Ecce! Després de diferents dilluns de sortida o de festa de lliure disposició, avui tornen de nou les nostres recreacions literàries a partir d’una pintura.
Quae fabula est in hac pictura?
El tracta Espriu a Les roques i el mar, el blau? A veure quina recreació ens seduirà més de totes les que deixeu en comentari? Què en sabeu d’aquesta pintura: autor, època, anàlisi formal, finalitat…?
Ave!
Si el tracta, és Narcís.
Espriu recrea el mite d’Eco i Narcís d’una manera molt especial.
Narra el mite a través de Magdalena Blasi, la suposada tieta de Narcís. Que explica una anècdota d’una tarda, quan estan apunt de sortir cap a l’òpera però arriben tard perquè Narcís no deixa de mirar-se al mirall. Durant la recreació hi ha expressions iròniques com quan Narcís li respon a la seva tieta emprenyada:”Oh, no m’ofegaré en cap bassol o en cap glopada d’aigua. Ni m’hi ennuegaré” tot sonrient. També nombren a Eco, com una dama “pesada com una pedra” fen ironia a que repeteix tot constantment. Finalment Narcís decideix no anar a l’espectacle i quedar-se a casa contemplant-se. Per ell el temps no passa mentre s’embalideix al mirall, per això quan arriba la seva tieta fa un bot pensant que encara l’està esperant, però ella marxa a dormir pensant que tot i ser tant vanidós serà sempre una flor exquisida(fent referència a que en el mite es comverteix en una flor).
Molt bé, Laura! Has aconseguit també homenatjar Espriu i encertar la pintura. l’enhorabona!
Aquest quadre representa el mite d’Eco i Narcís
El mite és el següent:
Eco era una jove nimfa dels boscos, xerraire i alegre. Amb la seva xerrada incessant entretenia a Hera, esposa de Zeus, i aquests eren els moments que el pare dels déus grecs aprofitava per a mantenir les seves relacions extraconyugals. Hera, furiosa quan va saber això, va condemnar a Eco a no poder parlar sinó solament repetir el final de les frases que escoltés, i ella, avergonyida, va abandonar els boscos que solia freqüentar, refugiant-se en una cova propera a un rierol. Per la seva banda, Narcís era un noi preciós, fill de la nimfa Liríope. Quan ell va néixer, l’endevi Tiresias va predir que si es veia la seva imatge en un mirall seria el seu perdición, i així la seva mare va evitar sempre miralls i altres objectes en els quals pogués veure’s reflectit. Narcís va créixer així hermosísimo sense ser conscient d’això, i fent cas omís a les noies que anhelaven que es fixés en elles.
Valeeeee:D
És una obra de Nicolas Poussin, que es diu Eco e Narciso i es va fer entre el 1629 i el 1630.
Molt bé, Maria! Qui busca, troba!
Aquest quadre és l’escena final del mite d’Eco i Narcís.
Pintat per Nicolas Poussin, un dels pintors francesos més importants del classicisme, durant els anys 1629 i 1630. Aquest quadre es troba al Musée du Louvre de París. La tècnica empleada és l’oli sobre tela, i les seves dimensions són 70 X 100 cm.
Ave lida! L’obra és tracte d’Eco Narcís, dono la meva opinió perquè els meus companys ho han fet molt bé.
Principalement m’agrada la sensualitat de com esta expressat el cuadre.
Lida!! Aquesta imatge pertany a Eco i Narcís.
Principalment es una pintura de Nicolas Paussin, pintor Francès, que va nèixer el 15 de Juny de 1594, i va morir el 19 de Novembre de 1665. El 1624 va arribar a Roma on va estudiar Estatuaria romana amb l’ajut d’algunes influencies sobre pintors mes antics. El seu art en aquesta profeció está dins de l’estètica classicista i per aixó fa servir molts temes mitològics i històrics.
Les dimensions d’aquesta pintura es de 74×100 cm, i es troba en el Museu de Louvre de París.
es un cuadre de Poussin, que s’anomena Eco Narcis es va fer en el 1629
hola!
Aquesta historia es de Narcís .pintat pel famos pintor Nicolas Poussin.
He trobat una pagina molt interesant …
Narcí, probe de la narcisisme sobre un home que te un desbiada admiració exclusiva i malaltissa per sí mateix.
Narcís apareix representat amb la companyia d’Eco..
o molt més en el enllaç que he deixat !!
http://elmitedenarcis.wordpress.com/el-meu-treball-de-recerca/
You, has trobat un esborrany de treball de recerca. De totes maneres conté informació vàlida pel que fa a la pervivència del mite de Narcís que seria interessant de sinteritzar.
En aquesta pintura, Poussin, com molt be han dit els meus companys, es va inspirar en el mite d’Ovidi de Eco i Narcís.
Ovidi explica que Narcís era un home guapo i ben plantat i que totes les noies estaven enamorades d’ell. Eco era una nimfa que tambè ho estaba. Hera havia castigat a Eco, ja que aquesta l’havia fet enrabiar, i la va condemnar a repetir tot el que li digues. Un cop, en el bosc, Eco va trobar a Narcís i quan va escoltar la seva veu, es va llençar als seus braços. Narcís la va repudiar i Eco, desconsolada, es va amagar en una cova, on es va consumir, fins que nomes va quedar la seva veu.
Pel que fa Narcís, es va apropar a beure d’un riu i com a castig de Némessis per la seva arrogancia, es va enamorar del seu reflexe i es va ofegar a l’aigua. De els restes de Narcís, va neixer una bella flor amb el mateix nom que el jove.
Sobre Narcís i Eco he trobat un article molt interessant en un bloc que te varies entrades sobre classiques. Aquí el deixo:
http://thewatercressway.wordpress.com/2007/10/20/divagaciones-de-otono-5-variaciones-sobre-el-mito-de-eco-y-narciso-y-narciso-y-narciso/
El que puc extreure d’aquesta obra es que, segons el que veig, en la pintura hi podem observar com, en primer pla, Narcís jeu, suposadament mort, ja podem veure com començen a brollar els narcisos del seu cap. Darrera, recolçada en una roca, es pot veure Eco, que suposadament ja ha quedat consumida en la seva agonia per amor i per tant es pot interpretar que es una parició i que contempla la mort del seu amat que tan la va fer patir.
I observant aquest paisatge idilic de flors i vegetació, Eros coontempla la escena, sense fer res, ja que els dos amants ja són morts.
Poussin va pintar aquesta obra cap al 1627, l’època barroca. D’aquí ve el sobrecarregament en quant a vegetació i que tambè podem observar cada detall. L’autor tambè va ser inspirat per la opera de Gluck amb el mateix nom.
Al igual que Poussini, Espriu tambè es va inspirar en Ovidi per crear la historia de Narcís al voltant de Magdalena Blasi.
Vale!
Ave Lida!
Aquest cuadre es un cuadre de Poussin, y plasma el mite d’Eco i Narcís.
Be, no puc afegir res que no estigi dit xD.
Vale!
Si ho intentes, Erik, segur que pots!
Ave!
El mite és Eco i Narcís. Em sembla ua història molt trista, però fins i tot ara es poden trobar exemples de Narcisos!
He provat de fer-ne una adaptació reproduint el mite en una situació actual, i això és el que m’ha sortit. No sé si s’hi assembla massa, però vaja… :
Eco es podia considerar una noia més o menys normal, amb un petit defecte. Encara era jove, i com a persona amb poca experiència en la vida, li costava definir-se a si mateixa… però de vegades, aquesta indecisió sobre el que volia realment arribava massa lluny. És normal que de tant en tant, les persones es basin en el que pensa altra gent, (sobretot i aquests altres són considerats millors o més interessants que nosaltres) per prendre decisions, però Eco es dedicava a imitar a tothom que tenia al davant, fins al més mínim detall. Depenent del tipus de gent amb qui anés, podia canviar la forma de vestir, de pensar i d’entonar al parlar de tal manera que semblava un reflex de qui tingués al davant. Era una imitadora professional. Però, aquesta característica seva no li permetia ser qui volia ser realment. Aquestes ganes de ser com els altres es devien a la poca confiança que tenia en ella mateixa i les seves pròpies idees. No era una persona poc intel·ligent, però sempre es guardava els seus vertaders pensaments o arguments per a si mateixa, per por a canviar la imatge que havia format amb tant d’esforç. La gent del seu voltant començava a estar-ne farta. “És que no pot pensar per si mateixa?” es preguntaven. El nom d’Eco era apropiat per aquella noieta: sempre imitava l’última cosa que havies fet, com aquella veu que ressonava a la cova repetint les teves últimes paraules. De fet, Eco sí que podia pensar per si mateixa, però mai no havia tingut el valor de demostrar-ho.
Narcís era completament diferent. Era el noi en el que homes i dones somiaven, com a objecte del seu amor o com a model a seguir. Sempre implacable, amb una pell perfecta, un cabell fort i brillant, aquell somriure que hipnotitzava i vestit com si hagués de sortir en qualsevol revista de moda. Era admirat per molta gent, però també conegut per no voler saber-ne res, de l’amor. Procurava mantenir la seva perfecta imatge i tenir a tota aquella gent pendents d’ell, però mai no s’havia enamorat de debò, i no li calia. Tota aquella atenció i admiració eren prou per sentir-se còmode amb si mateix.
Com era d’esperar, Eco se’n va enamorar. Volia ser com ell, volia tenir-lo al seu costat. Com molta altra gent, es va trobar cada cop més pendent del noi, fins que, al final el seguia per tot arreu. Provava d’agafar el mateix carrer que ell, ser als mateixos llocs a la mateixa hora i ser tant aprop de casa seva com li fos possible, només per veure’l de lluny un instant.
Tan gran era la seva devoció per ell que aviat va perdre el món de vista. Estava obsessionada amb trobar-se’l, en ser a la mateixa habitació o trepitjar el camí per on ell havia passat.A costa de seguir-lo, Eco havia deixat de preocupar-se del que pensessin els altres… bé quasi tots els altres. Ara es dedicava exclusivament a ser com la gent que envoltava el seu estimat. Observava les noies que hi parlaven i procurava portar el mateix pentinat i la mateixa roba, volia semblar que formava part del seu món, encara que no fos veritat.
Narcís estava fart de tenir-la sempre al darrere. Estava acostumat a que les noies se’l miressin, però aquella era una obsessionada de veritat. Finalment, un dia s’hi va encarar i li va deixar clar que ella no era ni de lluny, la persona que ell buscava per compartir la seva vida. No tenia cap oportunitat de ser ningú per ell, així que més li valia desaparèixer i no tornar-lo a molestar mai més. La noia no va saber com reaccionar. Tant d’esforç per això? S’havia dedicat exclusivament a ser com ella creia que havia de ser per agradar-li. Havia somiat tants cops en la seva primera conversa amb ell, i havia preparat amb tanta cura tot el que diria! però ell no en va voler saber res, no li volia donar ni una oportunitat. Li havia deixat clar que res no li havia servit. El molestava. Més li valia marxar.
D’aquesta manera va anar passant el temps. Ell, a mida que anava fent-se gran, anava perdent encants, però mai no va permetre que se li notés. S’esforçava per mantenir la seva cara de quan era jove, per no mostrar el pas dels anys en la seva figura. Va convertir-se en un esclau del seu propi cos. Cada cop dedicava més temps en arreglar-se, i cada cop les hores passades davant el mirall s’allargaven més, fins que s’hi dedicava exclusivament. Cada cop més sentia que ell era l’únic capaç d’apreciar la gran bellesa que hi havia hagut alguna vegada en aquell rostre. Es mirava i recordava com s’havia agradat, i el record de la seva joventut el mantenia allà, estancat en el passat.
Ella, en canvi, ja no hi era. A costa d’imitar, feia temps que s’havia perdut a si mateixa. Vagava pel món com una ànima en pena. No tenia gustos, no tenia opinió sobre res, i no era capaç de recordar quan havia pogut riure amb sinceritat. La seva imatge ja li era igual. Al final, ella mateixa va acabar sent poc important. No sortia de casa, quasi no menjava. Es va anar consumint, com una persona que havia perdut la raó per viure, sense saber què hi havia anat a fer, allà. A poc a poc, va anar despareixent.
Bet, una molt bona actualització del mite. Aviat haurem de recollir les millors en un apunt a Aracne fila i fila!
Aquesta obra es diu Eco e Narciso es de Nicolas Poussin, i la va fer el any 1629
Deuu
Ave!
El cuadro representa el mito de Narciso.Un hombre que se apreciaba mucho,se amaba si mismo.
Vale!
Salve!
M’ha costat molt trobar altres coses que explicar ja que ja ho han dit casi tot!
He trobat una versió una mica diferent a la explicada al llibre:
VERSIÓ HEL•LÈNICA
Es tracta d’una història moral en la qual Narcís és castigat pels déus per haver rebutjat els seus pretendents masculins. Es creu que és una història dirigida als adolescents grecs de l’època. Fins a fa poc, l’única font d’aquesta versió era un fragment de Pausànias (9.31.7), 150 anys posterior a Ovidi. Una versió molt similar va ser descoberta en el “Papir de Oxyrhynchus” en l’any 2004, una versió molt anterior a la d’Ovidi en uns cinquanta anys.
En la història hel•lènica, el jove Ameinias estima Narcís però és rebutjat per ell. Com una forma de burlar-se d’Ameinias, Narcís li lliura una espasa, que Ameinias utilitza per suïcidar-se davant les portes de la casa de Narcís, mentre resa a la deessa Nèmesis demanant-li que Narcís un dia conegui el dolor de l’amor no correspost. Aquesta maledicció es compleix quan Narcís s’enamora de la seva pròpia imatge reflectida en un estany i intenta seduir el bell jove sense adonar-se que es tracta d’ell mateix fins que intenta besar-lo. Entristit de dolor, Narcís se suïcida amb la seva espasa i el seu cos es converteix en una flor.
En algunes altres versions, Narcís és turmentat en l’Inframon contemplant el reflex que no correspon al seu amor.
He trobat un altre quadre molt bonic sobre Narcís que és de Michelangelo Caravaggio. Poso l’enllaç aquí ja que m’ha agradat molt.
http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Michelangelo_Caravaggio_065.jpg
He vist que no s’ha parlat gaire de la flor del Narcís, així que he buscat una mica d’informació:
Són plantes originàries del mediterrani amb algunes espècies de l’Àsia central a Xina.
Moltes són conreades en jardineria amb formació de noves varietats que els fan de mida més gran i modifiquen la forma de la flor.
Tots els narcisos són plantes amb un bulb i tenen la flor amb una corona central en forma de trompeta envoltada per un anell de pètals. Els colors habituals solen ser grocs o taronja.
Classificació científica
REGNE: Plantae
DIVISIÓ: Magnoliophyta
CLASSE: Liliopsida
ORDRE: Asparagales
FAMÍLIA: Amaryllidaceae
GÈNERE: Narcissus
Aqui poso una foto del narcís.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Yellow_daffodils_-_floriade_canberra.jpg
Vale!
Narcís
Aquest mite m’ha agradat bastant.
Resum:
Un dia la mare de Narcís va anar a veure a un vident i li va preguntar si viurien molts anys. El vident li va dir això:
– Si no s’arriba a conèixer
Ella no va entendre ven bé el significat de aquets consell …
Un dia una noia que es deixa Eco es va enamorar de Narcís i es va obsessionar per ell, ell seguia a tots els llocs fins que el Narcís la va rebutjar, sense donar-li cap oportunitat. Eco va escapar al bosc i es va quedar vagant sola, trista per allà.
La dea de la venjança, la Nèmesis, va fer que el Narcís s’enamori d’ell mateix ja que seria a la única persona que no podria tenir. Narcís en la bogeria per ell mateix mor i es converteix en una flor , el narcís . Que creix a partir de llavors al costat del estanys, on el Nracís per primer cop es veu i s’enamora.
Aquesta obra es del Poussin pintada l’any 1627, l’època barroca.
Aue Lida!
No puc dir gairé bé res, es una obra de Nicolas Poussin, el titol de l’obra és “Eco i Narciso” La seva cronologia és del 1629-1630
Vale
Ave Lida!
Aquesta fabula és com be han dit en articlesanterior la de Eco i Narcís.
La història ens explica com Eco, una nimfa del bosc, es quedava sense poder parlar, exepte dir l’ última síl·laba de tot allò que digués, per haver ofès a un dels déus.Aquesta va tenir la mala sort d’enamora-se de Narcís, fill del déu del riu Cefir i la nimfa Liríope. Però ja que Eco només podia fer eco de les paraules que deia, Narcís la va ignorar i la nimfa es va esvenir en una sombra. Naercís , castigat, pel seu egoisme es va enamorar del seu propi reflex i així va morir admirant-se i convertit en la flor que va fer honor al seu nom i al seu record.
L’época d’aquestes flors és ara, a la primavera.
vale!
Els narcisos ja han florit! S’atansa la primavera! NO us oblideu de fer-ne la RECREACIÓ!
Narcís:
-Què em passa? Em moro, desnutrit i totalment consumit. Fa temps que es va tancar el meu estómac i pel que sembla al meu amor també. Quan jo més em desmilloro ell ho fa amb la mateixa intensitat. Fins i tot sembla que repeteixi les meves paraules. Estem fets l’un per l’altre, és evident. Doncs perquè no puc estar amb ell? Veig com pateix, desapareix igual que jo, pronuncia els mateixos gemecs de dolor, però no puc ni tocar-lo per consolar la nostra pena.
Qui és?!
Noo, sóc jo. SÓC JO!!
Eco: Sóc jo!
Aquesta és la história de la meva millor amiga :
Un dia sorint de festa, es va enamorar d’un noi que era guapisim.Totes les seves amigues deien que era impressionant.Cada dissabte anava al mateix local, i sempre que el veia no es sentia els peus.
Un dissabte per casualitat, en l’entrada del lavabo del local, el noi li va parlar, li va demanar si tenia una pinta.Ella amb molta ilusó va dir que si.Aixins van començar a parlar i es van coneixer, van começar a sortir junts.
Pero a mi aquella relació no m’agradava gens, perque aquell noi es mirava tot el dia en el mirall, i sempre parlava d’ell i de ningú més. Ella li seguia i ell pasava d’ella.
Mai m’havia imaginat a aquell noi tan narsicista, pero era pitjor, era exagerat.
Després d’un any, creuant el pont amb el coxe, és va mirar al mirall del cotxe i no va veure que la carretera girava i se’n va anar cap abaix.La corrent d’aigua el va arrosegar a a vora del riu i allà és va descompondre el seu cos, on va creixer una flor.
La meva amiga és va tornar boja perque ell no li feia cas i és va escapar de casa sense sapiguer que ell ha mort, la seva avia em va contar que va estar 2 mesos en una cova sense menja cerca d’allà, pero que no la van trobar.
Encara ara cuan vaig a la cabanya sento com un só fí i que em fa plorar perque és com si ella em volgues dir alguna cosa.
Aquesta história em recorda el mite de Narcís i Eco, de com els déus van castigar a NArcis per ser tan narsicista i de com Eco és va morir, perque no és pot estar al costat d’un narcisista, perque no et sents estimada.
Ave! El quadre s’anomena “La mort de Narcís”, és de Nicolas Poussin, qui també té un quadre d’Apol·Lo i Dafne, i data de 1627. Es troba al Museu del Louvre i pertany al barroc francès.
-Qui ets? No crec que sigui el primer cop que et veig, la teva cara m’és familiar. Quins ulls tan verds, m’estic perdent en ells, quina pell, sembla suau i delicada, vull tocar-la, però perquè escapes de la meva mà? Perquè fuigs de mi? Tens por? Diga’m que no, no podria mai tornar a sentir-me així! Vine, no marxis encara, no intentaré tocar-te més. I tu, noia, què mires? És que no veus el mateix que jo? Deixa’m sol, vull estar amb ell. I tu noi, vine, no marxis encara, només vull seguir miran-te. I, potser tornar a intentar tocar-te… -Però en tornar a intentar-ho, perd l’equilibri i cau a l’aigua i s’ofega intentant perseguir el seu propi reflexe. El narcís floreix cada primavera i ens recorda que tampoc ens hem de passar amb l’autoestima.
Ave!
Aquesta és l’historia de una nena del meu cole, que per anar de creguda davant dels nois va quedar-se sense ningú.
Ella sempre creia que era la més maca de tot el cole, realment ho era, però s’ho creia massa.Com no, tot els nois anaven darrera d’ella, però no els feia cas. Era tanta l’autoestima que tenia, que fins i tot arribava a creure que ningú es mereixia el seu amor.
Amb el pas del temps els nois es van cansar de estimar-la i estar tota l’estona darrera seu, llavors la van deixar en pau. Al principi li donava igual, però com ja estava acostumada a que els nois l’estimessin, al cap de una setmana, va començar a trobar-los a faltar. En aquell precís moment va veure que la gent no aniria tot el temps darrera seu i que no es podia creure més que els altres.
Tothom no li va fer cas ni com amiga ni com res i ella passava els dies sola veient-se en un mirall tota l’estona, ja que la seva imatge era l’ùnica companya que tenia.
Ave Lida!
Aquí et deixo la recreació del mite.
Reflexat em veia a través d’un mirall entelat, per l’atmosfera calenta que es concentrava dins del lavabo, ja que acabava de sortir de la dutxa. En no res, havia de marxar al concurs de bellesa. Havia d’estar perfecte, bueno, la veritat es que sempre ho estava i ho estic, que més vols, amb aquest rostre de simetria perfecte, aquests ulls clars y verds com una alfàbrega, que per més que em mirés i recerques no em trobava cap de des perfecció. En quant vaig arribar al concurs, vam haver de fer unes quantes passarel·les amb diferents modelets, mentre que la gent anava votant. Jo n’estava segur que hi guanyaria, bah, qui no ho sap això? Doncs, això no va passar, va guanyar un noi molt semblant ami, ostres si es el meu germà bessó!
vale:)
Salve
Aquest cuadre pertany al pintor Francès Nicolas Poussin,representa el mite de Eco i Narcís.
La historia de Eco i Narcís es una historia de amor amb final tragic.Eco que recitava per Hera va ser castigada per aquesta a no poder parlar i únicament podia repetir les ultimes paraules que escoltes,es va enamorar del jove Narcís,era extremadament bell,i ella se’n va enamorar tot i que ell estava tant enamorat d’ell mateix que era incapaç d’estimar a ningú altre.Narcis va morir ofegat en l’estanc en que es contemplava constantment i Eco es va convertir en el ressò en els boscos.
He trobat un fragment de la pel•lícula “harry potter i la pedra filosofal” que recorda l’escena en que Narcís es contempla a si mateix i queda absort per el seu reflexa.
En la pel•lícula aquest mirall reflexa el que la persona desitja veure però s’ha de anar amb compte perquè es pot perdre el seny si la persona que observa el mirall s’obsessiona amb lo que veu i s’oblida de la resta.Us deixo el link perquè ho jutgeu vosaltres mateixos
http://www.megavideo.com/?s=seriesyonkis&v=W47PTDKU&confirmed=1
Vale
Salve!
Com que ja s’han fet moltes recreacions i explicacions del mite de “Eco i Narcís”, jo he pensat d’explicar l’altre significat de narcís:
El narcís o Narcissus és una flor bulbosa de la família de les amarilidáceas, la floració es produeix habitualment a la primavera. Amb origen a la zona mediterrània i Àsia, és una de les plantes ornamentals més conreades tant en jardins com en testos per a interiors. Amb una alçada propera al mig metre, disposem de múltiples varietats en diferents colors.
Sabem que la mitologia relaciona el naixement d’aquesta preciosa flor amb la mort de Narcís, un noi de extraordinaria bellessa, que es va enamorar de si mateix. Va morir ofegat a les aigües i es diu que allà on morí va nèixer una flor que rebria el seu nom.
Valee! 😀
Salve
per cert el fagment del mirall es troba a l’hora i trenta minuts de la pel.lícula.
Vale
Ave Lida!
Com ben han dit, aquesta es una obra del francès Nicolas Poussin, el qual va fer una representació del mite d’Eco i Narcís. Però no es l’única representació de l’obra, també podem veure [img=http://www.kalipedia.com/kalipediamedia/lenguayliteratura/media/200704/18/literaturacastellana/20070418klplyllic_3.Ies.SCO.jpg]una altre[/img] de John William Waterhouse, un artista que va dedicar gran part de la seva obra a representar diferents mites grecs.
Ave
He llegit algunes recreacions i la que més m’ha agradat per la seva imaginació ha estat la de l’Alisa Kamarova, encara que hi hagin algunes faltes, encara així ha estat bé.
Salve!
Buff! Porto mitja tarda quasibé llegint la recreació de la Bet, ja que podria dir que en són una gran fan!
T’expresses molt bé, i sempre fas servir les paraules adeqüades per a tot mite!
Moltíssimes felicitats Bet guapa!
Ave Lida!! 😀
Amii aquet cuadre m’agrada molt i la historia que explica es molt maca encara que el noi Narcissus no mes pensi en ell i mai va estar enamorat de ella,Eco enamorat de ell i a pesar de que ell es un egoista ella sempre esta amb ell fins que es mort Nicis i ella tambe poc despres
pertany al pintor Francès Nicolas Poussinrepresenta el mite de Eco i Narcís
Eric era un noi de disset anys. Ell era un noi molt guapu, per no dir el més guapu de l’institut. Totes les noies suspiraven per ell, totes estarien encantades de sortir amb ell. Pero pasava una cosa, per ell ninguna era prou bona, ell sempre anava de noia en noia, les novies no li duraven més de 2 semanas. Ell mai s’havia enamorat, ni tan sols sabia prou bé que volia dir “estar enamorat”. Eric sempre anava trencant cors, pero a ell no li importava. Cap noia mai li havia tocat el cor el suficient perquè ell es posés a plorar per una noia, de fet, mai no ho havia fet. Fins que un dia, una noia nova a la classe va arribar, era una noia amb un somriure espectacular, uns ulls foscos, un cabell llarg i llis, cabell castany fosc. En aquell moment a Eric mil sensacions li recorrien el cos, i el cor li bategava tan fort que semblava que, en un moment o un altre, li sortiria del lloc. Ell es va quedar amb la boca oberta, que es l’ho que ell estava sentint? Se estaria enamorant a primera vista? No, això no podia ser. La hora es va pasar molt curta i avorrida, volia que fos l’hora del pati per poder parlar amb la nova noia. Ella estava asseguda sola en un banc, ell es va apropar i es va presentar, ella li va citar a asseure’s al seu costat, ell encantat va acceptar. Cada dia a l’hora del pati s’asseient allà per parlar. Ell cada cop sentia coses més fortes, fins que un dia es va decidir a explicar-li tot el que sentia per ella.
Dit i fet. Li va confesar tot el que sentia, tot el que li arribava a estimar en unes quantes setmanes. Però per malgrat, la noia li va ignorar, ella no sentia el mateix. Ell no s’ho podia creure, com que algú no volia estar amb ell?! Si era el noi més guapu i el més popular de tot l’institut. Així, que va pensar que tot en la vida no es ser guapu, ni ser popular. Ella només li va dir que no, perquè ella sabia enterat de com tractava les altres noies, i perque ell només pensava en si mateix. Des d’aquell dia Eric, ja no és el mateix noi
Un any més tard deixo la meva recreació!
Espero que us agradi.
La va mirar; tornava a passar ràpidament pel seu costat al passadís de l’institut. A Àlex li agradava dir que era com un estel fugaç: ràpida, blanca i que veure-la portava sort. Per això abans dels exàmens importants la buscava per les classes i el pati fins a trobar-la, es quedava una estona observant els seus àgils moviments, i anava segur a la prova.
Paula, l’estel fugaç, tenia uns pares bastant estrictes, per això denotava un aspecte fràgil i immadur que tornava bojos a molts nois. Tot i tenir aquest aspecte, Paula guardava en el seu interior un afany de superació que no era capaç de controlar: volia ser la millor en tot i era incapaç de suportar ser comparada. Però el que més li agradava era sentir-se desitjada, encara que això no significava tenir cap contacte físic.
Un dia, d’aquells en els que Àlex tenia un gran examen, ell es va quedar massa prop seu, Paula va sortir corrents mirant cap a una altra banda i van topar-se. Paula va quedar-se enganxada als ulls verds d’Àlex. Ell no va poder evitar posar-se vermell i això, naturalment, va agradar a la noia.
Després de conèixer-se aquell dia van començar a deixar-se bonics comentaris al Facebook, fins que finalment van quedar. El temps en aquell cita s’escorria molt ràpid entre les mans del noi, tant que li hagués agradat aturar-lo i quedar-se mirant-la per tota l’eternitat, però va arribar l’hora d’acomiadar-se. Àlex no va poder-se estar d’intentar robar-li un petó a la freda Paula, que va apartar-se depressa, enfadant-se terriblement amb ell.
Mai més van parlar, però en el seu silenci Àlex continuava espiant-la de tant en tant. No va passar gaire temps, quan Paula estava al lavabo rentant-se les llàgrimes: havia suspès un examen per primer cop a la vida i no estava acostumada a ser l’última en res. L’aigua freda va esquitxar-li les mans i un calfred que li va pujar per l’esquena la va fer clavar els ulls al mirall que tenia davant. Va quedar-se mirant fixament al centre de les seves pupil·les, apropant-se cada cop més i més al seu reflex. No se’n va adonar de que Àlex també estava al lavabo, just darrera seu i en veure’l va espantar-se tant que va trencar el mirall amb un cop de cap.
Els seus pares no ho van poder entendre: tant intel·ligent que era la seva filla, com va poder suspendre? Tant maca que era, com va poder acabar amb incomptables talls a la cara? On era la perfecció que sempre havien buscat?
Val més tard que mai, Coty!
Marcos era un noi molt desitjat per totes les jovenetes del seu poble i estava acostumat a rebutjar la noia que volgués. Una d’aquestes noies, Anine, estava perdudament enamorada d’ell, però aquest no li feia cas, i ella ni tan sols s’atrevia a dir-li alguna cosa.
Va passar un temps en que Anine no va veure al seu estimat, fins que un dia se’l va trobar i es va atrevir a saludar-lo, però aquest girant-se li va dir: -vols deixar-me passar que no tinc temps per parlar amb desconeguts?. La noia molt trista va traslladar-se de ciutat per començar una nova vida.
Des d’ aquell dia la sort i l’èxit de Marcos va canviar per complet, ja que es va enamorar perdudament d’una dona molt maca, però aquesta no li feia cas. Ell va intentar enamorar-la per tots el mitjans però mai va poder i finalment va morir sol i trist per no haver aconseguit l’amor de la seva estimada.
Aquesta és la meva adaptació particular del mite de Narcis. Els bons lectors podran trobar el simil en l’imposibilitat d’estimar-se entre els amants en les dues històries si he sigut capaç de sugerir correctament la meva intenció.
Dani havia crescut amb Desiré des de que eren nadons. No recordava el moment en que van coneixes però va ser al seu costat constantment. Quan el temps es un company fidel que camina al teu costat els sentiments son purs, llavors la vida es lo mes important.
Una nit va aixecar-se amb una flor a la seva ma, va mirar Desire sense veure cap moviment, era despullada de tot pensament m’entres dormia.
Una sensació nova emvaia el seu cos, la promesa pròpia de descobrir un present meravellós i delicat, es sentia el sentinella de una paraula brillant que havia estat conferida com un secret a cau d’orella.
Els dies els recordava cada cop mes precipitats, compartia estones amb Desire intentant desxifrar el codi dels seus actes, i sovint obtenia un instant clar i precís on sentia la presencia de qui va confessar-li el conjur que ara l’ envaïa plenament. Però la rutina i la mediocritat dels pensaments de Desire el desanimava i varen convertir-se en els seus enemics.
Ara començaven a ser adolescents i no compartien la mateixa habitació, ell s’infiltrava en la seva intimitat, volia di seccionar l’ imatge de Desire al seu cap i trobar on residia l’esperit que el tenia fascinat, no podia raonar com a un noi quotidià, tenia que arribar mes enllà de la formalitat i trobar un nou camí per descobrir on estava l’autentica Desire.
Va decidir introduir-se en si mateix perquè tenia la intuïció que una resposta habitava en el seu interior, paraules que com una estela havien passat desapercebudes.
Va acusar la seva frustració a la ignorància de ser un adolescent i així va motivar-se a estudiar les arts complexes del pensament, la filosofia era l’eina per conduir el pensament, la poesia era l’esperit capaç de superar els límits de la formalitat, mes enllà inclús, va centrar-se en les persones, les estudiava per trobar en ells els seus secrets, en les seves paraules, els seus gestos, les seves passions, s’havia que cada cop s’estava convertint en un ser mes complex i era una lluita contrarellotge, perquè con mes virtuós per descobrir la veritat es tornava mes augmentaven les seves defenses per custodiar el secret que va aparèixer un mati de feia ja 4 anys, i no volia perdre el record d’aquella nit.
Per sort el destí va conferir-li una oportunitat, durant 14 dies varen ajuntar-lo amb Desire un altre cop en el mateix pis, ara podria trobar la companya de la seva recerca i mirar-la directament als seus ulls.
Aquell dia era especial, sentia que un fort magnetisme els lligava, la sensació que apareix just abans de realitzar un gran salt des de gran altura, com una onada colpejant contra les roques, dominava aquell sentiment ardent, des de el seu pit fins passejar-lo entre els seus dits.
Varen quedar-se mirant abans de dormir, cap silenci envaïa l’espai, l’únic que il·luminava l’habitació era la llum de les seves mirades sotmeses al ritme de la respiració dels seus pits, els pensaments varen abandonar tota agitació i concentrats ara en un sol punt van difuminar-se fins a perdre la consciencia.
La boira cobreix l’espai, paulatinament es forma el cos de Desire amb harmonia solemne, els sons delicats de les seves veus ocupen l’espai que els separa. Per fi sent que ha trobat l’esperit que feia ja 4 anys va sentir com un rumor i que ha perseguit tant afanosament. Per fi a vençut les lleis que ensellaven els seu desig, conèixer la seva amant.
Senten que un corrent els governa m’entres entrellaçant els seus cossos, uneixen els seus destins, els seus llavis, s’aferren l’un amb l’altre amb els seus dits i ara senten abandonà l’esperit de tota presó, s’han convertit en un instant etern, en la respiració del món.
Al mati van trobar-los morts en el carrer de la plaça principal, tots dos encara amb el pijama havien caigut des de el balco del pis. Ningú va entendre perquè havia succeït, però, quan dos amants comparteixen un somni d’amor el món mai serà capaç de comprendre.
Pingback: El Fil de les Clàssiques » Blog Archive » Narcís o l’amor a si mateix
Pingback: Espriu a El fil de les clàssiques | El Fil de les Clàssiques
Pingback: Narcís o l’amor a si mateix | El Fil de les Clàssiques
Pingback: Dia de la Internet Segura: és narcisista la nostra identitat digital? | El Fil de les Clàssiques
Pingback: Què vol dir ser narcisista? Narcisisme? | L'univers clàssic dels nostres mots
Bonum diem!
és un quadre d’Ovidi de Eco i Narcís.
Ovidi explica que Narcís era un home guapo i ben plantat i que totes les noies estaven enamorades d’ell. Eco era una nimfa que tambè ho estaba. Hera havia castigat a Eco, ja que aquesta l’havia fet enrabiar, i la va condemnar a repetir tot el que li digues. Un cop, en el bosc, Eco va trobar a Narcís i quan va escoltar la seva veu, es va llençar als seus braços. Narcís la va repudiar i Eco, desconsolada, es va amagar en una cova, on es va consumir, fins que nomes va quedar la seva veu.
Pel que fa Narcís, es va apropar a beure d’un riu i com a castig de Némessis per la seva arrogancia, es va enamorar del seu reflexe i es va ofegar a l’aigua. De els restes de Narcís, va neixer una bella flor amb el mateix nom que el jove.
Salve!