La crítica de Hume a les tres substàncies de Descartes (Concurs de St. Jordi; Autor: Jordi Alcudia)

Hume creia que les nostres impressions ens informen sobre d’allò que anomenem qualitats, però no tenim cap impressió de la substància, és a dir que no podem afirmar que tinguem cap coneixement real d’aquesta. Per això comença a formular una crítica sobre les tres substàncies que va enunciar Descartes:

El món exterior: diu que no es pot afirmar el seu coneixement perquè en la nostra ment només hi ha percepcions, per tant no podem tenir coneixement de cap lloc que haguem percebut amb anterioritat.

L’existència de Déu: diu que no es pot demostrar la seva experiència perquè tampoc l’hem percebut. D’altra banda altres arguments demostren l’existència de Déu dient que es la causa de la naturalesa. Això segueix el principi de causa-efecte per Hume però com tampoc tenim cap percepció de la naturalesa, així com no tenim cap impressió sobre aquest principi. Per això, segons Hume, no es pot demostrar l’existència de Déu.

L’existència el Jo: segons Hume el Jo és només un conjunt de percepcions perquè tampoc el podem percebre amb els sentits.

Segons la meva opinió aquestes teories presenten una sèrie de contradiccions i errors que esmentaré a continuació:

Abans de res, m’agradaria dir que Hume s’equivoca quan diu que no existeixen les idees innates perquè jo puc demostrar que sí existeixen. Només al néixer ja tenim unes idees que no ens han ensenyat, com per exemple el coneixement de la nostra existència; nosaltres sabem que existim i que pensem (això coincidiria amb el “penso, per tant existeixo” de Descartes). A més d’això, tenim els instints que ens diuen per exemple com hem de mamar per alimentar-nos de petits. Ja que, com podien distingir el primers éssers humans del que era comestible o del que no si ningú els havia ensenyat abans? També podríem considerar la comunicació com a idea innata, ja que des de sempre l’ésser humà s’ha comunicat entre els de la seva espècie.

Per això, en primer lloc hem de poder reconèixer que sí existeix l’existència del Jo com a substància perquè encara que no l’haguem percebut, des de sempre hem sabut que existeix, ja que com diu Descartes: “si hi han idees, hi ha d’haver algú que pensi aquestes idees”.

En segon lloc si hem admès l’existència de la idea innata podem creure que Déu existeix com a substància. D’altra banda no sabem necessàriament si aquesta substància és tant perfecte i bondadosa com ho deia Descartes perquè aquest autor també presenta una forta contradicció: si Déu és perfecte perquè és totalment bondadós entrem en un conflicte, perquè si és totalment perfecte no li ha de faltar de res, i per tant no li pot faltar tampoc una certa maldat perquè: com podem saber que tot allò que és bondadós es perfecte? Potser el no tenir defectes és una imperfecció perquè li falten qualitats que un altre ésser pot tenir. Un exemple seria dir que un ordinador és perfecte perquè no té ni errors ni avaries. Però si jo tinc un altre que sí que en té, el meu ordinador ja té una cosa que l’altre no té, per tant com que el meu ordinador supera a l’altre en errors i avaries, ja no podem dir que el primer ordinador és perfecte perquè ha estat superat en alguna qualitat.

La crítica sobre el món exterior sembla la més coherent perquè és veritat que no tenim coneixement sobre cap lloc on no haguem estat i tampoc tenim cap idea innata que ens ho expliqui. Exemple: no sabem si hi ha vida en altres galàxies perquè no les hem vistes.

En conclusió, podem demostrar l’existència de Jo amb molta claredat però les altres substàncies no es poden ni negar ni afirmar totalment. Cadascú que pensi el que vulgui.

Un comentari a “La crítica de Hume a les tres substàncies de Descartes (Concurs de St. Jordi; Autor: Jordi Alcudia)

  1. Hola OK. Antes de mostrarte mi punto de vista (como cada uno piensa lo que quiere…¡VAYA! La realidad es subjetiva, en eso estamos la mayoría de acuerdo, espero, incluso Descartes y Hume. Cosa que conllevaría a filosofar mucho del asunto como qué es la verdad, ¿algo relativo, absoluto, o existen ambas? Esto no me aleja tanto del tema) quería decir que me parece geníal tu punto de vista, además de tus argumentos llevados, creo, a una lógica coherente (no soy sensible en reconocer falacias o errores, discúlpame) si viviéramos en la europa del siglo XVIII. Me ha gustado como has escrito, sí; además aportas cuestiones interesantes dignas de ser reflexionadas. Pero estoy muy influenciado de pensamientos más contemporáneos como el de Freud y Darwin, y no puedo quedarme sin discrepar en varios puntos.

    Hume no se equivoca cuando dice que no existen las ideas innatas, y desde luego, yo no las demostraría con el hecho de nacer, porque en esa etapa lactante no tenemos conciencia, es decir, no tenemos un Yo que reconozca ni su identidad ni su realidad. En cualquier caso, a los instintos que apelas para las ideas innatas por el hecho de alimentarse y comunicarse, no las veo como algo innato, sino como algo biológico y evolutivo de lo cual es hereditario, por supuesto. El niño que nació y no mamó murió, y el que comió una piedra en vez de una manzana quizá también murió. De los afortunados que no lo hicieron… se intuye el resto (todo esto dicho a la ligera). No me quiero meter con la comunicación ni en el lenguaje porque todavía no tengo del todo una idea clara al respecto, ya que pensamos porque hablamos encerrando la realidad en el lenguaje, por lo que si no nos comunicáramos seguramente no pensaríamos, así que retraigo ese punto en una opinión personal especulativa, no he encontrado una verdad aún, si es que la hubiere (si alguien la tuviese, por favor, ya sabeis). En fín, que no existe una Res Cogitans porque esta se crea cuando se tiene conciencia de la realidad. Diría pues, que la conciencia del hombre es una cajita abierta llena de percepciones dentro de una cajota cerrada llena con más percepciones aún; por lo que me atrevo a decir, si has cogido la metáfora (es bien sencilla y estúpida, desde luego), que la cajota grande esconde la verdad de la realidad que percibimos.

    Ya ves que no creo en substancias ni en ideas innatas, asi que tampoco creo en Dios. Para mí, Dios sería una presión moral de nuestro inconsciente (no quiero entrar en detalles porque se aleja de la discusión de Descartes y Hume). Pero tengo que volver a discrepar. Ese Dios perfecto que crees que no es perfecto porque le falta imperfecciones… no creo que sea así; ya que ese Dios, seguramente si tenga imperfecciones, ¿y por qué no?, seguro que conoce el mismísimo averno y todos los pecados más escandalosos; pero lo que le hace perfecto es elegir el bien, la bondad, la perfección y la verdad absoluta. Resumo, ese Dios es perfecto porque escoge aquello perfecto, aquello imperfecto lo rechaza. Así hay un Dios perfecto, porque ya conoce el mal. ”No hay santo sin pecado”. (Este argumento del libre albedrío es muy cristiano, y yo sin creer en Dios).

    En fin, mi intención no es persuadirte, ya que es verdad, que cada uno entiende la realidad y la verdad como se vaya percibiendo. Sigue pensando lo que quieras, aunque personalmente prefiero que las verdades, que los pensamientos que albergamos cada uno de nosotros sean dinámicos, tolerantes y dispuestos a cambiar cuando se tenga claro convencimiento de una nueva verdad alternativa. Considerar todos los puntos de vista siempre, no deja de ser otra cosa que el aprendizaje en sí, que nunca acaba, ni debe acabar (esto último es entre platónico, socrático también cartesiano).

    Especulen, reflexionen, insulten, filosofen, muerdan, coman, beban, vivan, mueran…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *