FITXA TÈCNICA

• Títol original: Las 13 rosas

• Director: Emilio Martínez-Lázaro

• Guionistes: Ignacio Martínez de Pisón

• Any d’estrena: 2007

• Durada: 132 minuts

• Repartiment: Pilar López de Ayala, Verónica Sámchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Gabriella Pession, Félix Gómez, Fran Perea, Enrico Lo Verso

• País d’origen: Espanya

• Idioma original: Castellà

• Gènere: Drama històric

ARGUMENT

Finals de març de 1939: les tropes franquistes ocupen la ciutat de Madrid, l’última zona republicana que quedava a l’estat espanyol. Molts republicans fugen a l’estranger i d’altres decideixen restar a Madrid i resistir fins l’últim moment. Però és inútil, tothom tard o d’hora acceptaria el nou règim de Franco: la Guerra Civil Espanyola ja havia acabat.

La pel·lícula se centra en el testimoni de tretze noies que van existir realment i que la història ha oblidat. Aquestes noies d’entre divuit i vint-i-nou anys d’edat no van renunciar a les seves creences i ideologies polítiques d’esquerres i van ser afusellades en ple començament de la postguerra espanyola i la gran repressió franquista, mentre Europa iniciava la Segona Guerra Mundial.

El dia de l’afusellament, les tretze joves, la majoria encara menors d’edat (la majoria d’edat de les dones era als 23 anys), van posar-se els seus millors vestits i van cantar alegres cançons durant el trajecte que els duria a la mort. Una vegada els soldats ja els apuntaven, van cridar un últim “Viva la República”.

“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar.… Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”.

–Julia Conesa, una de les 13 roses. Va morir amb dinou anys.

Fotografia de grup de les tretze roses, 1939.

TRÀILER

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Q5NdTyij1Sg[/youtube]

CRÍTICA

“El problema es que tal como me cuenta la historia el director, esos sufrimientos me son ajenos, no encuentro solidez ni en lo que dicen ni en lo que hacen los personajes.” – Carlos Boyero, crític de Las 13 rosas a El País.

Respecte a l’opinió de Boyero, haig de dir que he vist altres pel·lícules sobre la repressió franquista que m’han semblat més cruels, més tràgiques i que m’han fet estar en tensió fins al final. Però amb això no vull dir que Las 13 rosas sigui millor o pitjor. Si una pel·lícula és capaç de mantenir l’interès dels espectadors fins al final, significa que és de bona qualitat. Jo vaig estar atenta al desenvolupament de l’argument durant els 132 minuts que durava la pel·lícula.

Trobo que les actrius interpreten els seus papers amb força naturalitat i la frescor típica de la joventut, així doncs crec que les tretze roses reals s’haurien comportat d’aquesta manera. No eren pas personatges extrets d’una novel·la romàntica per exaltar els seus sentiments i recitar en comptes de parlar, es comportarien amb senzillesa i sobretot fermesa i decisió en els seus principis.

Les tretze roses representen un col·lectiu de persones sacrificades durant la guerra civil i la repressió franquista o bé qualsevol conflicte bèl·lic que hagi dividit la població. No van ser les úniques que van perdre la vida per defensar una ideologia o contradir les lleis, sigui conservadora o revolucionària. Encara que sembli contradictori tractant-se d’unes joves afiliades al PCE, la mateixa situació van patir els primers màrtirs cristians, o reis i emperadors com Lluís XVI de França o Nicolau II de Rússia. En el cas de les tretze roses els culpables són els militars i les classes poderoses, en el cas dels monarques sense cap són els revolucionaris. Llavors qui són els culpables de tanta repressió i destrucció? La guerra, l’enveja i l’ambició.

Quin personatge mitològic va morir defensant els seus ideals com ho van fer les tretze roses? Antígona, filla d’Èdip i de Iocasta, protagonista de la tragèdia grega de Sòfocles que rep com a títol el seu nom.

Després de que Èdip quedés cec, va decidir que Etèocles i Polinices (els seus dos fills bessons i també germans d’Antígona) s’alternarien el poder de Tebes. Però Etèocles no va cedir el tron a Polinices, i aquest últim va formar un poderós exèrcit i va assetjar Tebes. Els dos germans van combatre fins la seva mort. Creont (l’oncle dels prínceps) va ser el nou rei i va ordenar honorar Etèocles per haver defensat Tebes, i va prohibir donar sepultura a Polinices per haver traït la seva pàtria. Antígona, germana d’ambdós, creia que els dos prínceps mereixien una sepultura digna i va decidir desafiar les lleis dictades per Creont i enterrar el cos de Polinices. Quan Creont va assabentar-se, va condemnar Antígona a ser enterrada viva. Antígona va incomplir les lleis de la ciutat perquè es contradeien amb els seus principis, amb la llei moral que sovint guia a les persones.

La versió d’Antígona de Salvador Espriu ja havia utilitzat el cicle tebà per parlar de la guerra civil espanyola i la dura repressió franquista, on ciutadans d’una mateixa pàtria es barallaven. Espriu a través de la seva obra vol donar al lector una lliçó didàctica: “cal sepultar i perdonar” (Prefaci de 1947 d’Antígona de Salvador Espriu).

Ja ho deia Salvador Espriu el 1947, hem de sepultar i perdonar per seguir endavant, per superar tots aquells prejudicis i rancors que malauradament encara avui en dia no s’han superat. Si de veritat volem ser lliures, primer hem d’alliberar la nostra ment d’un passat dolorós, no callant, sinó parlant.

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec