El casal de Tebes: a la recerca del text

Tebes, la de set portes, era una ciutat de Beòcia a la Grècia central fundada per Cadme  fill d’Agenor, rei de Tir. Cadme era germà d’Europa, que va ser raptada per Zeus, transformat en toro, i portada a l’illa de Creta, on van consumar el seu amor. Cadme va voler anar a buscar Europa, però l’oracle de Delfos li va desaconsellar la recerca de la seva germana i li va encomanar que fundés una ciutat on s’ajagués una vaca. Allí va fundar, després de donar mort a una serpent, el que havia d’esdevenir Tebes. Cadme es va casar amb Harmonia, filla del déu de la guerra Ares.

Mort Cadme, i després de diverses vicissituds per la successió al tron de Tebes, el poder va passar a Laios al qual un oracle va advertir que moriria a mans del seu fill: en conseqüència, quan va ser pare, va manar abandonar el seu fill al mont Citeró, amb els peus junts clavats amb un clau. Els pastors de Pòlip, rei de Corint, que no tenia fills, el van trobar, el van portar a la cort i allà va ser criat com a fill de Pòlip, que el va anomenar Èdip (Οἰδίπους “peus botits”). Quan es va fer gran, Èdip va voler trobar resposta als seus orígens i va anar a l’oracle de Delfos, que li va revelar que es casaria amb la seva mare després de matar el seu pare. Horroritzat, va decidir de no tornar a Corint i es va dirigir cap a Tebes; però, durant el viatge, un vell amb un carro el va voler fer fora del camí i Èdip el va matar: el vell era Laios, el seu autèntic pare. En aquella època, Tebes estava assetjada per l’Esfinx, que devorava aquells qui no encertaven l’enigma que els plantejava. Èdip, però, va resoldre l’enigma , i a Tebes li van demanar que fos rei i es casés amb la reina Iocasta. Van tenir dos fills, Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene. Quan Èdip va descobrir que s’havia acomplert l’oracle, Iocasta es va suïcidar i ell es va treure els ulls. El germà de Iocasta, Creont, va regir Tebes fins que els fills mascles d’Èdip, arribats a la majoria d’edat, es van barallar per compartir el tron. Èdip els va maleir, se’n va anar a Atenes i va morir a Colonos. Etèocles es va negar a cedir el tron al seu germà, i Polinices es va exiliar a Argos; va reclutar sis famosos guerrers amb els seus exèrcits i es van encaminar contra Tebes. En una de les set portes de la ciutat, Polinices va lluitar contra Etèocles i tots dos van morir; però, Polinices, per ordre de Creont, va ser deixat que es corrompés desenterrat. Antígona, la seva germana, va desobeir l’ordre i li donà sepultura; per això va ser condemnada a morir emparedada en una cova. Els atenesos van prendre Tebes i van empresonar Creont.

Ara que ja coneixeu el conflicte tràgic de la nissaga d’Èdip, visioneu aquest muntatge fet amb imatges Creatives Commons de la seva pervivència en l’art de tots els temps que s’han perdut en el desert actual dels mites i esperen que les vivifiqueu:

Heu reconegut la part del mite que s’amaga en aquestes imatges? Quines obres d’art heu identificat? Què en sabeu d’elles (època, autor…)?

També podria ser l’hora de seleccionar en comentari un fragment en traducció de l’obra de Sòfocles que les descrigui. Entre tots ho hem d’aconseguir.  Us recomano buscar-los en la lectura d’Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona, evidentment també a Els set contra Tebes d’Èsquil.

18 thoughts on “El casal de Tebes: a la recerca del text

  1. Oriol Garcia

    Hola! Jo he triat el principi de la lectura d’Èdip rei, i aquí ho podeu trobar:

    http://books.google.es/books?id=THSeSUWUysoC&lpg=RA2-PA68&dq=S%C3%B2focles%2C%20%C3%88dip&hl=ca&pg=RA5-PA120#v=onepage&q&f=false

    Concretament la part del Sacerdot, un vell en mig d’uns infants, i comenta una frase(Vers 16 i 17) que representa molt la meva persona i que penso que és una gran veritat que es conserva avull en dia: ”Els uns no tenen encara força per a volar gaire lluny, els altres, la vellesa els pesa”. Es refereix a que alguns no tenen posibilitats de fer gaire cosa potser per l’edat o per altres circumstàncies, i altres per la seva gran vellesa, fracasen a causa d’aquesta qüestió.

    He triat la fotografia del Pintor de Manelaus. El tema representat és Èdip situat a la dreta, l’Esfinx situat al centre i Hermes a l’esquerra. Es veu la presència de figures vermelles, i es situa cronològicament al 440 abans de Crist.
    Es trova al departament de Gregues, etrusques i romans al terra del Louvre, concretament a sala 39 i a la casella 7.
    Les seves dimensions son de 34.5 x 26.4 cm.

  2. Laura Galán

    Després de veure Antígona en grec (amb el fabulós llibre grec d’Oxford), he cercat el fragment que més m’agradava en la traducció catalana de Carles Riba.

    Fragment d’Antígona(Versos 69-77)
    […]
    “ANTÍGONA: Ni jo t’hi exhortaria, ni que t’hi volguessis ja posar, el que és jo no tindria cap goig de sentir-te amb mi. Pensa, doncs, com et sembli: el meu germà, jo l’enterraré. Em faré un orgull de morir, si allò faig. Estimada, aniré a jeure prop d’ell, prop d’un que estimo. santament criminal; ja que és més temps el que he de plaure als d’allí, hi he de veure per sempre. Tu, si et sembla, tot allò que els déus preen. menysprea-ho.”

    És un fragment molt trist. Antígona sent que té més motius per estar morta que viva, ja que gairebé, tota la gent que estima, ha mort. Tot i així, el que més m,’agrada són les paraules que dedica al seu estimat germà Polinices, ja mort, que tot i que ha comés errors durant la seva vida, no mereix el càstig que li imposa el seu oncle Creont, i ella, disposada a honorar-lo, farà tot el que calgui perquè descansi en pau, tant com si la seva germana Ismene l’ajuda o no.

    He agafat una de les imatges d’Èdip i l’Esfinx, aproximadament realitzada entre 480-470 d.C, en un recipient de ceràmica.

  3. Irena

    Hola,
    He escollit la primera fotografia que apareix una escultura que rep el nom de “Èdip i el Pastor” esculpida per Antoine Denis Chaudet, un escultor i pintor francès d’estil neoclàssic que resideix al museu del Louvre, Paris. Podríem doncs parlar d’una gran influència clàssica, ja que és Èdip de nen tornat a la vida pel pastor Phorbas que el va agafar de l’arbre. Aquesta escultura és un grup exempta feta en marbre i dempeus al 1801.
    En quant l’anàlisi formal podem veure que la composició és lineal i té certa simetria. Hi apareixen tres figueres nues, el nen “Èdip”, Phroabes i als peus d’aquest un gos, típic de l’art grec i romà. En general hi ha una anatomia bastant estudiada. El pastor presenta certa harmonia, equilibri formant un contrapposto amb el peu esquerra sobre una escalinata agafant en braços al petit Èdip i als peus hi ha un gos.

    La Interpretació podem dir que és un tema mitològic. Iconogràficament representa el sentiment que té Èdip nen atret per la mare i començant a odiar el pare, ja que aquest té a la mare. Llavors es desenvolupa un sentiment de culpa ja que el nen sap que no està bé odiar el pare. Aquest conflicte es resol mitjançant la identificació, en què el nen adopta característiques del pare.

    adéu.

  4. Margalida Capellà Soler Post author

    Recordeu de posar l’enllaç a la imatge triada, així els companys ho tindran més fàcil.

    M’agraden els fragments literaris que heu triat, així com els dibuixos d’una mà de contes (podries, Lina, obrir un apunt a Aracne amb la pervivència de l’esfinx (vid. Màrius Torres) i aquest vídeo!). Ire, es nota el que esteu aprenent a les classes d’història d’art! Visca la interdisciplinarietat!

    En el vostre Moodle, anireu rebent les retroaccions corresponents. Consulteu el calendari per saber quan es tanca aquesta activitat.

  5. Laura Galán

    Continuació:

    He agafat una de les imatges d’Èdip i l’Esfinx, aproximadament realitzada entre 480-470 d.C, pel pintor d’Èdip, en un recipient de ceràmica, concretament, un Kylix de l’Àtica de figures vermelles, procedent de Vulci. Les seves dimensions són de 26,4cm i actualment es troba als Museus Vaticans.
    Pel que fa la iconografia, aquesta obra pictòrica ens mostra el moment en el que Èdip es troba amb l’Esfinx, i aquest últim li proposa un enigma: «Quin és l’ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?» que només Èdip va ser capaç de resoldre: «És l’home, que va de quatre grapes quan és petit i que fa servir les dues cames i el bastó quan és vell.»

  6. Margalida Capellà Soler Post author

    Laura, enllaça aquesta imatge. La trobaràs a la wiquipèdia i és Creative Commons.

  7. Irena

    “No demanis res ara. Quan el destí colpeix, cap mortal no pot defugir el
    malastre («symphorâs apallagé»)”.
    (Antígona, vv. 1337-1338).
    -Aquest fragment m’encanta,ja que parla del destí, no tenim res a fer, el destí és el que decideix per nosaltres mateixos, per això no sabem mai quan serà el moment de les coses, només hem d’esperar a que sigui el moment.
    adéu!

  8. Pingback: Aracne fila i fila » Blog Archive » Οἰδίπο

  9. Laia Muñoz Osorio

    He escollit “Èdip i l’Esfinx” de Gustave Moreau, de l’any 1864.

    “Èdip i l’esfinx” és una obra pictòrica realitzada l’any 1864 per Gustave Moreau, un cèlebre pintor francès que va utilitzar el Simbolisme en les seves obres. Es troba al Metropolitan Museum of Art, a Nova York i mesura 206,4 cm × 104,8 cm. S’ha utilitzat la tècnica d’oli sobre tela.

    La pintura està formada per dues figures: un home (Èdip) i un ésser mitològic de cap de dona, cos de lleó i ales d’au (Esfinx). Podem dividir el quadre en dos punts de vista: el primer el tros de terra on es troben les dues figures i el segon el paisatge muntanyós.

    En el primer plànol hi destaquen els color càlids com ara la pell rosada dels personatges i el seu cabell ros, en canvi al segon plànol hi destaquen els colors freds que ens donen una impressió de profunditat i llunyania respecte Èdip i Esfinx. Podem trobar jocs de llum, per exemple les ombres de l’Esfinx al tors d’Èdip. La línia és contínua i ajusta el volum i modela els cossos de les figures.

    Podem dir que les figures són naturalistes perquè reflecteixen els moviments i gestos reals, però la manera en que són representats fa que estiguin idealitzades. Es troben en repòs, els dos mirant-se fixament i mostren certa expressivitat.

    Així doncs aquesta obra pictòrica del segle XIX ens mostra els personatges mitològics Èdip i Esfinx. Èdip era fill del rei Laios i la reina Iocasta de Tebes però un dia un oracle va advertir a Laios que un fill seu el mataria i es casaria amb Iocasta. Ell escandalitzat abandonà Èdip, però un matrimoni de pagesos el va acollir i el va criar. Quan créixer va ser coneixedor de l’oracle i pensant que els seus pares biològics eren els pagesos, va anar-se’n de casa per no portar-los mala sort. Però de camí cap a Tebes va trobar-se amb un home que va començar a incordiar-lo i ell el matà: en realitat era Laios, el seu pare biològic, però no en sabia res. Quan arribà a Tebes, el poble va explicar-li que un monstre, l’Esfinx, assetjava Tebes i només se n’aniria si algú endevinés l’enigma que el monstre proposava. Èdip va resoldre l’enigma i com a premi va casar-se amb la seva mare Iocasta i va fer-se rei. Quan van ser conscients de que l’oracle s’havia complert, Iocasta es va suicidar i Èdip es va treure els ulls.

  10. Margalida Capellà Soler Post author

    Laia, ara que ja tens triada l’obra, pots seleccionar el fragment corresponent i comentar els motius de la teva tria!

  11. Pingback: Resum de l’Antígona de Sòfocles | Literatura grega a escena

  12. Pingback: Píndar | Literatura grega a escena

  13. Pingback: La cinta de Νίκη » Madhouse, de William Butler

  14. Pingback: Enllaçant Hipsípila amb el cicle argonàutic i amb el tebà | Literatura grega a escena

  15. Pingback: El casal de Tebes | El fil del mite grec

  16. Pingback: Reconstrucció històrica | Antígona en versió romana

  17. Pingback: Victòria cadmea o pírrica | L'univers clàssic dels nostres mots

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *