Ramon Llull, escultura de bronze i pedra (1967) d’Horacio d’Eguía al Passeig de Sagrera, Ciutat de Mallorca amb inscripció en llatí, català i àrab.

Tots els infants que hem nascut a l’illa de Mallorca sabem des de ben petits qui és Ramon Llull i ens fascina la seva apassionant vida i obra. Com pot ser que un cortesà com ell, casat amb la noble Blanca Picany i amb dos fills, ho deixi tot per dedicar-se a la contemplació i a la conversió d’infidels? Pintem el seu rostre barbut després de contemplar les seves múltiples escultures i de visitar el seu sepulcre a l’església de Sant Francesc de Ciutat, davant del qual ens expliquen la seva mort de retorn a Mallorca enmig de la mar Mediterrània. Vaig créixer envoltada del savi il·luminat, fins i tot vaig jugar, sense saber-ho en una de les seves propietats, la posada de Biniatró, que va heretar del repartiment del rei Jaume I. Escoltem atentament de ben petits, dels mestres i dels padrins, els seus escrits, sobretot del LLibre de les bèsties. Encara recordo com m’explicaven l’elecció del rei Lleó, com els animals d’una espècie i l’altra s’escometien perquè el rei fos dels seus; el sermó del rei als consellers que l’atenien amb reverència; les intrigues de la Guineu…  Passen els anys, i una descobreix a classe de filosofia que en El llibre de les bèsties, hi ha quelcom més que les historietes d’animals que em feien somiar: “raonament”, “qüestió”, “pensament”. A classe de socials, una percep que Llull mitjançant la ficció animal descriu la situació real de la societat per tal d’extreure conclusions del que hauria de ser… Després una s’adona a Llengua i Literatura Catalana, gràcies a un gran professor, Joan Melià, que aquell Ramon Llull cortesà, viatger,… és el més rellevant i genuí escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII (1232-1316) i alhora el primer gran autor literari en català gràcies al qual la llengua catalana esdevingué més culta: per la incorporació de llatinismes i neologismes provinents del llatí, així com per la introducció de calcs i imitacions sintàctiques de la llengua llatina en els seus escrits.

Deixant a banda, les meves relacions personals amb Llull, tot i que en venir a estudiar a Barcelona, el vaig trobar al vestíbul de la Universitat que ara acull l’exposició “Tresors del coneixement”, hic et nunc, ja que enguany, en ocasió del setè centenari de la seva mort, arreu se celebra l’Any Llull, i també als centres escolars i fins i tot se’n fan treballs de síntesi, rutes literàries i nosaltres, a classe de llatí, ens preguntem pel món clàssic en Ramon LLull. Ara bé, si bé la seva obra escrita és la més extensa produïda per un sol autor medieval, no sols està redactada en llatí, sinó també en català, occità i àrab, per què Llull utilitza el llatí?

En primer lloc, cal tenir en compte l’època en què viu. El segle XIII és una cruïlla cultural -i també lingüística- entre tres móns: el de l’escolàstica, el món àrab i la poesia trobadoresca. Ramon Llull a la Mallorca que feia poc havia estat conquerida per Jaume I va aprendre, a diferència d’altres pensadors del seu temps, àrab d’un esclau domèstic i la seva primera producció escrita és precisament una traducció de l’àrab al llatí, el Compendium logicae Algazellis.

De les dues-centes seixanta obres conservades, segons els catàlegs moderns, la majoria estan escrites en llatí i s’estudien, sota la direcció de Friedrich Stegmüller, al Raimundus-Lullus-Institut, que es troba a la Facultat de Teologia de la Universitat alemanya de Friburg de Brisgòvia. Per què l’empra? Doncs, no pas com a llengua de l’antiga Roma, ans com a llengua única de comunicació de la cristiandat -l’àrab com a llengua de conversió i per tal d’arribar a més gent el provençal, la llengua de cultura de la poesia laica de l’Europa Medieval-. El llatí era la llengua de l’Església; però també era la llengua de cultura de l’Europa occidental: obligatòria a les universitats, la llengua de la Cúria pontifícia, la de la diplomàcia, dels llibres… El llatí li garantia que els seus escrits arribessin a tots els racons d’Occident. Després de la conversió, en estudiar teologia i filosofia, Llull es  va veure obligat a conèixer la llengua llatina, ara bé no dominava els recursos expressius. Tanmateix, va utilitzar magistralment el llatí vulgar per tractar tota mena de temes i matèries amb l’ajut dels seus col·laboradors per a la publicació i difusió de les seves obres en llatí.  D’aquí que el llatí no és sempre uniforme, de vegades és una traducció literal de les estructures lingüístiques de les llengües romàniques, d’altres s’assembla més al llatí escolàstic i alguna obra té el segell d’un humanista.

Llull escriu en llatí tot respectant els trets de la tradició literària i és un bon hereu de la tradició científica i filosòfica, sobretot platònica i aristotèlica. En canvi, Llull no cita, per qüestions de fe, gairebé mai els autors de tradició clàssica, filtrats per la tradició llatina medieval, tot i que aquests anaven guanyant terreny i tot sovint s’hi inspira i, si són massa pagans, canvia. A veure, en quin mite creieu que es va inspirar Llull quan va escriure:

Reconta’s que el Cercle e el Quadrangle e el Triangle s’encontraren en Quantitat, qui era llur mare, la qual tenia un pom d’aur e demanà a sos fills si ells sabien a qui devia donar aquell pom d’aur. Vid. “Ramon Llull” de Lola Badia dins La nissaga catalana del món clàssic, a cura de Montserrat Tudela i Penya i Pere Izquierdo i Tugas. Barcelona, Auriga 2011.

Entre els actes de Sant Jordi a l’IPM de l’àrea de clàssiques (Scriptorium, punts de llibre amb papir i calamus, recital Carpe diem, visita a Iluro i a l’exposició El sexe a l’època romana, Gimcana al Parc del Laberint…), hem treballat també Ramon Llull i l’alumna de 4t ESO Carla Camara ha estat l’artífex d’aquest arbre lul·lià amb unes etiquetes que en llatí pregunten (quid? quando? ubi? quare?) i responen sobre les qüestions de l’Arbre de la Ciència (Ars scientiae) que segurament, com apunta Pere Villalba, Llull va escriure primer en llatí i després en català.

El meu immens agraïment als meus mestres, professors i parents que m’han fet créixer admirant l’obra de Ramon Llull i també a la Carla que ha dedicat moltes hores de pati per complaure’m amb l’arbre de la ciència que ara tenim al passadís de l’institut IPM a l’edifici Cristòfol Ferrer just a tocar a la nostra aula de Clàssiques. Entre tots i totes, ara hi hem de posar les nostres àrees de coneixement en llatí i, seguint el savi, procurar que aquest sigui interdisciplinar, plurilingüe i pel bé comú: Si treballes per be comu cascun hom es teu u a u.