Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Ut melius, quidquid erit, pati,
seu plures hiemes, seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, vina liques, et spatio brevi
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit invida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.
Ahir es va estrenar a la sala petita del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) Electra, una de les peces més belles del teatre grec. Els alumnes de grec de l’IES Cristòfol Ferrer hi anem dijous vinent! A mi em fa molta il·lusió veure amb tots vosaltres aquesta tragèdia grega, la primera que coprodueix el TNC, sobretot perquè l’actriu que fa d’Electra, Clara Segura, va ser alumna meva de grec a l’IES de Sant Just Desvern. Amb aquella promoció em vaig estrenar en la docència i encara recordo com els seus ulls guspirejaven quan parlàvem a classe d’Electra, Orestes, Agamèmnon, Atreu, Egist, Clitemnestra, Sòfocles… Quins bells records! Quin goig veure-la representar ara Electra i fa tres temporades Antígona, també del director teatral barceloní Oriol Broggi. L’Electra del TNC és una producció feta conjuntament amb l’equip de les Q-Ars Teatre, que d’aquesta manera completen la trilogia sobre les heroïnes gregues que van encetar la temporada passada amb Les suplicants i Ilíada.
Electra des d’ahir es representarà a la sala petita del TNC fins al 25 d’abril. Aneu a veure-la; segur que reflexionareu sobre la passió desorbitada que pot portar al matricidi, el desig de venjança, l’odi i el resentiment que no porten enlloc, la justificació dels delictes, el gaudi estètic de les paraules, l’ambiguitat dels sentiments, la força tràgica d’una dona trencadora,…
En un dia com avui, que cada any celebrem a El Fil de les Clàssiques, és important de recordar dones gregues des de l’època arcaica fins a les acaballes de l’època hel·lenística que foren capaces de trencar el silenci de les seves vides tot conreant la poesia. Aquestes poetes són filles d’indrets geogràfics molt diversos del món grec i que hic et nunc us demano que les localitzeu en aquest Google maps, potser no trobeu d’alguna cap imatge perquè no ens n’ha arribat cap; però tot i que minsos coneixem fragments literaris de les seves obres, d’una gran vàlua i que traspuen una gran bellesa. Aquí i aquí, hi trobareu la informació necessària i, amb el permís de l’autora, agafeu el que més us agradi per retre tribut en el Dia Internacional de les Dones a unes dones excepcionals, a unes poetes consumades, que cal preservar de l’oblit i començarem per localitzar-les en aquest mapa:
Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg català Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne, Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats, us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.
Blogs de Lletres.
L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:
in silvam non ligna feras insanius ac si
magnas Graecorum malis implere catervas.
Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.
En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.
Hic et nunc llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar una vegada hàgiu encertat el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?… Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de la transformació que van experimentar. Llegim:
“Ocells”
La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.
La guerra de Troia ha gaudit i gaudeix encara de nombroses representacions artístiques d’una gran diversitat d’èpoques i d’artistes. Fa uns anys l’alumna Judit López va fer un excel·lent treball de recerca sobre La mitologia en les arts plàstiques: la guerra de Troia en l’art, mereixedor del premi al millor treball de recerca atorgat per AECC.
A partir de les seves deu obres d’art, heu d’explicar cada episodi de la guerra de Troia, és a dir, heu de posar a aquest llibre il·lustrat la lletra corresponent a la guerra de Troia per una banda i per l’altra heu de fer el comentari de cada una de les obres (documentació general, aspectes bàsics, anàlisi formal, interpretació, finalitat de l’obra i conclusió). Entre tots i totes heu d’acabar aquest muntatge:
Qui ens relata la història de la guerra de Troia, obra a obra? Qui comenta la primera obra El Judici de Paris de Rubens (compte que al bloc en tenim un altre!)? Qui la següent…?
En el cànon alexandrí dels poetes lírics sols hi figura una dona (tot i que en versions posteriors s’hi afegeix Corinna de Tànagra) i aquesta és Safo de Lesbos, la poeta que va descobrir l’amor a la poesia, l’anomenada desena musa i mestra d’altres poetes gregues antigues com Erinna de Telos o Nossis de Lòcrida. A Els efectes de l’amor hem pogut veure com de bé ho va saber expressar!
La lírica grega va ser destinada a ser cantada amb acompanyament de la lira, d’aquí el seu nom λυρικός. Safo, juntament amb Alceu són els representants de la lírica monòdica (cantada a una sola veu) eòlica i Anacreont de Teos de la monòdica jònica.
Aquí teniu amb les veus d’Angélique Ionatos i de Nena Venetsanou el poema de Safo ΘΕΛΩ ΤΙ Τ΄ΕΙΠΗΝ “Una cosa vull dir-te” i ja veureu com se sembla a “Igual que els déus…”:
ΘΕΛΩ ΤΙ Τ΄ ΕΙΠΗΝ
θέλω τί τ’είπην, αλλά με κωλύει αίδως.
αι δ’ήχες έσλων ίμερον η κάλων
καί μή τί τ’είπην γλωσσ’εκύκα κάκον,
αίδως κέν σε ούκ ήχεν όππα-
τ’άλλ’έλεγες περί τω δικαίως.
Una cosa vull dir-te, però me’n priva la vergonya.
Si pruïssis coses belles i nobles
la teva llengua no ordiria infàmies
ni sota els ulls gens de rubor tindries,
car de justícia parlaries sempre.
Dolça mare, no puc teixir al teler;
em doma la flexible Afrodita amb un donzell que ansiejo.
(Trad. Manuel Balasch)
Si us ha agradat, no us perdeu aquest programa de Radio Universidad Calf FM 103.7 (ciudat de Neuquén, Rep. Argentina) sobre Safo de Lesbos, la seva vida i la seva obra musicalitzada per Angélique Ionatos i Nena Venetsanou. Almenys triga un parell de minuts a carregar-se. Tingueu paciència!
Fa gairebé dos mil set-cents anys, la poeta grega Safo de Lesbos va escriure un poema que ha gaudit d’una llarga tradició literària. Segur que el coneixeu! Us convido a llegir-lo en dues traduccions: la primera és del pare Manuel Balasch que tot just fa avui un any ens va deixar i la segona de la companya i amiga illenca Maria Rosa Llabrés (“Cants de Safo”, la Magrana, Barcelona, 2006). Safo es va atrevir en el segle VII aC a revelar en primera persona l’amor que sentia i ha esdevingut la descobridora de l’amor a occident:
Igual que els déus em sembla que aquest home
és, que et seu al davant, aquest que ara
escolta, a frec, la teva veu, car parles
molt delicada,
i el teu somriure agradós; de debò, dintre
del pit el cor em defalleix; si et miro
mal que sigui un instant, ni una paraula
no em ve a la boca,
car la llengua se’m trava, i una fina
foguerada la pell prest em recorre,
res no em veuen els ulls, i les orelles
totes em xiulen.
La freda suor em té, un tremor em guanya
de cap a peus, més lívida que l’herba;
que tinc la mort propera m’afiguro,
ben a la vora.
Safo Llibre I, 1-16 (trad. M. Balash)
Em sembla igual als déus l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament
i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,
sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,
una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Quines semblances i diferències heu detectat entre el poema de Safo de Lesbos i el del romà Catul? Quin us agrada més i per què?
Està arran de la persona estimada provoca tot aquest reguitzell de sensacions?
Creieu que el jove Carles Riba que des del disset anys coneixia bé el poema (vid. Tres vegades un mateix poema de Ramon Torné Auriga 20 (1998): 6-7 ) ja que en va fer una traducció, es va inspirar en Safo en aquests versos inicials (v. 1-8) del poema 32 (escrit amb data de 6 de gener de 1919) del Primer llibre d’Estances:
Tu apareixes. No la roja meravella
que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig;
no el tremolor que ajup l’envanida parpella
i la paraula forta esderna en barboteig,
són, Oh Amor d’amors, l’essència del miracle
que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.
Sapiguessis!, dels pensaments, quin dolç sotrac la
turba perplexa ordena darrera el vel del front!
També influí en el poeta grec, nobel de literatura, Odisseas Elitis:
θεὸς μοῦ φαίνεται στ ἀλήθεια ἐμένα κεῖνος
ὁ ἄντρας ποὺ κάθεται ἀντικρύ σου κι ἀπὸ
κοντὰ τὴ γλύκα τῆς φωνῆς σου ἀπολαμβάνει
καὶ τὸ γέλιο σου ἂχ ποὺ ξελογιάζει
καὶ ποὺ λιώνει στὸ στῆθος τὴν καρδιά μου
σοῦ τ ὁρκίζομαι` γιατὶ μόλις ποὺ πάω νὰ
σὲ κοιτάξω νιώθω ξάφνου μοῦ κόβεται ἡ μιλιά μου
En prosa, el poema de Safo va influir, entre d’altres, en la simptomatologia amorosa del malaltís enamorat del Werther de Goethe. Sabeu com acabà Werther? Quins paral·lelismes podem establir amb Safo?
30 d’agost
Desgraciat! Si en sóc, de beneit! Per què m’enganyo a mi mateix? Què volen dir aquests deliris passionals interminables? Totes les meves pregàries són per a ella; la meva imaginació no crea cap imatge més que la seva i tot el que m’envolta en aquest món només ho veig en relació amb ella. Això em dóna unes hores de felicitat… fins que me n’he de tornar a despendre. Ai, Wilhelm! Per què em batega així el cor? Després d’haver estat assegut al seu costat dues, tres hores, i d’haver-me embadalit amb la seva figura, el seu aire, l’expressió celestial de les seves paraules, a poc a poc se m’inflamen els sentits, se m’ennuvola la vista, se’m tapen les orelles i sento com si un assassí m’escanyés; el meu cor busca, amb batecs ferotges, aire per als meus sentits subjugats i l’únic que fa és augmentar el meu trasbals… Wilhelm, de vegades ja ni sé si sóc d’aquest món. I, algun cop, quan la melangia no em domina i la Lotte no em permet el trist consol d’esplaiar en plors la meva angoixa sobre la seva mà… he de sortir corrents i vagarejo pels camps. Aleshores, el que m’alegra és escalar un penya-segat o obrir un camí en un bosc intransitable, entremig d’esbarzers que em fereixen, de punxes que m’esgarrinxen. Després em sento una mica millor. Una mica! I quan, pel camí, em quedo abatut de set i fatiga, de vegades, en plena nit, amb la lluna plena ben alta sobre meu, m’assec sobre un arbre vell i retorçat en el bosc solitari per procurar una mica de repòs als meus peus lacerats, i tot seguit m’endormisco rendit en una penombra silenciosa. Oh, Wilhelm! L’estatge solitari d’una cel·la, el mantell de pell de camell i el cilici serien bàlsams pels quals es desviuria la meva ànima. Adéu! L’únic final que veig a aquest dolor és la tomba. Johann W. Goethe, Werther LLibre primer, 30 d’agost (traducció de Manel Pla). Tusquets editors, 2002.
Coneixeu altres temes i motius en la literatura, en el cinema o en la música que continuïen la línea encetada per Safo ara fa més de 2700 anys? A tall d’exemple, ara per ara em vénen al cap You are beautiful de James Blunt i La mujer que yo quiero dins Mediterráneo de Joan Manel Serrat.
¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!
Áyax era más fuerte que Diomedes,
Héctor, más fuerte que Áyax,
y Aquiles el más fuerte; porque era
el más fuerte… ¡Inocencias de la infancia!
¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!
Antonio Machado, Campos de Castilla
Quins herois de la guerra de Troia són grecs? Quins són troians? Quins recordeu? Quins voleu localitzar en aquest mapa? En el cant II de la Ilíadahi trobareu el catàleg de les naus!
Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.
Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi
