Qui estima més els fills: les mares o els pares? Aristòtil a Ètica a Nicòman ho tenia clar: les mares.  En la literatura grega, també sembla que estimen més les mares. Els fills eren la seva vida i tot sovint morien, en el part, per donar-los vida. L’embaràs, el part, els primers anys junts en el gineceu fan que la dona senti el fill com a alguna cosa pròpia. A més, s’hi sentia completament realitzada i es complaïa moltíssim, tot mirant la canalla, acaronant-la, adormint-la, alletant-la, embolcallant-la, cantant-li, criant-la…. Era allò que diem en català una autèntica lloca.

La literatura grega, però, identifica aquest amor de mare amb diversos animals com l’ocell que protegeix els pollets sota l’ala, o com l’ovella alletant el xaiet, o l’eugua que nodreix la pollina, o la lleona que defensa els seus cadells.

La dona grega també comptava amb les esclaves, la dida i les àvies per criar els seus fills en un clima d’amor i acolliment. També hi havia carinyoses mares adoptives i dolces mares acollidores ( la Sàmia de l’atenès Menandre!).

Quan li arribava la mort, tot era orgull de mare:

Aquesta tomba m’ha ofert el meu marit Froures,

digna corona de la meva pietat.

Deixo en les cambres de Froures un cor il·lustre de fills,

fidel testimoni de la meva vida assenyada.

Dona d’un sol em moro, però en deu vivents visc,

havent collit el fruit d’unes noces fecundes.

Anònim, Antologia Palatina (trad. M.Àngels Anglada)

Quina mare divina pateix moltíssim quan li rapten la filla? Quina, quan els seus pretendents pretenen fer una emboscada al seu fill? Quina mare prefereix morir abans de suportar el dolor de l’absència del seu fill? Quina mare disfressa de nena el seu fill perquè no vol que mori a Troia? Quina dida estima, pateix i s’alegra com una mare? Quines altres mares de la literatura o mitologia grega recordeu? Totes són bons models?

Feliciter, mater, matercula mea!