“És un arbre que s’està canviant en noia o és una noia que s’està transformant en arbre? La darrera és -tal vegada no caldria dir-ho- la suposició correcta, i no ens en podem alegrar ni entristir. Assistim, només com a espectadors desinteressats, a la metamorfosi. Al seu començament hi ha una superbiosa i agra disputa, dos dards d’efectes contraris, l’un d’or, de punta molt afilada, l’altre de plom, de punta roma, però tots dos eficaços. Segueixen curses i súpliques d’amor, que són desateses. La noia, quan es veu molt de prop perseguida, demana, potser perquè la fatiga la venç, que la deixin reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d’arbre. El prec és escoltat. La fugitiva és ja llorer. Uns braços decebuts, en cenyir-lo, senten palpitar encara, ben endins de l’escorça, els últims batecs d’un cor molt cansat. Després, el silenci, la solitud, una quieta pau que l’aire acariciarà. Si de tant en tant la violència del vent tempestuós hi arriba, arrossega sempre amb ell l’aigua de la pluja. Just la que cal per al manteniment esvelt de la nova vida.”
Trobem aquests dies part de la Bernat Metge al quiosc (ara bé no arriba a les illes!), l’excel·lència en la traducció segons l’Avui, la revista Auriga ha publicat en el seu número 52 un interessant monogràfic sobre la nissaga dels clàssics catalans i, Escola catalana dedica tot el número 455 (desembre de 2008) a El món clàssic (quin luxe! i El fil de les clàssiques en surt molt ben parat), el col·legi de llicenciats ofereix el proper febrer un curs de formació sobre Grècia i Roma en el Noucentisme, celebrem, com deia Montserrat Tudela, en felicitar l’any nou, per Sant Jordi el desè aniversari de la mort de Maria Àngels Anglada i el 12 de juliol el cinquantè aniversari del traspàs de Carles Riba, a l’octubre el centenari de la descoberta de l’estàtua d’Esculapi en les restes d’Empúries…. Enguany Grècia i Catalunya s’agermanen de nou i els que encara no coneixeu els clàssics, arrels profundes i sòlides de la nostra cultura, us hi heu d’apropar i els que ja els coneixeu, almenys d’oïda, cal fer-ne una nova descoberta, segur que no us defraudaran.
De fet, l’article és una excusa, un pretext per ajudar-vos, per donar-vos la mà, per estendre-us el fil amb el qual heu de començar a resseguir la petjada dels clàssics a casa nostra i d’aquí espero que en surtin moltes lectures, moltes idees i molts articles a Aracne fila i fila i, fins i tot, algun treball de recerca al batxillerat. Posats a ser sincers, m’agradaria abans d’acabar recomanar-vos un llibre apassionant El somni de Grècia, La recepció catalana de la cultura clàssica (L’Albí/Idees 2006) de Josep Maria Solà amb qui comparteixo la fascinació pel passat grecollatí, l’emmirallament present i l’alçaprem cap al futur.
No en va, entre tots els escriptors catalans, he seleccionat aquesta narració d’un bell mite de transformació amb el dibuix que la va generar. Qui reconeix l’antic mite? Qui en sap l’autor? l’obra? Qui en coneix el dibuix que va inspirar la narració? Comenceu que ja us ajudaré a estirar del fil i després continueu llegint els clàssics i els moderns que s’hi inspiren!
Gali aquest és el mite de la Dafne!! no vull dir res més perquè ho diré tot a l’article, os deixo amb l’intriga!!!
Xapite!!!
Això es el mite de Apol·lo i Dafne:
El mite comença quan Eros, després d´haver discutit amb Apol.lo, decideix venjar-se llançant dues fletxes, una d´amor per a Apol.lo i l´altra d´odi per a Dafne, filla del déu rei Peneu. Com a conseqüència, Apo.lo s´enamora fatalment de Dafne i la persegueix incansablement, però ella sempre l´esquivava, fins que un dia, quan estava apunt d´atrapar-la, aquesta, desesperada, demanà ajuda al seu pare el qual la va convertir en llorer, en el moment en que el Apol.lo anava a tocar-la. En record d´aquest amor, Apo.lo va prendre el llorer com a corona.
P.D: Si despres de llegir el mite no a quedat clar, Dafne es converteix en llorer(arbre).
Adeu!!!
Ja tot està dit! Camila esperarem el teu article per informar-nos més sobre el mite d’Apol·lo i Dafne, al menys jo.
Encara m’he de llegir alguns mites de narracions de mites clàssics i llavors espero poguer aportar algo d’informació al article.
Un article bastant interessant, he estat buscant i també trobo que és el d’Apol·lo i Dafne, tot i així els companys ja ho han posat i explicat anteriorment.
Un petó!
És del mite de Apol·lo i Dafne. És a la noia a qui comencen a sortir branques pels braços i les seves extremitats es converteixen també en frondoses branques de l’arbre.. Dafne en grec significa llorer, encara no m’he llegit aquest mite però quan m’ho llegeixi torno a comentar aqui. L’autor no se qui és..
ens veieem Gali!
Ja tenim el mite! Ara ens falta saber de qui és la bella narració i el títol del recull que té a més del mar, un color mediterrani, un dels colors del nostre bloc! Qui l’encerta?
Ave Lida!
“Apol·lo i Dafne”. Aquest mite surt al nostre llibre “Les metamorfosis d’Ovidi”, m’encanta (i també l’escultura de Bernini!)
Això sí, he cercat informació però no he trobat res més.
Per cert, Maria Àngels Anglada és l’autora del llibre “El violí d’Auschwitz”, un llibre molt maco, no sabia que ja havia mort.
Vale!
Em deixes donar una pista, Margalida? No me’n sé estar perquè sobre aquesta obra en vaig fer un treball acurat quan vaig fer Filologia catalana i he de confessar que em va apassionar perquè va ser una oportunitat perfecta per estudiar la petja dels nostres clàssics en la literatura catalana. Els meus dos “amors” en un sol treball, què més podia demanar?
Bé nois i noies, comencem per l’autor? El poeta que busquem veia la península Ibèrica com una “pell de brau”. Oi que no anava desencaminat?
El nom del dibuixant és més desconegut, però el de l’autor del text de segur que el descobrireu aviat.
Gràcies, Teresa, per donar un cop de mà als alumnes! Des d’aquí també et vull agrair l’esment que has fet de El fil de les clàssiques i de Chiron en el teu recent article a Escola catalana: “Classicae linguae hic et nunc (Les llengües clàssiques en l’ensenyament: una història de supervivència)”. Espero també amb entusiasme les vostres col·laboracions, des de l’IES Albéniz de Badalona, a Aracne fila i fila.
És una noia concretament Dafne que es transforma en llorer. És un mite de les Metamorfosis d’Ovidi. Hi ha molts classics i molts moderns que s’inspiren en aquests mite tant sorprenent.
De quin escriptor català és? Teresa Devesa en dóna una pista clau. Mireu el seu comentari nº 7.
la noia és Dafne que es converteix en llorer quan apol·lo enamorat la persegueix i ella no vol saber res d’ell.
Saps gali? sempre he pensat i m’ha agradat moltissim el nom de Dafne(mite d’aquesta il·lustració.
Quan la meva cunyada va quedar-se en estat i encara no s’havia si era nen o nena, vam fer pluja de noms.
Jo ja coneixia el mite d’Apol·lo i Dafne, i vaig proposar que si era nena posar-li el nom de Dafne, que m’agrada moltissim.Peró no em van fer massa cas i ademés va ser un nen( precíós) que es diu Aral( riu de rússia).
Me mirat el comentrari de Teresa devesa, i la pista clau que ha donat i cerc que he donat amb l’autor.
L’autor es Salvador Espriu.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.
Molt bé, Carla, ara només ens falta saber en quin llibre d’Espriu podem continuar llegint les narracions mitològiques que ens falten?
peró per la super falta de s’havia jajajjajaj
se molt bé que no s’ecriu així fins i tot me quedat jo sorpresa.
Respecte a la pregunta que tu m’has fet , el llibre on podem continuar llegint narracions mitològiques es ” Les roques i el mar,el Blau.
Perfecte, Carla! Ja ho tenim Dafne dins Les roques i el mar, el blau de Salvador Espriu amb dibuix de Cèsar Estrany!
És el mite d’Apol·lo i Dafne, sembla ser que d’Apol·lo després d’un enfrontament amb cupido, aquest va tirar dos fletxes una d’amor i altre d’odi, la primera anva dirigida al pit d’Apol·lo i la segona a Dafne, la qual va rebutjar a d’Apol·lo per a impotencia del Déu de la bellesa. Dafne finalment per fugir d’ell es transforma en arbre.
Enhorabona per la part que us toca a cadascun dels comentaristes. M’alegro que la meva pista t’hagi doant la clau per trobar l’autor, Carla.
Us animo a llegir les narracions de “Les roques i el mar, el Blau”. En un principi aquesta obra va néixer com a una col·laboració d’Espriu per il·lustrar els dibuixos mitològics de César Estrany, però ben aviat el text va assolir més importància que les il·lustracions, poc apreciades pels crítics. Més tard el poeta en va publicar una 2ª edició sense dibuixos i amb la incorporació de noves narracions.
Tot i que la prosa poètica de Salvador Espriu no és pas planera i, al costat dels mites clàsics, hi trobareu també els personatges de l’univers espriuà, tot un món quasi-mitològic en si mateix, crec que l’esforç paga la pena. Si ho feu, ja em direu què us ha semblat.
Es Apol·lo i Dafne =D
sabia quin era el mite pero no m’enrecordava
de quin era el titol
vaig estar miran en el nostre llibre
i el vaig trobar =D
Dafne, nom que en grec significa llorer, era una nimfa filla del déu-riu Peneu que transcorre per la regió de Tessàlia. El déu Apol•lo estimava a Dafne amb una gran passió però la nimfa no li corresponia i li esquivava.
En una ocasió Apol•lo perseguia a Dafne i aquesta fugia cap a les muntanyes per a avitar-lo. Quan el déu estava a punt d’arribar-la a, la jove va dirigir una pregària al seu pare o bé a Zeus , suplicant-li que la metamorfosis per a poder escapar al setge del déu.
La seva petició va ser escoltada i concedida, i al moment la jove va començar a transformar-se en un llorer. Dels seus peus anaven sortint arrels i les seves extremitats es convertien en frondoses branques de l’arbre que des d’aquest moment va ser el consagrat al déu Apol•lo i va passar a representar-lo convertint-se en llorer.
valee!
Pingback: El Fil de les Clàssiques » Blog Archive » 25 anys sense Espriu: Les Metamorfosis a Les roques i el mar, el blau
Ave!
El mite representat és el d’Apol·lo i Dafne, un mite molt interessant perquè per la seva temàtica segueix sent d’actualitat. Només cal veure totes les vegades que l’amor no correspost es troba present a la música o a la televisió. Tot comença amb Dafne i Apol·lo.
Vale!
Ave Lida
L’obra es Dafne i Apol·lo.
La història comença quan Apol·lo desafia a Cupido i aquest l’atravessa amb una fletxa i un altra cap a Dafne.Apol·lo s’enamora de Dafne i aquesta el rebutja i intenta escapar fins que arriba a la vora del riu del seu pare i li diu que li ajudi. Acaba convertint-se en un arbre i Apol·lo fa que l’arbre sigui símbol de victòria.
Vale