Category Archives: General

Chiron i professors de clàssiques web 2.0 a Santiago 2011

Aquest cap de setmana he tingut el plaer de ser ponent en el curs que ha impartit Chiron a Santiago de Compostela, amb un programa molt ambiciós, però el resultat ha estat espectacular gràcies a la vàlua dels companys chironians i a la receptivitat dels companys gallecs que n’han quedat entusiasmats. A Chiron: profesores de clásicas y web 2.0, em va tocar fer la sessió de Búsqueda de textos y ayudantes de traducción. Vaig començar el taller amb aquest pecha kucha, que no sabia ni què era, però que el chironià amfitrió Álvaro va suggerir d’obrir així cada taller a tots els ponents chironians (Carlos Cabanillas, Olga Díez i Álvaro Vilariño, Ana Ovando, Juanvi i els Ludi Saguntini, Luís Inclán, Sebastià Giralt) vinguts d’Extremadura, Canàries, País Valencià i Catalunya.

Gràcies a la chironiana i amiga Ana Ovando que em llegeix el pensament, tot va anar molt bé com molt bé ha explicat a Chiron a Santiago. Ana va ser una ajudant perfecta que fins i tot va tenir temps de fer-me aquesta fotografia:

També va venir a veure’ns l’amic Fernando Lillo que acaba de publicar un nou llibre sobre gladiadors i aquí el teniu fent butlles amb en Carlos i en Sebastià:

El Fil de les Clàssiques a Ràdio Premià de Mar

 

El programa que Ràdio Premià de Mar dedica els dimecres a les Escoles, ens va convidar a ahir per parlar de El Fil de les Clàssiques, nascut ara fa gairebé quatre anys a l’institut Cristòfol Ferrer, en aquesta nova etapa a l’institut de Premià de Mar. Hi van participar les alumnes de llatí de quart de l’ESO Clara, Sabina i Laura i l’alumne de grec i de llatí de primer de batxillerat, Eric Andreu. Des de Madrid, la Lucia ens seguia! Si us el vàreu perdre, aquí el teniu.

Escoles

Una classe de grec amb Joma

Divendres passat, Joma ens va visitar a l’institut de Premià de Mar i ens va fer la classe de grec de primer de batxillerat. Ens va explicar com li va sorgir l’amor pels textos clàssics, ens va animar a llegir els poemes homèrics i ens va fer partícips d’alguns secrets dels seus dibuixos, especialment de l’Odissea ja que en una altra ocasió ens havia deixat enregistrar una il·lustració de la Ilíada que des de fa quatre anys publica cada setmana els seus dibuixos inspirats en els poemes homèrics en el Magazine de La Vanguardia:

Puer improbus amb Pixton

[youtube]https://youtu.be/KkMYWqwtTB0[/youtube]

A partir del Capitulum Tertium de Lingua Latina per se illustrata pars I Familia Romana de Hans H.Ørberg, ecce:

RESPONDE LATINE:

  1. Quae est Iulia?

  2. Cuius filia est Iulia?

  3. Quot liberi sunt in familia Iulii?

  4. Num Aemilia domina est?

  5. Quis Iuliam pulsat?

  6. Cur Marcus Iuliam pulsat?

  7. Cur Iulia plorat?

  8. Quintusne quoque Iuliam pulsat?

  9. Quem Quintus pulsat?

  10. Cur Aemilia venit?

  11. Quis Iuliam vocat?

  12. Cur Iulius Quintum non audit?

  13. Quem audit Iulius?

  14. Num “Marcus” accusativus est?

  15. Num “Iuliam” nominativus est?

  16. Num “parvam puellam” accusativus est?

  17. Num “iratus” vocabulum femeninum est?

  18. Quid est “dormit”?

  19. Quid est “cantat”?

  20. Quid est “improbus”?

Ecce pictura XI. Quae fabula est?

Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta escultura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els dos personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.

Un matí a les termes romanes de Sant Boi

Divendres passat, 11-11-2011, vàrem visitar el Museu de  les Termes Romanes i el nou Museu de Sant Boi de Llobregat amb Joanjo Esteban i vàrem gaudir de les explicacions de Conxita Collellmir en el taller Balneum ad Rubricatum.

Les termes romanes de Sant Boi, bastides a finals del segle II dC, eren privades, com els balnea de Can Ferrerons a Premià de Mar. Formaven part de l’àmbit domèstic i eren destinades al bany familiar. Es varen utilitzar fins ben entrada l’època visigòtica i durant el segle XVII s’hi va construir una masia al damunt que va utilitzar com a soterrani algunes dependències termals  i les protegí  fins que varen ser descobertes l’any 1953.

Les termes de Sant Boi estaven formades per dos cossos d’edificació paral·lels. L’un contenia les cambres fredes: l’apodytherium o vestidor, el frigidarium o cambra freda i la cella piscinalis (la sala i la piscina fredes) i  l’altre cos, albergava  les cambres calentes: el  tepidarium o sala termal dotada d’una banyera d’aigua tèbia, el sudatorium o sala per fer transpirar la pell i el caldarium o cambra destinada als banys calents. El conjunt termal es completava amb dues dependències de servei, on hi havia els forns, praefurnia, i es guardava el combustible, preferentment la fusta d’olivera.

El recorregut dels banys s’iniciava a l’apodyterium, on els usuaris es despullaven i es posaven una peça de tela subjecta a la cintura anomenada subligamentum. Es calçaven amb unes sabatilles de fusta. A continuació, es passava al tepidarium amb una temperatura d’entre 25º i 30º i una humitat baixa; en aquesta sala, el cos s’aclimatava a la calor i els banyistes aprofitaven per untar-se la pell amb olis perfumats. Tot seguit, s’entrava al sudatorium, acondicionat per fer transpirar el cos amb una temperatura d’entre 65 i 70 graus; el vapor s’aconseguia fent córrer aigua pels murs i el paviment calents. Després es passava al caldarium, on hi havia una humitat propera al 80% i una temperatura ambient de 55º i l’aigua de la banyera assolia prop de 40º. Al sud hi havia una banyera d’aigua calenta i al nord una pica amb aigua freda per fer ablucions. Els banyistes es grataven el cos amb instruments de bronze i així es netejaven. Per acabar es rentaven una estona a la piscina del frigidarium, anomenada natatio, per tancar els porus de la pell amb l’aigua freda.

Els murs de les termes van ser bastits amb morter de calç i pedra –opus caementicium-, i una epidermis de pedres disposades de manera irregular –opus incertum. Les parets de les sales calentes fan 1,20 m de gruix per sostenir les voltes de mig canó que les cobrien i que ara han desaparegut. Aquestes estances tenien un paviment doble: es trepitjava un sòl acabat amb mosaic –opus tessellatum– o amb plaques de marbre –opus sectile-, i a sota hi havia un sòl inferior que es recolzava en pilarets –pilae-, fet de maons. L’hypocaustum era la cambra situada entre aquests dos paviments i servia perquè hi passés l’aire calent.

Val a recordar que les termes de Sant Boi entren a les proves de Selectivitat de Llatí:


Veure Barcelona i entorn en un mapa més gran

La pervivència d’Ànite de Tègea en El metge d’Atenes de Teresa Pous

Aquest estiu vaig llegir amb fruïció El metge d’Atenes de Teresa Pous, una novel·la molt ben documentada d’un metge atenès, Alexandre, condeixeble d’Hipòcrates de Cos, que us recomano vivament. Aleshores poc m’imaginava que el destí, a través de la mare d’una exalumna, em concedís el do de conèixer personalment Teresa Pous i menys el plaer de presentar la seva obra a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveres de Premià de Mar.

 

Fotografia de Teresa Devesa. Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar

Hic et nunc, m’agradaria ressaltar, com ja tenia previst abans que els déus hi intervinguessin,  la part poètica de la novel·la de Teresa Pous que en les notes finals reconeix que per escriure aquests dos poemes es va inspirar en Les germanes de Safo de Maria Àngels Anglada ja que volia fer “sentir algun eco de sonoritat poètica provinent de les poetes hel·lenístiques” (Ed. Moll, pàg. 270), tot i que la trama de la seva novel·la se situa en l’ambient de màxim esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates. Amb el seu amable i afectuós permís i amb tot  el seu art poètic, reprodueixo els seus dos poemes que trobareu respectivament a la pàgina 99 (que en l’acte de presentació va llegir l’alumna de 4t  Elisa)  i a la pàg. 253  amb el qual clou la novel·la El metge d’Atenes, editorial Moll 2011:

 

Sóc un dofí
Solcant, prop de la bella nau, l’aigua tremolosa
i llençant des del mar profund el meu cap a l’aire,
emergeixo, alegre i content amb la meva figura.
La marea suau em durà a la riba
per jugar amb les ones altes a prop de la sorra.


Als navegants
Navegant! Sobre l’aigua tranquil·la
reposa els ulls fatigats.
El sol t’escalfa enmig de la immensitat blava.
Acull la llum vigorosa: per al guerrer
esperat consol en l’hivern cru.

 

En quins epigrames d’Ànite de Tègea, Teresa Pous es va inspirar per trenar aquests meravellosos versos? Doncs, personalment veig un paral·lelisme amb un dels epigrames més bells, al meu entendre, de la poetessa hel·lenística de Tègea,  l’epigrama Antologia Palatina VII, 215, probablement un epitafi dedicat a un dofí mort. En ambdós casos, és el propi dofí que en primera persona, tret no gaire habitual en Ànite, ens descriu la seva plenitud de la vida, amb els seus salts agilíssims, i s’enorgulleix al voltant de la nau; després ja sense vida, arrossegat per l’onada, reposa a la riba. Sembla ser que el dofí en vida s’encisava amb la seva efígie, pintada en l’esperó de fusta de la nau, costum molt estès a l’antiga Grècia.

Οὐκέτι δή πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν

αὐχέν’ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος,

οὐδέ περί σκαλμοίσι νεώς περικαλλέα χείλη

ποιφύξῶ, τἀμᾀ τερπόμενος προτομᾀ·

ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦσ’ επί χέρσον,

κεῖμαι δέ ῤαδινάν τάνδε παρ’ ἠιόνα.

Ànite, Anth. Pal. VII 215

Enorgullit dels pèlags navegables,

ja no llençaré a l’aire el meu coll emergint des de la fondària,

ni, al voltant dels bells llavis de la nau, pels meus salts

estaré sense alè encisat amb la meva figura:

ans, el purpuri oneig del mar m’ha tirat a la costa

i jec en aquest sorral suau.

(trad. M. Capellà, PAM pàg. 158)

 

Teresa Pous s’inspira en Ànite i crea de bell nou el seu epigrama Als navegants, seguint el llegat dels epigramatistes grecs,  fa una autèntica imitatio cum variatione de l’epigrama de l’Antologia Palatina XVI 228 d’Ànite i del topos del fatigatus ab itinere on apareix descrit un locus amoenus, però en la immensitat blava del mar i en un moment en què el navegant es retira enmig de la cruesa de l’hivern a descansar, talment el vianant troba en la frescor de l’aigua fresca de la font, sota una penya, on l’aire murmura entre les fulles verdes, el pal·liatiu de la xardor de l’estiu. És molt curiosa la similitud antitètica entre Ànite i Teresa Pous. Maria Àngels Anglada una vegada referint-se a a l’Antologia Palatina va dir “aquí hi és tot”, tota Grècia batega en El metge d’Atenes de Teresa Pous i amb l’ epigrama  Als navegants, talment fermall d’or, clou la seva segona novel·la ,  bona part de la qual va redactar  a la Casa de la Literatura de l’ illa de Paros i que va veure la llum a la ciutat de Palma de Mallorca com a guanyadora del Premi Llorenç Villalonga de novel·la.

Ξεῖν’, ὐπό τὰν πέτραν τετρυμένα γυῖ’ άνάπαυσον

ἀδύ τοι εν χλωροίς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις.

Πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὀδίταις

άμπαυμ’ εν θερμῶ καύματι τοῦτο φίλον.

Ànite, Anth. Pal. XVI 228

 

Foraster, reposa sota la penya els membres cansats;

dolç, de veres, murmura l’aire entre les fulles verdes;

beu la fresca aigua de la font, car per als caminants

aquesta és una estimada treva en la xardor roent.

(trad. Margalida Capellà)

 

Fotografia de Teresa Pous. Museu de Delos

També aquest estiu vaig trobar un clar referent a la poetessa hel·lenística de Tègea, “l’Homer femení”, en  el nom de la gossa Locris (Poll. V 48)  i Teresa Pous amb afectuositat ens ho va confirmar  i, a més, en va sentir alegria perquè és també una gran amiga dels animals, fins al punt que també dedica El metge d’Atenes a la seva “gossa Kiria i al Black la companyia mentre escrivia el llibre” (pàg. 278 i última). Ara bé, en Ànite,  la gossa lladradora Locris s’ha mort per la mossegada d’un escurçó quan s’ha apropat  a un matoll:

Era festa i vaig sortir a passejar amb la meva gossa Locris (…) Locris perseguia alegrement les primeres papallones, que anaven de flor en flor. No en caçava cap i canviava d’objectiu (…).
Els animals també sentien la força vivificadora de la naturalesa. Feia goig veure les mules, les cabres i els xais mastegant l’herba amb fruïció. Locris, a la seva manera, expressava el plaer primaveral compartit per tantes criatures vives. Feia salts esbojarrats, corria endavant, agafava troncs amb la boca, me’ls portava, els tornava a deixar a terra, em mirava i, quan veia el meu somriure ample, em pujava a sobre esperant les meves moixaines.
_Locris! Vine! Vine cap aquí! Locris, vine!
Dir el nom de la gossa va fer girar aquella dona distingida (…)

_Els mots ens tornen a unir -va dir referint-se al nom de la Locris ja que era el mateix del de la gossa que ella tenia quan ens vam conèixer. (Teresa Pous, El metge d’Atenes, ed. Moll 2011, pàgs. 213-215)

 

Ώλεο δή ποτε, καὶ σὺ πολύρριζον παρά θάμνον,

Λόκρι, φιλοφθόγγων ὠκυτάτη σκυλάκων·

τοῖον ἐλαφρίζοντι τεῶ ἐγκάτθετο κώλω

ἰόν ἀμείλικτον ποικιλόδειρος ἒχις.

Ànite, Poll. V 48

 

També tu, un dia, vas finir entre les mates de moltes arrels,

Locris, la més àgil de les gosses amigues dels lladrucs;

en la teva pota lleugera, et deposà

un tal verí amarg, un escurçó de coll bigarrat.

(trad. Margalida Capellà)

 

Sens dubte, és un retrobament atzarós i preuat! Una casualitat que troba el seu paral·lelisme amb el protagonista de El metge d’Atenes!
Deús de l’Olimp! No podia ser! Impossible! Era impossible que fos…Vaig sentir una punxada al cor i les cames em començaren a tremolar. Allò era un miratge, em deia a mi mateix…” (pàg. 215).

El voler generós dels déus crec que m’ha unit a Teresa Pous i m’agradaria que les poetes gregues antigues, tot i les escasses notícies que tenim de les seves vides silenciades i de la seva obra poètica, siguin rescatades de l’oblit del temps!

Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ  κρίσις χαλεπή (Hipòcrates, Aforismes I, 1)

Vita brevis, ars longa, occassio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.

Isop a El metge d’Atenes

Dimarts vàrem gaudir de la presentació de El metge d’Atenes amb l’escriptora Teresa Pous que ens va donar savis consells per iniciar-nos en la pràctica literària. Ara a classe de la matèria optativa de primer d’ESO “Isop en valors” ens plau de llegir i comentar aquest fragment de la seva novel·la en què utilitza amb mestria la faula isòpica de L’oreneta i la cornella:

“A més del plaer experimentat al costat dels nostres animals, m’agradava molt llegir faules i poesia. Quan els poetes es reunien al vespre a casa amb motiu dels banquets organitzats pel pare, jo m’amagava i els escoltava. També m’entretenia llegint les faules d’Isop. Una de les meves preferides era la de l’oreneta i la cornella. Aquesta faula es refereix a la importància de la resistència física i tracta de la discussió sobre la bellesa entre una oreneta i una cornella. La cornella va dir a l’oreneta: ” La teva bellesa només floreix a la primavera; el meu cos, en canvi, resisteix l’hivern i tot.” Segons el meu preceptor, el meu interès per aquesta faula, que fa referència a la fortalesa del cos, devia ser un senyal del destí i, per tant, del futur que m’esperava. A més, la meva curiositat pels fenòmens naturals, pels animals, pel caràcter de les persones, per què s’alegraven o s’entristien, per què envellien més de pressa o més a poc a poc, eren signes evidents als ulls del meu pare. Deia que els déus volien que jo fos metge.” El metge d’Atenes, Ed. Moll 2011 pàg. 23

Què n’opineu? Quin paper tenien les faules en l’educació dels nens grecs? Creieu que encara les faules isòpiques ens poden educar en valors en el segle XXI. Què és millor la fortalesa o la bellesa? Per què? Les nostres preferències literàries poden ser premonitòries del nostre futur? Quina faula us agrada més?…

Presentem a Premià de Mar El metge d’Atenes de Teresa Pous

Dimarts 8 de novembre vaig tenir el goig de presentar, a petició de la Maica, la mare d’una exalumna, la Clareta, que ara viu a Nairobi, El metge d’Atenes de Teresa Pous a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras de Premià de Mar, ben acompanyada dels meus alumnes de llatí i de grec de l’institut.

El metge d’Atenes, novel·la de Teresa Pous, publicada per Moll, va ser guardonada amb l’últim premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. És un edifici literari ben construït sobre cinc pilars, el conegut aforisme d’Hipòcrates: La vida és breu,  l’ocasió fugissera,  l’experiment arriscat,  el judici és difícil,  l’Art és llarga”. Aquest aforisme marca el camí filosòfic i dramàtic que seguirà Alexandre, metge d’Atenes condeixeble del gran Hipòcrates i que ens porta la llum i la saviesa de Grècia, l’amor, el dolor, la pèrdua, la felicitat,  i la voluntat constant d’aprendre i evolucionar, l’alegria de viure, però també temes com la discriminació de la dona, la justícia o la desigualtat social, s’entremesclen  i ens apropen a la Grècia de Pèricles, Sòcrates, Hipòcrates…

Amb la seva primera novel·la, La cançó dels deportats (publicada a Empúries) guanya el Premi Marian Vayreda 2006 i confessa el següent que pot servir de molt bon consell als futurs literats:

“Feia anys que volia ser novel·lista però per escriure una novel·la cal molt de temps, cal documentar-se a fons, reflexionar i, sobretot, deixar-se posseir pels personatges, per les seves personalitats, pels seus destins individuals, per les circumstàncies i pel moment històric en el qual viuen. Això és essencial per a aconseguir que visquin amb plenitud, que siguin versemblants. I si vols que tingui un determinat nivell literari, cal polir i retocar fins que no hi hagi res de superflu ni res de mancat, fins que la música de les paraules sigui la que ha de ser.”

Tot seguit podeu gaudir d’un tastet de l’acte, enregistrat per l’alumne Sergio de Llatí de 4t ESO, amb la participació dels alumnes de l’iinstitut Premià de Mar, Gerard, Eulàlia, Patrícia, Lordes, Laura, Elisa, Rocío i Sara; l’Arnau, la Maica i en Joan.

Fotos de la presentació de El metge d’Atenes a Premià de Mar:

(cliqueu damunt la imatge per entrar a la galeria)

Per acabar, no us perdeu les fotografies de l’estada de l’escriptora Teresa Pous a Grècia:

Imatges cedides a El Fil de les Clàssiques per Teresa Pous