Tag Archives: Referents clàssics

Mastegaven xiclet els antics?

El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)

Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.

Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)

Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven  el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica,  és un invent moder,  anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien  pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!

Màstic de Quios

Miquel Costa i Llobera, inspirat per la natura i els clàssics

He crescut amb El pi de Formentor (àudio) del poeta mallorquí  Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Si voleu que sigui sincera, us haig de dir que vaig trigar molts anys en entendre’l i és ben senzill! De petita me’l feien recitar de memòria a l’escola i, tot i que m’encisava la cadència dels seus mots, no acabava de copsar el deliri per estimar un arbre fins al punt de sentir-ne enveja. Va passar el temps i en mi es va despertar aquella enveja; tal volta perquè el meu pare m’ha arribat a regalar tots els llibres en totes les edicions de Miquel Costa i Llobera. No us ho creureu, però, des del Principat, vaig envejar (i alhora enyorar) els pins de Formentor. En vaig admirar la seva resistència davant els forts cops de vent, vaig aleshores entendre que cal ser un heroi davant les dificultats diàries i els problemes de la vida. Potser, també n’estic enamorada (ja ho val!). No hi ha estiu que vagi a l’illa que no m’hi arribi a veure’ls, els contemplo des de les aigües cristal·lines, en sento admiració, gairebé veneració. Temo que les fortes llevantades els facin caure a terra o bé al mar. Mentrestant vaig aguantant jo també les ventades de cada final de curs, de cada nova Selectivitat, ara de la fusió de centres i també del viure. Quin llatinisme en seria l’equivalent? El sabeu, no teniu excusa! Feu memòria mentre escolteu El pi de Formentor en la versió de Maria del Mar Bonet i agafeu força.

En un altre apunt, hem vist l’oda “A Horaci”, recollida dins les seves Horacianes, un recull de poemes en què el poeta mallorquí imita els temes i la mètrica del poeta romà Horaci i, per aquest motiu, va titular-lo així. Tot seguit, teniu un altre poema d’aquest recull, però heu d’esbrinar a quin poeta, que també va créixer envoltat de natura, va dedicat? A quina obra d’aquest poeta es refereix Miquel Costa i Llobera quan diu “també cantares heroismes èpics / de primitius guerrers, un alt origen / fantasiant per la superba Roma”? Quin és el seu argument? A quin episodi d’aquesta obra es refereix quan escriu “l’afecte tràgic de la púnica Reina”? Qui és aquesta reina? Enllaceu en comentari el que tenim publicat al respecte. Què vol dir quan escriu “així regares del gran riu homèric, l’ample terrer llatí”? Per què Costa i Llobera esmenta Dante Alighieri?…

Oh suavíssim, immortal poeta!
Mitat de la meva ànima et diria,
com un jorn te digué l’amic Horaci,
si tant gosava qui de lluny t’adora.
Qui no t’estima si et coneix? […]
Rei de la solitud grata a les Muses,
també cantares heroismes èpics
de primitius guerrers, un alt origen
fantasiant per la superba Roma.
Així regares del gran riu homèric,
l’ample terrer llatí.
[…] L’afecte tràgic
de la púnica Reina, la mort noble
dels dos joves antics tu consagrares
amb tal encant, que encara avui ne dura
viva corrent de llàgrimes […]
Un no sé què dolcíssim
de bon cor i de gràcia fa tes obres
incomparables dins l’edat antiga,
oh Rei gentil de la tendresa humana!
[…] Dins el gran eclipsi
del món gentil, tu sol ja romangueres
tot lluminós i sols pogué la fosca
transfigurar-te, per servir de guia
al vident d’altres mons Dant Alighieri.
Per això arreu les canviants centúries
t’adoren al passar, i tu fas sempre
de guia i confident al cor poètic
que és capaç de sentir-te i pelegrina
per camins de dolors o d’esperança.

A Horaci, de Miquel Costa i Llobera

Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:

tu qui cenyires de llorer i murta
doble corona,
ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
cítara grega.
Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes també noble hi sonarà: ma pàtria
filla és de Roma.
Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
cendra romana.
Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
l’àguila augusta.
Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.
Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
fonts d’amargura,
oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
deixa-m’hi beure.
Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
força tranquil·la.
Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goig o penes
guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llança per riure.
Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
digna aliança.
Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
d’alta ambrosia.

Miquel Costa i Llobera

 Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

L’hidra de Lerna

Hercules de John Singer Sargent, 1921

Hèrcules de John Singer Sargent, 1921

δεύτερον δὲ ἆθλον ἐπέταξεν αὐτῷ τὴν Λερναίαν ὕδραν κτεῖναι· αὕτη δὲ ἐν τῷ τῆς Λέρνης ἕλει ἐκτραφεῖσα ἐξέβαινεν εἰς τὸ πεδίον καὶ τά τε βοσκήματα καὶ τὴν χώραν διέφθειρεν. εἶχε δὲ ἡ ὕδρα ὑπερμέγεθες σῶμα͵ κεφαλὰς ἔχον ἐννέα͵ τὰς μὲν ὀκτὼ θνητάς͵ τὴν δὲ μέσην ἀθάνατον.

ἐπιβὰς οὖν ἅρματος͵ ἡνιοχοῦντος Ἰολάου͵ παρεγένετο εἰς τὴν Λέρνην͵ καὶ τοὺς μὲν ἵππους ἔστησε͵ τὴν δὲ ὕδραν εὑρὼν ἔν τινι λόφῳ παρὰ τὰς πηγὰς τῆς Ἀμυμώνης͵ ὅπου ὁ φωλεὸς αὐτῆς ὑπῆρχε͵ βάλλων βέλεσι πεπυρωμένοις ἠνάγκασεν ἐξελθεῖν͵ ἐκβαίνουσαν δὲ αὐτὴν κρατήσας κατεῖχεν. ἡ δὲ θατέρῳ τῶν ποδῶν ἐνείχετο περιπλακεῖσα.

τῷ ῥοπάλῳ δὲ τὰς κεφαλὰς κόπτων οὐδὲν ἀνύειν ἠδύνατο· μιᾶς γὰρ κοπτομένης κεφαλῆς δύο ἀνεφύοντο. ἐπεβοήθει δὲ καρκίνος τῇ ὕδρᾳ ὑπερμεγέθης͵ δάκνων τὸν πόδα. διὸ τοῦτον ἀποκτείνας ἐπεκαλέσατο καὶ αὐτὸς βοηθὸν τὸν Ἰόλαον͵ ὃς μέρος τι καταπρήσας τῆς ἐγγὺς ὕλης τοῖς δαλοῖς ἐπικαίων τὰς ἀνατολὰς τῶν κεφαλῶν ἐκώλυεν ἀνιέναι.

Es correspon la descripció de l’hidra de Lerna del text de la Biblioteca II, 5, 2 d’Apol·lodor amb l’Hèrcules de John Singer Sargent? o més amb el quadre de Zurbarán? Què feia l’hidra? Qui acaba amb ella? En quin dels dotze treballs?  Amb l’ajut de qui? Quants caps tenia? Quants eren mortals? Quin era immortal? Quina relació té aquest treball amb el zodíac?  …

Quina altra pervivència d’aquest monstre coneixes en la literatura, l’art, la música, el cinema …

La Ilíada recreada per Joma, procés de creació d’una imatge a l’estudi de l’artista

He tingut l’enorme plaer d’enregistrar el moment de creació d’una de les il·lustracions de Josep Maria Rius, Joma, en el seu estudi de Barcelona, concretament la corresponent al número 77 de la Ilíada. Aquí en teniu sols un petit tastet d’un muntatge en HD de trenta-vuit minuts que es va passar a les V Jornades de didàctica de les Llengües Clàssiques i que s’apropa a la sensibilitat creativa d’aquest artista envers els clàssics homèrics.

Si voleu veure aquesta il·lustració publicada al Magazine de la Vanguardia la trobareu en el bloc d’en Joma. A la Vanguardia digital hi podreu consultar tota la seva Odissea i el que porta de la Ilíada.

Joma es va avenir a recitar els versos de la Ilíada VII, 73-75 que acabava de dibuixar en la creació de la Ilíada 77 del Magazine:

CAVE CANEM!


Foto de Valèria 5è EP

L’altre dia vaig veure aquest gos fet amb paper maché per la Valèria, i no m’he pogut resistir per una associació d’idees a pensar en buscar la pervivència gràfica dels llatinismes que treballem a classe, en El Fil de les Clàssiques, a Aracne fila i fila o a L’empremta d’Orfeu (com en altres ocasions hem fet en muntatges audiovisuals, en balades i cançons, amb Juli Cèsar, en la literatura, …). He començat a estirar el fil per cave canem, no pas per res d’especial, ans perquè acabava de llegir aquest apunt homònim del company saguntí Salva Muñoz arran de dues exposicions de Madrid (Alexandre el Gran i Jean León Gérôme).

Així és que seguint el meu muntatge trieu un llatinisme i seguiu les seves traces. Per no repetir-nos, deixeu en comentari quin llatinisme treballeu.

Ser vencedor a Olímpia

En diferents apunts ja hem tractat els jocs olímpics, però hic et nunc et plau de fer un recopilatori dels vídeos que tenim i que el seu visionat, conjuntament amb la lectura de la unitat 7 del llibre de Grec (també us recomano, entre molts, aquest com la pervivència en aquest altre) ens permetran la inspiració necessària per fer-ne una recreació.

Imagineu-vos, per un moment, que tot seguit ens adormim i entrem en un son profund. De sobte, ens despertem a l’antiga Olímpia de fa molt més de dos mil anys. Tenim la sort de poder participar en uns jocs de l’antiguitat. Cadascú tria amb quin campió olímpic es vol convertir, si vol ser entrenador o públic, i ja podeu explicar amb tota mena de detalls el vostre somni, per tal que sembli realitat. Recordeu, alumnes, que a l’antiga Grècia l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i a llançar el disc i la javelina. A Olímpia se celebraven en honor d’Hera les Heraia, curses a peu de dones dividides en categories d’edat. Potser podríeu esdevenir Cinisca!

Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

  • Qui sunt Pyramus et Thisbe?
  • Ubi est sepulcrum Nini?
  • Quis est Ninus?
  • Cur patres amantium amorem prohibent?
  • Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/C1GkN-qqXMM" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.

Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fGQfmCGvkck" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Arcus triomphalis

Quis arcus est?

In architectura arcus dicitur structura in modum arcus curvata. Sunt qui a natura ipsa in antris formatur; qui substruuntur ad sustinendas aedes aut pontes; qui ad aquaeductus erigendos, et qui eriguntur clari alicuis triumphi causa.

Ecce arci triumphi aetatis modernae atque aetatis classicae:


Mostra Arcs de Triomf en un mapa més gran

Ai, Cupido!

En l’amor, les paraules sovint sobren i jo us recomano, com ja ho he fet al Fil Moodle, aquest excel·lent treball del company quironià d’Extremadura Ángel Luis Gallego Real, Caeco raptus amore.

Us he fet, tanmateix, aquest petit regal de Sant Valentí amb l’ajut de la Valèria que ha fet la portada i amb imatges Creative Commons i desitjo que comenteu l’obra d’art que més us agradi.

Per cert, per què Cupido en un primer moment a Grècia era un adolescent i després se’l representa com un nen trapella? Quins atributs té i per què?…

Que l’Amor us sigui ben propici!