Tot just fa un any vaig conèixer de la mà de Mercè Otero aquest text de Mark Twain “Un reportatge sobre la mort de Juli Cèsar” que avui, Idus de març, vull compartir amb tots vosaltres. Algú s’atreveix a reportejar l’assassinat de Juli Cèsar per al bloc? A Juli Cèsar en 150 mots hi trobareu informació.
Fa poc heu traduït, fins i tot, en llatí aquest mite que ara podreu escoltar en anglès. Quin llatinisme podríeu aplicar a aquest muntatge audiovisual Daedalus and Icarus? Us animeu a fer-ne també un en anglès amb qualsevol dels mites de Narracions de mites clàssics?
[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/tutorials/files/2010/03/daedalus.swf" width="440" height="820" wmode="transparent" /]
Qui no ha vist mai un pont romà? Sembla increïble però encara avui arreu podem observar i passar per damunt d’aquestes construccions romanes tan belles i tan útils. Els romans van construir els seus ponts per poder travessar un obstacle en el traçat de les vies, generalment un riu, primer amb fustes, però després amb grans arcs de pedra fets amb enormes carreus units sense cap altre material sobre uns bons fonaments i reforços per als pilars, en la construcció perfecta d’una cintra (la bastida de fusta que aguantava l’arc mentre es construïa) i en l’ajustament exacte de les dovelles. Ara acabareu de localitzar en aquest Google maps obert a la col·laboració els ponts romans que encara s’aguanten arreu de l’Imperi. Com sempre us recordo que heu d’agafar fotografies que tinguin Creative Commons i posar el nom de l’autor. Feu una breu descripció del pont i poseu almenys un enllaç d’interès. Establim ponts amb el passat!
Veure Ponts romans en un mapa més gran
En un dia com avui, que cada any celebrem a El Fil de les Clàssiques, és important de recordar dones gregues des de l’època arcaica fins a les acaballes de l’època hel·lenística que foren capaces de trencar el silenci de les seves vides tot conreant la poesia. Aquestes poetes són filles d’indrets geogràfics molt diversos del món grec i que hic et nunc us demano que les localitzeu en aquest Google maps, potser no trobeu d’alguna cap imatge perquè no ens n’ha arribat cap; però tot i que minsos coneixem fragments literaris de les seves obres, d’una gran vàlua i que traspuen una gran bellesa. Aquí i aquí, hi trobareu la informació necessària i, amb el permís de l’autora, agafeu el que més us agradi per retre tribut en el Dia Internacional de les Dones a unes dones excepcionals, a unes poetes consumades, que cal preservar de l’oblit i començarem per localitzar-les en aquest mapa:
Ver Topobiografies de poetes gregues antigues en un mapa más grande
Qui encertarà l’última del trimestre? Ecce!
Truncum terra tegit, latitant in cespite lymphae;
alveus est modicus qui ripas non habet ullas;
in ligno vehitur medio quod ligna vehebat.
Àmbit colonial grec
Rutes comercials gregues. El Fil de les Clàssiques
Atenes, al llarg dels segles VII i VI aC, a causa de la posició geogràfica, va poder desenvolupar un gran comerç amb les colònies de l’Àsia Menor. Al port del Pireu, hi arribaven cereals (aliments necessaris però escassos a Grècia) del mar Negre i de les colònies, de Magna Grècia, Sicília, Egipte, Península Ibèrica.. i des d’allí s’expedien, sobretot, objectes de ceràmica. Atenes depenia de la importació de blat. Tant els mercaders com els comerciants eren metecs. També hi havia funcionaris encarregats de vigilar el comerç per servir els interessos dels consumidors:
També eren anomenats per sorteig deu vigilants del gra (sitofílacs), cinc per al Pireu i cinc per a la ciutat; però ara n’hi ha vint per a la ciutat i quinze per al Pireu. Aquests tenen cura, de primer, que el gra es vengui a l’àgora a preu just i, després, que els moliners venguin la farina en proporció amb el preu de l’ordi, i els forners, el pa en proporció al del blat, i que el pa tingui el pes que ell fixin, ja que la llei els mana de fixar el pes. ARISTÒTIL, Constitució d’Atenes 51
L”escassetat del metalls també va incitar a moltes polis gregues a l’aventura d’ultramar. El ferro s’extreia, a part del cap Màlea al Peloponnès, a Anatòlia, a la costa meridional del Pont Euxí i a Etrúria. L’or i la plata provenien de la zona de l’Egeu i de la mar Adriàtica, de la Ibèria i de la Gàl·lia. Però, sens dubte, els elements més indispensables eren el coure i l’estany, l’aliatge dels quals dóna lloc al bronze. A Xipre es troba molt de coure però també a Al Mina, a Etrúria, a la Gàl·lia, a Ibèria, en concret a Tartessos, i a Cornualla al sud-oest de Gran Bretanya.
Altrament, hi va haver un important comerç de salaons, fusta, sal, ambre, papir, espècies, béns de luxe i esclaus. Al seu torn, els grecs bescanviaven productes luxosos i manufacturats: vi, oli d’oliva, ceràmiques fetes amb torn, joies, perfums, teixits, productes metal·lúrgics elaborats, armes, etc.
Aquest tràfic va permetre que els comerciants i els naviliers s’enriquissin i que l’economia de moltes polis deixés de ser autàrquica per passar a formar part de grans xarxes comercials amb economia monetària.
Què n’opineu de les importacions i exportacions gregues? Avui passa el mateix amb el comerç, amb el control del pes i el preu del blat…? Entre tots, omplirem aquest Google maps de monedes gregues. Us recordo que les imatges que hi poseu han de tenir Creative Commons. Si no heu comentat aquest apunt, ara és el moment, així com de fer-ne un a Aracne fila i fila!
Veure Monedes gregues antigues en un mapa més gran
Ja heu comentat els apunts Ordres arquitectònics clàssics i El temple grec i els ordres arquitectònics? Sabeu quina relació té l’acant amb l’ordre corinti? Llegiu i traduïu:
I amb aquesta ens plantem a l’últim dimecres de febrer. Ecce!
Deucalion ego sum crudeli sospes ab unda,
affinis terrae sed longe durior illa;
littera decedat: volucris quoque nomen habebo.
Ecce! Després de diferents dilluns de sortida o de festa de lliure disposició, avui tornen de nou les nostres recreacions literàries a partir d’una pintura.
Quae fabula est in hac pictura?
El tracta Espriu a Les roques i el mar, el blau? A veure quina recreació ens seduirà més de totes les que deixeu en comentari? Què en sabeu d’aquesta pintura: autor, època, anàlisi formal, finalitat…?
Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg català Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne, Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats, us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.
Blogs de Lletres.
L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:
in silvam non ligna feras insanius ac si
magnas Graecorum malis implere catervas.
Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.
En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.
Hic et nunc llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar una vegada hàgiu encertat el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?… Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de la transformació que van experimentar. Llegim:
“Ocells”
La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.
