La Valèria de deu anys m’ha regalat aquest dibuix que ha fet a BlancDEguix. L’ha dibuixat apaïsat, però a ella li agrada més així. La seva Venus m’ha recordat els versos que hi trobareu a sota de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit. Què us inspira a vosaltres?
LES MAGRANES FLAMEJANTS
És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.
Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t’arbores, ara t’ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hores i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
Els fruits saborosos,
Josep Carner
Què simbolitza la magrana en aquest poema de Els fruits saborosos de Carner? Qui és Àlcides i què significa el seu nom? Què enyora la protagonista del poema? A qui ho demana i per què? Quina relació té Hera amb la magrana? Es pot establir algun paral·lelisme amb el mite clàssic? Amb quin altre mite relaciones la magrana i per què? Per què simbolitza aquest fruit la sensualitat i la passió? Quina és la seva etimologia? Coneixes altres poemes sobre magranes? Recordes aquell que ens regalà la Pepita Castellví ? T’atreveixes a escriure un poema tardoral farcit de referents clàssics?…
Provem la nova eina, NoDictionaries de Laura Gibb’s, que ha descobert per a vosaltres l’alumne Toni Moreno, amb aquest text de l’home llop del Satiricó de Petroni i així comprovarem si funciona! Deixeu-ne en comentari la vostra opinió i si en voleu saber més feu cas del consell UtiliTICs d’Ana Ovando.
Aquí teniu el text llatí a traduir, extret de Textos latinos para Halloween de Fernando Lillo, tot i que el text original l’haguéssim pogut treure també d’aquí, però és molt interessant el treball del text adaptat que fa en Fernando per als alumnes de primer de batxillerat i per això cada any el mano per aquestes dades:
Forte dominus Capuae exierat. Nactus ego occasionem persuadeo hospitem nostrum ut mecum ad quintum miliarium veniat. Erat autem miles, fortis tamquam Orcus. Apoculamus nos circa gallicinia, luna lucebat tamquam meridie. Venimus inter monimenta: homo meus coepit ad stelas facere, sed ego cantabundus et stelas numero. Deinde ut respexi ad comitem, ille exuit se et omnia vestimenta secundum viam posuit. Mihi [in] anima in naso esse, stabam tamquam mortuus. At ille circum- minxit vestimenta sua, et subito lupus factus est. Postquam lupus factus est, ululare coepit et in silvas fugit. Ego primitus nesciebam ubi essem, deinde accessi, ut vestimenta eius tollerem: illa autem lapidea facta sunt.
Qui mori timore nisi ego? Gladium tamen strinxi et umbras cecidi, donec ad villam amicae meae pervenirem. Melissa mea dixit “si ante venisses, saltem nobis adiutasses; lupus enim villam intravit et omnia pecora occidit. Servus enim noster lancea collum eius traiecit”.
Mox postquam veni in illum locum in quo lapidea vestimenta erant facta, nihil inveni nisi sanguinem. Vt vero domum veni, iacebat miles meus in lecto tamquam bovis, et collum illius medicus curabat. Intellexi illum versipellem esse.
Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro, poesia compromesa amb el poble…). Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes, i del canonge, amic i veí D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”. A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.
La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…
Como el toro he nacido para el luto
y el dolor, como el toro estoy marcado
por un hierro infernal en el costado
y por varón en la ingle con un fruto.
…
Como el toro lo encuentra diminuto
todo mi corazón desmesurado.
El mite del toro apareix molt d’hora, essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:
Ínsula de
bravura, dorada
por exceso
de oscuridad.
En la plaza
disparándose
siempre
por el arco
del cuerno.
…
Elevando
toreros
a la gloria.
Realizando
con ellos
el mito
de Júpiter
y Europa.
En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem, altres referents clàssics de la mitologia: Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:
Para cantar , Valencia, tu hermosura
no empuño el arpa de oro
que Apolo tañe con experta mano.
Canto a Valencia
– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente
mostrar por una nube partida en diez jirones
Lluvia
Sobre un verde monte un vivo
chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.
La procesión huertana
Tras ese eclipse- nada de ambulancia,
gris acontecimiento de gorgona.
lo Verdadero, en la perseverancia,
su perfección perfecta perfecciona.
Niebla-Dios
També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?
En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.
¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores
de tu cuerpo y tu reja mustias estén.
El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933 i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.
El rayo que no cesa
Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.
Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:
Leopoldo Alas Clarín és un escriptor preocupat per la metafísica que recrea la filosofia. A El gall de Sòcrates narra com Critó, el deixeble de Sòcrates agafa al peu de la lletra els últims mots irònics del mestre de sacrificar un gall al déu de la medicina, tot i no creure en els déus de la ciutat vid. Conium maculatum.
Després de llegir atentament el conte de Clarín i de visionar el curtmetratge d’animació del 2003 sota la direcció de José Roberto Vila, amb música d’Ernesto Ronchel i les animacions de Vanesa Guzmán, responeu les qüestions següents:
Gràcies a Ricardo d’Helleniká. Recursos para griego antiguo, tenim aquestes vinyetes d’humor actual sobre el tema de l’últim desig de Sòcrates:
Historia del universo en cómic
P.D.: Perlas de la filosofía
Vid. Còmic més gran
Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.
Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.
Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?
El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:
“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.
Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.
Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:
“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.
N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.
Reprenem la bella tradició del curs passat (Ecce pictura I, II, III, IV, i V), acompanyada de la lectura de Narracions de mites clàssics, d’endevinar la història mitològica que amaguen les pintures, esbrinar-ne l’autor, època… per acabar-ne fent una recreació literària pròpia.
Quae fabula est in hac pictura?
No us oblideu de fer-ne una bella recreació literària!
Tal com ja es va anunciar a Noves lectures a 2n de llatí! i després d’haver llegit la introducció sobre la vida i obra d’Ovidi i haver respost el Responde Latine, avui hem començat a última hora de la tarda el nostre art d’estimar per enfilar el gust per llegir en llatí. Gràcies a Lingua Latina per se illustrata teniu aquí les primeres pàgines. Què n’opineu? Us agradarà endinsar-vos en l’obra que portà a l’exili Ovidi i en l’últim treball didàctic del professor Hans H. Ørberg:
Comencem avui un bell i vell costum de portar llegit a classe un mite ovidià a partir de l’adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi, Narracions de mites clàssics, ed. Teide 2007 (no us confongueu i si l’heu de comprar porteu la versió en català.) Qui el portarà ben preparat i ens l’explicarà a classe? En parlarem, el posarem en comú, intercaviarem la seva pervivència i en deixarem constància per escrit. A partir d’aquí, seguint com a punt de referència les Propostes de treball que hi ha al final del llibre de lectura, en triareu un i agafareu idees per fer-ne un muntatge audiovisual, una recreació literària o el que sigui. Es valorarà també l’originalitat i la creativitat que hi poseu. Els amics de El vaixell d’Odisseu de l’escola Vedruna fins i tot n’han fet una desfilada!
Posem fil a l’agulla amb Licàon. Alguns encara no teniu el llibre i per no endarrerir-nos en la programació de curs, us en faig cinc cèntims aquí:
Licàon
Un dia, Júpiter, el déu dels déus, va deixar l’Olimp i va baixar a la terra, disfressat d’home. Un horabaixa, a punt de fer-se de nit, va arribar a la casa inhospitalària del tirà de l’Arcàdia, de nom Licàon. Va entrar al seu casal, tot presentant-se com a déu. El malvat Licàon no s’ho va creure, tot i que la gent ja havia començat a pregar, i es va riure de les pietoses ofrenes ofertes. Aquella nit, havia planejat de matar l’hoste, mentre hagués dormit desprevingut, per demostrar que era mortal; però no en va tenir prou amb aquest pla. Abans li va servir un festí a taula amb carn humana d’un ostatge. El gran Tonant se n’adonà i, horroritzat, va esfondrar sobre el seu amo impiu la casa. Licàon, aterrit, va fugir al camp; va començar a udolar i de la seva boca ja no li va sortir paraula, tot i que debades intentava parlar. El seu instint criminal el va menar a atacar els ramats i a delir-se per la sang. La seva roba es va transformar en pèl, els seus braços en potes; esdevingué un llop. Conservà, però, de la seva anterior faiçó els mateixos pèls grisencs, la mateixa expressió violenta, els mateixos ulls brillants; era tan ferotge com abans. OVIDI, Metamorfosis (adaptació M. Capellà)
Preguntes de la Guia de lectura:
1. En l’edat de ferro es cometien crims de tota mena. Els valors positius (veritat, modèstia, lleialtat,…), van donar lloc a l’engany, el frau, la traïció, la desconfiança, la impietat… Davant aquesta creixent degeneració del gènere humà, què decideix fer Júpiter? Quan ho decideix?
2. Júpiter baixa de l’Olimp, tot agafant forma humana. Quin nom rep la capacitat que tenen els déus de transformar-se en humans? Saps com es diu en grec ésser humà? A on va? Qui era Licàon?
3. Licàon no sols pretenia matar Júpiter de nit per comprovar si era un déu sinó que va gosar servir-li a taula carn humana. Quin doble càstig li imposa Júpiter per haver infringit les normes de l’hospitalitat? Quines traces de la seva antiga ferocitat conserva?
4. El mite de Licàon ha gaudit d’una llarga pervivència en el llenguatge, la literatura, el cinema, la música… Entre tots i totes a veure si aconseguim conèixer-la.
5. Us recomano dos apunts d’Aracne, fets per alumnes del Cristòfol Ferrer: una recreació literària del mite i un muntatge audiovisual. Què us ha semblat?
6. Qui vol saber-ne més i fa recerca? Aquest apunt del company de Canàries Ricardo L. Rodríguez Jiménez us pot ser de gran utilitat.
Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona, una ciutat del centre d’Itàlia, el vint de març del 43 aC; era, per tant, contemporani del gran poeta Virgili. Pertanyia a una família benestant de l’ordre eqüestre que l’envià a Roma per completar la seva educació i formar-se en l’art de la retòrica. Va fer un viatge d’estudis a Grècia i va visitar Egipte, Àsia Menor i Sicília. De tornada a Roma, va exercir alguns càrrecs públics, però aviat es consagrà íntegrament a la poesia. Va pertànyer al cercle literari de Messala, grup que no compartia els objectius polítics de l’emperador August. Allà va conèixer altres poetes de l’època, entre els quals cal destacar Tibul i Properci, que van influir en la seva poesia. Aviat Ovidi es va convertir en un poeta d’èxit, fins que August va desterrar-lo, l’any 8 dC a Tomis (l’actual Costança, a Romania), que llavors era una colònia romana situada a la riba occidental del mar Negre, un lloc inhòspit per a un romà. Les causes del desterrament mai no han estat clares. El mateix Ovidi hi fa referència i esmenta un error i un poema obscè. Sembla que l’error té a veure amb el fet que es va veure implicat en una conspiració de la família imperial sobre la successió d’August, o bé amb els adulteris de les dues Júlies, la filla i la néta de l’emperador, totes dues també desterrades. Pel que fa al poema, es tracta de l’Art amatòria, que pel seu contingut eròtic i sensual va molestar August, que intentava reconduir la societat de l’època cap als valors tradicionals romans. August mai no va perdonar Ovidi, que va morir a l’exili, l’any 17 o 18 dC.
OBRA
La major part de les obres d’Ovidi pertanyen al gènere de la poesia elegíaca, escrita en dístics elegíacs (un hexàmetre i un pentàmetre), i les seves composicions expressen els seus sentiments més íntims, com ara la pena, l’amor, la tristesa, l’enyorament… També va escriure poesia èpica, escrita en hexàmetres.
La seva primera obra és un recull de poemes amorosos, els Amors, que canten les relacions del poeta amb una tal Corinna, un personatge fictici que pren el nom de la poetessa grega de Tànagra. Les Heroides són vint-i-una cartes, quinze escrites per heroïnes mítiques als seus amants absents. L’Art amatòria és un poema didàctic per a amants; la seva temàtica s’ha posat en relació, com hem vist, amb les causes que van motivar el seu desterrament. També va escriure Receptes de bellesa, un curiós receptari de bellesa femenina, i Remeis a l’amor, on explica com un es pot defensar de la passió amorosa i els mals d’amors.
De la poesia elegíaca, Ovidi va passar a la poesia èpica. Aquest cop de timó el va portar a la mitologia grega i a les antigues tradicions romanes; va compondre dos grans poemes didàctics: les Metamorfosis i els Fastos, un poema inacabat, a causa del seu desterrament i posterior mort, sobre les festes del calendari romà.
Recordeu Narracions de mites clàssics? És una adaptació de les Metamorfosis, de fet, el poema més important d’Ovidi, acabat el 7 dC, just un any abans de ser desterrat. És una obra sensual i imaginativa. Ovidi volia que fos immortal i, de fet, ha esdevingut l’obra mestra de la poesia narrativa universal. Les Metamorfosis formen un conjunt de quinze llibres, escrits en hexàmetres, amb unes dues-centes cinquanta llegendes mitològiques que se succeeixen, sense pausa i per imperatiu literari, en el temps des dels orígens del món fins a la l’apoteosi i transformació de l’ànima de Juli Cèsar en estel. L’argument comença amb l’ordenació del caos inicial, la creació de l’univers i l’aparició dels déus i dels homes; continua amb la victòria dels déus olímpics contra els gegants; el diluvi universal; el mite de Deucalió i Pirra, els únics humans supervivents; i a partir d’aquí se succeeixen un reguitzell d’històries mitològiques i metamorfosis relacionades amb divinitats, herois i mortals que es transformen en animals, vegetals i minerals. I així fins a arribar a les vicissituds de la guerra de Troia i, després de la destrucció de Troia, amb l’arribada de l’heroi Eneas a Itàlia, continua amb el cicle de mites romans fins a la deïficació de Juli Cèsar. Cal cercar les fonts mitològiques d’Ovidi en tota la tradició literària anterior: Homer, Hesíode, els poetes tràgics grecs i els hel·lenístics Teòcrit, Apol·loni de Rodes i Cal·límac. Les metamorfosis ja eren un tema conegut en la literatura grega, però s’havien desenvolupat com a relat autònom sobretot en Nicandre de Colofó (segle III aC) i en Parteni de Nicea (segle I aC). Segons Ovidi, les Metamorfosis era una obra inacabada. Considerava que el text no estava del tot polit fins al punt que va decidir cremar el manuscrit de l’obra abans de partir cap a l’exili. El poema es va poder publicar a partir de les còpies que els seus amics havien conservat.
En el seu viatge a l’exili, torna a l’elegia tot abandonant la temàtica amorosa, i comença a escriure Tristes, cartes sense un destinatari determinat, que contenen passatges autobiogràfics. Les Pòntiques són un grapat d’elegies de súplica, de nostàlgia, adreçades a parents, a amics, a l’emperador i a personatges ficticis per tal d’implorar el perdó d’August i del seu successor Tiberi. Va escriure altres obres, entre les quals cal destacar Ibis, una invectiva plena de mitologia contra un enemic anònim al qual acusa de ser el responsable dels seus infortunis, i Halièutica, un tractat d’autoria discutida sobre els peixos i la pesca.
Gràcies a la seva fama, la seva obra, variada i amplíssima, s’ha conservat pràcticament sencera. Entre les obres perdudes, cal destacar una tragèdia, Medea. Ha aconseguit amb escreix, allò que desitjava al final de les Metamorfosis “Viuré en la fama per tota l’eternitat, si és que són certs els presagis dels poetes”.
1. On i quan neix Ovidi?
2. On va anar a estudiar?
3. Què li deia el seu pare, quan Ovidi volia estudiar ars poetica, en comptes d’ars oratoria?
4. Quins poetes va conèixer Ovidi a Roma?
5. Quines obres va escriure i de què tracten?
6. Qui el va desterrar i per què?
7. Quines obres va enviar als seus amics des del seu exili?
8. Quan i on va morir?