En diferents apunts ja hem tractat els jocs olímpics, però hic et nunc et plau de fer un recopilatori dels vídeos que tenim i que el seu visionat, conjuntament amb la lectura de la unitat 7 del llibre de Grec (també us recomano, entre molts, aquest com la pervivència en aquest altre) ens permetran la inspiració necessària per fer-ne una recreació.
Imagineu-vos, per un moment, que tot seguit ens adormim i entrem en un son profund. De sobte, ens despertem a l’antiga Olímpia de fa molt més de dos mil anys. Tenim la sort de poder participar en uns jocs de l’antiguitat. Cadascú tria amb quin campió olímpic es vol convertir, si vol ser entrenador o públic, i ja podeu explicar amb tota mena de detalls el vostre somni, per tal que sembli realitat. Recordeu, alumnes, que a l’antiga Grècia l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i a llançar el disc i la javelina. A Olímpia se celebraven en honor d’Hera les Heraia, curses a peu de dones dividides en categories d’edat. Potser podríeu esdevenir Cinisca!
Aqui ús deixo la meva recreació o somni!!!
La Carla com sempre era una noia de 14 anys que anava a l’escola, un dia en la classe de grec va escoltar atentament quan explciava la professora sobre els Jocs Olimpics i mentre’s la professora explicava ella cada cop, s’acomodava fins que vva arrivar adormir-se.
I aixì comença el somni…..!
L’Amelia noia de 14 anys sempre es llevaba amb la seva mare a fer l’esmorzar com era sovint a fer-ho, però aquell dia que li tocava tambe en llevar-se no ho va fer.
De sobte, la seva mare va començar a cridar:
-Amelia,Amelia,Amelia,filla llevat que em de fer l’esmorzar el teu germa ie l teu pare que anirán a treballar.
Com era sovint l’Amelia sempre contestaba a la seva mare dient:
-Ara vinc mare, però aquell dia no ho va fer.
La mare va començar a corre cap a l’habiatció, pensant i tment per lo pitjor. Va veure a l’Amelia que estava pàlida i que tina moltes ganes de vòmitar i la mare la va acompanyar al lavabo. La mare va pensar que estava malata l’Amelia i va anar a buscar un metge perquè vinguès a veure l’Amelia. El metge li anava mirant poc a poc cada cosa que li feia mal(la gola, l’esquena, li feia mal el cap…). En sortir de l’habitació el metge li va fer amb el cap a la mare un gest, la veritat què gens tranquilitzador.
Li va dir el metge fluixet sense que l’escoltessi l’Amelia:
– la teva filla malaugradament té tuberculosis (φθίσις).
La mare en escoltar aquella paraula es va desmallar, deprès de 5 minuts va tornar normal. Es va a posar a plorar i a plorar fluixet , el pare en arribar amb en Cesàr el germà petit, en veure la mare plorant es van espantar i van pensar lo pitjor. El pare en entrar a l’habiatció i en veure a l’Amelia amb una mala pinta, va sortir cridassaant el metge de què li passava a la seva filla, que patia.
El metge en veure la reacció del pare no es va espantar era un cas normal.Li va dir el que li passava a l’Amelia i va començar a plorar, a l’Amelia li faltava molt poc temps i volia fer el seu últim desitg.En Esparta estava prohibit que una dona fes ús dels Jocs Olimpics i que jugués.
El dia segúent l’Amelia va anar a esmorzar amb tots, tots estaven molt atents dels seus gestos, la amre va servir una tassa de llet a l’Amelia i li va donar pa. L’Amelia savia que alguna cosa li passava i que era massa atenció nomès per un sol simple costipat. Però de cop va començar a tossir i li va començar a sortr sang per la boca. Els pares es van espantar molt fins el germà Cesàr va començar a cridar de veure l’Amelia aixì.L’Amelia va veure que li sortia sang per la boca i espantada va començar a cridar i a plorar. Aquells minuts de tensió marcarian molt l’estat de L’amelia.
Els pares van començar aagafar draps nets i netejar l’Amelia darrere aquella situació és veia a dos pares forts, però per dintre estaven plorant i morts de por que li passès alguna cosa a la seva filla. En netejar a l’Amelia el apre la va agafar i la va portar el llit, el pare li va dir que no era greu i que no tenia res, que no s’espantès per res que estàn el seu costat. En tancar la porta, L’amelia va escoltar els pares plorant i dient què perquè a ella, una noia de 10 anys petita que encara no havia refet la seva vida.
Van passar dies i l’Amelia cada cop estava pitjor, tossia, tenia febre…) .El metge venia a veure-la i li donava herbes dissoltes en aigua per fer-li efecte però res. En veure l’Amelia que es trobava cada cop dèbil, que es marejava, va dir el seu pare que quan serian els Jocs Olímpics, el pare li va dir que serià demà. El pare sabia molt bé, que l’Amelia li agradava molt els jocs i ue sempre mirava amb atenció els gestos que feien els jugadors quan jugaven. A l’endemà un dia de sol que brillava moltissim, es va llevar com si res. Va esmorzar i li va dir a la mare:
Mare com a últim desitg i últim voluntat m’agradaria molt que tots quatre anéssim a veure els Jocs Olimpics.
La mare es va posar a plorar, es va eixugar les llàgrimes i li va dir que si. L’Amelia va agafar roba del seu pare amagada en el cistell demenjar. En sortir de casa, van passar els jugadors entrenant-se i un d’ells va mirar a l’Amelia amb timidesa. L’Amelia en veure’l tant fort i molt guapu va sospirar, i la seva mare es va pensar que era perquè estava cansada i la va portar el seu pare en el carro.
Quant va arrivar va anar a camviar-se en un lloc el costat del vestuari del jugadors, es va camviar ningú va reconèixer quee ra una noia. Els pares la estaven esperant, es pensaven que havia ant a parlar amb les seves amigues del veinat.
En començar els jocs, ningú no es va donar comte de què no estava l’Amelia, es pensaven que estava el seu costat. Quant van sprtir els jugadors un d’ells era una mica baixet i va saludar el poble. Van començar i l’Amelia en veure aquell noi tan guapu que havia vist abans de venir, el va perseguir i va parar a la cursa. Es van posar tots posició de core, incluint l’Amelia.
Va començar el joc tothom va començar a jugar, l’Amelia corria , corria per guanyar però no podia, Volia jugar i cursar com a primera dona que mai no ho havia fet, era el seu desig. El pare de cop va reconèixer la roba que portava aquell noi, era la seva filla. Va començar a veure per els cosat si estava l’Amelia i no la va trobar. La mare espantada i mirant on estava l’Amelia.
En Cesàr va seguir mirant la cursa i de cop va cridar :
-Mare mira auell noi esta corrents i està tossint com la forma de l’Amelia.
El pare en escoltar allo, va començar a cridar:
Amelia ,filla, Amelia, filla no facias cap vestiessa. L’Amelia nomès volia guanyar i va veure que el noi que estva el seu costat saludava a una dona amb un nadó els seus braços.
En veure aquella imatge va caure, el terra és va tornar ple de san, a causa que li sortia sang del nas a l’Amelia i es va caure i tenia els genolls pelats.
La gent es va espantar i va començar a cridar , el pare va baixar correns , la mare , en Cesàr.
Quan van arribar van veure que l’Amelia nomès cridava :
-Pre, mare, germà, jo volia nomès fer-ho per primera vegada i última. En dir aquelles paraules,els pares van anar a agafar i portar-la a casa, però era massa tard.
L’amelia no va voler anar i dir l’últim adeú a casa.
L’amelia va dir tossint, pares ús estimo, germà a tú també, sempre ús he estimat i ús estimaré.
L’Amelia en dir aquelles paraules, va donar un petò a la roba , els pares , i el germà, dient com a jugadora del Jocs Olimpics com a primera dona Espartana deixo aqui el meu nom : AMELIA.
De cop la professora de grec lleva a la Carla, cridassant-la i dient-li que no parava atenció quan explicava sobre els Jocs Olimpics. Però la Carla és va posar a riure. Els seus amics de classe en acavar la classe, van voelr saber perquè savia adormit, però ella els va dir que va er alguna cosa rara. Què sabia adormit i que havia somiat amb la seva familia a Esparta i que tenien noms diferents i coses estranyes.
Desprès de dir això, emn Xavi un de la seva classe bent plantat i molt guapu la va saludar i li va dir:
Xavi:Si vols avui podem anar a veure una pel.licula en el cinema d’Esparta sobre el tema que ens ha explicat la professora?. i ella va dir.
Carla:Clar que sí Xavi avui quedem, per parlar sobre aquest tema !!!! 🙂
Espero que us hagi agradat i perdoneu per les faltes, si no ho he revisat malament.
Merci Lida siusplau corregeix-me!!
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Notícies impactants sobre les olimpíades
Enllaços d’actualitat interessants:
http://latunicadeneso.wordpress.com/2012/05/31/el-british-museum-expone-el-auriga-de-mozia/
http://www.britishmuseum.org/PDF/british_museum_olympic_games.pdf
Salve!
Ja vaig deixar una historia pero no se perque no se ma guardat,pero bueno la tornare a repetir…
Tot va començar quan la Laia de 17 anys volia participar en els Jocs Olimpics. I com què els Jocs Olimpics no n’hi podien participar les noies, va esperar el seu germà qeu sortís de casa per perseguir-lo i veure com entrenava amb altres amics.
Ella tímida i amb por, de quyè la descobresint perseguint-los, eés va amar darrere d’un arbre i els va poder observar. S’imaginava tante coses que lluitava contra ell, però de sobte tot això va desapareixèr quan un amic del seu germà Cesàr li va donar un palmadeta en la espatlla. Ella és va girar atemorrida, però nomès era aquell noi que la volia d’esposa. Sempre pesat amb la mateixa història que volia, casar-se amb ell. No va saber que dir-li però tampoc li importava, ja que aquell no diria res a ningú.Sinò perdria una paraula frase d’ella. Poc cas li feia.
Un dia en bon matí, la Laia va amrxar el bosc amb una espasa i va començar a entrenar sola, però tot això va canviar quan un altre cop en Cesàr la va trobar en el bosc. Ella no va suportar-ho més i li va dir que, li agradava entrenar amb una espasa, perquè quan vinguin els lladres algún dia a robar-la els donaria un bon ensurt.
Tots els dies quedava amb ell, i desde aquell moment que va començar a sentir un batec seguit batec en el seu cor, quan estava el seuy costat. De ni mirar-lo a ala cara, se n’estava enamorant i plantejant un futur amb ell.
Va suspirar i va pensar en què fer, va decidir anar nun dia a veur uns Jocs Olimpics que s’estaven inaugurant aquell dia, però no la deixaven entrar i per tant va agafar uan sabana negra i va entrar desapercebuda , el lloc del lluitadors….
Llevar-me, vestir-me, filar, menjar, dormir. Un altre cop: llevar-me, vestir-me, filar, menjar, dormir… Cada dia el mateix. Només que quan em casi, la tasca de cuidar els nens i alletar-los s’afegirà a la meva llarga llista de coses a fer.
En canvi, la vida d’un home és molt més emocionant: mai sap amb que es trobarà. S’endinsa a màgiques travessies pels mars, coneix a centenars de persones curioses a l’àgora, aprén cada dia alguna cosa nova, té l’oportunitat de fer coses totalments prohibides per la dona: participar als Jocs Olímpics.
Està totalment prohibit que les dones ateneses participem en els Jocs Olímpics, podem ser castigades fins i tot amb la mort! En canvi les espartanes, no tenen cap problema en poder participar-hi… Aquestes espartanes!
Sembla divertit poder córrer, saltar, lluitar, mostrar-te a l’estadi, davant de tota Grècia… Aix!!! Tant de bo, algun dia pugui arribar a tant de goig. Però que pot aconseguir una noieta atenesa per ella sola?
Un dia, irresponsable de mi, vaig gosar escapar-me de casa, simulant la meva mort per a que així la meva família no em busqués. Encara em lamento del meu cruel fet! Em maldic pe haver fet patir d’aquesta manera als meus parents…
Llavors em vaig tallar els cabells i em vaig apretar una cinta al pit per ocultar-lo. També em vaig tallar la túnica, per semblar més masculina.
Després em vaig oferir com a ajudant d’un senyor molt ric, per ajudar-li a portar el seu equipatge en carro fins a Olímpia, on se celebraven els jocs Olímpics.
Quan vaig arribar a la ciutat celestial d’Olímpia, vaig apuntar-me emocionada.
Vaig simular estar malalta per no haver d’entrenar en públic, ja que els atletes s’entrenaven nus i jo no m’ho podia permetre.
Vaig sortir guanyadora del salt d’alçada. Estava tant contenta! Em saltaven les llàgrimes d’alegria, però de la suor, la meva túnica va relliscar i se’m va veure el meu cos femení, allà davant de tots.
Pensava que ja era dona morta, però en el moment en que anaven a proclamar la meva sentència, el senyor ric amb qui havia viatjat a Olímpia. Va declarar ser el meu pare i va pagar a les autoritats perquè em perdonessin la vida.
Quan ens vam quedar a soles, em va dir que m’havia salvat, a canvi que jo m’hi ofreixés a ell. Tot i que em doblava l’edat vaig accedir-hi, tot per la meva vida i per la meva irresponsabilitat.
Tenia 15 anys quan em vaig dir a mi mateixa que lluitaria per arribar a participar als Jocs Olimpics. Recordo amb 10 anys quant jugava amb tots als nois al carrer, tots eren forts i quan es feien mal tornaven a aixecar-se, jo volia ser igual, volia fer-me mal i tornar a estar en peu, volia fer-ho. Les dones sempre han estat condicionades, pel fet de ser dones, però jo volia ser diferent. Sabia que les dones no podien participar als Jocs Olimpics, però em donava igual ja que era el son que volia complir. I així vaig fer, ja tenia el cabell curt i era una noia que semblava un noi, amb 25 anys encara no tenia els pits desarrollats ni cap altre cosa que fes notar que era una dona, algo raro, ja que als 25 anys has d’estar desarrotllada. Vaig anar a Olimpia la ciutat dels Jocs Olimpics i em vaig presentar. Vaig passar totes les proves i el que menys creia que fés era quedar en tercera posició de lluita.. Vaig lluitar contra un home enorme! era un monstre! i no se com el vaig guanyar i vaig quedar a la tercera posició..
Havia complit el meu somni, lluitar als Jocs Olimpics i ningú es va donar compte mai.
http://www.olympic.org/ancient-olympic-games
http://www.bbc.co.uk/schools/primaryhistory/ancient_greeks/the_olympic_games/
http://www.sikyon.com/olympia/athletestories_eg.html
Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Jocs Olímpics: Les dones gregues i l’esport
http://myrthia.blogspot.com.es/2011/01/los-juegos-olimpicos.html
http://www.educa.jccm.es/educa-jccm/cm/recursos/tkContent?idContent=53708&locale=es_ES&textOnly=false
L’Helèna de 18 anys, sempre havia volgut participar en els jocsm olímpics d’Atenes, però aquest era un somni que el seu pare sempre li deia que mai es podria complir. Ella veia com els seus tres germans i el seu pare i participaven, de fet ella ni tan sols ho podia veure, es acabaven i els homes a casa fins que els jocs acabaven i els homes de la casa tornaven contents o amb el cap baix perquè el seu veí, Pausànias, al qui no soportaven duia posada una corona d’olivera.
Els seus germans practicaven boxa mai havien aconseguit guanyar però sempre quedaven en bona posició, mentre que el seu pare era bastant bo en jabalina, fins i tot havia arribat a aconseguir la corona.
En aquest aspecte li hauria agradat ser un home, tot i que això no li deia a la seva mare, ja que li podia agafar un atac de cor. Ja era l’estiu i per tant això volia dir que ja tocava celebrar els jocs olímpics. L’Helèna no podia dormir perquè ella també hi participaria. Dies abans, la seva millor amiga Sofia s’havia assabentat que es farien uns jocs per a dones. Ella no so podia creure i es va tindre que pessigar el bras unes quantes vegades per comprovar que no estava somiant, els jocs, eren les anomenades Heraia, en honor a Hera, esposa de Zeus i deesa del matrimoni. En aquests jocs exclusius per dones es feien curses a peu. Aquetsa era una bona oportunitat per a l’Helèna, que sempre havia estat la noia més ràpida del seu poble. Sempre que podia estava corrent i li agradava retar al seu amic Filip, a qui sempre guanyava.
A la fi va arribar el dia i l’Helèna es va despedir de la seva mare, els seus germans i pare encara estaven enfadats per que hagués pres aquesta decisió, però a ella no li importava el que pensessin els altres, ella volia participar en els jocs. Pel camí es va parar en una taberna on moltes doens que anaven a competir en les Heraia s’hi quedaven a dormir. Al matí següent mentre anava caminant es va topar amb Lucila, una noia de la mateixa edat que ella que també anava a Olímpia, les dos es van fer amigues i quan van arribar a Olímpia es van desitjar sort.
Per fi van començar les curses i l’Helèna es va posar a la línea de sortida, i quan es va alçar la bandera va apretar a corre, malaurdament moltes noies com ella s’havien preparat millor i no va poder guanyar, va quedar quarta. En les següents curses dels altres dies va conseguir posar-se segona. L’Helèna no esperava guanyar, però si rebre un reconeixament. Quan va començar la cursa final l’Helèna etsava molt nerviosa però va aconseguir calmar els nervis i va guanyar. No so esperava i es va posar a plorar. Quan va tornar al poble la notícia havia corregut i tothom la va anar a rebre inclosos els seus germans i pare que no havien guanyat. Ella va plorar i molt ja que per fi havia aconseguit el reconeixement que es mereixia.
Salve!
Des de la finestra de casa puc sentir la música sonant pels carrers d’Olímpia. Avui començen els jocs olímpics i el meu germà Pireu i el meu pare hi participen. Tant la mare com jo estem molt orgulloses d’ells, encara que no podrem anar a animar-los ja que a les dones tenim prohibit participar-hi o simplement veure’ls sota pena de mort. Fins i tot no podem travessar el riu Alfeu si no volem ser estimbades des de les roques del mont Tipeu.
En Pireu s’està acabant d’entrenar al pati de casa amb un discòbol. Mentres l’estic obserbant pasa pel carrer, l’atracyiu d’en Tucicles.
– com va tot Pireu?- el saluda amb un gran somriure que fa que de poc no surti del gineceu.
– doncs molt bé, estic acabant d’entrenar i ara marxarem per agafar lloc.
– competiras només en el llançament de disc?
-no em presentaré a la lluita i a la cursa, i tu?
– la meva especialitat és el salt de llargada.
– la veritat és que ho fas molt bé, et desitjo molta sort company.
– igualment, Pireu- en Tocicles es despedeix del meu germà i per un instant mira cap amunt i em veu. Ja no tinc temps d’amagarme.
– Helena, com estás?
– bé- somric timidament- espero que et vagin molt bé els jocs.
– gràcies, com m’agradaria que em vinguessis a animar.
– ja pero ja saps que les dones no ens hi podem acostar
– no he dit pas que ti hagis de presentar com a dona- em guinya l’ull però jo segueixo sense entendre’l.
En Pireu i el pare ja fa estona que han marxat i la mare i jo estem filant mentres ens ocupem de l’Eufrosia, la meva germana petita. De lluny podem sentir la clamor dels jocs i em sento molt inútil al pensar que jo podria estar allà saltant i corrent com un home, però sóc una dona i no ho puc fer-hi res. Però el que més em molesta és no poder anar a veure en Tocicles.
– saps que li va pasar a Cal·lipatria, la nostra veina?- diu la mare en un intent per trencar el silenci.
– el que?
– doncs mira es disfressà d’home per anar a animar el seu fill però va ser descoberta quan se li va caure la túnica i va mostrar el seu cos.
– la van matar?- dic pensant el pitjor.
– no, sort del seu fill que era un bon atleta i del seu pare que també havia participat als jocs hi havia estat guanyador.
– quina sort- dic.
De sobte em ve al cap una idea: em disfressaré d’home i així podré anar a veure en Tocicles. Li dic a la mare que vaig al bany i entro a l’habitació d’en Pireu i em poso la seva túnica. Després em recullo els cabells en una cinta, ja que em feia llàstima tallar-los. Corro tant ràpid com les cames em permeten i travesso el riu Alfeu, sentint cada cop més a prop les veus del públic. Però de sobte…
– ei, tu- un soldat em crida l’atenció
– que vol?- dic fent veu d’home
– se t’ha caigut la cinta- em diu. Al posar les mans sobre els meus cabells m’en adono que se’m han deslligat i ara estan lliures.
– sisusplau, només venia a veure al meu germà- menteixo
– mira, les normes són les normes- diu- Fideas, vine.
Un altre soldat se’m acosta i entre els dos em porten al mont Tipeu. Estic espantada i no paro de plorar.
– siusplau- dic ofegant les meves paraules amb el plor
– calla- m’empenyen al terra
Des d’on estic puc contemplar la meva casa a la llunyania i ploro desconsolada pensant que no tornaré a veure a la meva familia ni a en Tocicles i potser ell mai sabrà el que m’ha passat ni que al final vaig decidir anar a veure’l.
Salve!
He vist el video
Ens mostra on entrenaven per poder guanyar els jocs olímpics. Estefanos, un dels esclaus ens guia fins a la sala de masatges, on allà descansen dels durs entrenaments.
Els esportistes van despullats menys les arts íntimes, com si fos un bolquer.
Un dels esportistes es queixa perquè és molt dur entrenar per la muntanya i sense sabates.
Per la nit sopen sense coberts a la vora del foc per no passar fred.
Em de saber que els atletes són homes del segle XXI que intenten viure com ho feien els antics grecs i s’adonen de que pateixen unes dures condicions. A més, han de menjar el mateix: Suc de taronja, ous, pa i figues.
Després de veure aquest video he pogut valorar que un esportista d’avui dia no té res a veure amb els antics grecs. Es pot veure que era un sacrifici més que un esport. Llàstima que no ha aparegut cap dona, tot eren homes i actualment l’esport ha canviat molt en aquest sentit. L’esport evoluciona en tots els àmbits.
Salve!
Jo us parlaré sobre el vidio de l’hipica a Olimpia, on els jocs eres inclús més meravellosos que els d’avui en dia.
Les carreres eren apassionants però també molt perilloses per les curves tan tancades que no et permet fer-la bé a gran velocitat sense que el carro es fes malbé ja que eren de fusta dolenta.
Queden restes de l’hipòdrom d’Olimpia, aquí us deixo un enllaç:
http://latunicadeneso.wordpress.com/tag/hipodromo-de-olimpia/
Hi havien carreres de quatre cavalls amb un home adalt d’un carro, anaven amb molta velocitat i el jinet havia de tenir molt equilibri ja que amb una mà agafava les regnes i controlava el cavall i amb l’altre mà tenia el fuet per donar als cavalls.
També parlen de les carreres de cavalls amb jinets sense muntura, per tant havien de tenir molt d’equilibri i control per tal de no caure.
I per últim, una carrera en la que els homes baixaven dels cavalls i corrien amb ells agafats per les regnes, eren les carreres més luxoses. El premi i l’honor eren pel propietari.
Encara que sempre les carreres dels cavalls han semblat de rics, per tenir un bon equip.
Neró va participar en una carrera de cavalls amb un equip de deu cavalls, tot un luxe. Un cop va caure va sobornar els jutges dient-los que si haguès continuat hauria guanyat.
L’atletisme va anar guanyant terreny i les carreres de cavalls van anar perdent importància.
Quan van arribar els romans va arribar la influència de noves teories, creences…
Teodosi va donar un pas contra les Olimpiades, estava oposat els Jocs Olímpics.
Van intentar tornar a fer els Jocs Olímpics però tampoc se’n van sortir.
XAIPE!!
Jo desde petita veig que les dones no lluitaven, no anaven al gimnàs… en canvi els nois si sempre estaven cuidan el seu físic, i quan preguntava que per què les dones no, només em deien que era cosa de nois. Quan vaig complir els 16 vaig decidir canviar les coses i demostrar a la gent que una dona també podia fer les mateixes coses que fa un home, entrenava cada vespre i tenia planejat presentarme als jocs olímpics, però només hi havía un problema, que no deixaven a les dones participar em vaig tenir que disfrassar d’home, va ser una mica incomoda però vaig creure que valia la pena!! Vaig a arribar a les últimes proves i finalment vaig quedar una dels millors, tothom es creia que era un home fins que els hi vaig dir que una dona era capaç de fer el mateix que un home!!
Salve!
Com bé s’explica aquest apunt, s’ha parlat moltes vegades de les olimpiades, però s’utilitza una expressió grega “hit en nunc” (aquí i ara).
He vist el vídeo, apareixen esportistes d’èlit, sense roba, durs i forts. Les olimpiades no només eren uns simples jocs, sinó la vida d’alguns amb esforç i dedicació.
Actualment, els jocs olimpics no tenen res a veure, instal·lacions, pistes, regles, vestuari, premia…
Això sí, l’orgull de poder competir als jocs olímpics és un sentiment que pocs poden obtenir.
Els valors també han canviat, abans és competien per honor als déus i ara no.
Els jocs olimpics estan molt bé, participa gent de tots els països, hi ha tot tipus d’esport i cada 4 anys té una localitat diferent.
Espero que mai es deixin de celebrar! Forma part de la història de la humanitat, és una celebració que no es pot canviar.
Pingback: La Lluna | El cel dels mites
Pingback: Zeus d’Olímpia i Atena Pàrtenos | Aracne fila i fila
Pingback: Un viatge als jocs esportius de l’antiguitat | Aracne fila i fila