Fa gairebé dos mil set-cents anys, la poeta grega Safo de Lesbos va escriure un poema que ha gaudit d’una llarga tradició literària. Segur que el coneixeu! Us convido a llegir-lo en dues traduccions: la primera és del pare Manuel Balasch que tot just fa avui un any ens va deixar i la segona de la companya i amiga illenca Maria Rosa Llabrés (“Cants de Safo”, la Magrana, Barcelona, 2006). Safo es va atrevir en el segle VII aC a revelar en primera persona  l’amor que sentia i ha esdevingut la descobridora de l’amor a occident:

Igual que els déus em sembla que aquest home

és, que et seu al davant, aquest que ara

escolta, a frec, la teva veu, car parles

molt delicada,

i el teu somriure agradós; de debò, dintre

del pit el cor em defalleix; si et miro

mal que sigui un instant, ni una paraula

no em ve a la boca,

car la llengua se’m trava, i una fina

foguerada la pell prest em recorre,

res no em veuen els ulls, i les orelles

totes em xiulen.

La freda suor em té, un tremor em guanya

de cap a peus, més lívida que l’herba;

que tinc la mort propera m’afiguro,

ben a la vora.

                                               Safo Llibre I, 1-16 (trad. M. Balash)

Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.

 Safo Llibre I, 1-16 ( Trad. Maria Rosa Llabrés)

El poeta romà Catul  l’emulà així en el Carmen LI:

Just igual a un déu em sembla aquest home,

home, si és permès, que supera els déus,

que estant-se assegut davant teu tothora

mira i escolta

quan dolçament rius. I a mi això em fa, míser!,

perdre els meus sentits. Perquè quan et miro,

Lèsbia, no em queda ni un fil de veu

entre els meus llavis.

S’atura la llengua i, lleu dintre els ossos,

puja una escalfor; dringuen dins l’orella

sons inatesos; i els meus ulls els tanca

doble tenebra.

Catul, l’oci et porta, sempre, malastres,

l’oci et fa exaltar i emprens massa coses,

l’oci és qui, de sempre, ha malmès els reis

i ciutats pròsperes.

Catul, Carm. 51 mp3

Quines semblances i diferències heu detectat entre el poema de Safo de Lesbos i el del romà Catul? Quin us agrada més i per què?

Està arran de la persona estimada provoca tot aquest reguitzell de sensacions?

Creieu que el jove Carles Riba que des del disset anys coneixia bé el poema (vid. Tres vegades un mateix poema de Ramon Torné Auriga 20 (1998): 6-7 ) ja que en va fer una traducció, es va inspirar en Safo en aquests versos inicials (v. 1-8)  del poema 32 (escrit amb data de 6 de gener de 1919) del Primer llibre d’Estances:

Tu apareixes. No la roja meravella

que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig;

no el tremolor que ajup l’envanida parpella

i la paraula forta esderna en barboteig,

són, Oh Amor d’amors, l’essència del miracle

que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.

Sapiguessis!, dels pensaments, quin dolç sotrac la

turba perplexa ordena darrera el vel del front!

També influí en el poeta grec, nobel de literatura, Odisseas Elitis:

θεὸς μοῦ φαίνεται στ ἀλήθεια ἐμένα κεῖνος

ὁ ἄντρας ποὺ κάθεται ἀντικρύ σου κι ἀπὸ

κοντὰ τὴ γλύκα τῆς φωνῆς σου ἀπολαμβάνει

καὶ τὸ γέλιο σου ἂχ ποὺ ξελογιάζει

καὶ ποὺ λιώνει στὸ στῆθος τὴν καρδιά μου

σοῦ τ ὁρκίζομαι` γιατὶ μόλις ποὺ πάω νὰ

σὲ κοιτάξω νιώθω ξάφνου μοῦ κόβεται ἡ μιλιά μου

En prosa, el poema de Safo va influir, entre d’altres, en la simptomatologia amorosa del malaltís enamorat del Werther de Goethe. Sabeu com acabà Werther? Quins paral·lelismes podem establir amb Safo?

30 d’agost
Desgraciat! Si en sóc, de beneit! Per què m’enganyo a mi mateix? Què volen dir aquests deliris passionals interminables? Totes les meves pregàries són per a ella; la meva imaginació no crea cap imatge més que la seva i tot el que m’envolta en aquest món només ho veig en relació amb ella. Això em dóna unes hores de felicitat… fins que me n’he de tornar a despendre. Ai, Wilhelm! Per què em batega així el cor? Després d’haver estat assegut al seu costat dues, tres hores, i d’haver-me embadalit amb la seva figura, el seu aire, l’expressió celestial de les seves paraules, a poc a poc se m’inflamen els sentits, se m’ennuvola la vista, se’m tapen les orelles i sento com si un assassí m’escanyés; el meu cor busca, amb batecs ferotges, aire per als meus sentits subjugats i l’únic que fa és augmentar el meu trasbals… Wilhelm, de vegades ja ni sé si sóc d’aquest món. I, algun cop, quan la melangia no em domina i la Lotte no em permet el trist consol d’esplaiar en plors la meva angoixa sobre la seva mà… he de sortir corrents i vagarejo pels camps. Aleshores, el que m’alegra és escalar un penya-segat o obrir un camí en un bosc intransitable, entremig d’esbarzers que em fereixen, de punxes que m’esgarrinxen. Després em sento una mica millor. Una mica! I quan, pel camí, em quedo abatut de set i fatiga, de vegades, en plena nit, amb la lluna plena ben alta sobre meu, m’assec sobre un arbre vell i retorçat en el bosc solitari per procurar una mica de repòs als meus peus lacerats, i tot seguit m’endormisco rendit en una penombra silenciosa. Oh, Wilhelm! L’estatge solitari d’una cel·la, el mantell de pell de camell i el cilici serien bàlsams pels quals es desviuria la meva ànima. Adéu! L’únic final que veig a aquest dolor és la tomba.
Johann W. Goethe, Werther LLibre primer, 30 d’agost (traducció de Manel Pla). Tusquets editors, 2002.

Coneixeu altres temes i motius en la literatura, en el cinema o en la música que continuïen la línea encetada per Safo ara fa més de 2700 anys? A tall d’exemple, ara per ara em vénen al cap  You are beautiful  de James Blunt i La mujer que yo quiero dins Mediterráneo de  Joan Manel Serrat.