Tag Archives: Coneixement del medi

Conium maculatum

Conium maculatum

Conium maculatum

Coneixeu aquesta planta? La podeu trobar per tot el món, tot i que és originària d’Europa i molt freqüent a tota la conca mediterrània. En català es diu julivertassa i a les Illes Balears, on és molt abundant als camps del pla de Mallorca, fonollassa, fonoll de bou, julivert de Calàpet i julivertosa; però segurament us sona més el nom de cicuta i amb aquest ve al cap la mort el 399 aC del filòsof grec Sòcrates, tot i que els grecs utilitzaven la intoxicació per cicuta per llevar la vida als condemnats a pena de mort.

Sòcrates no deixà res escrit. Aristòfanes, Xenofont i Plató parlen en les seves obres d’aquest filòsof  que interroga i alhora ensenya, la que després s’ha anomenat ironia socràtica, tan del gust dels pensadors romans. En el context de la guerra del Peloponnès (431-404 aC), Esparta i Atenes rivalitzen per obtenir la preuada hegemonia sobre el món. Atenes, però, acaba perdent forces, la seva esquadra és enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit gairebé vençut. Sòcrates en va culpar els polítics d’aquell estrepitós fracàs, va esdevenir així un enemic i finalment el varen condemnar a beure la cicuta, tot i que se’l va condemnar per ofendre els déus i corrompre la joventut (vid. Què en sabem de Sòcrates? a Aracne fila i fila).

Plató no va assistir als darrers instants i aquests foren reconstituïts a la seva obra Fedó, segons la narració de diferents deixebles. Vet aquí com descriu els símptomes:

“Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l’espatlla tal i com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n’aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t’oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L’home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls”.

 

La mort per la “paràlisi respiratòria”, relacionada i revelada des de la escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d’on la hipòtesi d’una mescla probablement de cicuta, de datura i de l’opi al verí de l’antiga Grècia.

El conium maculatum és una planta biennal tòxica, una planta bella que en la seva floració ens mostra els seus canalobres vegetals. Compte, però, que mata!

El general cartaginès Hanníbal es va suïcidar el 183 aC recorrent a la cicuta però barrejada amb aconitum:

Papirs i vins a la I Vinalia Rustica al Parc arqueològic Cella Vinaria

L’inici de la verema 2010 se celebra a la comarca d’Alella amb la Vinalia Rustica aquest cap de setmana al Cella Vinaria. Els romans celebraven l’èxit de la verema amb les vinalia rustica, unes festes dedicades a la vinya i el vi en honor a Júpiter el 19 i 20 d’agost.

Entre les activitats programades per celebrar l’inici de la verema d’enguany al Parc Arqueològic Cella Vinaria CAT (recordeu que vàrem ser presents a la inauguració i vàrem venir a visitar-lo amb el centenar de llatinistes francesos), hic et nunc em referiré a la conferència inaugural a càrrec de la directora de la revista Auriga i de l’equip de l’inventari papirològic de Catalunya, Montserrat Tudela i Penya, que ha dissertat loquaçment sobre papirs i vins.

Els papirs foren un important suport d’escriptura abans del pergamí, el paper, l’ordinador, l’e-book. Tanmateix també servien per fer vestits, estores, cordes…  La majoria dels papirs conservats s’han trobat a Egipte, el clima sec els ha preservat,  i estan escrits en grec i en copte, però també en àrab i alguns en llatí.

Montserrat Tudela ha explicat d’una manera brillant i amb suport gràfic com es fabricaven  i com s’utilitzaven com a suport d’escriptura, quins indicis  permeten datar-los, com s’han de conservar, com es poden diferenciar, quins temes tracten, quina informació contenen, …

Butlles pontifícies en papir, Vic

Butlles pontifícies en papir, Vic

A continuació, ha parlat del vi amb ulls de papiròleg i amb formació hel·lènica. Tot i que la xerrada s’ha fet en un jaciment arqueològic romà, els papirs eren sobretot grecs, de diferents èpoques, i donaven informació sobre l’elaboració del vi, recipients, comercialització, transport, taxació, pagaments, comptes agrícoles…

Qui pensa en vi avui  té al cap la taula, és a dir, l’alimentació, però també ha parlat del vi com a medicina (val a recordar que a més de les Vinalia, les Saturnalia… els romans celebraven en honor del vi les Meditrinalia i que ja als poemes homèrics el vi funcionava com un antisèptic, un sedant digestiu… Per a Hipòcrates a més era dieurètic. El vi també tenia una funció en els rituals i es preserva encara en l’actualitat amb el Cristianisme com a sang de la divinitat.

 Sabeu que és un metretes? A què equival? Doncs, és una mesura de capacitat de líquids i equival a 39’4 litres. Potser quan parlem de la capacitat de les àmfores els arqueòlegs i estudiosos l’haurien de fer servir tal com està testimoniat en els papirs.

Tampoc hi han faltat l’emoció que la caracteritza sempre quan fa el que li agrada i quan parla de la nostra cultura i de la nostra identitat, les seves revindicacions actuals en paral·lelisme amb les antigues (tributs, impostos…), i la petja didàctica que té com a professora de grec,  tot i que fa anys que no imparteix classes a secundària. M’he emocionat com ha explicat en relació als papirs el mot paraliterari i ho ha fet amb una comparació molt bella, intel·ligent i gràfica amb un text escolar del Zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas.

 Ha portat un rotlle de papir, comprat en la recreació històrica Tarraco Viva, i ha passat perquè els assistents a l’acte poguessin tocar-lo, desenrotllar-lo, etc Bé l’únic que ha faltat han estat unes àmfores de vi, però això més aviat no era cosa d’ella, i amb la crisi, ja se sap!

M’agradaria tant que un dia la poguéssiu sentir! A veure si quan els seus compromisos polítics i de país  li deixin un moment, pugui venir a explicar  en persona què són per a ella els papirs. Esperem que el passat sigui generós i un dia o altre ens reveli algun papir de la part occidental de l’imperi romà i així tindríem més informació de la indústria vinícola a casa nostra com de les indústries paral·leles (terriseria, transport,…) en temps dels romans i sobretot de les emocions i vivències perquè els papirs són el millor retrat.

 No voldria acabar aquestes ratlles sense la frase que resumeix, diria jo, la xerrada i que ha expressat amb emoció i amb brillantor als ulls, tot i la foscor de la sala, la Montserrat Tudela:

ELS PAPIRS IGUAL QUE ELS VINS FORMEN PART DE LA NOSTRA IDENTITAT.

Pompeia amb Google Maps Street View

Un 24 d’agost, com avui, però de l’any 79, Pompeia fou sepultada per les cendres i la lava de l’erupció del Vesuvi.

Hi ha amors i passions que és de difícil amagar i aquesta és precisament la que em porta any rere any a parlar de Pompeia a classe i a recordar-la al bloc. Enguany no serà diferent.

Si bé no heu pogut visitar encara Pompeia, ja sigui perquè la butxaca o la feina us ho han impedit, ara hi podrem viatjar amb Google Maps Street View. M’hi acompanyeu tot recordant l’aniversari de l’erupció del Vesuvi?

Quins indrets heu reconegut? Què us ha semblat?

Aliud est enim epistulam, aliud historiam, aliud amico, aliud omnibus scribere

En la sisena lletra, Plini el Jove escriu a Tàcit sobre la mort del seu oncle, Plini el Vell, que va morir durant l’erupció del Vesuvi, a Pompeia, l’any 79 d.C. Va escriure l’epístula per donar a Tàcit material útil per a les seves Històries. El Jove tenia testimoniatge de primera mà sobre la mort del seu oncle i reconstrueix els últims dies de Plini el Vell a partir de les dades objectives i la seva experiència dels fets; però la narració del Jove, coneixedor de la seva gran responsabilitat -sap que l’historiador Tàcit immortalitzarà la memòria de l’oncle segons la qualitat i la persuasió del seu relat- diu en el nivell metatextual més coses: Plini el Vell va morir com un heroi. Els científics no han sabut fins al segle XX que la descripció de Plini el Jove de l’erupció del Vesuvi no era pura literatura i en el seu honor han anomenat a aquest tipus d’erupcions, caracteritzades per columnes de fum i cendra, amb pedra tosca i explosions de gas, plinianes.

Escolteu amb atenció la sisena carta de Plini el Jove a Tàcit o bé llegiu-la a 7 Lletres. Llibres V-IX. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927 amb traducció de Marçal Olivar, i després, tot imitant l’estil epistular de Plini el Jove que tenia més o menys la vostra edat en el moment dels fets, disset anys, haureu d’escriure una carta a un habitant de Pompeia tot explicant el que us ha impressionat dos mil anys més tard ser sabedors de la seva mort, víctimes de l’erupció del Vesuvi, en un moment en què el volcà islandès ha aterrit i aterreix els aeroports europeus  amb el seu núvol de cendra. No heu de convèncer Tàcit però sí a mi, tasca també de gran responsabilitat; per tant, després d’haver comentat Pompeia, quina meravella i d’haver vist Pompeya, el último día de Peter Nicholson, documentada dramatizació de la catàstrofe, i Los misterios de Pompeya de Marie-Noëlle Himbert, documental científic, utilitzeu fets històrics i arqueològics i altres recursos expressius per fer una “Epístola a un habitant de Pompeia” tot tenint en compte l’encapçalament de l’article, mots finals de la lletra de Plini a Tàcit (per cert, sabeu què volen dir aquests mots de Plini el Jove?). Si voleu saber la segona carta de Plini el Jove a Tàcit, escolteu aquest àudio o llegiu-la a la pàgina 49 del llibre esmentat:

Valete!

“El nom de la rosa” i Sant Pere de Galligants

Aquest dijous anirem a Gerunda i visitarem, entre altres, el monestir de Sant Pere de Galligants. Per anar escalfant motors, us demano que visioneu aquest fragment de El nom de la rosa i hi detecteu totes les relacions possibles amb el llatí i amb la nostra visita al monestir (ja sabeu allò de l’Ora et labora i dels Beats, veritat?). Potser la nostra sortida us inspira i aviat tindrem recreacions literàries com a scriptores dels monestirs de l’Edat mitjana i, fins i tot, noves inscripcions llatines després d’interpretar-hi les inscripcions romanes. Qui scribit, bis legit!

“Jònica”, de Kavafis amb Subirachs

Tot passejant per Ciutat de Mallorca, en els jardins de S’Hort del Rei es pot contemplar des del 1983 una bella escultura antropomorfa femenina altament eròtica de Josep Maria Subirachs, intitulada “Jònica” feta de marbre (143,5 x 57 x 41 cm) amb una inscripció que no és altra cosa que la primera estrofa del poema de Konstandinos Kavafis a qui ret homenatge.

Aquesta escultura és una síntesi perfecta del món clàssic. Subirachs ha sabut unir l’anatomia eròtica i l’estètica del geòmetra amb el passat grecoromà.

Encetem el mes d’abril, mes molt especial per a mi, i també ho va ser per a Kavafis: la seva existència dissortada ancorada en el passat grecoromà es va veure marcada pel mes d’abril, nascut un mes d’abril moriria un altre mes d’abril, a l’abric dels idus de març.

Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,

per bé que els bandejaren de llurs temples,

no per això moriren pas els déus.

Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,

guarden els teus records llurs ànimes encara.

Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu

per la seva atmostera

revé com una saba de llur vida,

i de vegades una aèria, jovenívola forma

indefinida, amb trànsit prompte

pels cims dels teus pujols es veu com passa.

Konstandinos P. Kavafis, 1911 (traducció de Carles Riba)

Manuscrit de Kavafis:

Venus en la nomenclatura botànica popular

Venus, antiga divinitat itàlica de la primavera, protectora dels camps, de la vegetació  i dels jardins, conservà aquest caràcter fins i tot quan fou assimilada  a partir del segle II aC amb l’Afrodita grega, dea de l’amor i de la bellesa femenina. La gens Iulia que pretenia ser descendent d’Eneas la considerava una avantpassada seva. Era present a totes les llars i a Roma i arreu era venerada. Quan Juli Cèsar fou destinat a Hispània com a Cònsol en va promoure la devoció i, a més de les nombroses representacions plàstiques, Venus resta encara ben vigent en la nostra cultura popular.

És primavera! Després d’un cru hivern de ventades, gelades i nevades, la natura reneix com si un miracle esdevingués i potser ha arribat el moment de recordar els vestigis populars de Venus en el nom de les plantes.

Al Parc del Laberint ja us vaig assenyalar  la capil·lera  dita Adiantum Capillus Veneris, “cabells de Venus” per la semblança dels fins i abundants pecíols negres a una cabellera.
  • La Cuscuta europaea és també coneguda en català com “cabells de Venus” per la seva tija filiforme, afil·la amb flors albo-rosades.
  • La planta anual, ornamental, de fulles sèssils i oblongues  Specularia speculum és anomenada popularment “espill de Venus” i en anglès “Venus’ looking glass”.
  • La planta vivaç Umbiculus-veneris se’n diu “llombrígol de Venus” i en castellà “Ombligo de Venus”. Té un pecíol llarg en el centre del limbe. Hipòcrates recomanava les seves fulles per concebre nens mascles, no crec que la cosa funcioni però almenys tenen un ús similar a les tiretes si ens encetem els peus mentre caminem pel camp.
  • La Scandix pecten-veneris, tota ella eriçada de flors blanques,  és dita “pinta de Venus” i en castellà “peine de Venus”.
  • La Nymphaea alba de flors blanques, solitàries, que suren damunt les aigües és coneguda també com a “rosa de Venus” i en castellà “rosa de Venus”. Es creu que és anafrodisíaca i s’empra en nimfomanies i priapismes (la mitologia us donarà un bon cop de mà a l’hora d’esbrinar el significat d’aquests termes!).
  • La planta herbàcea d’un metre i mig d’alçada Dipsacus fullonum es diu en castellà “baño de Venus”.
  • L’orquídea terrestre  Calypso bulbosa en castellà se la coneix amb el nom de “zapatilla de Venus”.
  • A la planta carnívora Dionea muscipula  li diuen”Venus atrapamoscas” en castellà i “Venus Flytrap” en anglès.
  • Si observeu bé totes aquestes plantes auctòctones unes i altres tropicals de ben segur sabreu per què la gent les ha relacionat amb Venus. Juli Cèsar deu estar ben content i satisfet ja que el seu llegat continua ben vigent!

    Gaudiu de la natura! Gaudiu de la primavera!

    El Partenó, tot un model arquitectònic

    És difícil imaginar-se alguna de les grans ciutats europees o nord-americanes sense un edifici, un temple, una columna… inspirat en les obres clàssiques gregues i romanes. Sens dubte, l’edifici més imitat pels arquitectes d’arreu ha estat el temple i, en concret, el Partenó que va ser construït al segle V aC a l’acròpoli d’Atenes. Què en sabem del Partenó? D’on rep el nom? Què se’n conserva? Qui el va construir?…

    El Museu Britànic, el més antic del món, que té una entrada semblant a la d’un temple grecoromà i que guarda la major part dels relleus del Partenó que Grècia li reclama, ha fet aquesta reconstrucció virtual del Partenó:

    Després d’haver fet la vostra recerca i d’haver visionat el vídeo, mireu aquest altre i el Google maps per tal de comentar les semblances i les diferències amb els diferents edificis que hi apareixen; també en podeu suggerir d’altres:


    Veure El Partenó, model arquitectònic en un mapa més gran

    Aquest dijous que anem al TNC a veure Electra no us oblideu de fixar-vos en l’edifici del Bofill. Quan veieu la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo, fixeu-vos molt bé amb el temple que hi surt. A veure si el sabeu identificar.

    Ponts romans a Google maps!

    Qui no ha vist mai un pont romà? Sembla increïble però encara avui arreu podem observar i passar per damunt d’aquestes construccions romanes tan belles i tan útils. Els romans van construir els seus ponts per poder travessar un obstacle en el traçat de les vies, generalment un  riu, primer amb fustes, però després amb grans arcs de pedra fets amb enormes carreus units sense cap altre material sobre uns bons fonaments i reforços per als pilars, en la construcció perfecta d’una cintra (la bastida de fusta que aguantava l’arc mentre es construïa) i en l’ajustament exacte de les dovelles. Ara acabareu de localitzar en aquest Google maps obert a la col·laboració els ponts romans que encara s’aguanten arreu de l’Imperi. Com sempre us recordo que heu d’agafar fotografies que tinguin Creative Commons i posar el nom de l’autor. Feu una breu descripció del pont i poseu almenys un enllaç d’interès. Establim ponts amb el passat!


    Veure Ponts romans en un mapa més gran