Tag Archives: Festivitats

Dia Escolar de les Matemàtiques: Hipàtia d’Alexandria

 Avui 12 de maig és el  Dia Escolar de les Matemàtiques des de l’any 2000, Any Mundial de les Matemàtiques, en què se celebrava el primer centenari del naixement del gran matemàtic  Pere Puig Adam. Ja sabeu que el nom de la disciplina és d’origen grec i que la matemàtica, que va néixer com a resposta a problemes experimentals (l’agrimensura egípcia i l’astronomia babilònica) adquirí en mans dels grecs (Tales, Pitàgoras, Plató, Euclides…) l’aspecte de raonament lògic i la terminologia tradicional. En els Elements d’Euclides, ja trobem els fonaments de la nomenclatura matemàtica actual. Quan juguem a Eco y Narciso, ed. Eureka 2002 els que no feu matemàtiques sempre us en queixeu! La contribució dels romans a les matemàtiques va ser més minsa – pràcticament es redueix a la creació dels àbacs amb pedretes (calculi) per fer els comptes o càlculs-, no hem d’oblidar que els romans van ser els grans transmissors del lèxic grec i la majoria de mots del vocabulari matemàtic són traducció de mots llatins que, a la vegada, provenen del grec.

Si el dia de la dona recordàvem Teano, avui  em plau retre honor a una altra dona grega: Hipàtia d’Alexandria, matemàtica, astrònoma i filòsofa neoplatònica.

 hypatia.jpg

 Quan t’observo a tu i els teus mots, et venero,

veient la casa estel·lada de la verge:

car és realment el cel que et correspon,

Hipàtia augusta, honor de les paraules,

immaculat astre de la sàvia educació.

Pal·ladas Ant. Pal. XV 1 (trad. M.Àngels Anglada)

Hipàtia va néixer l’any 370 dC. Aviat fou iniciada pel  seu pare, el matemàtic i astrònom Teó d’Alexandria, director del Museu, al món de les matemàtiques i va arribar a superar-lo. A Atenes va estudiar Plató i Aristòtil. De retorn a la seva pàtria, fou professora de l’Escola d’Alexandria, on a més de matemàtiques explicava doctrines filosòfiques, segurament Pal·ladas assistia als seus cursos, i va arribar fins i tot a ser directora de la biblioteca d’Alexandria. Tot i ser d’una gran bellesa i tenir molts pretendents, no es va voler casar mai. L’any 415, però, fou lapidada per una turba de cristians  fanatitzats, que la van martiritzar fins a matar-la a plena llum del dia al carrer. Com veieu el saber en una dona podia portar-la a la mort en un moment en què les dones ni podien parlar en públic i menys ensenyar a les escoles. Hipàtia fou una dona brillant, filòsofa, científica, matemàtica, mestra i punt de referència polític de la comunitat grega d’Alexandria; dit amb altres paraules: Hipàtia fou tota una autoritat i un autèntic model femení.

El proper setembre Alejandro Amenábar estrenarà Àgora, sobre la vida d’Hipàtia. Jo l’espero en candeletes i  serà un bon motiu per fer-ne un treball de recerca. Mentrestant us deixo amb el tràiler:

Sobre Hipàtia, us torno a aconsellar una pàgina molt interessant de la meva companya chironiana de Sevilla, Meli San Martín, i les excel·lents recomanacions bibliogràfiques que, a l’article de Teano, ens van regalar Mercè Otero i Àlvar de El pentàgon de la bellesa, així com El País digital 3-V-2009.

P.S.: Per les seves contribucions a l’astronomia, un cràter i un espadat lunars reben el nom d’Hypatia. L’escriptora madrilenya Olalla García ha escrit El jardín de Hipatia (Espasa, 2009) i l’escriptora catalana Isabel-Clara Simó li ha dedicat el poema Hipaties, la sàvia:

« El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisant-los del perill: que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
[…]
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga, és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotents. »
Isabel-Clara Simó, El conjur (2009)

No us perdeu tampoc el poema Ai, las Hipàtia! de la nostra col·laboradora aràcnida Pepita Castellví.

Mater, matercula!

harvard-1960342

Qui estima més els fills: les mares o els pares? Aristòtil a Ètica a Nicòman ho tenia clar: les mares.  En la literatura grega, també sembla que estimen més les mares. Els fills eren la seva vida i tot sovint morien, en el part, per donar-los vida. L’embaràs, el part, els primers anys junts en el gineceu fan que la dona senti el fill com a alguna cosa pròpia. A més, s’hi sentia completament realitzada i es complaïa moltíssim, tot mirant la canalla, acaronant-la, adormint-la, alletant-la, embolcallant-la, cantant-li, criant-la…. Era allò que diem en català una autèntica lloca.

La literatura grega, però, identifica aquest amor de mare amb diversos animals com l’ocell que protegeix els pollets sota l’ala, o com l’ovella alletant el xaiet, o l’eugua que nodreix la pollina, o la lleona que defensa els seus cadells.

La dona grega també comptava amb les esclaves, la dida i les àvies per criar els seus fills en un clima d’amor i acolliment. També hi havia carinyoses mares adoptives i dolces mares acollidores ( la Sàmia de l’atenès Menandre!).

Quan li arribava la mort, tot era orgull de mare:

Aquesta tomba m’ha ofert el meu marit Froures,

digna corona de la meva pietat.

Deixo en les cambres de Froures un cor il·lustre de fills,

fidel testimoni de la meva vida assenyada.

Dona d’un sol em moro, però en deu vivents visc,

havent collit el fruit d’unes noces fecundes.

Anònim, Antologia Palatina (trad. M.Àngels Anglada)

Quina mare divina pateix moltíssim quan li rapten la filla? Quina, quan els seus pretendents pretenen fer una emboscada al seu fill? Quina mare prefereix morir abans de suportar el dolor de l’absència del seu fill? Quina mare disfressa de nena el seu fill perquè no vol que mori a Troia? Quina dida estima, pateix i s’alegra com una mare? Quines altres mares de la literatura o mitologia grega recordeu? Totes són bons models?

Feliciter, mater, matercula mea!

Montserrat!

Avui és el dia de la patrona de Catalunya i, des de El Fil de les Clàssiques, el volem celebrar i felicitar totes les Montserrat (i especialment Montserrat Tudela, Camps, Jufresa, Reig, Navarro, Nogueras, Dalmau, Soler, Cuní …) amb una cançó de l’edat Mitjana, Stella Splendens,  del Llibre Vermell de Montserrat, interpretada per la Companyia Elèctrica Dharma (Catalonia, Llibre Vermell, 2002):

Stella splendens in monte
Ut solis radium
Miraculis serrato,
Exaudi populum.

Concurrunt universi
Gaudentes Populi,
Divites et egeni,
Grandes et parvuli,

Ipsum ingrediuntur,
Ut cernunt oculi,
Et inde revertuntur
Graciis repleti.

 

Qui ens la tradueix? i qui ens diu què vol dir l’antropònim Montserrat? quin és el seu origen i per què?

Recordant Maria Àngels Anglada

El dia de Sant Jordi de 1999 ens va deixar Maria Àngels Anglada, tot recordant-la des de l’IES Cristòfol Ferrer, volem celebrar la diada d’enguany amb la lectura d’unes belles traduccions seves d’uns epigrames hel·lenístics, que em van portar a la recerca i estudi de les poetes gregues i a aprofundir en l’estudi de les dones en l’Antologia Palatina.

 Aquesta activitat audiovisual dels alumnes de grec, amb música de l’ex-professor del Cristòfol Ferrer, Toni Breganciano, la podeu visualitzar millor a la pàgina oficial de VoiceThread.

No us perdeu, entre tots els actes i commemoracions, l’exposició Maria Àngels Anglada 1939/1999. Vida i obra  que es podrà veure fins el 29 d’abril a l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, i després a Girona des del 8 de maig fins al 15 de juny a la Casa de Cultura.

El febrer de 2020 diversos artistes plàstics, digitals i literaris van commemorar el 20è aniversari del traspàs de l’insigne vigatana en una exposició a Figueres

La mona de Pasqua i la xocolata escultural

Ricardo Gómez, Flickr “Benhur

Ja els romans es regalaven, com a prova d’amistat, ous durs amb una pasta de pa que es deien munda o monus. Els àrabs també regalaven cistells d’ous decorats, anomenats munna, als seus superiors. A Catalunya hi ha el costum ancestral, des del temps dels romans, que el padrí regali la mona al seu fillol el dia de Pasqua i que l’endemà es vagi al camp a menjar-se-la, tot aprofitant el bon temps i el renéixer de la natura. Avui les antigues mones fetes amb ous (era l’època de la gran posta de les gallines!) han passat a ser autèntiques escultures de xocolata (com podien viure els antics sense la xocolata!). Recordeu aquesta de l’any passat!

Quina mida diríeu que té aquesta escultura de xocolata de Ben-hur del Museu de la xocolata de Barcelona? No us ho podeu ni imaginar! Aneu-hi i quedareu impressionats amb totes les figures de xocolata!

Bon dia de la mona!

La Pasqua, una antiquíssima festa de primavera

Finalment, fruïm de la Setmana Santa! Quan encetem any nou, qui es resisteix a no mirar quan caurà la Setmana Santa i, per tant, gaudir de les vacances de primavera? És una festa que no té una data fixa, ja que la data de Pasqua té a veure amb la posició de la lluna: el diumenge següent a la primera lluna plena de la primavera. És una festa antiquíssima per celebrar la primavera, precisament quan  hi ha més claror que foscor, quan bona part de les plantes broten, fecunden, floreixen i fructifiquen, i molts animals s’emparellen. Per cert, la festa es diu també Pasqua Florida. És curiós que en el segle XXI, en plena societat de l’oci, continuem celebrant-la.  Tots sabem que el dia de Nadal, el 25 de desembre és el dia del naixement de Jesucrist, però la data de celebració de la seva mort oscil·la. Per què? Doncs perquè és una festivitat molt anterior i alhora hi trobem el Pesah o la festa de la primavera dels pobles pre-israelites nòmades, el Massot o la festa dels Pans Àzims de les tribus sedentàries de Canaan amb la qual celebraven l’arribada de la primavera, la celebració de la fi del jou egipci per la comunitat d’Israel i la commemoració de la mort de Jesús de Natzaret.

Hic et nunc no parlaré de la Setmana Santa cristiana ni catòlica, ni ortodoxa. Això jo ho fareu vosaltres si voleu en comentari. Més aviat, recordaré algun mite clàssic relacionat amb aquestes dates.

L.Abbema

L. Abbema, Flora Wiquimedia Commons

Entre els mites que explicaven el resorgir de la primavera hi ha aquell mite hel·lènic del retorn de Persèfone amb la seva mare Demèter (és feina de Setmana Santa per a segon de batxillerat de grec!); però a Roma, Mart és el déu de la guerra i també de la primavera, perquè l’estació guerrera comença quan l’hivern s’acaba, al març, mes que li dóna nom. Ovidi va suposar que Flora, potència vegetativa que fa florir els arbres, en grec Cloris, seria l’origen del naixement de Mart: Juno engendrà Mart sense la intervenció de Júpiter gràcies a una flor màgica de propietats fecundants que Flora li havia donat.

També trobem Cloris, violentada per Zèfir, en La primavera de Sandro Botticelli:

I per a vosaltres què és la Setmana Santa: festivitat religiosa, festa de primavera, festa escolar…?

Nemini parco

Entre els actes de celebració de la Setmana Santa, en la processó de Dijous Sant a Verges (Girona), considerada festa d’interès nacional, es balla una macabre Dansa de la mort que es conserva des de l’Edat Mitjana i que es va desenvolupar en tota la literatura europea i ha gaudit d’una remarcable influència literària en la literatura espanyola. A Verges, cinc esquelets ballen al so del tabal una dansa senzilla i alhora impressionant: un porta una dalla, un altre un estàndard, un altre un rellotge sense busques i dos esquelets d’infants amb un plat de cendra. Els referents clàssics són ben presents en tota la processó juntament amb el llatí i els romans, els manages.

dansamort.jpg

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=FLqmHHxRhp4[/youtube]

Si heu escoltat bé, sabreu què vol dir Nemini parco? Coneixíeu la dansa de la mort de Verges? Què us ha semblat? Amb quina expressió llatina podríem resumir el final del vídeo? Aquests dies no us perdeu tampoc l’article  La passió sobre La passió de Crist de Mel Gibson (2004) i a veure si l’acabeu de resoldre.

Via Àpia, de Clementina Arderiu en el Dia Mundial de la Poesia

800px-via_appia_map.jpg

Avui és el Dia Mundial de la Poesia, i des de El Fil de les Clàssiques ho celebrem amb la poeta catalana Clementina Arderiu i el poema que va escriure en veure per primer cop la Via Àpia (document sonor):

Ni sola en mi ni acompanyada
Era el diàleg sorprenent

de dos que senten igualment
i callen. Tota una fillada
de pensaments vam engendrar
i caminàvem via enllà.

I fins també callava l’aire.
-Oh aquell moment que es pon el sol
i res no gosa moure el vol
en una treva de no gaire!
Quan la paraula va venir
portava un ròssec sense fi.

En cada pedra que mirava
tanta història m’ha llampat;
i una amargant serenitat
de l’olor dels xiprers lliscava.
Fórem tots dos tocats d’oblit
En el capvespre beneït.

La imaginada via lenta,
la sang dels màrtirs esponjant,
se’ns torna tota palpitant.

L’ombra de Pere, que valenta!
I Roma ens dóna el seu alè
senzillament, com qui no re.

Mentre nosaltres –ho diria?-
com per a fer el lligam més fort
entrellaçàvem mots de mort.
La nostra mort que apareixia
al fons de la immutable via.
Enllà, més lluny, vora el pedrís
On finirà l’amor feliç.

Clementina Arderiu

Què us ha semblat el poema? Què en sabíeu de Clementina Arderiu? Amb qui  viatja per Itàlia? Què en sabeu de la Via Àpia? Què en penseu de celebrar el dia de la poesia? Amb quin poema el celebreu vosaltres? etc

via_appia.jpg

Via Àpia

Dia de la dona treballadora: Teano

Avui és el dia de la dona treballadora, ara fa un any per celebrar-lo us enllaçava un vídeo en què explica molt bé el perquè d’aquesta festivitat; em queixava també del menysteniment en què fou tinguda la dona a Grècia, fins i tot, per part dels homes intel·ligents i de mentalitat avançada a la seva època, com el pensament que Diògenes Laerci ens ha fet arribar del filòsof i matemàtic Tales de Milet (Dones contra Tales), també vam veure un vídeo amb rostres femenins, de bellesa àuria, que han inspirat els artistes de totes les èpoques a Dona i art. Enguany vull recordar el paper de la dona grega que malgrat tot va demostrar que també les dones podem pensar, crear, innovar… a més de fer d’esposes, mares, mestresses de casa perquè avui ens passa el mateix. He triat un nom: Teano, perquè sabem que almenys dues dones gregues de carn i os van destacar amb aquest nom. Una fou la poetessa de la Lòcrida que  vaig incloure a Poetes gregues antigues, publicat a Publicacions de l’abadia de Montserrat i que ara Google ha digitalitzat (sense demanar permís!) i tot el món el pot llegir a la xarxa. L’ altra Teano fou filòsofa i matemàtica i estava casada amb Pitàgoras. I jo em pregunto: si no hagués estat casada amb Pitàgoras o amb algú de la seva vàlua intel·lectual, la tal Teano hagués pogut conrear la seva part intel·lectual? Passa encara avui el mateix? Ser dona intel·ligent i culta avui és un mèrit o un demèrit? En el segle XXI, què es valora més en una dona? Què n’opineu? Què sabeu del paper de les dones a Grècia i a Roma (ja ho hem estudiat!)?

berlin-f2289-dones-i-llana.jpg

Oh, Amor!

vintage_valentine_02.jpg

Quins referents clàssics observeu en aquesta targeta antiga de Sant Valentí? Qui s’atreveix a fer-ne una en llatí?

Els romans de Pompeia ens han deixat en les parets una pila de declaracions d’amor. Això de fer graffitti o d’escriure el nom de l’estimat o de l’estimada a les portes del lavabo i als troncs dels arbres ve de lluny!

Observem algun d’aquests graffitti amb missatges amorosos amb aquest taller de Fernando Lillo que també té textos interessants per traduir per al dia dels enamorats . Posarem en nominatiu la persona que estima i en acusatiu l’estimat o estimada que no és correspost com es voldria; per exemple: Catullus Lesbiam amat et non curatur. Compte amb les grafies!

graffitti_pompeia.jpgQui s’atreveix a traduir aquest graffitti pompeià?

Quisquis amat valeat;

pereat, qui nescit amare.

Bis tanto pereat

quisquis amare necat.

i aquets llatinismes, tots ells encara ben vigents?:

  1. Amantes, amentes.
  2. Si vis amari, ama.
  3. Qui non zelat, non amat.
  4. Amor odit inertes.
  5. Sine Cerere et Libero friget Venus.
  6. Amor et melle et felle est fecundissimus.
  7. Amor omnia vincit, et nos cedamus amori.
  8. Amor tussisque non caelatur.
  9. Consuetudo concinnat amorem.
  10. Amor, qui magister est optimus.
  11. Sit bufo quod amas; id lunam vincere clamas.
  12. Maior lex amor est.
  13. Amor crescit dolore repulsae.
  14. Sic ego non sine te, nec tecum vivere possum.
  15. Omnis amor caecus; non est amor arbiter aequus.
  16. Odi, nec possum cupiens non esse, quod odi.
  17. Amicitia semper prodest; amor aliquando etiam nocet.
  18. Amantium irae amoris integratio est.
  19. Antiquus amor cancer est.
  20. Oculi sunt in amore duces.
  21. Multum facit qui multum diligit.
  22. Mille modi Veneris.
  23. Ad vitam aeternam.

N.B.: Ja sabeu que a Catalunya el dia tradicional dels enamorats se celebra per Sant Jordi! Celebreu Sant Valentí? Si és així: Felicem diem Sancti Valentini omnes habeatis!