Tag Archives: Grècia

Laberints: hi vols entrar?

Tot arriba i demà és el dia en què els alumnes de grec de primer de batxillerat entraran a l’exposició Per laberints al CCCB de Barcelona, amb el suport de Bancaja i, per això, també es podrà visitar l’any vinent a València. Quan en ple estiu es va inaugurar, ja ho vàrem anunciar amb un apunt a Aracne fila i fila.  Per laberints segueix el guió de Ramon Espelt, a qui tinc el goig de conèixer, amb el disseny  de  l’arquitecte  Òscar Tusquets. Entrarem finalment al laberint; a la primera part, trobarem laberints unicursals i, a la segona, multicursals  de diferents autors, formats i èpoques i reflexionarem sobre la seva vigència. Després ho posarem en comú i ho plasmarem en un muntatge àudiovisual en el taller Construint laberints. N’estic segura, no sortireu indiferents. Experimentareu vivències i emocions del passat en el present. Jo procuro trobar-me sempre en el laberint, més que perdre’m,  perquè el laberint és la vida, el laberint són les cruïlles de la nostra existència i el repte de prendre en cada ocasió la decisió encertada.

No recordo des quan em fascinen els laberints, potser fins i tot quan encara estava a les entranyes de la meva mare. Em vaig criar en una casa laberíntica, vaig créixer en un poble laberíntic, vaig anar a escoles i universitats laberíntiques, treballo en un institut laberíntic, m’agrada la xarxa, el laberint més laberíntic de tots, però sort que tinc El Fil perquè entrar al laberint és molt fàcil, el difícil és sortir-ne… El laberint sempre m’ha fascinat; fins i tot, l’he convertit en gimcana (Gimcana al Laberint d’Horta) i demà en una experiència de treball de camp a Per laberints i Construint laberints comprovareu si també us entusiasmen . Espero que us agradi i que no em perdi ni us perdi demà en el laberint!

Per anar fent boca, aneu localitzant laberints en aquest Google Maps i ja veureu que els trobareu arreu i si us perdeu consulteu Geografia dels laberints:


Veure Laberints arreu! en un mapa més gran

Esculapi, fet escultura

Asclepi, que a Roma va adoptar el nom d’Esculapi, era el déu de la medicina. Recordeu el seu naixement a Narracions de mites clàssics? De què va ser objecte de culte? Quins referents clàssics d’aquest déu ens han arribat? Què en sabeu de l’anomenat Esculapi d’Empúries? És realment Esculapi?

Quin Esculapi hi ha ara al Museu d’Arqueologia de Catalunya després de tornar l’original a Empúries? L’heu vist ja a la nova sala de Grècia del MAC?…

Com en temps de Carixena

A classe de grec de segon, hem vist que els grecs per indicar que algú és molt vell en comptes de dir més vell que Matusalem o tenir més anys que es cul d’en Banya deien més vell que Cronos i Jàpet. Ho recordeu?

Per indicar una cosa passada de moda avui utilitzem moltes expressions, però els grecs n’utilitzaven una que em plau aquí recordar. Per això us remeto al llibre Poetes gregues antigues, el teniu digitalitzat per Google, i a veure si acabeu sabent el motiu pel qual Carixena (Χαριξένα) ha arribat fins a nosaltres i, fins i tot, potser trobeu en el text altres expressions gregues per indicar que una cosa és de l’any de na Maria Castanya, de l’any del batecul o de l’any de la pera. Qui s’atreveix a escriure-les en grec?. Si coneixeu altres expressions equivalents en qualsevol altra llengua, no dubteu a deixar-les escrites en comentari. De la meva terra natal n’he heretat unes quantes més: Més antic que anar a peu; més antic (o més vell) que es pastar; més vell que pixar en terra; des temps del rei Pepet; des temps de la coronella; de l’any u; de l’any tirurany; de l’any de sa neu; de l’any de sa picor; de quan Judes era fadrí i sa mare festejava; d’ençà que el món és món…

Esparta II

Visioneu aquest documental Mareas de guerra, després d’haver vist Código de honor de Canal de Historia:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=55jU7Ch0QEw[/youtube]

Què en sabem d’Esparta? Què en sabem del conflicte que va esclatar entre Atenes i Esparta? …

Potser ara (repàs unitats 10 i 11 de Grec 1), entendreu millor els costums dels espartans de Nicolau de Damasc (Vid. més gros aquí):

text a traduir

Esparta I

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wRtXGDv78nw[/youtube]

Visioneu aquest documental Codi d’honor sobre Esparta de Canal de Historia, 2002. Després intenteu de resumir-lo en unes 150 paraules per tal de fixar el vostre coneixement sobre els millors combatents del món antic, els espartans. Si heu vist la pel·lícula 300 de Zack Snyder (2007) podreu contrastar la informació sobre la batalla de les Termòpiles i quedar-vos amb una visió més propera a la realitat, també us pot ser de gran ajut Les guerres d’Esparta. Encara que no l’hàgiu vista podeu visionar-ne un fragment en El Fil de les Clàssiques, Ser nen a Esparta, i comentar-lo.

Els filòsofs grecs i la música actual

La filosofia va tenir els seus orígens a l’antiga Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. La filosofia de φίλος “el que estima” i σοφία “saviesa” intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol instrument (mite, creença,etc). Els primers filòsofs, anomenats presocràtics, tot buscant el principi fonamental de l’univers, van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el logos (λόγος) trobaren la veritat. Després, a partir de Sòcrates, els filòsofs es plantejaren l’origen de les coses i de l’home. De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències. Les cançons actuals, a més d’entretenir i d’omplir de moments agradables la nostra vida, també van més enllà i en elles hi podem descobrir el pensament dels filòsofs grecs. Deka acaba de fer públic L’empremta d’Orfeu, el seu bloc-treball de recerca de segon de batxillerat, en els referents clàssics en la música actual. Té un apunt, Tot canvia!, en què tracta els referents d’Heràclit (que defensava el concepte de la transformació contínua) en la música de Keane que ja teníem publicat a El Fil de les Clàssiques (vid. Tot canvia i res no roman) i l’amplia amb John Lennon, ZPU, Mercedes Sosa… ;  però acabo de descobrir gràcies a un amic del Facebook un programa de Ràdio 4 de Sonia Urbano en què parla amb el filòsof i escriptor Francesc Orteu, Discohistòria de la filosofia que s’està emetent des de fa unes setmanes a rtve .es. Us proposo d’escoltar els diferents talls radiofònics i anar comentant les diferents cançons, tot buscant un enllaç d’àudio o videoclip per anar-les publicant després al bloc de referents clàssics en la música actual.

Els filòsofs grecs més importants són:

De Tales als sofistes

Download

                       Escola jònica

  • Tales de Milet (630-546 aC) Matemàtic i astrònom, creia que l’aigua era el principi de totes les coses.
  • Anaximandre de Milet (vers 610-545 aC) Fou l’iniciador de la metafísica.
  • Anaxímenes de Milet (vers 546 aC) Considerava l’aire el principi de tot.

Escola eleàtica

  • Parmènides d’Elea (vers 515-450 aC) defensava que un ésser substancial i invariable era el fonament del món. Creia que la creació i la destrucció són impossibles.
  • Zenó d’Èlea Descobridor de la dialèctica o art de la disputa. És autor de les conegudes paradoxes, per exemple la d’Aquil·les i la tortuga.

Escola efèsia

  • Heraclit d’Efes: Defensava el concepte de la transformació contínua; per això afirmava que és impossible banyar-se dues vegades en els mateix riu. Creia que el foc era l’origen de tot.

Altres filòsofs importants

Empèdocles va desenvolupar la teoria dels quatre elements:terra, aire, foc i aigua.

Anaxàgoras Considerava que els àtoms eren els elements fonamentals de l’univers.

Demòcrit d’Abdera (460-357 aC.) També va desenvolupar la teoria atomista.

Pitàgoras de Samos (580-497 aC) Savi, matemàtic i astrònom va exposar la teoria de la transmigració de les ànimes. La teoria pitagòrica redueix totes les coses a nombres. Al sud d’Itàlia, a Crotona, va fundar l’escola pitagòrica, on eren admeses dones.

Sòcrates d’Atenes (470-399 aC.) Se centra en la figura humana i en els estudis d’ètica. No va escriure mai cap obra. El seu tarannà es basava en la ironia (‘només sé que no sé res’) i la maièutica (que consistia a fer preguntes de manera que fos l’interlocutor qui acabés traient les conclusions que Sòcrates considerava vàlides sobre el tema en qüestió). Sòcrates és un intel·lectualista; considera qui fa el mal és perquè no coneix l’essència del bé. Fou acusat d’impietat envers els déus i de corrompre el jovent i condemnat a mort per l’Assemblea d’Atenes.

Sòcrates que hem vist a diferents entrades de El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila: ) s’ocupà sobretot del camp moral i criticava els vicis de la seva època a Atenes:

Download

Plató d’Atenes ( ) Deixeble de Sòcrates, tenia una escola als jardins de l’Academ, que podríem titllar d’universitat. Va consagrar el diàleg com a gènere filosòfic. És el creador de l’idealisme, ja que desenvolupa la teoria de la realitat objectiva de les idees per damunt del món sensible. La idea més elevada és la del Bé, o Déu, que es manifesta en les perfeccions de les coses creades. Creu en la immortalitat de l’ànima. Va escriure, entre altres, la República, Critó, El banquet, Fedó, L’apologia de Sòcrates, etc.

Download

Aristòtil Deixeble de Plató, tutor d’Alexandre el Gran i fundador del Liceu. Inaugura la lògica analítica, distingeix allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents. Va establir les lleis del pensament humà i de la demostració científica. Per damunt de tot hi ha l’acte pur. Déu principi de tots els moviments. Els cossos es componen de matèria i forma substancial o ànima. Va escriure diversos tractats sobre metafísica, física, lògica, retòrica, poètica, política i ciències naturals; alguns dels més importants són: Política, Metafísica, Sobre l’ànima, etc.

Aristòtil, fundador de la lògica analítica, fa una distinció entre allò que és permanent d’allò que és variable, la substància dels accidents:

Francesc Orteu parla del filòsof grec Aristòtil a Discohistòria de la filosofia, un programa de RNE:

Download

Zenó Va fundar l’escola estoica, que es fonamentava en els principis d’una moral molt severa i que ensenyava a vèncer els apetits irracionals i a suportar els infortunis amb resignació.

Epicur Fundador de l’escola epicúrea a Atenes, on eren admeses estudiants femenines. El seu pensament és materialista i sosté que la saviesa consisteix a gaudir de la vida, i que el més important és la pau de l’esperit i el plaer espiritual.

Download

Diògenes Laerci fou el cínic més conegut. Vivia en un barril i deia que sols necessitava una capa, pa i un bastó per viure. Fins i tot va gosar a dir a Alexandre el gran que s’apartés ja que li treia el sol.

Download

Com els grecs s’orientaven pel mar

Sabeu com s’orienten avui els navegants? Visioneu aquest vídeo d’un capítol de Dígits, un programa de TVC del 2006, titulat Càlculs de navegants i coneixereu la història de l’orientació per mar tot fent un repàs de les tècniques emprades pels navegants per conèixer el rumb i la situació dels vaixells, és a dir, la latitud i la longitud. Avui en dia es calculen de manera automàtica gràcies al GPS; però antigament, endinsar-se en el mar era una aventura ben perillosa. Es feia difícil encertar el rumb i, encara més, conèixer la posició del vaixell. El rumb es podia conèixer observant uns astres determinats. Per exemple, la sortida del sol determina l’est. De nit, a la constel·lació de l’Óssa Menor, l’estel polar apunta al nord. Els grecs feien una navegació costanera i identificaven el rumb segons la procedència del vent amb la rosa dels vents. La principal preocupació dels navegants, però, era conèixer la posició del vaixell. Un component de la posició és la latitud, és a dir, l’arc en relació amb l’equador. Per calcular la latitud, els navegants disposaven de diversos instruments. Un era l‘astrolabi, d’origen grec i perfeccionat pels àrabs. Els grecs desconeixien el sextant, força fiable i construït amb dos miralls, ja que permetia mesurar qualsevol angle en relació amb l’horitzó. La latitud s’obtenia mesurant l’angle del sol al migdia i consultant unes taules i, de nit, mesurant l’angle de l’estel polar. L’altre component de la situació d’un vaixell és la longitud, molt més difícil de calcular perquè cal l’hora exacta. Va caldre esperar, però, al segle XVIII, quan el rellotger John Harrison va aconseguir fabricar un rellotge que indicava l’hora sense veure’s afectat pels vaivens del vaixell ni per les inclemències del mar.

Des del segle VIII fins al VI aC, els grecs van fundar ciutats al llarg de la Mediterrània, central i occidental, i del mar Negre, llocs en què només van ocupar la zona costanera i les illes, buscant noves terres on poder instal·lar-se i noves àrees amb les quals poder comerciar.

Tot seguit llegiu aquest fragment de Paul Fauré, La vie quotidianne des colons grecs de la mer Noire à l’Atlantique au siècle de Pythagore, IVè siècle avant JC (1978):

“Per orientar-se a la mar no disposen de brúixoles i sextants. El rumb es marca a l’estima i en funció dels propis records, relats escoltats o rutes recorregudes prèviament. Es coneixen els quatre punts cardinals, el zenit i l’eclíptica , per tant, se sap a grans trets l’hora i el temps amb què es compta abans del capvespre. En cas de boira o de tempesta, desapareixen totes les referències i hom recorre a l’endeví, que mai no falta a una expedició. L’endeví interpreta la trajectòria del llamp, els sorolls, les paraules i els somnis i, en la majoria dels casos, el voldels ocells marins. La cornella de mar és la manifestació palpable de la voluntat d’Atena: passa sobre els vaixells per indicar als navegants extraviats el camí de la salvació”.

A la Grècia antiga hi havia dos tipus de naus: la mercant i la de guerra (birrem, trirrem). Val a recordar la nau grega cosida de les acaballes del segle VI aC que van trobar a la cala de Sant Vicenç de Pollença, al nord de l’illa de Mallorca, els arqueòlegs subaquàtics del vaixell Thetis del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya que vàrem visitar el curs passat.

Sabeu qui era Piteas? Escolteu aquest document de Vidas contadas de rtve.es:

Quan t’hagis informat bé, després escriu unes 150 paraules com a mínim ja que la teva polis ha decidit fer la fundació d’una colònia d’ultramar i l’oracle hi ha donat el vist-i-plau i per sorteig t’ha tocat a tu haver de marxar. Ets el cap de l’expedició, l’οἰκιστής, i hauràs d’encarregar-te, després de fer un llarg viatge per mar, a establir el nou hàbitat en el lloc previst. No et queixes seràs el fundador de la nova polis i potser arribaràs a ser el seu heroi objecte de culte. Bon viatge! Compte amb la navegació!


El gall de Sòcrates

Leopoldo Alas Clarín és un escriptor preocupat per la metafísica que recrea la filosofia. A El gall de Sòcrates narra com Critó, el deixeble de Sòcrates agafa al peu de la lletra els últims mots irònics del mestre de sacrificar un gall al déu de la medicina, tot i no creure en els déus de la ciutat vid. Conium maculatum.

Després de llegir atentament el conte de Clarín i de visionar el curtmetratge d’animació del 2003 sota la direcció de José Roberto Vila, amb música d’Ernesto Ronchel i les animacions de Vanesa Guzmán, responeu les qüestions següents:

  • Per què el gall sabia raonar?
  • El gall mor d’una pedrada de Critó. Quin contravalor demostra aquest conte?
  • Creus que tenen sentit els sacrificis rituals?
  • Per què Critó és un deixeble indigne de Sòcrates?
  • Es pot fer el bé fent mal a un innocent?
  • Paga la pena sacrificar el gall?
  • Per què Sòcrates fa aquest acudit a les portes de la mort? El tema ha deixat anar rius de tinta, vid. Un gallo para Esculapio

Gràcies a Ricardo d’Helleniká. Recursos para griego antiguo, tenim aquestes vinyetes d’humor actual sobre el tema de l’últim desig de Sòcrates:

Historia del universo en cómic

Historia del universo en cómic


Vid. còmic més gran aquí.

P.D.: Perlas de la filosofía

Vid. Còmic més gran

Conium maculatum

Conium maculatum

Conium maculatum

Coneixeu aquesta planta? La podeu trobar per tot el món, tot i que és originària d’Europa i molt freqüent a tota la conca mediterrània. En català es diu julivertassa i a les Illes Balears, on és molt abundant als camps del pla de Mallorca, fonollassa, fonoll de bou, julivert de Calàpet i julivertosa; però segurament us sona més el nom de cicuta i amb aquest ve al cap la mort el 399 aC del filòsof grec Sòcrates, tot i que els grecs utilitzaven la intoxicació per cicuta per llevar la vida als condemnats a pena de mort.

Sòcrates no deixà res escrit. Aristòfanes, Xenofont i Plató parlen en les seves obres d’aquest filòsof  que interroga i alhora ensenya, la que després s’ha anomenat ironia socràtica, tan del gust dels pensadors romans. En el context de la guerra del Peloponnès (431-404 aC), Esparta i Atenes rivalitzen per obtenir la preuada hegemonia sobre el món. Atenes, però, acaba perdent forces, la seva esquadra és enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit gairebé vençut. Sòcrates en va culpar els polítics d’aquell estrepitós fracàs, va esdevenir així un enemic i finalment el varen condemnar a beure la cicuta, tot i que se’l va condemnar per ofendre els déus i corrompre la joventut (vid. Què en sabem de Sòcrates? a Aracne fila i fila).

Plató no va assistir als darrers instants i aquests foren reconstituïts a la seva obra Fedó, segons la narració de diferents deixebles. Vet aquí com descriu els símptomes:

“Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l’espatlla tal i com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n’aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t’oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L’home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls”.

 

La mort per la “paràlisi respiratòria”, relacionada i revelada des de la escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d’on la hipòtesi d’una mescla probablement de cicuta, de datura i de l’opi al verí de l’antiga Grècia.

El conium maculatum és una planta biennal tòxica, una planta bella que en la seva floració ens mostra els seus canalobres vegetals. Compte, però, que mata!

El general cartaginès Hanníbal es va suïcidar el 183 aC recorrent a la cicuta però barrejada amb aconitum:

Més de tres mil anys de llengua grega!

Escolteu aquest programa de Catalunya Ràdio d’Oriol Munné del 30 de juny de 2010 dins Do de llengües i després expliqueu en unes 150 paraules pròpies la història de la llengua grega, ja que com hem estudiat a classe podem seguir la seva evolució des dels primers testimonis en l’època micènica fins al grec modern. Quin tresor de llengua!

Historia del griego antiguo en 14 versos
[Sinopsis de Luis Alberto de Cuenca]

Cierto ario que vivía en Pamir
cultivando con primor un abedul,
decidió que mejor sería vivir
más al Sur, y se hizo la maleta y el baúl.
Emigró y emigró con temas puros
que se iban flexionando lentamente
y al llegar de Micenas a los muros
el sistema ya era competente
para todo lo que fuera locativo
en los más diversos grados de alternancia,
que es asunto que tiene más sustancia
que seguirle la pista al abedul
que dejó aquel ario preflexivo
y cambió por el mar Egeo azul.