Àmbit colonial grec
Rutes comercials gregues. El Fil de les Clàssiques
Atenes, al llarg dels segles VII i VI aC, a causa de la posició geogràfica, va poder desenvolupar un gran comerç amb les colònies de l’Àsia Menor. Al port del Pireu, hi arribaven cereals (aliments necessaris però escassos a Grècia) del mar Negre i de les colònies, de Magna Grècia, Sicília, Egipte, Península Ibèrica.. i des d’allí s’expedien, sobretot, objectes de ceràmica. Atenes depenia de la importació de blat. Tant els mercaders com els comerciants eren metecs. També hi havia funcionaris encarregats de vigilar el comerç per servir els interessos dels consumidors:
També eren anomenats per sorteig deu vigilants del gra (sitofílacs), cinc per al Pireu i cinc per a la ciutat; però ara n’hi ha vint per a la ciutat i quinze per al Pireu. Aquests tenen cura, de primer, que el gra es vengui a l’àgora a preu just i, després, que els moliners venguin la farina en proporció amb el preu de l’ordi, i els forners, el pa en proporció al del blat, i que el pa tingui el pes que ell fixin, ja que la llei els mana de fixar el pes. ARISTÒTIL, Constitució d’Atenes 51
L”escassetat del metalls també va incitar a moltes polis gregues a l’aventura d’ultramar. El ferro s’extreia, a part del cap Màlea al Peloponnès, a Anatòlia, a la costa meridional del Pont Euxí i a Etrúria. L’or i la plata provenien de la zona de l’Egeu i de la mar Adriàtica, de la Ibèria i de la Gàl·lia. Però, sens dubte, els elements més indispensables eren el coure i l’estany, l’aliatge dels quals dóna lloc al bronze. A Xipre es troba molt de coure però també a Al Mina, a Etrúria, a la Gàl·lia, a Ibèria, en concret a Tartessos, i a Cornualla al sud-oest de Gran Bretanya.
Altrament, hi va haver un important comerç de salaons, fusta, sal, ambre, papir, espècies, béns de luxe i esclaus. Al seu torn, els grecs bescanviaven productes luxosos i manufacturats: vi, oli d’oliva, ceràmiques fetes amb torn, joies, perfums, teixits, productes metal·lúrgics elaborats, armes, etc.
Aquest tràfic va permetre que els comerciants i els naviliers s’enriquissin i que l’economia de moltes polis deixés de ser autàrquica per passar a formar part de grans xarxes comercials amb economia monetària.
Què n’opineu de les importacions i exportacions gregues? Avui passa el mateix amb el comerç, amb el control del pes i el preu del blat…? Entre tots, omplirem aquest Google maps de monedes gregues. Us recordo que les imatges que hi poseu han de tenir Creative Commons. Si no heu comentat aquest apunt, ara és el moment, així com de fer-ne un a Aracne fila i fila!
Veure Monedes gregues antigues en un mapa més gran
Xaipete!
Avui en dia tot és diferent, avans els grecs recorríen molts quilòmetres per comprar i vendre productes, pero ara, nomès cal sortir de casa i et podràs trobar un munt de productes per comprar. Les monedes que tenim nosaltres les fem servir a tot moment.
La moneda que he introduit al google maps és el Òbol de Atenes
Les Quimeres de Sició, http://numarius.blogspot.co.uk/2014/10/las-quimeras-de-sicion-las-monedas-mas.html
Χαιρετε,
Grècia estava conectada amb tothom, tenia un comerç enorme, fet que donava la oportunitat d’enriquir-se en abundància als comerciants. Avui en dia, amb la globalització, el comerç s’ha tornat mundial i senzill, pots demanar qualsevol producte a Xina que t’arribarà en una setmana o menys, cosa que en el passat era impensable, doncs trigaven mesos i passaven per molts perills per a viatjar.
Χαιρετε,
Sembla mentida que en aquella època Grècia tingués un comerç tant gran. Avui en dia ja no passa el mateix amb el comerç, només anant al super del costat de casa podem obtenir una gran quantitat de productes sense dificultat.
Pingback: Monedes a l’Antiga Grècia | Aracne fila i fila
Χαιρετε!!
Gracies a aquest apunt vaig poder fer un qüestionari relacionat amb el comerç a l’antiga Grècia, està molt ben explicat i és fàcil de veure tot el que arribava i sortia del port més gran de Grècia el Pireu. i connectat amb un gran nombre de ciutats.
Avui en dia el comerç és molt més fàcil, ja que els productes arriben fàcilment el nostre país i el podem comprar i també hi ha les compres per internet que ja t’arriba fins a casa, ha canviat molt el comerç d’ara amb l’antic, ja que abans podem dir que tot era més manual.
Les importacions i exportacions amb grecia son essencials, aixo es un fet si ja que es el punt intermedi en la mar mediterrania dels productes que venen tant d’orient com d’occident. Abans tenia un comerç enorme, fet que donava la oportunitat d’enriquir-se en abundància als comerciants. Ara amb les noves tecnologies no te la mateixa influencia pero segueix sent un fort pilar del comerç internacional
Χαιρετε,
Grècia era una regió molt dolenta per a l’agricultura, principal font d’ingresos la majoria dels pobles de l’antiguitat, i per tant va haver de recórrer a l’ativitat comercialLa veritat és que la situació geogràfica privilegiada de Grècia, que feia frontera entre el mediterrani occidental i el mediterrani oriental, li va ajudar a desenvolupar una activitat econòmica que poques ciutats de l’antiguitat han superat. Grècia, i en especial Atenes, era el punt de conexió entre l’est i l’oest, i a més tot aquest intercanvi comercial va originar una gran riquesa cultural.
Molt bon apunt a Grècia no hi havia una bona agricultura.
Els grecs practicaven un comerç de redistribució: cada ciutat importava els productes que necessitava a canvi d’exportar els propis. La càrrega principal dels vaixells eren els aliments, com els cereals, el vi, l’oli i les salaons (que es transportaven en àmfores), i també els productes artesanals, com les ceràmiques de luxe i els objectes de metall manufacturats; la secundària podia ser molt variada: fusta, papir, ivori, espècies, perfums i ungüents, teixits, espart i fins i tot esclaus.
Gràcies al comerç, les ciutats van créixer i es van convertir en importants i pròsperes polis (ciutats estat gregues)
Una feina de recerca molt bona encara que falti aprofundir en el tema. Grècia estava conectada amb tothom, tenia un comerç enorme, fet que donava la oportunitat d’enriquir-se en abundància als comerciants. Avui en dia, amb la globalització, el comerç s’ha tornat mundial i senzill, pots demanar qualsevol producte a Xina que t’arribarà en una setmana o menys, cosa que en el passat era impensable, doncs trigaven mesos i passaven per molts perills per a viatjar.
Pingback: Agricultura i ramaderia a l’antiga Grècia | Aracne fila i fila
Χαίρετε!
Respondré les qüestions plantejades per la nostra professora de grec, Teresa Devesa.
En la mitologia grega trobem més d’un mite que expressa la visió que els grecs tenien del treball com un càstig diví, de la mateixa manera que també n’hi ha en l’Antic Testament. Tant en la mitologia judeocristiana com en la grega, els déus castiguen els humans per haver comès alguna gosadia. Així, segons el mite, el tità Prometeu roba la forja d’Ἡφαίστος (Hefest) i Ἀθηνᾶ (Atena) i també la saviesa que, fins aquell moment tenien aquests dos déus; tot seguit, dóna el foc a l’ésser humà. Segons explica un gran mitògraf (μὺθος, -ου ὁ + γράφω), Ἡσίοδος (Hesíode), Zeus va obligar els homes a treballar; d’altra banda, va ordenar a Hefest que fabriqués amb vapors una dona molt bella i fascinadora, Pandora (πᾶν + δῶρον, -ου τὸ: tots els regals), i una caixa on hi hagués tancats el bé i els mals. Cada déu olímpic va fer una ofrena a Pandora. Ella la va obrir per la part que contenia els mals, que eren les diverses malalties; la jove no va poder obrir la capsa per la part de baix, on romania el bé. De manera que moltes malalties van vagarejar per la Terra en silenci, ja que Ζεύς (Zeus) les havia privat de la parla. En la mitologia judeocristiana, Adam, a instàncies d’Eva i del diable metamorfosejat en serp, va menjar de la poma del bé i del mal. Segons la Bíblia, Déu havia indicat als dos primers éssers humans existents a la Terra que no mengessin d’aquella poma; quan ho van fer, Déu els comunicà, en un to molt apocalíptic: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”; és a dir, des del dia en què van conèixer el bé i el mal es van veure obligats a treballar.
En ambdues mitologies, la curiositat és culpable -totalment en la cultura judeocristiana, parcialment en la grecoromana- del fet que molts humans hagin de viure del seu propi treball. En ambdós relats es pot notar, igualment, un cert to masclista. La dona és excessivament curiosa perquè té voluntat feble, igual que un nen, i és la culpable que moltes persones hagin de treballar i que tothom estigui exposat a diverses malalties. Aquesta va ser la justificació del masclisme imperant tant en la societat hebrea com en la grega. Com que es considerava que les dones mai no tindrien la voluntat ferma i serien febles davant del pecat, sempre que fos possible havien de tenir algun home que les dominés. Només les dones pobres solien estar lliures de la tutela masculina, ja que, quan moria el pare, no hi havia ningú que es volgués casar amb elles, ni tan sols ocupar-se’n.
Com ja he dit, els grecs consideraven el treball un càstig diví i, per tant, sempre que podien, forçaven les dones i els esclaus a treballar per no haver de fer-ho ells. Cas apart és el dels esports i l’agricultura. Es creia que, encara que els atletes guanyadors s’haguessin preparat molt bé, eren els déus els qui decidien la seva posició. Per tant, l’esport, a diferència dels altres treballs, no era mal vist. Quelcom semblant passava amb l’agricultura: els antics grecs opinaven que, en el conreu de la terra, els grecs hi tenien un paper important, ja que aquest semblava una pràctica sobrenatural: els homes plantaven les llavors, pregaven als déus i n’obtenien o no els resultats esperats. Per tant, s’associaven les bones collites al bon comportament i a l’actitud pietosa dels humans, que havien estat premiats pels déus; en canvi, els mals resultats eren interpretats com un càstig dels déus, provocat per la impietat humana.
El fragment que apareix en l’article forma part de L’econòmic V, 1, de Xenofont.
En el fragment, llegim l’explicació que Σωκράτης, -εως; (ὁ) (Sòcrates) féu a Cristòbul sobre l’agricultura i les seves nombroses utilitats. El filòsof defensa davant del seu interlocutor que ningú no pot prescindir de l’agricultura. Tot seguit, explica que aquesta proporciona plaers, és un mitjà útil per mantenir en un bon estat de forma el cos, és una font d’ingressos per als habitants d’una casa i, a més, prepara aquells qui la practiquen per a complir els seus deures d’homes lliures (referència implícita al servei militar, que era obligatori en la democràcia atenesa des dels temps de Pèricles). A continuació, Sòcrates expressa implícitament que l’agricultura forma els pagesos en l’austeritat i en la frustració, ja que aquests es veuen obligats a vendre i no poden consumir els productes que, amb el seu esforç, han cultivat. Per altra banda, la tasca del camp els obliga a renunciar als luxes. Posteriorment, el filòsof explica que la terra és l’origen de molts aliments, dels ornaments dels altars i de les estàtues, els perfums i els espectacles (es refereix als banquets). Finalment, Sòcrates indica que, a més de tots els aliments que la terra produeix directament, en produeix molts d’altres de manera indirecta, ja que tots els animals domèstics s’alimenten, en part o totalment, de la terra.
El text constitueix una defensa raonada, amb arguments pragmàtics, de l’agricultura com a activitat útil per al qui la practica i per a tota la societat en general. El filòsof no esmenta en cap cas el cansament que el conreu de la terra produïa, major al que causa avui en dia, ja que, en l’antigor, no existia maquinària que ajudés o alliberés els camperols de les feines més pesades. La visió de Sòcrates sobre el gust que es troba en les feines del camp es va matisant al llarg del text. Al principi, el pensador afirma que “ni l’home més sortat pot prescindir de l’agricultura”, després diu que la pràctica del sòl “és una font de plaers”, visió similar a la que donà Horaci del treball en el camp en el seu poema Beatus Ille (composició que forma part dels Epodes, poemari del mateix autor). El pare de la filosofia occidental, a continuació, rectifica: “perquè, de primer, tot allò de què viuen els homes, la terra ho lleva als qui la cultiven, i tot el que els serveix per al luxe, els ho lleva per torna”. És a dir, en aquesta sentència, Sòcrates expressa que l’agricultura pren aliments i plaer als qui la practiquen. Per tant, veiem que la posició del filòsof sobre el tema no és unívoca; i, d’altra banda, cal remarcar que és diferent de la que tenia la societat grega de l’època, que veia en la feina del camp una activitat manual no tan humiliant com la resta, gràcies a la intervenció dels déus. Sòcrates, en canvi, parla, de font de plaers, d’ingressos per a la família i, fins i tot, de preparació i entrenament per als deures d’home lliure.
He elegit el primer recipient de ceràmica, una àmfora (mot provinent del verb grec φέρω: portar), que s’utilitzava per guardar-hi cereals o líquids. En el cos d’aquest recipient s’hi veu una escena agrícola: un senyor que té una vara a la mà esquerra i un fuet a la mà dreta, amb què esperona un bou; duu un tapall sobre el pit i un altre sobre la zona púbica. Ambdues peces de roba estan elaborades amb pell de pantera, l’animal del déu Διόνυσος (Dionís), de manera que l’agricultor que estem veient podria ésser un bacant. Al fons de l’escena, podem observar un arbre al qual li han caigut les fulles. A ambdós costats de la imatge veiem els mateixos motius geomètrics, que ens indiquen que allò que es representa és una activitat humana. En la part superior, veiem una decoració, també geomètrica, feta de fulles, que ens indica que la imatge representa una escena de la natura. La combinació dels dos tipus de motius geomètrics resulta molt coherent, ja que la decoració de l’àmfora ens presenta una activitat humana duta a terme al camp, en plena natura.
Pel que fa a la pintura, veiem la imatge de color blanc, situada sobre fons negre. Les sanefes dels laterals, el costat superior i les nanses també estan pintades de negre. El roig i el negre eren els colors més usats, però aquest fet no excloïa l’ús del color blanc, encara que en molt menor mesura.
La tècnica d’elaboració d’aquesta gerra és la següent: el pintor, Lisípides en aquest cas, va fer una ampla incisió al marge inferior del dibuix, perquè sortís el veritable color carn de la ceràmica. En la pintura en qüestió s’hi representa Ἡρακλῆς, έως (ὁ), en català Hèracles, portant un bou per a un sacrifici, no sabem si als déus de l’inframón, als celestials o als marins.
Χαίρετε!
Χαίρετε!
Amb aquest mapa, observem molt bé quin era l’entorn comercial dels antics grecs: des de la península de Cornualla fins a l’Hel·lespont, i des de Líbia i la Cirenaica fins a la Gàl·lia. L’or i la plata, a més de provenir de la zona del mar Egeu, de Λυδία, -ας; ἡ: Lídia, d’Ibèria, de la Gàl·lia i de les ribes del mar Adriàtic, també provenia de Tasos i de la Tràcia, regió situada en l’àmbit de la Grècia septentrional. Una de les utilitats d’aquests dos metalls era l’elaboració de monedes. Cada vegada més es va anar imposant l’economia monetària entre les diferents polis gregues i també amb els pobles amb els quals aquestes comerciaven.
Els llocs on s’han trobat monedes són el sud d’Itàlia, Sicília; la mateixa Grècia; i, en menor mesura, Turquia, l’Iraq, Egipte, Armènia i les costes mediterrànies d’Espanya i França.
A més dels dos metalls esmentat, l’or i la plata, als grecs també els eren necessaris l’estany i el coure, per fer-ne aliatge i obtenir bronze; amb aquest últim fabricaven monedes, armes i altres objectes. L’estany provenia de Cornualla i de Tartessos (sud-oest de la Península Ibèrica). El coure era originari de molts més llocs: Anatòlia, Xipre, Etrúria, el sud de la Gàl·lia i l’est de la Península ibèrica. Aquest mineral, per tant, era sobretot abundant a Occident.
A Ἀθηναί (Atenes), i primer al port del Pireu (Πειραιεύς), hi arribaven cereals originaris del mar Negre i de les colònies i, des d’allí, s’expedien sobretot productes de ceràmica. Cal tenir en compte que Atenes era una de les ciutats-estat que produïa una millor ceràmica, només superada per la de Κόρυνθος (Corint).
El text d’Aristòtil (Ἀριστοτέλης) explica el funcionament del comerç del gra a Atenes. Per una banda, s’intentava afavorir els compradors de la següent manera: els sitofílacs (vigilants)controlaven que el gra es vengués a preu just a l’àgora. D’altra banda, també es procurava afavorir els forners que, segons la llei, eren els encarregats de fixar el preu del blat. Cal recordar que els cereals eren un producte necessari però Atenes els havia d’importar. Per això era fonamental legislar sobre la distribució del gra, la seva elaboració i la venda de pa.
Pel que fa ales monedes, no van ser inventades a la península de l’Ἀττική (Àtica), sinó a la Lídia, a la Grècia asiàtica o Ἀσία (Àsia)Menor, en la segona meitat del segle VII a.C. Les monedes van ser construïdes a partir d’objectes metàl·lics. En concret, foren elaborades a partir d’ὀβολοί, ῶν;(οἱ), asts metàl·lics. Sis ὀβολοί, -ῶν; (οἱ) òbols formaven un δράχμη (dracma) que, al cap de 1.500 anys, seria la moneda oficial de l’estat grec. Dos dracmes formaven un didracma i, quatre, un tetradracma. Mil dracmes formaven una mina i, sis mil, un talent, però les dues últimes paraules només són unitats de mesura i càlcul. Encara que les monedes van tenir un paper important en el desenvolupament fiscal de l’Estat, la seva funció principal no va ser aquesta sinó d’identificació social i política. Quan Ἀθηναί, -ῶν; (αἱ) imposà en el segle V a.C. l’ús de la seva pròpia moneda als membres de la seva òrbita d’influència , es va tractar d’una mesura més política que no comercial o econòmica. Lentament, l’ús de la moneda es va anar estenent als pobles que comerciaven amb el món grec. A l’Empúries grega Ἔμπόριον, -ου; (τὸ) s’hi han trobat monedes, entre elles òbols i dracmes. La moneda va anar substituint la permuta, encara que mai completament.
Χαίρετε!
Pingback: La vida quotidiana, l’economia i el treball a l’antiga Grècia | Aracne fila i fila
Xaipe!
Els Grecs varen ser uns grans comerciants, que al llarg dels segles VII i VI aC, a causa de la seva posició geogràfica.
Les importacions dels grecs eren: cereals i aliments necessaris que no hi havia a Grècia. Aquests aliments provenien de: El mar Negre i de les colònies, de Magna Grècia, Sicília, Egipte, Península Ibèrica, el pireu…
També objectes de ceràmica sobretot. El ferro s’extreia, a part del cap Màlea al Peloponnès, a Anatòlia, a la costa meridional del Pont Euxí i a Etrúria. L’or i la plata provenien de la zona de l’Egeu i de la mar Adriàtica, de la Ibèria i de la Gàl·lia. Però, sens dubte, els elements més indispensables eren el coure i l’estany, l’aliatge dels quals dóna lloc al bronze. El ferro provenia de Xipre.
Els grecs exportaven productes luxosos i manufacturats com: el vi, oli, oliva, ceràmiques fetes amb torn, joies, perfums, teixits, productes metal·lúrgics elaborats, armes, etc.
Aquests productes tenien molt d’èxit.
Xaipe!
Els grecs van ser uns grans comerciant, sobretot marítims, ja que la seva posició geogràfica i la necessitat d’importar gra el va portar a embarcar-se en el comerç marítim. Les àrees geogràfiques en les quals els grecs trobaven el blat que necessitaven eren Cirenaica, Egipte, Itàlia i les regions que envolten el Mar Negre. Atenes i Corint servien com a estacions de pas del comerç per a les illes del Mar Egeu.
A més del gra, també importaven productes com el papir, espècies, metalls i materials de construcció de naus com la fusta. Les ciutats gregues exportaven vi, ceràmiques i oli d’oliva.
La globalització no la vam inventar nosaltres, des de l’era dels grecs que existeix.
Xaipe!
Molt bon treball, m’han sorprès la quantitat de diferentes monedes que es feien servir. Són totes molt xules. Costa creure que tinguin tants anys, seria interessant saber que s’ha comprat amb aquestes monedes.
Els grecs varen ser uns grans comerciants segurament gràcies a la seva situació geográfica que els permetia importar i exportar amb facilitat. S’inportaven productes que a grècia mancaven com el gra que era importat de llocs com El mar Negre i de les colònies, de Magna Grècia, Sicília, Egipte, Península Ibèrica…Com podem beire un cop més, tot alló que estudien els economists i transportistes avui en dia d’iportacions i exportacions ja ho feien a l’antiga Grécia, es brutal!
Xaipe!
Les importacions i exportacions de Grècia són essencials, això es un fet´posisitiu, ja que és el punt intermedi en la mar mediterrania dels productes que venen tant d’orient com d’occident. Abans tenia un comerç enorme, fet que donava la oportunitat d’enriquir-se en abundància als comerciants. Ara amb les noves tecnologies no té la mateixa influència però segueix sent un fort pil·lar del comerç internacional.
AIPE!
La veritat és que és increïble la quantitat de monedes diferents que podem trobar per la mediterrània en les famoses ciutat-estat o polis. Cada una d’elles tenia la seva pròpia moneda que utilitzava per a la seva pròpia ciutat. S’han trobat també mondes que estàn partides per la meitat ja que el que contava no era tenir una moneda ni el valor fictici que li apliquem avui en dia, sinó que es partien degut a que aquestes monedes eren realment d’un material com l’or o l’argent i el seu valor era equitatiu al seu pes. Perquè hem canviat tant en algunes coses i tant poc en altres…?