Category Archives: General

Foners baleàrics

Els baleàrics excel·liren en l’antiguitat per l’ús de la fona i la cèlebre habilitat en el llançament. La fona balear fiblava arreu i, des de la tendra infància, practicaven el tir amb fona, com ho esmenten Licòfron, Estrabó, Diodor Sícul, Florus i Vegeci. Sabeu per què eren tan bons, doncs, perquè les seves mares els penjaven el menjar i tiraven pedres fins que no l’afinaven. La necessitat fa la traça.

Matres-acute-filios-instituentes-funda-in-Balearibus-1881-oli-de-Francesc-Mestre-Font

Matres acute filios instituentes funda in Balearibus, de Francesc Mestre Font 1881

En els jardins de s’Hort del Rei, a Palma, s’alça El foner (1898) de l’escultor Llorenç Rosselló i Roselló. Representa el moment en què el foner llança la pedra tot transmetent força i energia i em recorda aquests versos de les Geòrgiques de Virgili:

… i les daines
tombi la balear fona que l’aire
flagel·la amb son terbolí d’estopa.

Hic et nunc no parlaré de la meva experiència amb la fona, però només dir-vos que encara us sembli mentida de petita també jugava pels camps d’ametllers des Raiguer a Mallorca a fer punteria amb pedres, tot ignorant els ancestrals costums, fins que un dia vaig decidir que ja no practicava més i tot perquè l’objectiu eren els ous de les gallines ponedores d’una veïna de Son Pocos. Per tant, ara no us puc ensenyar a manejar sa fona, tot i que potser encara la trobaria a ses sales paternes; però d’aquella època a s’illa he trobat un vídeo al YouTube d’una família campanetera coneguda i que és destra en l’art de la fona, en fer-ne i en llançar-la. Fa uns estius vaig tornar a trobar na Maria José, la filla de l’amo Diego Camuñas, però no em va explicar res de tot això i m’hagués agradat, (potser aquest estiu!):

Baleares per id tempus insulae piratica rabie maria corruperant.

Homines feros atque silvestres audebant a scopulis suis saltem maria prospicere, ascendere etiam inconditas rates et praepter navigantes subinde inopinato impetu terruere. Sed, cum venientem ab alto Romanam classem prospexissent, praedam putantes, aussi sunt etiam occurrere et primo impetu ingenti lapidum saxorumque nimbo classem opuerunt.
Eorum ictus certissimi sunt, nam haec sola huic genti arma sunt, id unum ab infantia studium est. Cibum puer a matre non accipit nisi quem, ipsa monstrante, percusserit. Sed non diu lapidatione Romanos terruere.
Postquam comminus ventum est, expertique sunt rostra et pila venientia, clamore sublato, petiverunt fuga litora, dilapsique sunt in proximos tumulos.

Florus I 43

Cèsar cita en diversos passatges els foners però sols una vegada precisa que siguin balears. Quan requerit per Icci, cabdill dels rems, poble gal aliat, li envia el seu ajut:

Eo de media nocte Caesar isdem ducibus usus, qui nuntii ab Iccio venerant, Numidas et Cretas sagittarios et funditores Baleares subsidio oppidannis mittit.

Cèsar, De bello Gallico II 7, 1

“Les places d’Ulisses”, de Vicenç Llorca

De les pròpies mans del poeta Vicenç Llorca he rebut Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), publicat recentment a l’editorial Òmicron. Em crida l’atenció el gruix del volum (541 pàgines), i també la portada: un quadre d’Edward Hopper que m’agrada, intitulat The Long Leg; després m’adono que també dedica a aquest pintor nord-americà un poema central d’Atles d’aigua, “La paret de la llum”.

La mar, la sorra, el veler, el blau,  el far, el port són ben presents en l’obra del poeta i viatger Vicenç Llorca, una obra que destil·la la llum mediterrània i un periple odisseic. Al “Sonet de Mayernigg ” que tanca la primera secció de La Pèrdua la figura d’ Ulisses apunta com la metàfora fundacional de la trajectòria de recerca llorquiana:

“Densitat, em celebro en lúdic jorn

_sol místic de l’ocell_ amb la gonella

de savi antic, _Ulisses del retorn_.”

 Tanmateix, em pregunto per què  ha titulat la seva obra completa Les places d’Ulisses? Ell mateix, com acostuma a passar, en dóna la resposta: “Se’m va acudir que es podia titular Les places d’Ulisses -tot inspirant-me en un poema meu de L’amic desert titulat “Les perles d’Ulisses”-, ja que, en certa mesura, les obres d’aquest moment tenen en compte la metàfora homèrica de la vida com a viatge, alhora que proposen un símbol central de la meva poesia: la plaça. Per aquesta raó, Les places d’Ulisses és el títol que he donat també a tot el volum. En certa mesura, he trobat a través de la plaça una manera d’endinsar-me en la complexitat del món, i el desig del món, alhora que ha esdevingut un eix central en la construcció del que anomenava suara una poesia humanista”.

A Les places d’Ulisses,  aplega els vuit títols de poesia que ha fet al llarg de vint-i-cinc anys. Recupera els seus primers poemes de joventut, recollits el 1984 a Miscel·lània-6. Cita de poetes a Santa Coloma de Gramenet, i altres poemes que havien restat inèdits o en un segon pla. Un volum que inclou tota la seva intensa trajectòria poètica fins al moment amb una proposta de periodització així com una introducció on s’exposen les línies mestres del llibre. Respon a un criteri d’evolució cronològica per etapes i, amb bon criteri, s’hi han conservat els pròlegs originals de les edicions. Tots els poemes i tots els llibres apareixen ben etiquetats amb un títol, prou significatiu per no tenir-lo en compte. Tot respon a un pla ben pensat, no hi ha res col·locat a l’atzar:

Comença amb “Els ulls de Telèmac”, poesia escrita entre els catorze i els dinou anys, (el fill que espera l’arribada del pare, Ulisses).

A la primera etapa, Les places d’Ulisses, subtitulada La poesia del ser, que s’estén des del primer llibre en solitari La pèrdua (1987) m’agradaria destacar “Recordare”  pel seu referent platònic de recordar, d’uns ulls que saben veure més enllà de la realitat sensible, amb el poema “Gloriosus est”  i el tòpic horacià del beatus ille, tot passant per Places de mans (1989) i pel seu referent mitològic destacaria “Ciutat d’Orfeu” i , a L’amic desert (1992) els poemes “El cor d’Helena” , “Les perles d’Ulisses” i “L’educació de Lisis”, tot un cant platònic a l’amistat.

A la segona etapa trobem La passió del geògraf o La poesia del ser-hi. Comença amb Atles d’aigua (1995), un recull de poesies ben reeeixit,  i amb referents presocràtics de l’aigua com a símbol recurrent de l’origen de la vida i com a senyal que ens marca la ruta. El “Triomf dels mamífers”, l’última part del recull s’obre amb el poema “Odissea”. L’home encara somia la concòrdia i busca els indrets més amagats, les sensacions més fondes. Cel subtil (1999) comença amb aquests mots de Virgili “macte nova virtute puer sic itur ad astra” i es divideix en tres parts, la segona de les quals es retola “Secretum” per Petrarca i la tercera “Arrel del vi”. Els meus ulls es fixen en “Ara pacis” i especialment en els versos finals en què trobem el poeta de Beòcia:

“Amb les imatges dels cants que hem escrit,

refem el tors del present, componem

el sol de Píndar i l’ombra del dia.”

 i en “Ronsard contempla la rosa”  reviu el tòpic del carpe diem. Tanca aquest cicle de deu anys amb Ciutats del vers (2005).

A la tercera etapa Celebració de l’arribadaPoesia del ser-ne apareix l’amor com a força de donació entre les generacions i el desig intens de paternitat. De les criatures més belles (2006) destacaria ” L’espai grec” I i II. Encapçala la segona part De les criatures més belles amb aquests mots de Marc Aureli: “Harmonitza’t amb les coses que la sort t’ha assignat i estima aquelles persones entre les quals la sort t’ha fet viure, però estima-les de veritat”.

A L’últim nord (2008) la recerca de la desitjada paternitat, l’experiència de l’adopció i tot el viatge per terres russes ha arribat a port amb un nen, petit blat de juny, de nom Vicenç.

A Altres poemes inclou poemes esparsos organitzats pel seu ordre de publicació en revistes i en diverses plataformes. Crida l’atenció pel títol llatí “Laudes Supendam cor tuis aris!”, variació sobre un tema de Baudelaire i “Matemàtica de la turmenta”  per Orfeus…

Acabo de llegir amb molta emoció  l’obra completa d’un poeta humanista, simbolista, entusiasta de la vida, que sap compartir el goig de viure, la bellesa i l’amor, alhora cautelós i reflexiu, emmirallat en Carles Riba i en J.V. Foix, amb forts batecs de  Kavafis i de Maragall i  de pregona influència homèrica. Un poeta català de veu fresca però de sons molt vells, una síntesi perfecta de  tradició i modernitat. Li plau el decasíl·lab i l’alexandrí, així com també l’enneasíl·lab, un vers poc emprat en poesia catalana; en canvi,  poques vegades fa ús del vers lliure.

La poesia de Vicenç Llorca és vital, espacialista (el tema recurrent és el de la plaça, punt de contacte amb l’infinit), de fort simbolisme i pot ser tan llegida en el silenci interior, amb mirada atenta i reposada, com  ser recitada en veu alta i seguir el seu personal trajecte líric, el seu mapa poètic  (l’he inclós en el nostre Mapa poètic de Grècia amb “L’educació de Lisis”).

 Hic et nunc he triat sols els poemes que m’han cridat l’atenció per fer un petit viatge a la recerca de referents clàssics, però us convido a gaudir dels vint-i-cinc anys de poesia de Vicenç Llorca,  tot resseguint la seva evolució, la lectura cronològica en resulta molt atractiva, o triant la temàtica en funció de la vostra necessitat vital, la poesia s’ha de viure, s’ha de sentir no pot ser lectura obligada, ha de ser lectura desitjada i des d’aquí esperem amb il·lusió l’obra llorquiana futura i tota aquella que tingui referents clàssics sempre trobarà al nostre Fil un espai privilegiat per tal de créixer junts i fer aquest viatge cap a Ítaca o com diu ell en el poema “Sortida” de Cel subtil, en homenatge a Virgili i a Petrarca, musicat per Xavier Baulies, i recitat per Carme Elies :

  “El que es tracta és de sortir

    sempre a les estrelles”.  

Encara ressona dintre meu  aquest vers heraclità de Llorca: “Ningú no pot escriure la vida dues vegades en la mateixa paraula”.

Vint-i-cinc anys de poesia fan un cercle perfecte que comença en els poemes postadolescents de La pèrdua i es tanca per tornar a començar a L’últim nord i a L’orient d’una perla o Temps d’aigua on cita Carles Riba “¿D’on venim que no fos tornada?” o “¿On tornem, que no fos naixença?”.

Aquí us deixo amb el permís explícit del poeta “Odissea”, un poema que haurem d’afegir als nostres apunts a la recerca dels poetes catalans evocant Homer:

Odissea

Artitzada idea,

do d’hostatgia,

vida allerada,

respir de vent,

sales remotes,

fill de l’atzur,

els eterns que ens estimen,

son sense fites,

vi ple de flama,

els homes, moridors;

els déus, que no moren;

enllestir un viatge,

estrenar els mars,

captaire d’un retorn,

modèstia de mel,

amb dits de rosa, l’aurora,

vents bramulosos,

l’alè d’un ponent,

les mans, l’una plena de l’altra,

poble d’ombra,

paradís de mel,

buf de difunts,

córrer, segur i seguit,

déus palesos,

posseir l’ample cel,

el ferro que atreu l’home,

oh, pacient divinal!

Oh, la molt discreta!

Prendre pa i donar-ne,

ulls de cantaire,

cabdell d’arteries,

roba de tel de ceba seca,

confiar als déus el que manca,

sempre vetllant,

l’arc tesat en un presagi,

la vida en penyora,

descobrir els senyals secrets,

retrobar el llit d’antany,

i el pacte,

entrar a la casa ben construïda,

un verd terror,

la concòrdia dels uns amb els altres,

com Ulisses.

 Vicenç Llorca

Titelles romans a la Magna Celebratio

Titelles Marc Antoni i Cleopatra
Foto: Genovesa

Dissabte passat vaig tenir l’honor d’assistir a un espectacle de titelles romans al Museu de Badalona dins les reconstruccions històriques de la Magna Celebratio MMX. En època romana ja hi havia representacions de teatre de titelles. Genovesa Narratives Teatrals va portar a escena Marc Antoni i Cleopatra a partir de textos de Plutarc i de W. Shakespeare. Un narrador titellaire i el seu ajudant donen a conèixer l’apassionada història d’amor entre Marc Antoni i Cleopatra, també es reviu l’escenari de la batalla d’Actium.

Si us ho vàreu perdre, els dies 28 i 29 de maig a les Muralles-Espai Minerva a Tarragona podreu reviure el món titellaire romà dins el festival Tàrraco Viva. S’ho ben val i per demostrar-ho aquí teniu una mostra de l’espectacle que amablement em van deixar enregistrar a la Magna Celebratio.

Per cert, aquests titelles no us recorden la nina articulada de Tàrraco?

Sant Jordi MMX: Emmirallant-se en “Aracne”

Sant Jordi i "El Nom de la rosa"

Fa dies que El Fil de les Clàssiques s’està emmirallant en el bloc dels alumnes de clàssiques de l’INS. Cristòfol Ferrer, obert a la col·laboració d’altres centres i interessants en el món clàssic, Aracne fila i fila. Si no el coneixeu a partir d’ara quan ens visiteu també aneu a ARACNE (lateral superior dret) i veureu la seva magnífica feina.

Si no ho sabeu, acaben d’arribar a la fase final d’Edublogs 2010 en la categoria de blocs d’alumnes de batxillerat. Quin goig! Quina alegria! Jo ja n’estic molt i molt contenta: ser finalistes a Edublogs és tot un èxit però potser els déus voldran que guanyin! D’esforçar-se, s’hi esforcen! Molta sort, discipuli discipulaeque!

Aquesta setmana cultural de Sant Jordi El Fil de les Clàssiques s’ha traslladat a Aracne fila i fila perquè els alumnes han agafat el bastó de comandament i han esdevingut, com no, els autèntics protagonistes de la festa i allí han publicat tots els apunts de la diada (de més antic a més recent):

i també de  les sortides:

L’enhorabona a tots i a totes que heu fet possible una setmana cultural de sant Jordi inoblidable, fins i tot treballant des de casa! Feliciter!

Xavier Serrahima, premiat per l’adaptació de “L’ase d’or”

Xavier Serrahima

Xavier Serrahima. Foto de Ferran Martí.

L’altre dia l’editorial Teide, com a autora i col·laboradora, em va convidar al lliurament del primer premi d’Adaptació Literària Biblioteca Teide 2010 . El poeta, novel·lista i professor d’educació secundària de llengua i literatura César Ibáñez París fou guardonat amb  el I Premio de Adaptación Literaria Biblioteca Teide, destinat a fomentar els clàssics de la literatura universal entre el públic  juvenil amb l’adaptació de l’obra Tartufo o el impostor de Molière.

Quina alegria vaig tenir quan es va llegir el veredicte i L‘ase d’or d’Apuleu de l’escriptor  egarenc   Xavier Serrahima en va resultar ex aequo finalista juntament amb Ignacio Gamen. Visca el llatí! Visca la literatura! L’enhorabona Xavier  i tots els premiats! També voldria donar l’enhorabona al Frederic i a l’Anna per tenir la bona idea de premiar les adaptacions literàries i de pensar en un públic lector com vosaltres.

Frederic Rahola, president de Teide i els premiats César Ibáñez, Ignacio Gamen i Xavier Serrahima i Anna Folqué, editora de Biblioteca Teide

Sabeu quin conte ben conegut per tots vosaltres conté aquesta obra d’Apuleu i segur que en Xavier no el deu haver eliminat. Ja tinc ganes de llegir-ne la seva adaptació i de compartir-la amb tots vosaltres. De ben segur que us agradarà!

Per cert, si en Xavier és egarenc, de quina ciutat és?

Voleu saber què en pensa en Xavier Serrahima d’escriure? Doncs, aquí reprodueixo uns bells mots seus: “Escriure és i ha estat sempre per a mi una necessitat vital ineludible. Podríem dir que escriure és -o és, també-la meva manera de viure. De viure, de veure i d’entendre. De viure els dies que em pertoquin; de veure i tractar de comprendre el món i tot el que m’envolta. Els llibres, des de ben jove, han estat els meus companys més fidels: Plaute, Terenci, Dostoievski, Tolstoi, Dickens, Pla, Ausiàs March, Rimbaud i tants d’altres m’han fet costat i m’han guiat en el navegar incert i atzarós de l’existència”.

A veure si l’Anna Folqué ens pot visitar amb en Xavier Serrahima, quan Teide li publiqui el llibre, tal com va fer amb l’Antoni Garcia Llorca!

Bona diada de Sant Jordi!

No us oblideu del llibre ni de la rosa! Ni de llegir, ni d’escriure!

“El nom de la rosa” i Sant Pere de Galligants

Aquest dijous anirem a Gerunda i visitarem, entre altres, el monestir de Sant Pere de Galligants. Per anar escalfant motors, us demano que visioneu aquest fragment de El nom de la rosa i hi detecteu totes les relacions possibles amb el llatí i amb la nostra visita al monestir (ja sabeu allò de l’Ora et labora i dels Beats, veritat?). Potser la nostra sortida us inspira i aviat tindrem recreacions literàries com a scriptores dels monestirs de l’Edat mitjana i, fins i tot, noves inscripcions llatines després d’interpretar-hi les inscripcions romanes. Qui scribit, bis legit!

Poetes evocant l'”Odissea” (II part)

S’apropa Sant Jordi! Hem parlat de l’Odissea. Hem llegit Les aventures d’Ulisses. Per la diada, visionarem i comentarem O Brother. Where Art Thou?... és, doncs, el moment de continuar evocant l’Odissea amb els poetes Agustí Bartra i Luisa Futoransky, després d’haver-ho fet amb Joan Margarit i Jordi Pàmies.

LA CANÇÓ DE NAUSICA

Del record immens d’Ulisses
sóc l’esposa de blancor:
sal de llàgrimes ventisses
i mocador.

A l’adéu visc enasprada,
tinc el cor a dalt del gest.
¿Què faré de ma mirada
tan plena d’est?

Ai, quina aspra primavera
tot de sobte s’ha badat
en ma llarga cabellera
de soledat!

Cada nit em desamarro
del meu viure ple de vels
per pujar dalt l’altre Carro
dels set estels,

i, deserta d’esperança,
poso a estendre al firmament
el llençol d’una enyorança
teixida amb vent.

Trobo una ombra d’abraçada
esperant-me al meu racó.
Sols em dringa l’arracada
quan dic que no.

El roig liquen de la febre
va pujant pel meu turmell…
Ja s’encén, a ma palpebra,
la imatge d’ell.

Mon dolor no té ferida,
no em tocà l’ala del foc.
Ai, del blanc de la florida
passaré al groc!

Cançó d’odi cantaria
contra el mar que m’ha vençut,
aquest mar que el portà un dia
i se l’ha endut…

La meva ànima, descalça
com la pluja, se me’n va,
i en el vent que, rient, l’alça
romp a plorar…

Agustí Bartra


CIRCERÍA

A estos hombres
los transformé en versitos
y los confiné libros y revistas
porque, con los tiempos
que corren, no es cosa
de andar encima procurándoles bellotas ni margaritas, para los días
de guardar.

En cuanto al Ulises, ese, de Ítaca,
díganle que de áspides, sapos
y mastodontes como él
tengo llena la sartén.
Además, el juego (circense)
de las resurrecciones
no es más una especialidad mía.
Yo ahora, tejo.
Créanme.

Luisa Futoransky

Qui ens els recita? Sant Jordi passat el vàrem celebrar tot llegint Maria Àngels Anglada i l’anterior amb Catul, potser enguany també en Dani ens musica algun poema i la Coty ens el recita, no?.

Sorpreneu-me al Simposi! Bona diada de Sant Jordi!

Noms actuals i antics topònims llatins

De tornada amb Fundamentos léxicos en el aula de clásicas a les VI Jornadas de Cultura Clásica.com a Mèrida, on el llatí sobretot oral ha tingut un pes molt específic, he pensat que si bé teníem un Google maps amb la localització de mots actuals que provenen d’antics topònims grecs, el llatí no podia ser menys i també hauríem de començar a buscar noms actuals que provinguin d’antics topònims llatins. He posat fil a l’agulla i ja en tenim alguns. Ara serà qüestió de badar bé els ulls i anar completant els dos mapes o deixar els suggeriments en comentari.

 


Veure Mots actuals a partir de topònims llatins en un mapa més gran

Què vol dir i d’on prové “nefelibata”?

Us deixo aquí, a més de la feina digital al Fil Moodle, dos fragments literaris en què Rubén Darío i Antonio Machado fan ús d’aquest mot tan curiós. Jo amb ell me’n vaig cap a Mèrida a formar part de les VI Jornadas de Cultura Clásica.com on m’han convidat a parlar de Fundamentos léxicos en el aula de Clásicas. No entenc encara per què els déus m’honoren amb tal esdeveniment? però, vosaltres també veniu amb mi, nefelibata!

 

…Mi maldita visión sentimental del mundo me aprieta el corazón,
y así cualquier tunante me explotará a su gusto.
Soy así. Se me puede burlar con calma. Es justo.
Por eso los astutos, los listos, dicen que
no conozco el valor del dinero. ¡Lo sé!
Que ando, nefelibata, por las nubes… Entiendo.
Que no soy hombre práctico en la vida… ¡Estupendo!…

Rubén Darío (1867-1916), Epístola

 

Sube y sube, pero ten
cuidado, Nefelibata,
que entre las nubes también
se puede meter la pata.

Antonio Machado (1875-1939),  Cancionero Apócrifo

Ens veiem a la Magna Celebratio!

La gran festa de reconstrucció història de Badalona és a punt de començar! A l’espera del programa definitiu, escalfem motors i fem pinya! Ja ho vaig anunciar fa dies al meu FriendFeed i en el de Chiron. Els badalonins ens hi han convidat i allí estarem! A Aracne fila i fila hi trobareu més informació.

N.B.:

Ens han posat El Fil de les Clàssiques com a bloc de difusió i de didàctica del món romà! Quin honor!