Tag Archives: Referents clàssics

Dalí + Disney = “Destino”: la genialitat en l’inexorable pas del temps i l’incert esdevenidor

El Teatre-Museu Dalí de Figueres rescata les fantasies animades de dos genis, Dalí i Disney, en la gestació de la pel·lícula «Destino», de 1946, genial barreja dels dibuixos plens de personalitat de Disney i l’imaginari surrealista i oníric dalinià. La font d’inspiració és la cançó mexicana “Destino”, d’Armando Domínguez, la lletra de la qual confegeix tot l’argument de la pel·lícula.

Destino pretén explicar mitjançant els dibuixos animats l’inexorable pas del temps mentre esperem que el destí faci la seva en les nostres vides. La consciència d’un destí inexorable i indefugible esdevenidor estava, com bé sabeu, fortament arrelada a l’esperit grec. A Destino la història d’amor entre una ballarina i un jugador de beisbol/déu Cronos és el fil conductor a través del qual ens mostra les múltiples peripècies abans que l’esdevenidor s’imposi. Quins referents clàssics hi trobeu? Com concebien grecs i romans el pas del temps i el destí? Quins mots encara avui utilitzem? Què us sembla aquesta genial producció de dos genis que el destí va fer que es trobessin? Què n’opineu de les metamorfosis que hi tenen lloc? Què podríeu dir del destí de Dalí amb Destino? Us agradaria conèixer l’incert esdevenidor?…

La pel·lícula original, d’entre sis i vuit minuts, havia de formar part d’un “package film”, però “Destino” el 1946 per manca de pressupost o bé pel conflicte de la Segona Guerra Mundial o no es va acabar o sols es va rodar una seqüència experimental de quinze segons. Finalment, el 2003 es reprèn el projecte i Destino esdevé una realitat gràcies a l’entusiasme de Roy Disney que va crear el curtmetratge a partir del material que se conservava en els estudis Disney i a la Fundació Dalí. Tot i que Disney té la majoria dels dibuixos, la Fundació Gala-Salvador Dalí conserva diversos esboços i croquis per a les imatges de la pel·lícula, principalment estudis preparatoris fets a llapis i tinta sobre paper vegetal, provinents dels quaderns en què Dalí dibuixava i tornava a dibuixar les imatges que tenia al cap.

No ens hem de perdre, doncs, aquesta meravellosa exposició Dalí + Disney = Destino que es podrà veure fins el diumenge 8 de maig de 2011 a la Sala dels dibuixos del Teatre Museu Dalí de Figueres. A la mostra es projecta el curtmetratge, i s’hi exposen 27 peces: 1 oli, 1 aquarel·la, 15 dibuixos preparatoris, –10 inèdits–, i 9 fotografies de Dalí en el procés creatiu d’aquest material, del matrimoni Disney a Portlligat el 1957, i dels Dalí a Burbank (Califòrnia).

ABC

Per altra banda, sortirà en Blu-ray, ben aviat als EUA i al febrer a la resta de món, “Fantasia” i “Fantasia 2000” que inclourà Destino i un documental sobre la seva creació. Mentrestant a Aracne fila i fila podeu visitar l’apunt L’Olimp de Fantasia i comentar els referents clàssics que hi trobeu.

Google Maps de lemes universitaris en llatí

Reprenem aquí el tema que ja vàrem encetar ara fa dos anys a Cerquem el llatí dels lemes de les Universitats, acadèmies… amb aquest Google Maps col·laboratiu obert a tothom que hi vulgui participar amb les normes dels alumnes de primer: el símbol ha de ser el foc perquè la llum del coneixement la trobem en l’estudi i en la Universitat; seguirem l’esquema proposat pels mateixos alumnes (Universitat, localització, lema, traducció i fotografia CC). Ens esmerçarem en traduir bé els textos llatins per apredre’n més.


Veure Els lemes universitaris en llatí en un mapa més gran

Per què creieu que el llatí és tan present en els lemes de les Universitats i en el món universitari, tal com també hem vist amb els llatinismes de l’àmbit universitari?

En el centenari de Miguel Hernández, el seu món clàssic

Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura  i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro,  poesia compromesa amb el poble…).  Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes,  i del canonge, amic i veí  D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”.  A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres  de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.

La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…

Como el toro he nacido para el luto

y el dolor, como el toro estoy marcado

por un hierro infernal en el costado

y por varón en la ingle con un fruto.

Como el toro lo encuentra diminuto

todo mi corazón desmesurado.

El mite del toro apareix molt d’hora,  essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:

Ínsula de

bravura, dorada

por exceso

de oscuridad.


En la plaza

disparándose

siempre

por el arco

del cuerno.

Elevando

toreros

a la gloria.


Realizando

con ellos

el mito

de Júpiter

y Europa.

En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem,  altres referents clàssics de la mitologia:   Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:

Para cantar , Valencia, tu hermosura

no empuño el arpa de oro

que Apolo tañe con experta mano.

Canto a Valencia

– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente

mostrar por una nube partida en diez jirones

Lluvia


Sobre un verde monte un vivo

chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.

La procesión huertana


Tras ese eclipse- nada de ambulancia,

gris acontecimiento de gorgona.

lo Verdadero, en la perseverancia,

su perfección perfecta perfecciona.

Niebla-Dios

També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?

En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.

¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores

de tu cuerpo y tu reja mustias estén.

El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933  i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins  i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:

Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.

El rayo que no cesa

Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.

Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:

Els filòsofs grecs i la música actual

La filosofia va tenir els seus orígens a l’antiga Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. La filosofia de φίλος “el que estima” i σοφία “saviesa” intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol instrument (mite, creença,etc). Els primers filòsofs, anomenats presocràtics, tot buscant el principi fonamental de l’univers, van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el logos (λόγος) trobaren la veritat. Després, a partir de Sòcrates, els filòsofs es plantejaren l’origen de les coses i de l’home. De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències. Les cançons actuals, a més d’entretenir i d’omplir de moments agradables la nostra vida, també van més enllà i en elles hi podem descobrir el pensament dels filòsofs grecs. Deka acaba de fer públic L’empremta d’Orfeu, el seu bloc-treball de recerca de segon de batxillerat, en els referents clàssics en la música actual. Té un apunt, Tot canvia!, en què tracta els referents d’Heràclit (que defensava el concepte de la transformació contínua) en la música de Keane que ja teníem publicat a El Fil de les Clàssiques (vid. Tot canvia i res no roman) i l’amplia amb John Lennon, ZPU, Mercedes Sosa… ;  però acabo de descobrir gràcies a un amic del Facebook un programa de Ràdio 4 de Sonia Urbano en què parla amb el filòsof i escriptor Francesc Orteu, Discohistòria de la filosofia que s’està emetent des de fa unes setmanes a rtve .es. Us proposo d’escoltar els diferents talls radiofònics i anar comentant les diferents cançons, tot buscant un enllaç d’àudio o videoclip per anar-les publicant després al bloc de referents clàssics en la música actual.

Els filòsofs grecs més importants són:

De Tales als sofistes

Download

                       Escola jònica

  • Tales de Milet (630-546 aC) Matemàtic i astrònom, creia que l’aigua era el principi de totes les coses.
  • Anaximandre de Milet (vers 610-545 aC) Fou l’iniciador de la metafísica.
  • Anaxímenes de Milet (vers 546 aC) Considerava l’aire el principi de tot.

Escola eleàtica

  • Parmènides d’Elea (vers 515-450 aC) defensava que un ésser substancial i invariable era el fonament del món. Creia que la creació i la destrucció són impossibles.
  • Zenó d’Èlea Descobridor de la dialèctica o art de la disputa. És autor de les conegudes paradoxes, per exemple la d’Aquil·les i la tortuga.

Escola efèsia

  • Heraclit d’Efes: Defensava el concepte de la transformació contínua; per això afirmava que és impossible banyar-se dues vegades en els mateix riu. Creia que el foc era l’origen de tot.

Altres filòsofs importants

Empèdocles va desenvolupar la teoria dels quatre elements:terra, aire, foc i aigua.

Anaxàgoras Considerava que els àtoms eren els elements fonamentals de l’univers.

Demòcrit d’Abdera (460-357 aC.) També va desenvolupar la teoria atomista.

Pitàgoras de Samos (580-497 aC) Savi, matemàtic i astrònom va exposar la teoria de la transmigració de les ànimes. La teoria pitagòrica redueix totes les coses a nombres. Al sud d’Itàlia, a Crotona, va fundar l’escola pitagòrica, on eren admeses dones.

Sòcrates d’Atenes (470-399 aC.) Se centra en la figura humana i en els estudis d’ètica. No va escriure mai cap obra. El seu tarannà es basava en la ironia (‘només sé que no sé res’) i la maièutica (que consistia a fer preguntes de manera que fos l’interlocutor qui acabés traient les conclusions que Sòcrates considerava vàlides sobre el tema en qüestió). Sòcrates és un intel·lectualista; considera qui fa el mal és perquè no coneix l’essència del bé. Fou acusat d’impietat envers els déus i de corrompre el jovent i condemnat a mort per l’Assemblea d’Atenes.

Sòcrates que hem vist a diferents entrades de El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila: ) s’ocupà sobretot del camp moral i criticava els vicis de la seva època a Atenes:

Download

Plató d’Atenes ( ) Deixeble de Sòcrates, tenia una escola als jardins de l’Academ, que podríem titllar d’universitat. Va consagrar el diàleg com a gènere filosòfic. És el creador de l’idealisme, ja que desenvolupa la teoria de la realitat objectiva de les idees per damunt del món sensible. La idea més elevada és la del Bé, o Déu, que es manifesta en les perfeccions de les coses creades. Creu en la immortalitat de l’ànima. Va escriure, entre altres, la República, Critó, El banquet, Fedó, L’apologia de Sòcrates, etc.

Download

Aristòtil Deixeble de Plató, tutor d’Alexandre el Gran i fundador del Liceu. Inaugura la lògica analítica, distingeix allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents. Va establir les lleis del pensament humà i de la demostració científica. Per damunt de tot hi ha l’acte pur. Déu principi de tots els moviments. Els cossos es componen de matèria i forma substancial o ànima. Va escriure diversos tractats sobre metafísica, física, lògica, retòrica, poètica, política i ciències naturals; alguns dels més importants són: Política, Metafísica, Sobre l’ànima, etc.

Aristòtil, fundador de la lògica analítica, fa una distinció entre allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents:

Francesc Orteu parla del filòsof grec Aristòtil a Discohistòria de la filosofia, un programa de RNE:

Download

Zenó Va fundar l’escola estoica, que es fonamentava en els principis d’una moral molt severa i que ensenyava a vèncer els apetits irracionals i a suportar els infortunis amb resignació.

Epicur Fundador de l’escola epicúrea a Atenes, on eren admeses estudiants femenines. El seu pensament és materialista i sosté que la saviesa consisteix a gaudir de la vida, i que el més important és la pau de l’esperit i el plaer espiritual.

Download

Diògenes Laerci fou el cínic més conegut. Vivia en un barril i deia que sols necessitava una capa, pa i un bastó per viure. Fins i tot va gosar a dir a Alexandre el gran que s’apartés ja que li treia el sol.

Download

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta  posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.

Ecce pictura VI. Quae fabula est?

Reprenem la bella tradició del curs passat (Ecce pictura I, II, III, IV, i V), acompanyada de la lectura de Narracions de mites clàssics, d’endevinar la història mitològica que amaguen les pintures, esbrinar-ne l’autor, època… per acabar-ne fent una recreació literària pròpia.

 Quae fabula est in hac pictura?

No us oblideu de fer-ne una bella recreació literària!

Dia Europeu de les Llengües amb Cèsar

Avui 26 de setembre és el Dia Europeu de les llengües. Enguany també el celebrarem. No sols amb el Google Maps que tenim obert El llatí ens agermana sinó també amb aquest altre del mot Cèsar. Caesar era un títol distintiu que rebien els emperadors romans a partir d’August, derivat del sobrenom de la família Júlia: Gaius Iulius Caesar.  Ara bé, etimològicament vol dir “infant nascut per incisió de l’úter”, d’aquí es diu sovint que prové el mot català cesàrea o extracció quirúrgica del fetus ja sigui perquè un parent seu va néixer per cesària o bé perquè es relaciona amb la llei Cesària, segons la qual s’ordenava practicar aquesta operació a dones moribundes o en un avançat estat de gestació.

En les diferents llengües del món s’ha utilitzat el nom de Cèsar. 

Fixeu-vos-hi bé i responeu en comentari les qüestions següents:

El mot Cèsar que prové de Juli Cèsar és igual en moltes llengües, podríeu explicar el perquè.

Ara que aquests dies a classe i al bloc estudiem l’indoeuropeu i les diferents famílies de llengües indoeuropees, podríeu classificar i anotar en comentari les diferents entrades al mapa segons els diferents grups lingüístics.

Quines són les llengües d’Europa i com es diu Cèsar en aquestes llengües europees?

Segur que heu trobat algunes mancances en el mapa. Quines llengües falten? Les hi podríeu afegir atès que segurament no us serà difícil de fer-ne l’entrada?

Què us sembla tot plegat?

Sísif, d’Agustí Bartra

Fa poc he redescobert a Música de poetes “Sísif”, d’Agustí Bartra, cantat per Miquel Pujadó. És un poema preciós i amb el referent clàssic de Sísif, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent; però, quan ja era al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i altra vegada Sísif havia de començar a empènyer de nou (vid. presentació d’Angel Martínez). Avui, Diada Nacional de Catalunya, el vull dedicar a tots els filadors i filadores que, somiatruites o nefelibates com jo, també us sentiu sovint com Sísif, i malgrat les dificultats tireu endavant i empenyeu el roc de la vida i del dia a dia. Espero que us agradi i que aprengueu finalment la lliçó:

Oh, Sísif pot ser feliç
amb la roca o l’embalum,
si gronxa pena o somrís
a les trenes de la llum!

Quan la força li infla el tors.
la roca es torna destí:
no pot unir cim i esforç.
Des d’abaix crida el camí.

El vent clama els seus edictes
Pugen, amb un ritme lent,
Sísif, la roca i el vent
i la lluna dels invictes.

Agustí Bartra

Obra completa Vol II. 1972- 1982. Edicions 62 Barcelona. 1983 Pàg. 464

 

El món clàssic en Vicent Andrés Estellés


Vicent Andrés Estellés recorre sovint a referents literaris llatins. No hi ha, però, millors paraules per explicar la influència dels escriptors clàssics llatins en la poesia estellesiana que les de Gerard Vergés:

[…] l’Estellés prové de la gran matriu llatina. Perquè som al Mediterrani. I això dels llatins no és en ell una cosa simplement llibresca (encara que els ha llegit tots i bé), sinó que al seu vers, tot sovint, hi ha una llum daurada de Roma que banya els cossos i els fruits i la terra i les cases […]. I els llatins, que no tenen aquell ofensiu sentit de l’harmonia dels grecs, en canvi són senyors del goig de viure. Del goig i de la pena. L’art d’amar i les Pòntiques, tot en una peça, venerat Ovidi. Per això quan l’Estellés és més enlairat i líric, és Virgili i Catul. Per això quan és més banal i ordinari, és també Virgili i Catul.
Gerard Vergés, «Immens Estellés»

Estellés fa ús dels poetes llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquests referents clàssics:

– Com expliques la teva « devoció per les lletres llatines »?
– Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.
Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”.

En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema “Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci:

Pare

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això de manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’ententc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

Com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los, no ho sé.

 A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci amb la que s’exposa en el poema?

M’he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenen el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.

Els orígens personals i familiars, com hem vist amb “Pare”,  són una temàtica constant en la poesia estellesiana, així el poema “El meu origen t’ho explicaria” (Ora marítima, Manual de conformitats, OC3; 23 de l’antologia) on l’autor adopta la veu del poeta llatí  Rufus Fest Aviè:

El meu origen t’ho explicaria

El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la seua puixança.

Això, potser, ho explicaria tot,

àdhuc aquest amor itinerant,
sempre cercant algun lloc ignorat
on fos feliç fins on això pot ser,

tot enyorant, familiar, l’origen.

(¿Haveu pensat que Salvat-Papasseit
potser tampoc no era massa entenedor
sense aquell bru passat familiar,
des d’on li ve, sens dubte, aquell càlid
i al·lucinant món de malucs i llet ?)

Molt he trigat a dir-t’ho, amoc meu,
i ara ho he fet insuficientment.

Darrere meu I la meua aventura
creuant els mars, mira sempre unes tombes,
mira una pols injustament malmesa.

A les Horaciones, Estellés segueix la petja d’Horaci en els petits plaers de la vida diària que proporcionen la felicitat, però també segueix Ovidi, especialment les seves Pòntiques (Epistulae ex Ponto), una de les principals obres de l’exili d’Ovidi, a Tomis (avui Costança), on es mantingué durant deu anys implorant, endebades, l’amnistia, ja que hi va morir sense poder tornar a Roma. Les Pòntiques són un recull d’elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà perquè implorin el perdó d’August i del seu successor Tiberi, i el mantinguin informat de tot el que passa a Roma.

destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap

senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!

cremeu-ho tot… aquestes són les meues darreres paraules, la

meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m’agrada

pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos

contribuïa a l’escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.

no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m’han

estat fets! no accepte la meua condemna, que és

excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els

meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.

esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels

vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.

hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat

d’ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.

la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.

condemnat a un exili que sé que no meresc, i

contra el qual no puc fer res, vull que s’entenga que això que

us demane no és més que un acte de protesta, l’únic

que potser m’està permés encara: enceneu una gran foguera

a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte

què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu

un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el

nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

La petja catul·liana, evident en els amors obscens i castos alhora, en el Príap de Burjassot la deixarem per a Aracne fila i fila, el bloc de clàssiques obert a la col·laboració que també vol participar avui en aquest homenatge a Vicent Andrés Estellés que podeu seguir a través del Facebook i de la catosfera, trobareu els enllaços a Raons que rimen..

Llegiu tot l’any la poesia de Vicent Andrés Estellés, llegiu els poetes llatins que hi bateguen i, si el voleu treballar a classe, us recomano un treball excel·lent d’un company amic, Vicent Sanz Arnau, El gust per la lectura 2007-2008.