Convé distingir les formes més importants d’aplicació que rep el concepte d’Estat: l’Estat-nació, l’Estat-poder, l’Estat-aparell i l’Estat-territori.

Estat-nació: vincle social que es genera per la pertinença a un mateix territori, a través del qual s’adquireix una cultura comú. Quan coincideix domini territorial i consciència socio-cultural, es tracta d’un Estat-nació.

Estat-poder: constitueix l’àmbit operatiu de les relacions polítiques, des d’on s’imposaran sobre el conjunt de la societat les idees econòmiques, polítiques i ideològiques per les quals es guiarà l’Estat-territori.

Estat-aparell: format pels mecanismes i els instruments per a l’administració de l’Estat, és a dir, de la gestió d’un poder delegat. L’organització de l’Estat assumeix, com a mínim, un doble objectiu: per una banda, cerca la coherència social, i per l’altra, fa de dinamitzador social, mitjançant una gestió que eviti el conflicte i aglutini en el seu si les diversitats ideològiques-culturals contingudes en el seu si, ja siguin els nacionalismes interns, els problemes ètnics, religiosos i ideològics en general.

Estat-territori: unitats geopolítiques básiques de la divisió de l’espai terrestre mundial, amb una part de l’espai marí.

TRADUCCIÓ AL CATALÀ I ADAPTACIÓ A PARTIR DE SÁNCHEZ, Joan Eugeni. Geografia política. Síntesis. Madrid. 1992. Cap. 4. El ámbito funcional en geografía política. Del Estado a lo local. Pàg. 87-131.