Tag Archives: Pervivència

L’oracle de Delfos i altres centres oraculars

John William Waterhouse, Oracle 1884

Els grecs creien que els déus es comunicaven amb els humans per mitjà de missatges divins o de signes misteriosos. L’endevinació era la interpretació de la voluntat divina, i s’anomenava oracle l’endevinació practicada per cercar respostes sobre coses desconegudes del passat, el present i el futur. Moltes decisions humanes (sobre la salut i la malaltia, la guerra i la pau, les colonitzacions i les emigracions, els crims i els càstigs) depenien de les respostes oraculars. Per tant, els grans centres oraculars (el de Zeus a Dodona, a l’Epir; el d’Apol·lo a Delfos, al peu del Parnàs; i el de Plutó a Cumes, a la Itàlia meridional) gaudien d’un enorme prestigi panhel·lènic i eren llocs de pelegrinatge i d’ofrenes personals i col·lectives, com el tresor dels sifnis i el dels atenesos a Delfos.

Per saber-ne més podeu llegir aquesta entrada de Sebastià Giralt i a continuació escolteu el nostre amic i col·laborador d’Aracne fila i fila, el periodista i filòleg clàssic Antoni Janer en una entrevista feta recentment al programa de ràdio Luces en la oscuridad parla sobre l’oracle de Delfos i dóna resposta a les qüestions plantejades: Què en diu la llegenda del lloc? Per què fou el centre religiós més important del món grec? D’on prové el nom “pitonissa”? etc.

Els grecs buscaven la comunicació amb els déus mitjançant els oracles. En el cas de l’oracle de Delfos, el déu es comunicava amb el pelegrí per mitjà de la pítia, asseguda en un trípode i en un estat d’èxtasi, i de la interpretació dels mots d’aquesta que feia un sacerdot. Recordeu alguna resposta oracular? Eren fiables? De quina manera avui hi ha gent que cerca resposta a coses desconegudes del passat, del present i el futur? Qui hi creu? Què n’opineu de tot plegat?…

Per acabar completeu aquest Google Maps amb els principals centres oraculars del món grec que es correspon amb l’exerci 4 de la pàg. 156 del llibre Grec 1, ed. Teide:


Veure Centres oraculars en un mapa més gran

Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

  • Qui sunt Pyramus et Thisbe?
  • Ubi est sepulcrum Nini?
  • Quis est Ninus?
  • Cur patres amantium amorem prohibent?
  • Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/C1GkN-qqXMM" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.

Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fGQfmCGvkck" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Arcus triomphalis

Quis arcus est?

In architectura arcus dicitur structura in modum arcus curvata. Sunt qui a natura ipsa in antris formatur; qui substruuntur ad sustinendas aedes aut pontes; qui ad aquaeductus erigendos, et qui eriguntur clari alicuis triumphi causa.

Ecce arci triumphi aetatis modernae atque aetatis classicae:


Mostra Arcs de Triomf en un mapa més gran

Ai, Cupido!

En l’amor, les paraules sovint sobren i jo us recomano, com ja ho he fet al Fil Moodle, aquest excel·lent treball del company quironià d’Extremadura Ángel Luis Gallego Real, Caeco raptus amore.

Us he fet, tanmateix, aquest petit regal de Sant Valentí amb l’ajut de la Valèria que ha fet la portada i amb imatges Creative Commons i desitjo que comenteu l’obra d’art que més us agradi.

Per cert, per què Cupido en un primer moment a Grècia era un adolescent i després se’l representa com un nen trapella? Quins atributs té i per què?…

Que l’Amor us sigui ben propici!

El magazín dels sentiments amb referents

Fa temps vaig fer un curs de ràdio educativa. Aquí en teniu la prova.

Aquests dies que els companys seran de viatge a Alemanya, els de primer, i a Madrid, els d’Història d’art, m’agradaria reprendre aquest projecte amb els alumnes que quedeu. Us proposo d’agafar un sentiment i fer-ne un magazín de referents clàssics en l’actualitat com el meu programa de ràdio (cliqueu el play!). Què n’opineu? Us hi animeu?

De Barcelona a Bàrcino: el nostre recorregut en vídeo

Els alumnes de llatí de primer i segon de batxillerat de l’institut Cristòfol Ferrer vàrem anar a passar el primer dia de les Saturnàlia romana a Barcelona per endinsar-nos a la Bàrcino dels romans. Feia molt de fred i vàrem agafar el recorregut més llarg, el de les tres hores, l‘itinerari Bàrcino/BCN, tot partint de la Via Sepulcral de la Plaça de Madrid, més l’afegitó de la domus romana. Ara que heu fet totes les activitats proposades al Moodle, els Google Maps corresponents, que hem tancat el Glossari compartit entre primer i segon, que alguns de vosaltres ja heu publicat els vostres apunts personals a Aracne amb muntatges audiovisuals (El Fòrum de Bàrcino, Bàrcino: l’excursió del Cristòfol Ferrer…) i recreacions en 3D d’una necròpoli romana imaginària (uns autèntics alumnes de la web 2.0)… abans de l’examen que teniu aquesta setmana, us vull regalar la meva visió de la sortida. Espero que us agradi i que no us oblideu d’explicar la Barcelona romana quan hi aneu amb els vostres amics, parelles o familiars com ens va aconsellar el nostre guia, l’Aleix. És el nostre patrimoni, és el nostre passat, però també les arrels del nostre futur.

El casal de Tebes: a la recerca del text

Tebes, la de set portes, era una ciutat de Beòcia a la Grècia central fundada per Cadme  fill d’Agenor, rei de Tir. Cadme era germà d’Europa, que va ser raptada per Zeus, transformat en toro, i portada a l’illa de Creta, on van consumar el seu amor. Cadme va voler anar a buscar Europa, però l’oracle de Delfos li va desaconsellar la recerca de la seva germana i li va encomanar que fundés una ciutat on s’ajagués una vaca. Allí va fundar, després de donar mort a una serpent, el que havia d’esdevenir Tebes. Cadme es va casar amb Harmonia, filla del déu de la guerra Ares.

Mort Cadme, i després de diverses vicissituds per la successió al tron de Tebes, el poder va passar a Laios al qual un oracle va advertir que moriria a mans del seu fill: en conseqüència, quan va ser pare, va manar abandonar el seu fill al mont Citeró, amb els peus junts clavats amb un clau. Els pastors de Pòlip, rei de Corint, que no tenia fills, el van trobar, el van portar a la cort i allà va ser criat com a fill de Pòlip, que el va anomenar Èdip (Οἰδίπους “peus botits”). Quan es va fer gran, Èdip va voler trobar resposta als seus orígens i va anar a l’oracle de Delfos, que li va revelar que es casaria amb la seva mare després de matar el seu pare. Horroritzat, va decidir de no tornar a Corint i es va dirigir cap a Tebes; però, durant el viatge, un vell amb un carro el va voler fer fora del camí i Èdip el va matar: el vell era Laios, el seu autèntic pare. En aquella època, Tebes estava assetjada per l’Esfinx, que devorava aquells qui no encertaven l’enigma que els plantejava. Èdip, però, va resoldre l’enigma , i a Tebes li van demanar que fos rei i es casés amb la reina Iocasta. Van tenir dos fills, Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene. Quan Èdip va descobrir que s’havia acomplert l’oracle, Iocasta es va suïcidar i ell es va treure els ulls. El germà de Iocasta, Creont, va regir Tebes fins que els fills mascles d’Èdip, arribats a la majoria d’edat, es van barallar per compartir el tron. Èdip els va maleir, se’n va anar a Atenes i va morir a Colonos. Etèocles es va negar a cedir el tron al seu germà, i Polinices es va exiliar a Argos; va reclutar sis famosos guerrers amb els seus exèrcits i es van encaminar contra Tebes. En una de les set portes de la ciutat, Polinices va lluitar contra Etèocles i tots dos van morir; però, Polinices, per ordre de Creont, va ser deixat que es corrompés desenterrat. Antígona, la seva germana, va desobeir l’ordre i li donà sepultura; per això va ser condemnada a morir emparedada en una cova. Els atenesos van prendre Tebes i van empresonar Creont.

Ara que ja coneixeu el conflicte tràgic de la nissaga d’Èdip, visioneu aquest muntatge fet amb imatges Creatives Commons de la seva pervivència en l’art de tots els temps que s’han perdut en el desert actual dels mites i esperen que les vivifiqueu:

Heu reconegut la part del mite que s’amaga en aquestes imatges? Quines obres d’art heu identificat? Què en sabeu d’elles (època, autor…)?

També podria ser l’hora de seleccionar en comentari un fragment en traducció de l’obra de Sòfocles que les descrigui. Entre tots ho hem d’aconseguir.  Us recomano buscar-los en la lectura d’Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona, evidentment també a Els set contra Tebes d’Èsquil.

Ecce pictura VIII. Quae fabula est?

Reprenem el nostre bell costum de les recreacions, tot  continuant la lectura de la segona part de Narracions de mites clàssics. Observeu la il·lustració, deduïu el mite ovidià i feu-ne una actualització en forma de diàleg.

Bona sort i que l’amor sempre us sigui correspost!

eccepictura8-2

“Ovidi per parelles”, adaptació curricular i atenció a la diversitat

Ovidi per parelles és l’adaptació del treball dels mites d’Ovidi, a partir de Narracions de mites clàssics, pels alumnes de quart de llatí que davant la impossibilitat de fer el treball de la guia de lectura Propostes de treball (pàgs. 191-201 versió en català; 203-213 en castellà) i no volent excloure’ls d’aquesta tasca, els vaig demanar una altra activitat i el resultat és espectacular. Aquí el teniu i aviat hi jugarem per tal de comprovar si realment sabeu en què es transformen els personatges dels mites ovidians.

Ovidi per parelles recull els mites de la primera part de les Narracions de mites clàssics ja que l’Hugo i l’Alexander finalment els han agafat al PQPI i ens han deixat però els tindrem sempre ben presents amb aquest joc de cartes per parelles que m’han regalat i que el Lucas amb l’ajut d’en Ricard, quan calgui, continuarà.

Les imatges són totes elles extretes d’internet, amb llicència Creative Commons, després d’haver fet una recerca exhaustiva i no pas per imatges del Google. El treball, com bé sabeu, el van fer majoritàriament en hores de classe i des del meu ordinador; també vàrem sentir com imprimien les imatges, els vàrem veure retallar, plastificar i tornar a retallar; també els vàrem veure aparellar mite i transformació, equivocar-se i tornar a buscar. Recordeu que la intenció d’Ovidi al principi de les Metamorfosis era precisament aquesta:

In noua fert animus dicere formas corpora.

Ara, però, ha arribat el moment de que nosaltres continuem amb el joc. En Lucas, ja sol ja amb en Ricard, ens farà aquest trimestre els mites de la segona part de Narracions, transformacions en plantes (per cert, en el vídeo heu vist com ja n’hi ha un, quin?) i el tercer el de la tercera part, transformacions en pedra. Entre tots i totes hauríem d’establir com jugar-hi, és a dir escriure les regles del joc i quan ho tinguem hi jugarem. El requisit màxim és demostrar que sabem els mites ovidians recollits en les Narracions de mites clàssics (ed. Teide) i que sou capaços d’explicar-los una vegada heu unit l’obra d’art (també es podria identificar) amb l’animal, planta o pedra resultant de la transformació.

N.B.: L’enhorabona Lucas, Hugo i Alexander! Us desitjo bona sort en trobar el vostre camí! Tot és possible si un s’ho proposa.

Construint laberints: els més grecs!

Els alumnes de grec de l’institut Cristòfol Ferrer ahir, tal com ja s’havia anunciat, varen visitar l’exposició del CCCB Per laberints , la varen fotografiar amb mirada grega i varen participar en Construint laberints. Jutgeu vosaltres mateixos perquè jo no m’he pogut esperar a compartir-la fins després del pont quan apareixerà publicada a la pàgina del CCCB!

Moltes gràcies, alumnes, per respondre tan bé una vegada més a les meves iniciatives i per anar adquirint la tan preuada competència audiovisual! Molt bon pont!