La caída del Imperio romano, d’Anthony Mann

Publicat el 20 abril 2013 per bernard.sara1120

FITXA TÈCNICA:

Nom original: The fall of the Roman Empire

Director i guionistes: Anthony Mann, Ben Barzman, Basilio Franchina i Philip Yordan.

Any d’estrena: 1964

Durada: 188 min.

Repartiment: Stephen Boyd, Sophia Loren, Alec Guiness, James Mason, Christopher Plummer, Anthony Quayle, John Ireland, Omar Sharif, Mel Ferrer, Eric Porter, Finley Currie, Andrew Keir, Douglas Wilmer, George Murcell i Norman Wooland.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

ARGUMENT:

Viena, any 189 d.C. Les tropes de Marc Aureli (Alec Guiness) s’instal·len prop del riu Danubi. L’emperador i el seu conceller Timònides (James Mason) acullen els reis i procònsuls de l’Imperi amb el fi d’anunciar que l’emperador delegarà el poder al general Livi (Stephen Boyd) i no al seu fill Còmmode (Christopher Plummer). Marc Aureli mor i Livi renuncia al seu càrrec a favor del seu amic Còmmode, qui li encomana la missió de protegir l’imperi davant la mirada de desagrat de Lucil·la (Sophia Loren), també filla de Marc Aureli, que s’haurà de casar amb el rei de Síria (Omar Sharif) per dominar els enemics de l’Est.

Livi, amb l’ajut de Timònides intentarà convèncer el cap dels bàrbars (John Ireland) d’acceptar la ciutadania romana. En el Senat de Roma es vota a favor de la pau romana, desencadenant la ira de l’emperador Còmmode, que accepta obligat i envia Livi a la frontera Est, i a Lucil·la a Síria, país al que ha sotmès a una forta pressió fiscal. Lucil·la i Sohamus es revolten contra l’Imperi. Còmmode torna a cridar Livi perquè aturi la revolta. Sohamus mor en la batalla. Còmmode proposa a Livi governar junts, a canvi de crucificar els sublevats esclaus. Aquest es nega. L’emperador mana assassinar els bàrbars. Timònides acaba perdent la vida. Livi és empresonat i els seus amics el traicionen a canvi d’or. Còmmode li ofereix la possibilitat de salvar la seva vida en un improvisat quadrilàter. Livi guanya. El poble aclama Livi com a nou emperador, però aquest rebutja l’oferta, furiós per la negligència d’un Senat i una ciutadania sotmesa als designis de Còmmode.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=qoTGoUaL3-Y[/youtube]

CRÍTICA:

Durant els títols de crèdit s’escolta la banda sonora composta per Dimitri Tiomkin, el leit-motiv de la qual és un tema religiós de cert aire funerari, una melodia que sintetitza l’esperit de la pel·lícula, un rèquiem al final d’una època marcada per una determinada civilització. Coneixent les inclinacions ideològiques del seu productor, Samuel Bronston, es pot interpretar que la pel·lícula identifica l’Imperi Romà com un paradís perdut, i que la seva corrupció interna el porta cap a la destrucció: de fet, no hi manquen escenes plenes de figurants que ballen feliços gràcies a l’or amb què Còmmode els ha comprat a Roma, la nova Babilònia: Aquella nova Babilònia podria ser, segons suggereix Bronston, la mateixa en què es pot convertir el món occidental coetani a ell, en què van tenir lloc diverses convulsions socials. D’allà que en últim pla de la pel·lícula- un pla general en que la meitat de l’enquadrament queda cobert pel fum d’un foc que consumeix els amics de Lucil·la i Livi mentre que en la segona aquests baixen per una escalinata, declinant l’oferta de regnar com a emperadors, horroritzats per la barbàrie- es presta a lectures conservadores del film.

Deixant de banda aquelles disquicicions, el cert és que totes les produccions de Samuel Bronston filmades a Espanya, aquesta és l’única que conserva cert prestigi. El crític Quim Casas va notar en el seu anàlisi del film el següent: “Se nota en la pel·lícula la pugna entre els conceptes del productor i les idees del director: aquesta col·lisió d’interessos de vegades dóna estimables fruits, com en la seqüència de la marxa dels prínceps, ambaixadors i procònsols, és un moment molt propi de Bronston, però Mann li treu premeditadament solemnitat amb les diverses confusions de Marc Aureli i el seu conseller grec Timònides, incapaços de saber la identitat de la meitat dels personatges que el saluden. O en una escena amb carreres de quàdrigues entre Còmmode i Livi, concebuda com expressió d’una relació, la de rivalitat/apreci entre dos personatges”.

D’aquesta manera, en La caída del Imperio romano es poden veure dues pel·lícules: una espectacular plena de figurants que obeeixen als desitjos megalòmans de Bronston, i Mann filma els decorats per mostrar la seva luxosa construcció, no com escenaris d’un drama col·lectiu que se li escapa entre les mans. La segona és un film l’acció del qual avança lentament durant l’època hivernal, en el claustrofòbic decorat de fortificació en la frontera- molt westernià – i amb tocs de tragèdia shakesperiana: el diàleg de Marc Aureli amb si mateix sobre la proximitat de la mort.

Aquesta pel·lícula queda com la producció més tètrica ja no de Bronston, sinó de Hollywood sobre el món romà, amb permís d’Espàrtac.

Us atreviu a fer recerca i a trobar-hi les errades històriques, així com els seus encerts? Us recomano de seguir, a indicació de la Margalida, el llibre de Fernando Lillo Redonet El cine de romanos y su aplicación didáctica (Madrid, Ediciones Clásica 1994 pàgs. 95-101).

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí.

El Príncep Perdut de Stephen Poliakoff

Publicat el 15 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: The Lost Prince

Director: Stephen Poliakoff

Guionistes: Stephen Poliakoff

Any d’estrena: 2003

Durada: Dos capítols de 1h 30 min. (3 hores en total, aproximadament).

Repartiment: Matthew James Thomas, Miranda Richardson, Tom Hollander, Bill Nighy

País d’origen: Regne Unit

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

ARGUMENT

Aquesta mini-sèrie britànica recrea la curta vida del darrer fill de Jordi V d’Anglaterra: el príncep John (1905-1919). Ha estat un tema desconegut fins fa poc perquè la família reial britànica ho havia ocultat i, quan va sortir a la llum fa uns deu o quinze anys, va ser tot un escàndol per a la monarquia anglesa, semblant a l’enrenou originat amb Lady Di.

El príncep John era fill del rei Jordi V i de la reina Maria d’Anglaterra, però era diferent als seus germans: als cinc anys d’edat va començar a patir d’atacs epilèptics i en veure que el seu rendiment acadèmic no progressava, també van descobrir que el príncep patia d’un principi d’autisme. Poc a poc el petit John va quedar apartat del món exterior, doncs era una vergonya que el rei de l’imperi britànic tingués un fill “inapte” per fer una carrera política i militar, i fins i tot una vida normal. A mesura que John creixia, s’anava separant de la seva família; amb l’excepció d’en Georgie, un dels seus germans.

Els pares del príncep van decidir enviar-lo a viure al camp, apartat de palau i apartat del món que li pertanyia per ser fill de qui era. La seva institutriu, Charlotte Bill “Lalla”, va ser l’encarregada de vetllar pel benestar i l’educació d’en John. La Lalla feia companyia al príncep quan patia dels seus atacs i poc a poc va aconseguir que en John anés millorant en els seus estudis i fins i tot que s’aficionés a dibuixar i a tenir cura del seu jardí. A més a més el príncep George visitava sovint el seu germà i la Lalla.

Van passar els anys i amb l’ajuda de la Lalla, en John va poder demostrar a la seva família que era un nen normal i corrent i que era capaç d’aprendre i comportar-se com un príncep. Els pares i sobretot l‘àvia van sorprendre’s amb l’avenç del petit i van emocionar-se en un recital de trompeta que ell mateix va protagonitzar juntament amb la seva estimada institutriu que l’acompanyava amb el piano.

La innocent i feliç infantesa del príncep va coincidir amb alguns esdeveniments històrics que van afectar directament a la seva família: la mort d’Eduard VII d’Anglaterra que va significar l’ascens al tron del seu pare Jordi V (1910), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i l’assassinat dels seus parents russos: el Tsar i la família a mans dels bolxevics soviètics (1918).

De fet, el 1908, els Romanov van visitar els Windsor i en John va ser-hi present perquè encara no havia patit d’atacs epilèptics. En John va quedar meravellat dels seus parents de Sant Petersburg: el fort llaç familiar que els unia i com de feliços semblaven. Quan la notícia de l’abdicació de l’últim monarca rus (març de 1917) va arribar a les oïdes d’en John, va proposar que si no tenien on anar, podien venir a viure amb ell i ajudar-lo a tenir cura del seu jardí.

Un cop acabada la guerra, mentre jugava amb en George, va patir d’un atac epilèptic que li prengué la vida amb tretze anys. Qui va plorar més pel John van ser la Lalla i el príncep George. Aquest últim, quan acaba l’enterrament del germà, diu a la institutriu: “Després de tot, en Johnny era l’únic de nosaltres que es comportava tal i com era”. El príncep perdut a la història no va tenir temps d’entendre què era la maldat i la hipocresia, i això mateix el va permetre ser lliure durant la seva curta vida.

Fotografia del Príncep John del Regne Unit, 1913.

TRÀILER

Es tracta dels primers deus minuts de la mini-sèrie.

CRÍTICA

Stephen Poliakoff a més a més d’emocionar-nos i encisar-nos amb la dolça història de The Lost Prince, també ha donat a conèixer amb força fidelitat a la història, el testimoni d’un príncep, que va ser apartat d’aquest món per ser diferent, per patir d’una determinada malaltia que avergonyia a qui els envoltava. En la meva opinió, el director va ser molt valent de treure a la llum un tema tan controvertit que havia estat un tabú fins a llavors. Però Poliakoff no va ser l’únic en interessar-se per la vida d’aquest príncep, altres directors i escriptors van investigar sobre aquest mateix tòpic, com per exemple en aquest documental amb imatges i gravacions originals.

Tanmateix, The Lost Prince disposa d’una estreta relació amb un mite grecollatí que tots coneixem: el Minotaure. Ambdós protagonistes, en John i en Minotaure, són prínceps i per tant de nissaga reial (rei Jordi V del Regne Unit i rei Minos de Creta). Però més enllà del seu origen privilegiat, els dos personatges van ser apartats del món real per la seva família, els avergonyia com eren (epilèpsia i autisme en el cas d’en John i l’aspecte físic d’en Minotaure). El príncep John i el Minotaure van patir un tràgic final: una prematura mort, tot i que en el cas d’en John va ser accidental. John, com la criatura amb cap de brau i cos d’home, va viure en la foscor, però una foscor més clara en la seva casa rural i el seu preciós jardí. També hem de recordar que encara que la societat s’apartava d’ells, en John tenia la companyia i l’afecte de la Lalla i del seu germà Georgie, el Minotaure va ser estimat per la seva germana Ariadna.

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Juana de Arco, de Luc Besson

Publicat el 15 abril 2013 per bernard.sara1120

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Jeanne d’Arc

Director i guionistes: Luc Besson i Andrew Birkin

Any d’estrena: 1999

Durada: 160 min.

Repartiment: Milla Jovovich, Dustin Hoffman, Faye Dunaway, John Malkovich, Tchéky Karyo, Vincent Cassel, Pascal Greggory, Richard Ridings, Desmond Harrington, Timothy West, Rab Affleck, Stéphane Algoud, Adwin Apps, David Bailie, David Barber, Brian Poyser, Dominic Borrelli, Christian Barbier, Christian Bergner, Andrew Birkin, John Boswall i Vincent Regan.

País d’origen: França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric

ARGUMENT:

La història comença amb Joana d’Arc de petita (interpretada per Jane Valentine), confessant-se dels seus pecats en una església (per segona o tercera vegada en el mateix dia). El sacerdot està sorprès que Joana sigui tan profundament religiosa i li pregunta si tot va bé a casa respecte a la seva família i els seus amics. Res sembla anar malament en la seva vida, i el sacerdot entén que és una noia molt religiosa. Ella surt saltant de l’església, contenta d’haver estat perdonada per Déu i Jesús, però tornant a casa s’extravia, troba una espasa i té una visió violenta, sobrenatural. L’agafa i torna al seu poble, i és quan veu que l’exèrcit invasor anglès ha començat a cremar-ho tot. Joana, mentre es manté amagada a casa seva, observa com la seva germana gran és violada i assassinada. Després de sobreviure a l’atac, la noia se’n va a viure amb uns parents llunyans. Ella confessa al cura que vol oblidar els seus amics (com diu la Bíblia), però que no ho pot fer.

A Chinon (on es veu a un nen petit lluitant contra un guàrdia de palau), els Dofins, que estan a punt de coronar Carles VII com a rei de França, rep un missatge de Joana, que li demana un exèrcit per comandar contra els anglesos. El rei pensa que s’hauria de veure amb ella, però els seus consellers li diuen que podria tractar-se d’una assassina. La madrastra del monarca, Yolanda d’Aragó, li diu que hauria d’anar a veure-la, ja que la gent pensa que pot salvar França dels anglesos.

Joana arriba a Chinon, i Carles VII torna a ser advertit de la possibilitat de que la noia el vulgui matar. El rei idea el pla d’agafar un altre home com el seu doble, de tal manera que si algú intentés acabar amb ell, moriria l’home equivocat. Joana se situa davant el tron i diu a l’home que està assegut, Jean d’Aulon, que és un bon home, però que no és l’autèntic rei. Llavors, la persona que havia a Aulon falsament com a monarca, li diu que l’autèntic està entre la multitud, demanant-li que l’identifiqui. Joana camina entre la gent i milagrosament el troba en un cantó, començant a mirar-lo fixament, al mateix temps que ell respira fortament. En aquell moment, la noia li diu: “Tengo un mensaje del Rey de los Cielos para ti, y solo para ti”. Els dos es tanquen en una habitació privada i Joana li relata les seves visions, i que ha de comandar l’exèrcit francès per portar-los a la victòria contra els anglesos. El monarca diu a la noia que descansi i nomena Aulon com el seu assistent. La cort vol provar si realment és una enviada de Déu. Decideixen llavors examinar si és verge, de manera que respon afirmativament. Li pregunten si els seus coneixements en la guerra són suficientment bons per comandar un exèrcit. Com a última qüestió, volen que demostri si és en veritat una enviada de Déu. Finalment, amb una armadura i un estandart llarg i blanc, dirigeix l’exèrcit francès a Orleans, que estava sota el mandat militar de Juan Dunois, cercat pels anglesos. Molt més tard, Joana és empresonada pels enemics. Quan és traslladada a Rouen, ciutat francesa ocupada per anglesos, un misteriós home encaputxat i amb barba, que resulta ser la seva “consciència”, comença a qüestionar-li les seves visions, culpant-la de crim religiós i heretge per dir que rebia signes de Déu. Durant el judici, es nega a cooperar. El seu defensor causa revolt en la sala, i Pierre Cauchon, el bisbe, decideix que el cas s’ha de portar en privat. La “consciència” es presenta altre cop i continuen les preguntes. L’espasa era una espasa en el camp, diu ella. Ell li mostra diferents explicacions raonables del perquè una espasa en el camp, i li ensenya la irracionalitat de la seva idea de Déu donant-li l’espasa. Més tard, per evitar ser condemnada, li ofereixen un pacte: el bisbe li demana firmar uns documents a canvi d’escoltar la seva última confessió. Mentre firma, la “consciència” li diu que ja ha firmat un pacte abandonant Déu. Ja aliviat, el bisbe ensenya la firma de retractació al·legant que està totalment lliure de cap condemna. Els anglesos, frustrats, ideen un pla per aconseguir que cremin Joana. Els soldats es dirigeixen a la cel·la de la noia i li donen roba d’home. Li diuen a Cauchon que ella havia demanat portar una altra aparença, i això la feia dolenta. Tot i sospitant que els anglesos l’havien forçat a portar aquelles robes, Cauchon no fa res i abandona Joana al seu destí, sense escoltar la seva última confessió. La “consciència” si que s’ofereix a escoltar-la: els signes que ella va veure eren tan sols el que ella volia veure i no provenien de Déu; ella va lluitar en nom de la seva germana per venjança, i admet haver estat egoista i cruel. Finalment, Joana és cremada fins a la mort a la plaça de Rouen el 30 de maig de 1431, amb tan sols 19 anys.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=v5yCiAjdnr0[/youtube]

CRÍTICA:

Tot i que els productors de la pel·lícula deien que estava estretament relacionada amb la història de Joana d’Arc, alguns van estar-hi en desacord, criticant la distorsió en la forma de representar les escenes de batalles medievals. Els crítics de cinema van donar molts tipus d’opinions, alguns catalogant els diàlegs de “cursis”. Apart de tot l’esmentat fins ara, a classe de Grec i de Literatura Catalana ens hem llegit recentment el llibre d’Antígona, de Sòfocles i la versió de Salvador Espriu. Respecte a això, podem apreciar un cert paral·lelisme entre el film i Antígona. Primer de tot, podem afirmar que la pròpia Joana encarnaria a la protagonista grega, perquè posseeix unes mateixes qualitats o característiques: és valenta, lluitadora del seus ideals i es manté ferma fins al punt de condemnar-la a mort. Cauchon, el jutge anglès, reflexaria Creont, mostrant-se egoista i tirà, amb el desig de veure-la morta. Una altra obra que hem treballat a grec i que podríem relacionar, seria Medea, d’Eurípides. En aquest aspecte, Joana seria una màrtir, abandonada a la seva sort i marcada per la injustícia de la societat.Espero contribuir a la recerca de la influència d’Antígona en el cinema de la meva companya Laia!

Independentment de les crítiques cinematogràfiques, en la meva opinió penso que es tracta d’una pel·lícula molt ben trobada i fidel a la vertadera història de Joana d’Arc. També destaco el realisme de les batalles que es van desenvolupant al llarg del film.

Retrat hagiogràfic de Joana d’Arc. També coneguda

com La donzella d’Orleans.

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Llatí i Grec.

Legend , de Ridley Scott

Publicat el 13 abril 2013 per bernard.sara1120

Respon

FITXA TÈCNICA:

Nom original: Legend

Director i guionistes: Ridley Scott i William Hjorstberg

Any d’estrena: 1985

Durada: 94 min.

Repartiment: Tom Cruise, Mia Sara, Tim Curry, David Bennent, Alice Playten, Billy Barty, Cork Hubbert, Peter O’Farrell, Kiran Shah, Annabelle Lanyon, Robert Picardo i Tina Martin.

País d’origen: Estats Units i Regne Unit

Idioma original: Anglès

Fotografia: Alex Thomson

Montatge: Terry Rawlings

Gènere: Fantàstic

ARGUMENT:

Aquesta pel·lícula ens trasllada a un bosc mític, habitat per fades, goblins, unicorns i mortals. La història gira entorn d’un dels seus habitants, en Jack (Tom Cruise), i la seva promesa, la princesa Lilly (Mia Sara). Un bon dia, caminant tots dos pel bosc, veuen uns preciosos unicorns. La noia, captivada per aquests llegendaris animals, es sent temptada de tocar-los, però en Jack li diu que no ho faci, perquè està totalment prohibit, però tot i així, no fa cas i acaba tocant-los. Llavors és quan tots els animals estranys que viuen en el bosc, es revolten contra en Jack. Mentrestant, El Senyor de les Tenebres (Tim Curry), intentarà estendre la nit eterna assassinant l’unicorn d’aquelles terres. Encara que no sembla haver-hi salvació, en Jack i els seus amics faran tot el possible per evitar que el món se submergeixi en una edat de gel sense fi i així poder salvar la princesa.

TRÀILER:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9rW_u7wfvTE[/youtube]

CRÍTICA:

Potser la majoria de vosaltres no coneixeu aquesta pel·lícula, ja que es va estrenar en la dècada dels 80, concretament el 1985. Encara que no va tenir un èxit molt notable en la seva estrena, va ser nominada pels premis de l’acadèmia (millor maquillatge) i posseeix un grup de fans incondicionable. Inicialment, va ser editada amb una banda sonora de Jerry Goldsmith, per posteriorment canviar-la per una altra de Tangerine Dreams amb la col·laboració de Jon Anderson, el vocalista del grup Yes. Tot i que com he dit anteriorment que es tracta d’un film molt poc conegut, tanmateix el seu director ha produït pel·lícules tan populars com Gladiator. Jo personalment, trobo que és una pel·lícula que està bastant ben elaborada a nivell estètic. La recomano a tots aquells que els hi agradi el cinema fantàstic.

A continuació i ja per acabar, us plantejaré les meves preguntes. En la primera, començaré dient que observeu amb atenció la caràtula de la pel·lícula, concretament fixeu-vos en el protagonista, que està en el centre. Mireu el dibuix del seu escut. Us sona d’alguna cosa aquest personatge? qui és?. La última pregunta és aquesta: Què era un unicorn?

Sara Bernad

2n de Batxillerat Grec i Llatí

Ispansi de Carlos Iglesias

Publicat el 3 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: Ispansi (Españoles)

Director: Carlos Iglesias

Guionistes: Carlos Iglesias

Any d’estrena: 2011

Durada: 115 min.

Repartiment: Esther Regina, Carlos Iglesias, Isabelle Stoffel, Eloisa Vargas, Bruto Pomeroy, Isabel Blanco

País d’origen: Espanya

Idioma original: Castellà

Gènere: Drama històric i romàntic

ARGUMENT

Poc després d’esclatar la Guerra Civil espanyola, la República va enviar 3.000 nens a Rússia per protegir-los dels bombardejos dels nacionals. Els primers en sortir van ser els nens dels orfenats. Beatriz, filla d’una acabalada família de dretes, el pare i el germà de la qual eren falangistes, es va quedar embarassada d’un home que es va negar a casar-s’hi i va decidir amagar al seu fill en un orfenat de Madrid. En assabentar-se de l’imminent viatge del nen a Rússia, roba els documents d’identitat de la Paula, una republicana morta i s’ofereix com a voluntària per tenir cura dels nens. Emprendrà així un viatge terrible, envoltada d’enemics, a milers de quilòmetres del seu país i del seu món.

El juny del 1941, Hitler va envair Rússia. La contínua arribada de tropes soviètiques per a la defensa de Moscou entorpeix una i altra vegada el viatge dels espanyols. En una d’aquestes parades se’ls uneix Álvaro, un comissari polític del Partit Comunista d’Espanya.

TRÀILER

CRÍTICA

“Una metáfora de la concordia y armonía entre dos bandos incompatibles (…) la puesta en escena es aún más voluntariosa que su idea conciliadora y los retratos que hace son, aunque comunes, fuertes y eficaces.” – Crítica de E. R. M.
del 04/03/2011 publicada en el diari ABC.

És ben cert que el director explica la història amb força objectivitat, sobretot perquè és capaç de criticar les males accions dels dos bàndols i alhora justificar les seves creences. Per una banda, la Beatriz i la seva família són falangistes perquè tenen por que els republicans cremin la seva casa o atemptin contra ells. Per l’altra banda, l’Álvaro i els altres educadors dels nens espanyols a Rússia són d’ideologies d’esquerres perquè se senten explotats per les classes poderoses, les dretes. Encara que tots dos grups tenen un punt de raó, utilitzen la violència per imposar les seves idees i això no es pot justificar. El director fa que l’espectador es vegi incapaç de dir qui té raó: la Beatriz o l’Álvaro.

També hi podem trobar alguns referents clàssics:

– La relació d’amor i odi entre la Beatriz i l’Álvaro ens recorda a la relació entre Medea i Jàson.

Les creences polítiques, culturals i religioses de la Beatriz i l’Álvaro són totalment oposades però la parella se sent atreta per l’altre sense cap explicació, es tracta d’una relació d’amor i odi. Jàson i Medea també s’estimaven i van ser molt feliços durant els deu primers anys de matrimoni. Però un bon dia Jàson decidí deixar Medea per casar-se amb Creüsa (Glauce), la filla del rei Creont de Corint. Aquest fet va provocar una gran còlera en Medea envers el seu marit, tot i que cal dir que si no estimés Jàson de debò no l’importaria tant la seva infidelitat. Per aquest motiu Medea vol i no vol venjar-se, l’odia i l’estima. Com s’explica? Moltes vegades no es pot explicar el perquè de l’amor.

– La Beatriz és capaç d’abandonar la seva família i els seus ideals polítics i culturals (falangisme, religió, conservadorisme…) per seguir allò que més estima: el seu fill Javier.

Javier és el fill que Beatriz no va poder acceptar quan va néixer per ésser mare soltera, així que el va donar a un orfenat de Madrid i cada dia hi anava com a educadora voluntària dels nens. Quan van voler enviar en Javier a Rússia per protegir-lo de l’avenç de les tropes insurrectes, la Beatriz es va fer passar per una republicana per viatjar amb ell. Va haver de comportar-se i viure com una comunista convençuda, criticar els falangistes (la seva família inclosa) i renunciar els seus costums religiosos. Quan Javier mor atropellat per un tren durant la fugida del grup d’espanyols cap a Sibèria, Beatriz ho perd tot i confessa a l’Álvaro la seva identitat real. L’Álvaro, tot i les seves creences contràries, no ho explica a ningú i llavors sorgeix una bonica història d’amor però amb contínues desavinences de caire polític.

Antígona també renuncia la seva família, com Beatriz, per seguir Polinces, el seu estimat germà, com Beatriz segueix el seu fill Javier. La princesa tebana és capaç de trencar els seus llaços amb la seva germana Ismene, els seus oncles Creont i Eurídice i el seu cosí i promès Hèmon. Arran del conflicte pel tron entre els dos germans Etèocles i Polinices i la mort d’ambdós, Creont (el nou rei) ordena honorar el cos d’Etèocles i prohibeix enterrar el de Polinices i a més a més el considera “traïdor de la pàtria”, com si fos l’únic culpable del conflicte. Antígona no pot permetre una injustícia com aquesta envers el seu germà i decideix desobeir les lleis injustes per donar sepultura al seu germà. Creont condemnaria Antígona a mort. Aquest conflicte ens recorda molt a la Guerra Civil, on es van enfrontar les dues Espanyes, la nacional i la republicana, i on els vencedors van condemnar severament els perdedors. Salvador Espriu ja ho deia a la seva versió d’Antígona…

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Anna Karenina de Joe Wright

Publicat el 2 abril 2013 per Laia Muñoz Osorio

FITXA TÈCNICA

Títol original: Anna Karenina

Director: Joe Wright

Guionistes: Tom Stoppard (adaptació de l’obra original de Lev Tolstoi)

Any d’estrena: 2012

Durada: 130 min.

Repartiment: Keira Knightley, Jude Law, Aaron Johnson, Kelly Macdonald, Matthew Macfadyen, Alicia Vikander, Olivia Williams

País d’origen: Regne Unit, França

Idioma original: Anglès

Gènere: Drama històric i romàntic

ARGUMENT

L’Anna Karenina de Joe Wright es tracta d’una adaptació de la novel·la Anna Karenina de l’autor rus Lev Tolstoi, publicada l’any 1877. L’objectiu de Tolstoi era explorar la capacitat del cor humà d’estimar i de mostrar o millor dit criticar la societat de la Rússia imperial de l’últim terç del segle XIX, concretament les classes altes.

La preciosa i vivaç Anna Karenina porta l’estil de vida desitjat per totes les seves contemporànies: està casada amb en Karenin, un important funcionari a qui ha donat un fill, i la seva posició social a Sant Petersburg és envejable. Viatja a Moscou després de rebre una carta del seu germà, el faldiller Oblonski, demanant-li ajuda per salvar el seu matrimoni amb la Dolly. Al tren, Anna coneix la comtessa Vronski, la qual està esperant el seu fill, l’elegant oficial de cavalleria Vronski. Quan l’Anna és presentada a l’oficial, sorgeix un fort vincle entre ambdós joves.

TRÀILER

CRÍTICA

Anna Karenina ha estat guardonada amb l’Òscar a millor Disseny de Vestuari d’enguany. També estava nominada a millor Fotografia, millor Banda Sonora i millor Direcció d’Art. Amb aquesta primera presentació, podem deduir que Anna Karenina és d’aquelles pel·lícules amb les que gaudir (independentment de l’argument) de l’ambientació històrica i paisatgística, els meravellosos vestits que duen els personatges i una absorvent melodia que endinsa els espectadors a la Rússia Imperial.

A diferència de l’ambientació, l’argument ha rebut algunes crítiques negatives. Els actors interpreten uns personatges que alhora estan interpretant en un teatre. Dit així sembla una mica confós i no és estrany que els espectadors es perdin al començament de la pel·lícula perquè no saben qui actua, on es troba, qui el mira, etc. L’obra original de Lev Tolstoi no és tan complicada d’entendre, doncs els personatges actuen amb normalitat. Es tracta d’una iniciativa del director d’aquesta versió, Joe Wright, de situar l’acció de la pel·lícula en un teatre decorat com si es tractés la Rússia dels tsars. Aquest joc del “teatre” de Wright té la funció de donar èmfasi a la crítica social que Tolstoi feia a la seva novel·la: la hipocresia de la societat de llavors, que mirava el món com si es tractés d’una obra teatral i tingués el dret de criticar, xafardejar i valorar les actuacions dels actors. Anna Karenina es troba en el punt de mira de la societat russa de la dècada de 1870 per l’escàndol que ha comés (ser-li infidel al seu marit), tothom està pendent dels passos que fa.

Considero que l’ambientació teatral no és un defecte de la pel·lícula, sinó un joc enginyós de Joe Wright, qui vol posar a prova els espectadors, a veure si aquests entenen el sentit de “la interpretació dins la interpretació”. Tot i així sempre és millor llegir-se abans l’obra original o un resum d’aquesta a la Viquipèdia.

Respecte a l’actuació dels actors cal dir que és fantàstica i digna d’Òscar, especialment la de Keira Knightley (que interpreta a Anna Karenina) i la de Jude Law (que interpreta al marit, Alexei Karenin).

També podem relacionar el tema principal d’Anna Karenina amb Ovidi i el seu Ars Amatoria. La protagonista de l’obra de Tolstoi es deixa emportar per les seves passions amoroses, segurament inspirades per les novel·les romàntiques, les quals exalta l’amor prohibit entre d’altres coses. Ovidi escriu Ars Amatòria, una obra elegíaca que es tracta d’un manual de seducció i enamorament tant per a homes com per a dones. En ella, el poeta elegíac incita els enamorats a actuar segons els seus sentiments romàntics i seguint les instruccions d’Ovidi que alhora han estat enviades per la deessa Venus. Els joves han de posar-les en pràctica fins i tot amb dones casades i donzelles verges. Així com Anna Karenina va caure en la temptació, la filla i la néta de l’emperador August també van ser infidels als seus esposos després de llegir l’Ars Amatoria. L’emperador August, qui volia regenerar la societat romana del segle I aC i tornar als valors tradicionals, va sentir-se molt avergonyit de les seves descendents i les va desterrar pel seu mal exemple i haver comès el delicte d’incomplir el jurament de fidelitat matrimonial. August també va expulsar Ovidi, l’autor de l’obra que revolucionava el poble romà. Però en realitat, Ovidi no pretenia imposar aquests valors a la societat, sinó simplement crear una obra literària de pura ficció.

Anna Karenina i l’oficial Vronski, fotografia extreta de la pel·lícula.

També ens pot fer recordar el mite de Medea, en aquest cas Anna Karenina és infidel a Alexei Karenin com ho és Jàson amb Medea. Jàson va unir-se amb Creüsa pensant que seria feliç i que no feia cap mal a ningú, finalment acaba perdent els fills com a conseqüència d’un atac de bogeria de la seva antiga esposa, Medea. Anna Karenina no perd el seu fill literalment, però és cert que quan Karenin descobreix la relació de la seva dona amb l’oficial Vronski, li prohibeix veure el seu fill Serguei.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx. Llatí i Grec