Category Archives: Llatí 4t ESO

El llatí dels tòpics literaris en un clip

A grecs i romans també els devem la creació dels principals temes i motius de la nostra tradició literària. Aquesta s’inicia a l’antiguitat clàssica. Alguns d’aquests motius han estat tan utilitzats, que han esdevingut fórmules tipificades i conegudes per tothom: són els tòpics literaris. Els tòpics literaris sovint són designats amb una expressió llatina referents a la vida (vita flumen, homo viator), el pas del temps (tempus fugitubi sunt?, carpe diem), l’amor (vulnus amoris, furor amoris, flamma amoris, militia amoris, foedus amoris) o  la mort (memento mori), entre d’altres.

Els hem buscat en la música, en Horaci i en la poesia posterior, però ara és el moment de fer recerca d’aquests tòpics en poemes i fragments literaris i presentar-los en un clip audiovisual. Jo he triat “Ancorada” de la jove poetessa valenciana Isabel García Canet (continuo reivindicant les poetesses!):

Té com a banda sonora la deliciosa interpretació de Rafa Xambó.

Quins referents clàssics hi ha? Es pot establir algun paral·lelisme amb l’Odissea d’Homer? Funciona el tòpic en “Ancorada”? Amb quins tòpics juga la poeta i com? Quin significat té el seu viatge? On ancora? Com és el món de la seva poesia? Per què és de vidre el seu vaixell? Per què fa un “auster viatge”? Què és, doncs, el seu poema?

Ara és la teva. Quin tòpic literari tries tu?

Familia mea, gens mea!

La majoria de les societats humanes es basen en la família.

Els romans incloïen a la seva família (familia, ae; f.) els esclaus i criats d’una persona (famulus, -i; m.).  Vet aquí l’origen del nostre mot! El cap i amo absolut n’era el paterfamilias i, entre d’altres,  tenia autoritat sobre l’esposa (potestas maritalis o manus) i sobre els fills (patria potestas).

Com bé sabeu, la família (familia, -ae; f.) és un conjunt de persones unides per vincles de parentiu. Aquests vincles s’estableixen per consanguinitat o bé per avinença. En el primer cas (gradus cognationis), tenim el besavi (proavus, -i; m.) i la besàvia (proavia, -ae; f.) , l’avi (avus, -i; m.) i l’àvia (avia, -ae; f.), els pares (parentes, -um; m.) o bé el pare (pater, -tris; m.) i la mare (mater, -tris; f.), els fills (liberi, -orum; m.) o bé el fill (filius, -i; m.) i la filla (filia, -ae; f.), si la fillada és doble gemella proles (f.),  el nét (nepos, -otis; m.) i la néta (neptis, -is; f.), el besnét (pronepos, -potis; m.) i la besnéta (proneptis, -tis; f.). En línia col·lateral, tenim el germà (frater, -tris; m.) i la germana (soror, -oris; f.), els germans bessons gemelli fratres i les bessones gemellae sorores.  També són relacions per consanguinitat les de l’oncle o tiet (patruus, -i; m. si era per part del pare i avunculus, -i; m. en el cas de l’oncle matern) i la tia o tieta (amita, -ae; f. la tia paterna i matertera, -ae; f. la tia materna); el nebot i la neboda (patruelis, -lis, m./f. el/la nebot/neboda per la part del pare i consobrinus, -i, m. el nebot per la part de la mare i consobrina, -ae, la neboda) i el cosí germà (sobrinus, -i; -m.) i la cosina germana (sobrina, -ae; f.).

Les relacions que es creen per avinença (gradus affinitatis) són les del marit o espòs (vir, viri; m. o bé maritus, -i; m.) i la muller o esposa (uxor, -oris; f.); el sogre (socer, -eri; m.) i la sogra (socrus, us; f.); el gendre (gener, -eri; m.) i la nora o la jove (nurus, -us; f.) , i el cunyat (levir, -i, m.) i la cunyada (glos, gloris; f.), que són els germans del marit o bé de la muller. Alguns romans també tenien padrastre (vitricus, -i, m.) i madrastra (noverca, -ae, f.). Així el privignus, -i, m. era el fillastre i privigna, -ae, f. la fillastra. Del llatí vulgar patrinus, mateix significat, derivat de pater, –tris, ‘pare’ prové el mot català padrí -ina (m i f).

Un retrat de família és sens dubte lAra Pacis Augustae. Recordeu Mea vita o Personalis charta? Ara ha arribat  el moment de fer Familia mea, gens mea! Espero amb candeletes aquests retrats de família en sentit ampli (gens, gentis; f.: llinatge)!

P.D.: Aquí els podreu consultar!

Rudolphus, reno nasi rubri

Voleu saber què vàrem fer dia vint-i-dos de desembre just abans de posar vacances de Nadal a la classe de llatí de primer de batxillerat? Doncs, uns acabant de fer els seus apunts per publicar, d’altres explicant el perfet d’indicatiu o bé entenent per primer cop els verbs llatins, o acabant de fer les tasques del Moodle o comentant els últims articles dels blocs, o fent la felicitació de Nadal o bé assajant una nadala en llatí per demostrar que som iguals perquè som diferents i ser diferent pot tenir premi. Al final de la classe,  el resultat va ser espectacular i si no us ho creieu. mireu:

Reno erat Rudolphus
Nasum rubrum habebat;
Si quando hunc videbas,
Hunc candere tu dicas.

Omnes renores alii
Semper hunc deridebant;
Cum misero Rudolpho
In ludis non ludebant.

Santus Nicholas dixit
Nocte nebulae,
“Rudolphe, naso claro
Nonne carrum tu duces?”

Tum renores clamabant,
“Rudolphe, delectus es!
Cum naso rubro claro
Historia descendes!”

Felices ferias vobis exopto!

Puer improbus amb Pixton

[youtube]https://youtu.be/KkMYWqwtTB0[/youtube]

A partir del Capitulum Tertium de Lingua Latina per se illustrata pars I Familia Romana de Hans H.Ørberg, ecce:

RESPONDE LATINE:

  1. Quae est Iulia?

  2. Cuius filia est Iulia?

  3. Quot liberi sunt in familia Iulii?

  4. Num Aemilia domina est?

  5. Quis Iuliam pulsat?

  6. Cur Marcus Iuliam pulsat?

  7. Cur Iulia plorat?

  8. Quintusne quoque Iuliam pulsat?

  9. Quem Quintus pulsat?

  10. Cur Aemilia venit?

  11. Quis Iuliam vocat?

  12. Cur Iulius Quintum non audit?

  13. Quem audit Iulius?

  14. Num “Marcus” accusativus est?

  15. Num “Iuliam” nominativus est?

  16. Num “parvam puellam” accusativus est?

  17. Num “iratus” vocabulum femeninum est?

  18. Quid est “dormit”?

  19. Quid est “cantat”?

  20. Quid est “improbus”?

Ecce pictura XI. Quae fabula est?

Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta escultura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els dos personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.

Un matí a les termes romanes de Sant Boi

Divendres passat, 11-11-2011, vàrem visitar el Museu de  les Termes Romanes i el nou Museu de Sant Boi de Llobregat amb Joanjo Esteban i vàrem gaudir de les explicacions de Conxita Collellmir en el taller Balneum ad Rubricatum.

Les termes romanes de Sant Boi, bastides a finals del segle II dC, eren privades, com els balnea de Can Ferrerons a Premià de Mar. Formaven part de l’àmbit domèstic i eren destinades al bany familiar. Es varen utilitzar fins ben entrada l’època visigòtica i durant el segle XVII s’hi va construir una masia al damunt que va utilitzar com a soterrani algunes dependències termals  i les protegí  fins que varen ser descobertes l’any 1953.

Les termes de Sant Boi estaven formades per dos cossos d’edificació paral·lels. L’un contenia les cambres fredes: l’apodytherium o vestidor, el frigidarium o cambra freda i la cella piscinalis (la sala i la piscina fredes) i  l’altre cos, albergava  les cambres calentes: el  tepidarium o sala termal dotada d’una banyera d’aigua tèbia, el sudatorium o sala per fer transpirar la pell i el caldarium o cambra destinada als banys calents. El conjunt termal es completava amb dues dependències de servei, on hi havia els forns, praefurnia, i es guardava el combustible, preferentment la fusta d’olivera.

El recorregut dels banys s’iniciava a l’apodyterium, on els usuaris es despullaven i es posaven una peça de tela subjecta a la cintura anomenada subligamentum. Es calçaven amb unes sabatilles de fusta. A continuació, es passava al tepidarium amb una temperatura d’entre 25º i 30º i una humitat baixa; en aquesta sala, el cos s’aclimatava a la calor i els banyistes aprofitaven per untar-se la pell amb olis perfumats. Tot seguit, s’entrava al sudatorium, acondicionat per fer transpirar el cos amb una temperatura d’entre 65 i 70 graus; el vapor s’aconseguia fent córrer aigua pels murs i el paviment calents. Després es passava al caldarium, on hi havia una humitat propera al 80% i una temperatura ambient de 55º i l’aigua de la banyera assolia prop de 40º. Al sud hi havia una banyera d’aigua calenta i al nord una pica amb aigua freda per fer ablucions. Els banyistes es grataven el cos amb instruments de bronze i així es netejaven. Per acabar es rentaven una estona a la piscina del frigidarium, anomenada natatio, per tancar els porus de la pell amb l’aigua freda.

Els murs de les termes van ser bastits amb morter de calç i pedra –opus caementicium-, i una epidermis de pedres disposades de manera irregular –opus incertum. Les parets de les sales calentes fan 1,20 m de gruix per sostenir les voltes de mig canó que les cobrien i que ara han desaparegut. Aquestes estances tenien un paviment doble: es trepitjava un sòl acabat amb mosaic –opus tessellatum– o amb plaques de marbre –opus sectile-, i a sota hi havia un sòl inferior que es recolzava en pilarets –pilae-, fet de maons. L’hypocaustum era la cambra situada entre aquests dos paviments i servia perquè hi passés l’aire calent.

Val a recordar que les termes de Sant Boi entren a les proves de Selectivitat de Llatí:


Veure Barcelona i entorn en un mapa més gran

Del llatí al català: del Moodle al bloc!

La base de la llengua catalana és el llatí vulgar. Moltes paraules catalanes mantenen la mateixa forma i significat que tenien en llatí: rosa, via, fera, nota, ira, etc.

Els alumnes de quart de l’ESO de llatí han triat un mot, l’han il·lustrat amb una fotografia i han enregistrat un àudio tot explicant els principals canvis fonètics que experimenten els mots llatins en passar al català. Tot seguit, us deixo aquí el seu treball fet en El Fil Moodle de quart perquè el gaudiu. Jo n’estic molt contenta perquè tots hi han participat i el resultat és fantàstic! L’enhorabona!

Tot passejant entre sepulcres romans…

En temps dels romans, les vores dels camins principals eren l’equivalent als nostres cementiris. Us convido a passejar virtualment per un dels camins d’accés a la ciutat de Bàrcino, entre els diferents sepulcres, coneguts com cupae, amb els seus epitafis adreçats als vianants que accedien a les ciutats per tal de perpetuar la memòria del difunt (poc es devien imaginar ells que fins i tot perduressin en la realitat virtual!).

Una vegada fet el passeig pel tram litoral de la Via Augusta que resseguia la via de la Porta Praetoria, hauríem de triar una inscripció sepulcral de Bàrcino, de Bètulo, d’Iluro, de Cabrera de Mar … i retre homenatge als nostres avantpassats romans, ja que ells amb aquests epitafis varen volen deixar constància del seu pas per aquest món, així com el seu paper social i la fidelitat amb els seus parents. D’aquesta manera, la seva dignitat i les seves virtuts quedaven públicament assegurades per sempre i nosaltres sabem encara de les seves vides gràcies a la perdurabilitat d’aquestes inscripcions.

A textos llatins per a Halloween, Fernando Lillo ens ofereix, a partir de la pàg. 4, unes normes molt bàsiques i alhora efectives per llegir aquestes inscripcions sepulcrals dedicades a persones difuntes, de les quals val a recordar hic et nunc les següents:

1) Una invocació als déus mans D(is) M(anibus) S(acrum) (consagrat als déus mans). 2) El nom del finat en nominatiu o en datiu 3) L’edat del decès indicada per AN(norum), també A, ANN i després el número. 4) La fórmula H(ic) S(itus/a) E(st) S(it) T(ibi) T(erra) L(evis) (Aquí està enterrat/da. Et sigui la terra lleu). 5) El nom de la persona o persones que paguen o manen fer la inscripció i sovint el parentiu amb el difunt. 6) Un verb indicant la col·locació o la realització de la inscripció: F(ecit/ecerunt) (va fer/ varen fer), F(aciendum) C(uravit/uraverunt) (va tenir curar de fer-la/varen tenir cura de fer-la), P(osuit/osuerunt) (la col·locà/la col·locaren).

Vid. Festes de difunts, festes d’alegria; el vídeo de l’exposició; Festa de difunts; El llatí i el lèxic de la mort; Els romans i les supersticions envers els morts; Referències clàssiques per Tots Sants

De les nostres manualitats, quina simula la tomba cristiana?:

No us perdeu aquesta exposició de l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo.

Ecce pictura X. Quae fabula est?

Aquest curs també reprenem el fil d’Ecce pictura (vid. les nou anteriors aquí).
Una vegada hàgiu reconegut el mite i l’artista d’aquesta pintura, n’heu de fer una recreació en forma de diàleg, un poema o bé una actualització del mite ovidià que heu llegit adaptat en la primera part de Narracions de mites clàssics. Que el déu missatger us guiï!

 

Cognoscendo… amb Pixton

Thumb PixtonThumb PixtonThumb PixtonThumb PixtonThumb PixtonThumb PixtonThumb PixtonThumb Pixton

Els alumnes de llatí de 4t de l’ESO després d’inspirar-se en un còmic de El Fil de les Clàssiques (Latine loquere, amoenum est), han dissenyat uns bonics còmics de presentació en llatí amb Pixton que em plau de compartir aquí tal com els han fet; tanmateix, espero que els vagin millorant: