Tag Archives: Literatura

Presentem a Premià de Mar El metge d’Atenes de Teresa Pous

Dimarts 8 de novembre vaig tenir el goig de presentar, a petició de la Maica, la mare d’una exalumna, la Clareta, que ara viu a Nairobi, El metge d’Atenes de Teresa Pous a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras de Premià de Mar, ben acompanyada dels meus alumnes de llatí i de grec de l’institut.

El metge d’Atenes, novel·la de Teresa Pous, publicada per Moll, va ser guardonada amb l’últim premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. És un edifici literari ben construït sobre cinc pilars, el conegut aforisme d’Hipòcrates: La vida és breu,  l’ocasió fugissera,  l’experiment arriscat,  el judici és difícil,  l’Art és llarga”. Aquest aforisme marca el camí filosòfic i dramàtic que seguirà Alexandre, metge d’Atenes condeixeble del gran Hipòcrates i que ens porta la llum i la saviesa de Grècia, l’amor, el dolor, la pèrdua, la felicitat,  i la voluntat constant d’aprendre i evolucionar, l’alegria de viure, però també temes com la discriminació de la dona, la justícia o la desigualtat social, s’entremesclen  i ens apropen a la Grècia de Pèricles, Sòcrates, Hipòcrates…

Amb la seva primera novel·la, La cançó dels deportats (publicada a Empúries) guanya el Premi Marian Vayreda 2006 i confessa el següent que pot servir de molt bon consell als futurs literats:

“Feia anys que volia ser novel·lista però per escriure una novel·la cal molt de temps, cal documentar-se a fons, reflexionar i, sobretot, deixar-se posseir pels personatges, per les seves personalitats, pels seus destins individuals, per les circumstàncies i pel moment històric en el qual viuen. Això és essencial per a aconseguir que visquin amb plenitud, que siguin versemblants. I si vols que tingui un determinat nivell literari, cal polir i retocar fins que no hi hagi res de superflu ni res de mancat, fins que la música de les paraules sigui la que ha de ser.”

Tot seguit podeu gaudir d’un tastet de l’acte, enregistrat per l’alumne Sergio de Llatí de 4t ESO, amb la participació dels alumnes de l’iinstitut Premià de Mar, Gerard, Eulàlia, Patrícia, Lordes, Laura, Elisa, Rocío i Sara; l’Arnau, la Maica i en Joan.

Fotos de la presentació de El metge d’Atenes a Premià de Mar:

(cliqueu damunt la imatge per entrar a la galeria)

Per acabar, no us perdeu les fotografies de l’estada de l’escriptora Teresa Pous a Grècia:

Imatges cedides a El Fil de les Clàssiques per Teresa Pous

 

Agavé i les castanyes

AGAVÉ I LES CASTANYES

Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.


Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.


EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.


Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.


–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.


Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.


I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscar, quin fred mortal!–
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.

Els fruits saborosos, de Josep Carner

Miquel Costa i Llobera, inspirat per la natura i els clàssics

He crescut amb El pi de Formentor (àudio) del poeta mallorquí  Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Si voleu que sigui sincera, us haig de dir que vaig trigar molts anys en entendre’l i és ben senzill! De petita me’l feien recitar de memòria a l’escola i, tot i que m’encisava la cadència dels seus mots, no acabava de copsar el deliri per estimar un arbre fins al punt de sentir-ne enveja. Va passar el temps i en mi es va despertar aquella enveja; tal volta perquè el meu pare m’ha arribat a regalar tots els llibres en totes les edicions de Miquel Costa i Llobera. No us ho creureu, però, des del Principat, vaig envejar (i alhora enyorar) els pins de Formentor. En vaig admirar la seva resistència davant els forts cops de vent, vaig aleshores entendre que cal ser un heroi davant les dificultats diàries i els problemes de la vida. Potser, també n’estic enamorada (ja ho val!). No hi ha estiu que vagi a l’illa que no m’hi arribi a veure’ls, els contemplo des de les aigües cristal·lines, en sento admiració, gairebé veneració. Temo que les fortes llevantades els facin caure a terra o bé al mar. Mentrestant vaig aguantant jo també les ventades de cada final de curs, de cada nova Selectivitat, ara de la fusió de centres i també del viure. Quin llatinisme en seria l’equivalent? El sabeu, no teniu excusa! Feu memòria mentre escolteu El pi de Formentor en la versió de Maria del Mar Bonet i agafeu força.

En un altre apunt, hem vist l’oda “A Horaci”, recollida dins les seves Horacianes, un recull de poemes en què el poeta mallorquí imita els temes i la mètrica del poeta romà Horaci i, per aquest motiu, va titular-lo així. Tot seguit, teniu un altre poema d’aquest recull, però heu d’esbrinar a quin poeta, que també va créixer envoltat de natura, va dedicat? A quina obra d’aquest poeta es refereix Miquel Costa i Llobera quan diu “també cantares heroismes èpics / de primitius guerrers, un alt origen / fantasiant per la superba Roma”? Quin és el seu argument? A quin episodi d’aquesta obra es refereix quan escriu “l’afecte tràgic de la púnica Reina”? Qui és aquesta reina? Enllaceu en comentari el que tenim publicat al respecte. Què vol dir quan escriu “així regares del gran riu homèric, l’ample terrer llatí”? Per què Costa i Llobera esmenta Dante Alighieri?…

Oh suavíssim, immortal poeta!
Mitat de la meva ànima et diria,
com un jorn te digué l’amic Horaci,
si tant gosava qui de lluny t’adora.
Qui no t’estima si et coneix? […]
Rei de la solitud grata a les Muses,
també cantares heroismes èpics
de primitius guerrers, un alt origen
fantasiant per la superba Roma.
Així regares del gran riu homèric,
l’ample terrer llatí.
[…] L’afecte tràgic
de la púnica Reina, la mort noble
dels dos joves antics tu consagrares
amb tal encant, que encara avui ne dura
viva corrent de llàgrimes […]
Un no sé què dolcíssim
de bon cor i de gràcia fa tes obres
incomparables dins l’edat antiga,
oh Rei gentil de la tendresa humana!
[…] Dins el gran eclipsi
del món gentil, tu sol ja romangueres
tot lluminós i sols pogué la fosca
transfigurar-te, per servir de guia
al vident d’altres mons Dant Alighieri.
Per això arreu les canviants centúries
t’adoren al passar, i tu fas sempre
de guia i confident al cor poètic
que és capaç de sentir-te i pelegrina
per camins de dolors o d’esperança.

A Horaci, de Miquel Costa i Llobera

Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:

tu qui cenyires de llorer i murta
doble corona,
ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
cítara grega.
Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes també noble hi sonarà: ma pàtria
filla és de Roma.
Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
cendra romana.
Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
l’àguila augusta.
Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
mar de Sirenes.
Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
fonts d’amargura,
oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
deixa-m’hi beure.
Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
força tranquil·la.
Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goig o penes
guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
llança per riure.
Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
digna aliança.
Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
d’alta ambrosia.

Miquel Costa i Llobera

 Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

Miguel Costa i Llobera, Santuari de Lluc (Escorca, Mallorca)

La Ilíada recreada per Joma, procés de creació d’una imatge a l’estudi de l’artista

He tingut l’enorme plaer d’enregistrar el moment de creació d’una de les il·lustracions de Josep Maria Rius, Joma, en el seu estudi de Barcelona, concretament la corresponent al número 77 de la Ilíada. Aquí en teniu sols un petit tastet d’un muntatge en HD de trenta-vuit minuts que es va passar a les V Jornades de didàctica de les Llengües Clàssiques i que s’apropa a la sensibilitat creativa d’aquest artista envers els clàssics homèrics.

Si voleu veure aquesta il·lustració publicada al Magazine de la Vanguardia la trobareu en el bloc d’en Joma. A la Vanguardia digital hi podreu consultar tota la seva Odissea i el que porta de la Ilíada.

Joma es va avenir a recitar els versos de la Ilíada VII, 73-75 que acabava de dibuixar en la creació de la Ilíada 77 del Magazine:

Narcís o l’amor a si mateix

bellesa enmirallada

Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP

La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.

Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.

Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.

Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.

_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.

Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.

En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.

Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.

Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)

 

Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització

Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.

Responde Latine:

* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?

Imatge de previsualització de YouTube

Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

  • Qui sunt Pyramus et Thisbe?
  • Ubi est sepulcrum Nini?
  • Quis est Ninus?
  • Cur patres amantium amorem prohibent?
  • Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.

Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

“L’ase d’or” d’Apuleu

portada

Qui dubta a hores d’ara de la vigència dels clàssics i de la necessitat de llegir-los en profunditat? L’editorial Teide acaba de publicar en català i en castellà una adaptació juvenil que no us decebrà: L’ase d’or d’Apuleu. Es tracta d’un dels exemples més clars de novel·la romana (en el fons, un compendi de narracions de ficció que tenia la finalitat de fer passar una bona estona al lector i de divertir-lo, sense objectius més profunds). En aquest sentit, aquest gènere que va sortir tard en la literatura llatina, al segle I dC, tractava alguns temes clàssics (amorosos, eròtics, les aventures i els viatges) que són ben presents al llibre d’Apuleu i a l’adaptació de Xavier Serrahima, finalista ex aequo del I premi d’Adaptació Literària de la Biblioteca Teide, atorgat  a Barcelona el 15 d’abril de 2010.

La major part de la història explica el que passa a Luci durant la seva vida d’ase, per no trencar aquest fil argumental, en què diverses històries s’entrellacen i es desenvolupen una dintre d’una altra, com solia passar en les faules milèsies, i Apuleu des del primer moment diu que la seva ho és, s’ha optat en aquesta adaptació per no interrompre cap de les històries amb les narracions que corresponen als relats suplementaris que expliquen alguns dels seus protagonistes: cada narració comença i acaba sense interrupcions. Així s’evita un greu risc que presenta en certs moments la novel.la original: dubtar sobre quina és la història que s’està llegint. També s’ha separat cadascuna de les narracions amb un títol; s’ha escrit en temps present la història principal o nexe conductor de l’obra (la metamorfosi i vida de Luci) i en temps pretèrit les narracions intercalades o secundàries. Així s’evita la possibilitat de confondre l’una amb les altres. També s’ha separat i destacat especialment la història de Psique i Cupido, amb diferència la més coneguda i difosa de tot l’Ase d’or.

S’ha prescindit, en combinar els tres criteris anteriors, dels límits estrictes de la tradicional distribució dels onze llibres de l’obra. S’ha cregut convenient mantenir la divisió en onze llibres, però sense forçar que es corresponguin, necessàriament, amb la distribució convencional. S’ha simplificat el rebuscat i artificiós llenguatge, dominat per la retòrica, del gust dels escriptors de l’època però pesat per als lectors del segle XXI.

He tingut el plaer de prologar aquesta edició, d’introduir-hi les notes a peu de pàgina i de fer-ne la guia de lectura, amb força activitats TIC. Així mateix, l’obra es completa amb un seguit d’il·lustracions fetes per Carles Abat i amb mapes il·lustratius de la Grècia d’Apuleu i de l’Imperi romà.

Tot plegat Teide us posa  a les mans una novel·la romana, l’única que ens ha arribat juntament amb el Satiricó de Petroni, en què hi trobareu una pila d’aventures i bones dòsis de fantasia. Gaudiu de la lectura!

N.B.: Esperem que aviat pugui venir al nostre centre Xavier Serrahima.

Què fem amb aquesta lectura a classe de llatí?