Quadern virtual: Cirurgia estètica amb Apol·lo i Dafne de Bernini Auriga en el número 51 em va publicar a l’apartat Lèxicon un article sobre El grec en les operacions de cirurgia estètica. Aviat serà primavera i aviat començarà la dèria pel cos, per fer exercici físic a tot drap, per fer dietes irracionals, per retocar-se el cos… En aquests últims anys, la cirurgia estètica ha esdevingut tema de conversa quotidiana i ha omplert moltes hores d’espais televisius, amb una terminologia grecollatina que vaig creure interessant de tractar. Ara us ofereixo l’article esmentat El grec en les operacions de cirurgia estètica en format TIC, amb aquest quadern virtual. Els alumnes de grec I i grec II us recomano de fer les activitats en el vostre espai Moodle i així en quedarà registrada la puntuació per l’avaluació en continguts digitals.
Tag Archives: Etimologia
Perviu el llatí en les llengües modernes?
Fa uns dies vaig demanar a llatí de quart una petita recerca sobre la pervivència del llatí en les llengües modernes, tant romàniques com no, per demostrar que el llatí, lluny de ser una llengua morta, viu encara en l’actualitat i pot ser una font primordial per ajudar a adquirir no només la capacitat lingüística sinó també plurilingüe. La Laia, la Coty i l’Alba ràpidament m’han fet a les mans aquests muntatges audiovisuals que des d’aquí vull compartir amb tots vosaltres. La resta els anireu penjant al bloc dels estudiants Aracne fila i fila.
És el llatí viu i útil en el segle XXI? Ens pot ajudar a entendre diferents llengües? A partir de la similitud lèxica en les llengües romàniques podríem haver postulat l’existència del llatí, si no en tinguéssim cap document escrit? …
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/SxB7cdmhMU8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/qaui8BZXxJo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/pg6IQ-n5_b8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
El saber astronòmic a Grècia en l’any internacional de l’astronomia
El 2009, com ja sabeu, és l’any internacional de l’astronomia .
L’astronomia és la més antiga de les ciències de la naturalesa. A la Grècia del segle VI aC, es va començar a desenvolupar a partir d’una concepció racionalista del món. El filòsof Anaximandre va dir que la Terra és un cos celeste, de forma cilíndrica, aïllat en l’espai i rodejat d’un cel amb forma d’esfera completa. Parmènides, al segle V aC, va proclamar que la Terra és esfèrica. Al segle IV aC, Plató va defensar l’esfericitat de la Terra i va suposar que la perfecció dels cels implicava que els cossos havien de seguir moviments circulars; Eudoxos va formular un sistema geocèntric; Heraclides del Pontos va anunciar, per primera vegada, el moviment de rotació de la Terra i va afirmar que Venus gira al voltant del Sol, cosa que el fa un precedent del sistema heliocèntric d’Aristarc de Samos (segle IIIaC); però, fins a Copèrnic en el segle XVI, va prevaldre la teoria geocèntrica de la Gran Sintaxi Matemàtica de Ptolomeu del segle II, que va ser traduïda a l’àrab amb el títol d’Almagest. Ptolomeu s’havia beneficiat de les observacions d’Hiparc (segle II aC), entre les quals cal destacar el càlcul de l’any solar en 365 dies i 6 hores i la redacció d’un catàleg d’estels. Eratòstenes en el segle III aC ja havia mesurat amb notable precisió el meridià terrestre. Si voleu saber com va demostrar l’esfericitat de la Terra no us perdeu aquest vídeo presentat per Carl Sagan. Per cert, com ho va demostrar?:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/QrDSfFvbYtI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Tampoc us perdeu aquest fragment d’un altre vídeo de Carl Sagan En la orilla del Océano Cósmico 5 en què hi ha una meravellosa recreació de la biblioteca d’Alexandria, de la qual va ser bibliotecària l’astrònoma, matemàtica i filòsofa Hipàtia d’Alexandria:
[youtube]https://youtu.be/tRm06LEN71k[/youtube]
La terminologia astronòmica és, d’una manera predominant, d’arrel clàssica: geocèntric, heliocèntric, eclipse, hemisferi, boreal, asteroide, astre, planeta, cometa, etc. Qui de vosaltres aporta més noms de terminologia astronòmica d’origen grecollatí, tot i que aquí no podem escriure en grec? Recordeu que els antics ja van batejar els planetes i constel·lacions amb noms mitològics! Per cert, quin nom rebia la musa de l’astronomia?
La pervivència lèxica de les institucions i càrrecs polítics romans
Els romans van afegir als termes polítics que ja havien encunyat els pensadors grecs (política, monarquia, oligarquia, tirania, anarquia, democràcia, aristocràcia, ostracisme etc.) altres de nous, com és el cas del mot república que prové del llatí res publica “la cosa pública”; però, a partir de la Revolució Francesa, ja no designa un Estat en general sinó la manera d’organitzar l’Estat, en la qual el càrrec de cap d’Estat no és hereditari ni vitalici, sinó per elecció popular. S’empra en oposició a la monarquia, tot i que encara perviu l’accepció antiga de col·lectivitat en expressions com a república de les lletres (“conjunt de literats”) o com a reclam comercial d’un conegut anunci televisiu.
Del lèxic polític llatí, han pervingut moltes paraules que designaven institucions i càrrecs, encara que avui no les utilitzem sempre amb el mateix sentit:
-
El mot Senat (senatus), institució romana que va subsistir des de la monarquia fins a la caiguda de l’Imperi, però quan va concentrar el poder va ser en temps de la República. Prové del mot llatí senex “vell” perquè el Senat estava integrat pels caps de les principals famílies patrícies. En l’actualitat, els senatores tenen una representació territorial i el senat continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut, en certs estats moderns, la importància que tenia el Senat romà que obstenta una altra cambra, el Congrés, i ambdues cambres formen el Parlament.
-
Concili prové de concilium, assemblea plebea. Avui ha passat a ser una assemblea o congrés especialment de bisbes per deliberar i decidir qüestions eclesiàstiques.
-
Tribu de tribus “divisió del poble romà” a efectes de participació en les votacions. També parlem de pagar tributs del llatí tributum, allò que es pagava per tribus i els polítics recapten la contribució.
-
Comicis del llatí comitia, avui l’utilitzem com a sinònim d’eleccions. Eren les assemblees legislativa i electoral en què els romans podien dir la seva.
-
Entre els càrrecs, tenim des de la República romana magistratura que designava els càrrecs en el seu conjunt; però avui només s’ha mantingut en el món judicial. El magistrat (en llatí magistratus) és el funcionari superior de l’administració de justícia. Entre els càrrecs que ostentaven els polítics romans, perviuen cònsol, tot i que no té res a veure amb l’antic càrrec de la república romana; un cònsol avui és un representant d’un país estranger que s’encarrega de protegir els interessos dels súbdits d’un estat en un altre. El mot dictador (dictator) que era un càrrec reconegut de la República amb validesa de sis mesos només té en comú amb els dictadors actuals els plens poders en el càrrec. Edil del mot llatí aedilis actualment vol dir regidor en llenguatge culte; per tant manté el significat originari ja que s’encarrega encara avui del govern municipal. Censor era l’encarregat de controlar el cens dels ciutadans que es feia cada cinc anys; en l’actualitat té l’encàrrec de fer la censura de llibres, pel·lícules, etc derivat d’una de les tasques dels antics censors romans (censores): vigilar la moralitat pública i protegir els costums, tot i que la seva tasca primordial era fer el cens (census) de la població. De l’època de l’Imperi, conservem a més del mot imperi del llatí imperium, emperador (imperator), príncep (princep) “el primer, el qui ocupa el primer lloc”que era el títol oficial dels primers emperadors (avui també tenim principat del llatí principatus) o Cèsar que de nom propi (provenia del cognomen de Caius Iulius Caesar) va passar a ser sinònim d’emperador i en deriven els mots tsar i kàiser.
Curiosa és l’etimologia del mot candidat o aspirant per a l’obtenció d’un càrrec; prové del mot llatí candidatus “vestit de blanc” ja que amb la blancor lluent de la toga tothom el veia durant la campanya electoral.
En llatí, la comunitat de ciutadans i la mateixa ciutadania es deia civitas, derivat de civis “ciutadà” (en deriva civil, civilització, civilitzar, incivil, ciutadà, ciutat… Els romans talment els grecs creien que només a la ciutat es podia desenvolupar la cultura, així ho oposaven a rústic, salvatge. La ciutat com a marc físic en deien urbs en deriven urbà, urbanisme, urbanitat, urbanitzar, urbanitzable, urbanització, urbícola, interurbà, suburbà, suburbi…
Tot relacionat amb la ciutat estat també hi havia l’organització social (socialis de socius “company” i avui també dóna nom a un partit polític) dels ciutadans. Poble prové de populus (d’aquí curiosament un partit polític en pren el nom!). El mot classe és d’origen grec però l’hem heretat a través dels romans. A més de classe social té moltes accepcions: categoria en general, grup d’alumnes, … Els ciutadans de classe alta eren els patricis (patricii o descendents dels fundadors o patres de la ciutat) o optimates (d’optimus superlatiu de bonus, com aristós en grec aristòcrata), els ciutadans de carrer eren els plebeus (plebeii) de plebs (plebs, plebeu, plebiscit…), eren homes lliures però no gaudien de tots els drets. Els estrangers que residien a la ciutat els atenesos els van anomenar metecs i els romans peregrins (peregrinus de per i ager “camp“, mot que conservem en el significat de peregrinitat “condició d’estranger, raresa”). Els estrangers que anaven a Roma per millorar la seva qualitat de vida eren els clients (clientes) i es posaven de manera voluntària sota la protecció d’un patrici, l’anomenat patronus, que els mantenia, els defensava en els judicis i, fins i tot, en podien rebre terres; durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs molts plebeus arruïnats es van veure forçats a dependre de ciutadans rics. El patró els mantenia a canvi d’obtenir suport polític. Cada matí el client visitava el patró i aquest li donava un cistell amb queviures. Com més clients més oportunitats polítiques! Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar, d’una companyia telefònica o d’un advocat. Els cavallers eren tant a Grècia com a Roma una classe intermèdia de gent molt rica; pocs cavallers, homes galants, queden!. Els proletarii eren els membres de la classe social més baixa rebien aquest nom perquè l’únic que podien aportar a l’estat eren els seus propis fills ( proles “descendència, posteritat”); avui la majoria som proletaris ja que depenem d’un sou. Els esclaus (mot que passa al català a través del llatí sclavus variant de slavus prové del grec bizantí derivat del vell eslau sloveninu, nom amb què s’autodenominaven els eslaus, víctimes del comerç esclavista medieval per part dels germànics, bizantins i venecians) que no gaudien de llibertat ja que havien passat a ser propietat d’un home (dominus) en llatí se’ls deia serfs (servi), d’on deriven mots com servil, servitud, servei, autoservei, servicial, servir…
Entre els llatinismes, tenim referendum l’acte mateix de “la consulta popular”, però abans es deia ad referendum “a consulta” ja que hi havia el costum de sotmetre a la consulta del poble les decisions que prenia el senat; i per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quorum literalment “dels quals” però indica “la presència dels quals és suficient”, ja que aquest genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit.
A Roma per fer carrera política calia ser un bon orador i tenir grans dots d’eloqüència. Potser avui en dia els polítics se n’obliden! També el poble respectava i admirava els seus líders, sobretot August, tal com aquests dies passa amb el nou president dels Estats Units, Barack Obama ( ja vàrem parlar en un altre article del palíndrom Amabo Obama de la seva campanya i del que tenen de romans els nord-americans) a més en molts estats utilitzen el llatí com a lema propagandístic, entre altres, el de Virgínia és Sic semper tyrannis, el d’Arkansas Regnat populus i el de Missouri Salus populi suprema lex esto. Ja ho sabeu si us voleu dedicar al món de la política on us heu d’emmirallar! Als Estats Units, ho han tingut molt clar!
Qui s’atreveix, doncs, a declamar el famós començament de la primera Catilinària de Marc Tul·li Ciceró: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet?…
A més dels exercicis del llibre de text de llatí i d’aquests Hot Potatoes, són molt interessants els que proposa Fernando Lillo a”El latín y el griego de tu país o comunidad” dins El latín y el griego de tu vida pàgs. 92-96, Aurea clásicos 2004.
Per què hem rebut una herència lèxica romana tan aclaparadora en el camp de la política? Té a veure, potser, amb els règims polítics que van seguir a la caiguda de l’imperi romà? Què n’opines?
Els mots d’origen grec a Rodamots
L’amiga Pura Soler em va enviar un e-mail la setmana passada donant-me a conèixer Rodamots. Si voleu ampliar el vocabulari en català i conèixer el significat i origen de mots i expressions de la nostra llengua, us recomano, tal com he fet jo, de subscriure-vos de franc a Rodamots i cada dia, per correu electrònic, rebreu un mot.
Aquí us vull presentar l’apartat que la Pura, molt amablement, em donava a conèixer, perquè els mots eren aleshores cada dia d’origen grec.
Ara que ve Nadal, us explicaré un secret: quan era petita, intentava aprendre cada dia almenys un mot nou i el seu significat i, de mica en mica, ja sabeu… Després, quan ja era com vosaltres, vaig fer el mateix amb el llatí, amb el grec, etc.
Gaudiu amb el tresor que són les paraules! Rodamots us hi ajudarà!
P.D.: Si no voleu perdre el fil dels mots del 2008 aquí els trobareu tots, fins i tot els dels anys anteriors.
Celebrem Santa Cecília amb música de l’antiga Grècia
Avui és Santa Cecília i és la patrona dels músics, tot i que ho és com a fruit d’un error de traducció dels Actes de Santa Cecília (com aquell que hem vist a la pel·lícula La vida de Brian; ja us ho dic que heu d’aprendre a traduir bé!):
Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, cantatibus organis, illa [Cecilia virgo] in corde suo soli Domino decantabat [dicens]: Fiat Domine cor meum et corpus meum inmaculatum et non confundar.
Es va traduir erròniament organis, que significa ‘instruments musicals’ per l’acabat de crear ‘orgue’. Llavors la frase fou ‘ella cantava i s’acompanyava amb l’orgue’ i Cecília esdevingué així patrona de la música. A partir del segle XV-XVI, es comença a pintar la santa amb un petit orgue i altres instruments, sobretot un llaüt o un clavicèmbal. De fet, els còdices més antics no diuen canentibus (com a sinònim de cantatibus) organis sinó candentibus organis, Caecilia virgo…. Aleshores, no hi hauria instruments musicals ans de tortura en el moment del seu martiri. L’antífona no descriuria el seu casament sinó la seva mort.
Apol·lo, que té com a atribut la lira, és el déu de la música a l’antiga Grècia. Les muses formaven part del seu seguici i precisament el nostre mot música deriva de musa. La música era per als grecs un art que tenia origen diví així com la capacitat d’influir en els éssers d’una manera màgica. La música grega era monòdica. Segurament s’han conservat tan poques partitures gregues perquè es practicava molt la improvisació, però sabem el nom de molts músics, i no només mítics com Orfeu (que amansia les bèsties amb la seva música; d’aquí, la frase “la música amanseix les feres”). Tot i que ens hagin arribat el nom de poques dones, avui sabem que les poetesses gregues eren també músiques, val a destacar la probablement atenesa Carixena, una hetera flautista i poetessa de puntejos que fou coneguda pel seu estil musical passat de moda ja entre els còmics del segle V aC i primers del IV aC. Les heteres acostumaven a ser flautistes i dansarines que entretenien l’alegre ambient dels simposis.
L’epitafi de Seikilos del segle I és un cas únic i privilegiat en què s’indiquen les notes i també les durades (amb ratlles) i els accents musicals (amb punts). S’ha conservat de manera íntegra en una estela funerària que Sícil va dedicar a la seva esposa i es conserva en el Museu Nacional de Dinamarca, a Copenhague.
Arianna Savall interpreta Eros de Safo de Lesbos.
Els numerals grecs i el nostre lèxic
Gràcies a Rocío García de Melilla, els alumnes de grec sabreu quins numerals cardinals es declinen (també els teniu a la pàgina 216 de Grec 1 ed. Teide) i jo, a més, us demano que em deixeu al comentari almenys deu mots catalans de diferents àmbits del saber que en derivin. Per exemple, jo trio les matemàtiques i aleshores dic: triangle, pentàgon, hexàgon, heptàgon, enneàgon, decàgon, pentadecàgon, tetraedre, octaedre, dodecaedre, icosaedre, icositetraedre, decalitre, hectòmetre, etc.
Avui és Sant Martí, patró de Teià
Aquests dies fruïm de l’estiuet de Sant Martí, espero i desitjo que demà que anem d’excursió a Empúries encara ens acompanyi. Avui és festa a Teià i ho celebro tot posant-vos al bloc aquesta imatge meva teianenca de fa uns dies (amb el mar de Premià al fons i un petit arc de Sant Martí) i també dues preguntes (perquè a Premià no esteu de festa):
-
Una de mitologia: En català diem arc de Sant Martí en comptes d’arc iris, quina relació hi ha entre Sant Martí i la dea Iris?
-
L’altra d’enigmologia: Què hi ha darrere la frase llatina que, segons diuen el diable digué a Sant Martí, quan aquest anava camí de Roma (tot i que amor en seria una pista)?
Signa te, signa, temere me tangis et angis.
El llatí i el lèxic de la mort
La major part dels ritus que feien els romans a l’hora d’acomiadar-se dels seus morts, es continuen fent avui; per tant, és obvi que la major part del lèxic català relacionat amb la mort derivi del llatí, tot i que alguns siguin hel·lenismes (tomba, pompa, sarcòfag…). Cal tenir present que, al final de l’Imperi, el cristianisme fou la religió oficial.
La paraula mort deriva del llatí mors, mortis (f.) que volia dir “traspàs” i, per extensió, “mort”. Metonímicament, s’utilitzava també com a cadàver; ja hem vist que cadàver prové de caro data uernibus “carn donada als cucs”, tot i que també deriva de cado “sucumbir, caure en batalla”. En català també dien decés per referir-nos a la mort d’una persona i prové del llatí decessus, amb el mateix significat, derivat de decedere, “anar-se’n; morir”.
El mot difunt prové del llatí defunctus participi del verb defungor que vol dir “pagar un deute, acomplir”.
La certificació de la defunció d’una persona es diu òbit, del llatí obitus,-us derivat del verb obire “traspassar, morir”. Els nostres diaris i revistes locals acostumen a tenir una secció d’obituaris, ja que un obituari és el registre de defuncions a partir del llatí obituarius, obitarius.
Els romans primer incineraven (in “en” i cinis, cineris “cendra”) els cadàvers, però a a final de l’Imperi sobretot els inhumaven. Inhumar deriva de la preposició llatina in “cap a dins” i humus “terra”. En sentit contrari, parlaríem d’exhumar un cadàver, és a dir, desenterrar-lo. L’enterramorts és la persona que té per ofici enterrar morts i prové de “enterrar” (del llatí terra) i mort (del llatí mortuus, participi de mori, ‘morir’). El mot enterrament també prové del llatí terra “terra” així com sepeli del llatí sepelire “enterrar”.
Exèquies prové del llatí exsequiae derivat d’exsequor en el sentit de seguir un enterrament.
Els funerals, en època romana, consistien en un seguici fúnebre en què una comitiva acompanyava les despulles fins al cementiri. Funus, -eris volia dir “seguici fúnebre, cerimònia mortuòria”. Avui emprem el mot funerals per referir-nos al conjunt de ritus que tenen lloc amb motiu de la mort d’una persona.
L’esquela “carta breu” o imprès en què es comunica la mort d’algú és a partir del castellà esquela una vulgarització del llatí scheda “full, pàgina”.
Els creients catòlics s’acomiaden del difunt amb una missa a la qual assisteixen familiars i coneguts. Missa significa, de fet, “comiat” i deriva del verb mitto “enviar”. Els romans l’utilitzaven, al final de la sessió, per acomiadar els participants d’una reunió o oients d’un tribunal. El capellà al final de la missa en llatí deia: Ite, missa est “Aneu-vos-en, és el comiat”.
Columbari conjunt de nínxols on col·locaven les urnes cineràries, relacionat amb columba i columbarium colomer.
Ossari prové del mot ossarium lloc per als ossos.
Una vegada enterrat el cadàver, es tancava la tomba amb una làpida, en la qual es gravava un epitafi. Làpida deriva del mot llatí lapis, -idis que significa “pedra”.
En les làpides i en les esqueles encara avui apareix una sigla llatina: RIP abreviatura de Requiescat in pace “que descansi en pau”.
En les làpides de persones creients, de vegades hi ha la imatge de Jesús crucificat amb la sigla INRI, inicials de la inscripció llatina Iessus Nazarenus Rex Iudaeorum que vol dir Jesús Natzarè, rei dels jueus, posada per ordre de Pilat al capdamunt de la creu de Jesús.
Relacionades amb la mort també hi ha unes quantes expressions llatines que encara s’usen i són prescrites per les PAU de llatí:
- in articulo mortis “en el moment de la mort”
- consumatum est “s’ha acabat”
- post mortem “després de la mort”
- in memoriam “en memòria d’una persona morta”
- rigor mortis “rigidesa de la mort, cadàver”
- corpore insepulto “amb el cos no enterrat” (quan se celebra el funeral amb el cos del difunt present)
- requiem del llatí requies “repòs” és la pregària o missa de difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine “Doneu-los, Senyor, el repòs etern”.
Download Title
Per acabar, us mano un petit exercici de traducció:
- Omnia mors poscit. Lex est, non poena, perire.
- Omnia mors aequat.
- Pallida mors aequo pulsat pede pauperum tabernas regumque turres.
- Tota philosophorum uita commentatio mortis est.
- De mortuis nihil nisi bonum.
- In perpetuum, frater, aue atque uale.
- Sit tibi terra leuis.
- Non obiit, abiit.
- Multis ille bonis flebilis occidit.
- Mors certa, hora incerta.
- Ars moriendi
Etimologia per a la festa de difunts
A veure si sabeu quin mot prové del vers llatí caro data uernibus?