Qui no ha sentit a parlar de Pompeia!

 A tocar el mar a la badia de Nàpols, al sud d’Itàlia, Pompeia fou sepultada en quaranta-vuit hores per una espessa capa de lapilli (pedres fogueres i cendres) i oblidada durant divuit segles fins ser descoberta el segle XIX, tot i que ja s’havia localitzat el seu emplaçament el 1748. Aquesta ciutat romana imperial se’ns mostra avui congelada en el temps i ens permet conèixer la ciutat opulenta i pròspera que va ser en el segle I, en el moment de la inesperada erupció volcànica del Vesuvi, tot i que ja havien tingut tremolors de terra que l’anunciaven. Les cendres han preservat de l’oblit el record d’unes vides a partir dels objectes que s’hi han descobert: vaixelles, joies, miralls, balances, llibres de papir, restes de menjar calcinat, instruments musicals, màscares d’actors, cascs de soldat, frescos, mosaics amb detalls de la vida quotidiana, estàtues de marbre i de bronze… Els vestigis dels edificis han permès conèixer millor l’organització de la ciutat: edificis públics (un fòrum amb edificis monumentals i estàtues, dos teatres -un de gran i l’Odèon més petit-, un amfiteatre, termes, diversos temples, carrers amb passos de vianants, fonts públiques…) i privats (insulae i vil·les sumptuoses molt ben decorades), comerços i tabernae amb productes de tota mena, thermopolia, forns, lupanar, … Els motlles de l’arqueòleg Giuseppe Fiorelli que el 1864 s’encarrega de les excavacions mostren la posició del cos, les expressions, la roba, el pentitat… dels habitants i dels animals domèstics que van quedar sepultats mentre intentaven fugir o estaven arraulits per protegir-se dels núvols de roques amb foc i gas.

Anar a Pompeia i passejar per les seves ruïnes ens permet conèixer millor la vida dels seus habitants, rics i pobres, lliures i esclaus, homes i dones, nens i adults; ens sentim propers a ells i a la seva desgràcia, gaudi nostre; els veient passejant pel fòrum, o jugant a daus, lluitant a l’arena de l’amfiteatre o representant una comèdia al teatre, pintant un grafit i per què, no en la intimitat d’una cambra o sentit l’últim lladruc del gos que el collar i la cadena li impedeixen salvar-se de la tragèdia.

Gos de Pompeia. Wikipèdia

Tal dia com avui, un 24 d’agost de l’any 79, cap a les deu el volcà Vesuvi, situat a una desena de quilòmetres de Pompeia, entrà en erupció. Una enorme i violenta pujada de lava provocà una autèntica explosió de la muntanya que formà cap a la una del migdia, tot tapant el sol, un increïble núvol de cendres i pedres a més de vint quilòmetres d’altura. Regnà la foscor i el núvol va caure sobre les ciutats de Pompeia i les seves veïnes Herculà i Estàbia. Molts habitants decidiren fugir a corre-cuita, sense agafar res, i es van salvar. Altres, però, aterrits pels llamps i trons cruixidors, van decidir tancar-se a casa i van morir després de patir molt. L’endemà, el volcà encara expulsava gasos mortals, cristalls de magma en fusió, pedres volcàniques lapilli, cendres ardents i piroclasts… És la fi de Pompeia, una ciutat opulenta de més de vint mil habitants, dels quals, es creu, que més de dos mil perderen la vida: uns asfixiats pels gasos ardents i verinosos, altres tocats per la caiguda d’alguna pedra volcànica o o bé aixafats per l’esfondrament de les teulades de les cases o cremats per la calor sufocant que superava amb escreix els 500ºC o sepultats per les cendres. També va morir asfixiat a causa dels gasos l’escriptor Plini el Vell, autor d’Història Natural i comandant de la base naval de Misenus a 25 km de Pompeia, quan veu el núvol, desconeixedor del que és un volcà, ja que per a ell el Vesuvi és un indret de criança de vins aspres, decideix anar per mar a observar el fenomen de més a prop i acudir al rescat d’una noble anomenada Rectina. No pot atracar perquè el mar està remogut pels terratrèmols i canvia el rumb cap a Estàbia per passar-hi la nit, però l’endemà baixa a la platja i mor als seus 56 anys i nosaltres en som coneixedors gràcies al relat del seu nebot Plini el Jove, que recollí els testimonis dels mariners del seu oncle.

Rius de tinta s’han publicat i es continuen publicant sobre Pompeia:

• Si preferiu llegir novel·la, us he de remetre a Los últimos días de Pompeya de E.G.Bulwer-Lytton, Anaya, Madrid 2003 i Pompeya de Robert Harris, Grijalbo, Barcelona, 2004.
• Ara bé, si preferiu assaig, al llibre La vida cotidiana en Pompeya de Robert Étienne, Temas de Hoy, Madrid 1992 cal afegir-hi la recent publicació de dos llibres complementaris entre si sobre la ciutat sepultada pel Vesubi l’any 79 aC:
  Pompeya de Joanne Berry, Akal Madrid 2oo9. Joanne Barry és professora de història antiga de la Universitat de Swansea ofereix en diferents apartats (“Los habitantes de Pompeya”, “La vida en el ojo público”, “Casas y sociedad”, “Dioses, templos y culto” i “La economía de una ciudad romana”) explicacions molt clares i precises, amanides amb fotografies, il·lustracions i plànols que sempre s’agraeixen. 
• Pompeya, historia y leyenda de una ciudad romana de Mary Beard, Crítica Barcelona 2009. Mary Beard, catedràtica de   la  Universitat de Cambridge, tracta el tema de Pompeia amb un text àgil i innovador sobre la vida dels pompeians (per exemple, parla de la seva halitosi, de les pràctiques sexuals, de l’afició a consumir liró farcit de gàrum, del trànsit…) i la història de la seva ciutat. Es decanta, basant-se en diferents indicis arqueològics, en localitzar l’erupció a la tardor.
• Si preferiu articles de revista, National Geographic n’acaba de publicar un de molt interessant en el seu núm. 68 i actualitzat.
• Si preferiu cinema o documentals, a les pel·lícules històriques sobre Pompeia Els últimes dies de Pompeia, cal afegir un docudrama de la BBC molt exitós:  Pompeya el último día i Los misterios de Pompeya (es poden veure a Tu.tv).
   Si preferiu navegar per la xarxa, teniu pàgines molt interessant i contínuament actualitzades com les que aquí us proposo: aquesta i aquesta altra en anglès i aquesta altra en italià. Aquí trobareu imatges i podreu identificar la casa de Juli Polibi i el negoci d’Estèfanus del documental de la BBC Pompeya: el último día.

Què us han vingut ganes de visitar Pompeia? L’únic que us puc prometre és treballar Pompeia a classe el proper curs.