Què sabem de les sirenes? Qui són? Com són? Amb qui es confonen? Per què? i en anglès quina diferència hi ha entre “sirens” i “mermaids”? Què vol dir avui cant de sirena? Per què encara són motiu d’inspiració de relats literaris, d’anuncis i de composicions musicals? Quina d’aquests cançons us ha agradat més i per què?
Ana Torroja, Como sueñan las Sirenas
[youtube]http://youtu.be/2TJEqExYVaw[/youtube]
Imma Serrano, Cantos de sirena:
[youtube]http://youtu.be/eVlQ6FImYN4[/youtube]
Kabah, La calle de las sirenas:
[youtube]http://youtu.be/XCSHiHj8mTc[/youtube]
Ara farem cinc cèntims sobre l’alimentació a la Grècia antiga, tot preparant la sortida del proper dilluns al mercat de la Boqueria per fer un taller de cuina grega amb Eulàlia Fargas, (directora dels tallers de cuina per a escoles de primària i instituts de secundària que es realitzen des de l’any 2000 a l’aula gastronòmica, cuinera, professora i assessora de cuina infantil, autora del llibre de receptes per cuinar en família Cuinem junts (RBA), il·lustradora amb fruites i verdures de Papallones dins Una mà de contes…). No fa gaire vam fer el seu taller de cuina romana amb els alumnes de llatí!
El menjar
L’aliment principal dels grecs era un tipus de menjar compost només de cereals. També menjaven llegums (faves, llenties, cigrons, mongetes i pèsols) i força verdures i hortalisses (enciam, lletsó o pixallits, carxofa, col, ceba, all, etc), fins al punt que el poeta còmic del segle IV aC Antífanes va anomenar els grecs “uns menjaires de fulles”. Apreciaven els fruits salvatges, així com les figues fresques i seques, les pomes, les peres, els codonys, els préssecs, els aranyons, les magranes, les prunes, els dàtils, el raïm, les móres, les olives, les nous, les glans, les castanyes i les ametlles. Menjaven molts bolets, dessecats, crus, a la brasa o bullits; degustaven la tòfona fresca o torrada. Engreixaven per a l’alimentació el porc, el bou, la cabra, el xai, la llebre i el conill. Del porc, en conservaven els pernils. Consumien tot tipus d’ocells: la merla, l’estornell, la griva, el tord, l’oriol, el rossinyol, els coloms, el faisà i la perdiu. Criaven gallines i galls. La carn era una menja exquisida i la gent senzilla només en tastava en els sacrificis de les celebracions religioses. Es menjaven els ous de manera ben diversa. Els peixos, frescos o salats, van ser la base de l’alimentació grega; apreciaven l’esturió, l’anguila, el congre, el lluç, la sardina, l’anxova i la tonyina. També consumien els crustacis i els mol·lucs; les ostres ja anaven ben cares. Entre les begudes, la llet i el vi (generalment barrejat amb aigua) van ser les més importants; tot i que també bevien aigua i hidromel (beguda feta amb una part de mel i dues d’aigua). Ben aviat van elaborar formatge a fi de conservar la llet que no es consumia. Condimentaven els aliments amb orenga, oli i sal, i els endolcien amb mel.
Àpats
Els grecs, al matí, només prenien un desdejuni lleuger, que consistia a menjar pa (en tenien de diferents tipus) sucat amb vi; al migdia, feien un refrigeri, sovint fora de casa. L’àpat principal era al capvespre i hi participaven convidats; després de sopar, hi havia el simposi. Els convidats, ajaguts, menjaven sense beure i, quan l’àpat estava a punt d’acabar, el vi hi feia acte de presència per fer una libació religiosa en honor del déu Dionís. Tot seguit, els esclaus retiraven les taules i netejaven el terra; les dones, si havien pres part del sopar, se n’anaven a les seves habitacions i començava el simposi, que podia durar fins a la matinada. Es parlava de filosofia, de política, de literatura, d’art o de ciències, enmig de la gatzara de les músiques, ballarines, acròbates,…
A Grècia, també van tenir molt bons cuiners i de molt bona reputació i els grecs que tot ho classificaven en ser (els set savis, les set meravelles) també van tenir els set cuiners més famosos que eren: Egis de Rodes que covia molt bé el peix; Nereu de Quios, un artista de la carn; Caríedes d’Atenes, el cuiner més important de Grècia; Lampria, que inventà la salsa negra de sang; Apctonete, que inventà la tècnica d’embotir la carn dins els intestins dels animals; Euthyno, que realitzava plats molts suculents amb llegums i Ariston, que ja emprava la cuina d’evaporació.
Els grecs eren sobris i senzills a l’hora de menjar, tot i que eren bons gurmets. A Síbaris, una ciutat opulenta de la Magna Grècia, el refinament va ser molt sumptuós i els sibarites lliraven patents als seus cuiners per tal de protegir les seves receptes. Ara ja sabeu perquè encara avui es diu sibarita a la persona donada als refiaments d’una vida regalada.
Els àpats de casament eren ben suculents. Escolteu les paraules que el ric Mnesi digué al seu cuiner, extretes del programa de Catalunya Ràdio, En Guàrdia, L’alimentació a Grècia i a Roma:
En la nostra propera visita al mercat de la Boqueria de Barcelona, haureu de trobar una parada en què pogueu comprar productes típics de Grècia (ouzo, feta, iogurt grec, retzina, plats cuinats típics, tzatziki …):
L’astronomia és la més antiga de les ciències de la naturalesa. A la Grècia del segle VI aC, es va començar a desenvolupar a partir d’una concepció racionalista del món. El filòsof Anaximandre va dir que la Terra és un cos celeste, de forma cilíndrica, aïllat en l’espai i rodejat d’un cel amb forma d’esfera completa. Parmènides, al segle V aC, va proclamar que la Terra és esfèrica. Al segle IV aC, Plató va defensar l’esfericitat de la Terra i va suposar que la perfecció dels cels implicava que els cossos havien de seguir moviments circulars; Eudoxos va formular un sistema geocèntric; Heraclides del Pontos va anunciar, per primera vegada, el moviment de rotació de la Terra i va afirmar que Venus gira al voltant del Sol, cosa que el fa un precedent del sistema heliocèntric d’Aristarc de Samos (segle IIIaC); però, fins a Copèrnic en el segle XVI, va prevaldre la teoria geocèntrica de la Gran Sintaxi Matemàtica de Ptolomeu del segle II, que va ser traduïda a l’àrab amb el títol d’Almagest. Ptolomeu s’havia beneficiat de les observacions d’Hiparc (segle II aC), entre les quals cal destacar el càlcul de l’any solar en 365 dies i 6 hores i la redacció d’un catàleg d’estels. Eratòstenes en el segle III aC ja havia mesurat amb notable precisió el meridià terrestre. Si voleu saber com va demostrar l’esfericitat de la Terra no us perdeu aquest vídeo presentat per Carl Sagan. Per cert, com ho va demostrar?:
Tampoc us perdeu aquest fragment d’un altre vídeo de Carl Sagan En la orilla del Océano Cósmico 5 en què hi ha una meravellosa recreació de la biblioteca d’Alexandria, de la qual va ser bibliotecària l’astrònoma, matemàtica i filòsofa Hipàtia d’Alexandria:
[youtube]https://youtu.be/tRm06LEN71k[/youtube]
La terminologia astronòmica és, d’una manera predominant, d’arrel clàssica: geocèntric, heliocèntric, eclipse, hemisferi, boreal, asteroide, astre, planeta, cometa, etc. Qui de vosaltres aporta més noms de terminologia astronòmica d’origen grecollatí, tot i que aquí no podem escriure en grec? Recordeu que els antics ja van batejar els planetes i constel·lacions amb noms mitològics! Per cert, quin nom rebia la musa de l’astronomia?
Si volem la pau per què fem la guerra? Un any més celebrarem demà el dia escolar de la pau i de la no-violència (DENIP) en un moment que no hi ha pau al món ni a la franja de Gaza i, de cada vegada, hi ha molta més violència als nostres centres escolars. Arreu es celebra de moltes maneres i aquí trobareu molts recursos. L’any passat ho vàrem celebrar des de El fil de les clàssiques amb aurea dicta i amb Bòreas i Hèlios d’Isop que ens aconsellava la persuasió abans que la violència. Enguany he triat un poema amb referències clàssiques del poeta grec i pintor Nikos Engonópulos (1910 -1985):
Glosario de las flores
¿La poesía o la gloria?
La poesía.
¿La bolsa o la vida?
La vida.
¿Cristo o Barrabás?
Cristo.
¿Galatea o una cabaña?
Galatea.
¿El arte o la muerte?
El arte.
¿La guerra o la Paz?
La Paz.
¿Hero o Leandro?
Hero
¿La carne o los huesos?
La carne.
¿La mujer o el hombre?
La mujer.
¿La línea o el color?
El color.
¿El amor o la indiferencia? El amor.
¿El odio o la indiferencia?
El odio.
¿La guerra o la paz?
La guerra.
¿Ahora o siempre?
Siempre.
¿Éste u otro?
Éste.
¿Tú u otro?
Tú
¿Alfa u omega?
Alfa. ¿La partida o la llegada?
La partida
¿la alegría o la tristeza?
La alegría.
¿La tristeza o el tedio?
La tristeza.
¿El hombre o el deseo?
El deseo
¿La guerra o la Paz?
La paz.
¿Amar o ser amado?
Amar.
Què us ha semblat? Què triaríeu en cada opció?
wikipèdia
A veure qui em fa arribar la paraula pau en grec, llatí i en les altres llengües que en deriven? Quins símbols s’utilitzen i per què? Quins ja identifiqueu en aquesta peça de ceràmica de Nikòsia, a l’illa de Xipre?
Una vegada llegit l’episodi del ciclop Polifem que ens ofereix l’Odissea d’Homer, i després de visionar aquestes tres versions que recrea el cinema, podríeu comparar les diferències i les semblances i dir no sols quina us ha agradat més sinó quina coincideix més amb el relat homèric. La guia de Fernando Lillo Guía didáctica de la Odisea (A.Konchalovsky, 1997),Áurea clásicos 2004, pàgs. 16-17 us pot ser de gran ajut.
Continuant amb la pervivència de la guerra de Troia en la música, que ja vàrem tractar en un altre article, a més dels més recents d’Ulisses i Penèlope, caldria esmentar també aquestes dues altres cançons:
La Valèria ha retallat per jugar aquestes dues parelles pertanyents a civilitzacions antigues; però no sap qui és qui, ni quines peces porten. La podríeu ajudar? Potser us pot ser d’ajut, a més de les informacions que teniu al llibre de text, aquest muntatge que va fer el curs passat amb retallables l’ex-alumna de cultura clàssica Laura Galán o el vídeo de la visita dramatitzada a Ullastret:
“És un arbre que s’està canviant en noia o és una noia que s’està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens en podem alegrar ni entristir. Assistim, només com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi. Al seu començament hi ha una superbiosa i agra disputa, dos dards d’efectes contraris, l’un d’or, de punta molt afilada, l’altre de plom, de punta roma, però tots dos eficaços. Segueixen curses i súpliques d’amor, que són desateses. La noia, quan es veu molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la deixin reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d’arbre. El prec és escoltat. La fugitiva és ja llorer. Uns braços decebuts, en cenyir-lo, senten palpitar encara, ben endins de l’escorça, els últims batecs d’un cor molt cansat. Després, el silenci, la solitud, una quieta pau que l’aire acariciarà. Si de tant en tant la violència del vent tempestuós hi arriba, arrossega sempre amb ell l’aigua de la pluja. Just la que cal per al manteniment esvelt de la nova vida.”
Trobem aquests dies part de la Bernat Metge al quiosc (ara bé no arriba a les illes!), l’excel·lència en la traducció segons l’Avui, la revista Aurigaha publicat en el seu número 52 un interessant monogràfic sobre la nissaga dels clàssics catalans i, Escola catalanadedica tot el número 455 (desembre de 2008) a El món clàssic (quin luxe! i El fil de les clàssiques en surt molt ben parat), el col·legi de llicenciats ofereix el proper febrer un curs de formació sobre Grècia i Roma en el Noucentisme, celebrem, com deia Montserrat Tudela, en felicitar l’any nou, per Sant Jordi el desè aniversari de la mort de Maria Àngels Anglada i el 12 de juliol el cinquantè aniversari del traspàs de Carles Riba, a l’octubre el centenari de la descoberta de l’estàtua d’Esculapi en les restes d’Empúries…. Enguany Grècia i Catalunya s’agermanen de nou i els que encara no coneixeu els clàssics, arrels profundes i sòlides de la nostra cultura, us hi heu d’apropar i els que ja els coneixeu, almenys d’oïda, cal fer-ne una nova descoberta, segur que no us defraudaran.
De fet, l’article és una excusa, un pretext per ajudar-vos, per donar-vos la mà, per estendre-us el fil amb el qual heu de començar a resseguir la petjada dels clàssics a casa nostra i d’aquí espero que en surtin moltes lectures, moltes idees i molts articles a Aracne fila i fila i, fins i tot, algun treball de recerca al batxillerat. Posats a ser sincers, m’agradaria abans d’acabar recomanar-vos un llibre apassionant El somni de Grècia, La recepció catalana de la cultura clàssica (L’Albí/Idees 2006) de Josep Maria Solà amb qui comparteixo la fascinació pel passat grecollatí, l’emmirallament present i l’alçaprem cap al futur.
No en va, entre tots els escriptors catalans, he seleccionat aquesta narració d’un bell mite de transformació amb el dibuix que la va generar. Qui reconeix l’antic mite? Qui en sap l’autor? l’obra? Qui en coneix el dibuix que va inspirar la narració? Comenceu que ja us ajudaré a estirar del fil i després continueu llegint els clàssics i els moderns que s’hi inspiren!
Qui no coneix l’astut Ulisses i la seva odissea! La música també l’ha volgut immortalitzar, en són un bon exemple l’òpera El retorn d’Ulisses a la pàtria (1641) del compositor italià Claudio Monteverdi i Ulisses i Cresos (1711) del compositor alemany Reinhardt Keiser ; també fou exaltat pel compositor i violoncel·lista hongarès Mátyás Gyorgy Seiber (1905-1960) en la cantata Ulisses (1947), basada en la novel·la homònima de Joyce. Tal és la seva pervivència que fins i tot la música actual continua fent-ne ressò. En un altre article, es va tracta Viatge a Ítaca de Lluís Llach a partir d’un poema del grec Kavafis, però ara emprendrem el nostre periple per altres mars i mireu què he trobat (segur que en coneixeu d’altres, com Ulisses de Vendaval, doncs aporteu ancoratges!):
