus per al professorat: hem d’anar però no a fer classe. El meu cas és peculiar: havia d’estar a la biblioteca i, per tant, vaig presenciar una xerrada sobre tatuatges … En el seu moment presentaré la meva valoració sobre l’activitat i faré els oportuns comentaris sobre l’oportunitat de l’activitat, però ara em volia centrar en algun dels aspectes que em van cridar l’atenció al llarg de l’exposició. Podríem sintetitzar alguna d’aquestes qüestions de la següent manera:

La senyora que va fer la xerrada va defensar amb entusiasme la bellesa dels tatuatges, i va argumentar que aquests constitueixen un element diferenciador de la individualitat; de fet, va dir, si a la nostra cultura actual no estan prou ben vistos és per culpa del cristianisme (de fet va dir “catolicisme”, tot confonent la part amb el tot) i de l’Islam, que pretenen imposar la uniformitat entre els individus i, per això, prohibeixen els elements diferenciadors, i fan passar als tatuats per persones de mal viure, marginats i subversius…

Bé, si em coneixeu sabreu que no sóc precisament un paladí del cristianisme, ni de l’Islam (ni de cap altra religió), però, en aquest cas he de trencar una llança en favor d’aquestes religions: la conferenciant va exposar com el tatuatge s’ha fet servir a les més variades civilitzacions com a element diferenciador entre classes socials i, també, de gènere (els tatuatges de les dones són diferents dels masculins, els monjos budistes no tatuarien mai una dona …). Em sembla, per tant, que si una religió impedeix que un estigui obligat a anar amb el carnet d’identitat, social i sexual, gravat a la cara … ben vinguda sigui aquesta religió que impulsa la igualtat (no necessàriament la uniformitat) entre totes les persones, al marge de la seva classe social, o les seves peculiaritats sexuals.

De fet, les societats que van aparèixer al llarg de la xerrada no són precisament exemples de societats igualitàries. Tampoc no és d’estranyar que els nazis tatuessin les seves víctimes, als camps d’extermini, per tal de diferenciar-les i classificar-les correctament …

En realitat la nostra societat ha evolucionat cap a una certa uniformitat en l’aparença impulsada per un desig d’igualtat: les dones porten pantalons com si fossin homes i els homes duen els cabells llargs, com les dones (que diria la meva àvia). I, si volem, ens tallem els cabells o ens posem faldilles i presentem una aparença acord amb la nostra voluntat actual, sense etiquetes permanents …

Tal i com una vegada li vaig dir a un alumne que s’havia tatuat l’escut del Barça a l’alçada del cor: i si un dia d’aquests et fas del Madrid? Canviar és dolent?

No deixeu que cap marca permanent defineixi per sempre la vostra imatge estètica, ideològica, esportiva, social, sexual … Sigues el que vulguis a cada instant: tatuar-se és posar-se una etiqueta que no es pot canviar i només les pedres no canvien.

Jesús Gómez.