El curs passat ja us vaig proposar algun enigma mitològic (Artis aenigma i Aenigma II), inspirada pels famosos enigmes del company chironià Lluís Inclan. Enguany continuarem perquè crec que estimulen l’interès i la curiositat i ajuden a adquirir la competència comunicativa. Us fan pensar i interrelacionar el que estudíeu. Jo crec que part del fracàs escolar és perquè s’estudia fragmentàriament i es col·loca el coneixement en compartiments, en calaixos, com els de la Venus de Dalí de l’aenigma II (tot al seu lloc!); però precisament la bellesa de la Venus no és un calaix, sinó tota l’obra, ara bé també seria imperfecta si li faltés només que fos el pom d’un dels calaixos.
Dit això, l’enigma d’art d’avui és aquest:
Caserta. Wiquimèdia
Si heu visitat Caserta a Itàlia potser heu pogut contemplar aquest curiós grup escultòric de temàtica mitològica. A quin mite pertany? Ens el podeu explicar sense faltes d’ortografia i amb bona expressió, tot citant el nom de l’escriptor llatí que ens el preserva i a on vosaltres l’heu llegit. M’agradaria conèixer també la vostra opinió personal (us ha agradat, a què us recorda,…) i tot el que us vingui de gust sobre aquest enigma.
Us dono una pista, tot i que no sé si us serà de massa ajut, Jean-Paul Sartre en la seva obra filosòfica L’être et le néant 1943 l’utilitzà per donar nom a un complex, a una perversió d’ordre psicosexual en què la mirada curiosa i lasciva desencadena la búsqueda.
L’estiu és també temps de lectura! Entre les meves d’aquest estiu us vull recomanar per ser plenament vigent De vita beata de Sèneca (segle I), publicada recentment en català a Angle editorial. La introducció i la traducció d’aquest opuscle (del qual no ens ha arribat el final) és de Núria Gómez Llauger. Per què m’ha agradat? Sobretot per la seva actualitat. Qui no vol ser feliç? però com podem aconseguir ser feliços?
Si mireu aquest vídeo, un fragment del capítol “Aprender a ser felices” del programa Redes, hi trobareu algunes de les claus actuals que podreu comparar amb les que ens dóna Sèneca, se semblen o difereixen?:
Sèneca a L’home feliç desgrana amb gran eloqüència el camí que tot ésser humà ha de seguir per ser feliç i defineix la felicitat, tot partint de la idea que és feliç qui viu d’acord amb les regles de la natura (que, de fet, s’identifiquen amb el seu Déu) i qui sap trobar el just equilibri entre la virtut i el plaer, que com ja sabeu són qüestions que ja van afectar tota l’ètica antiga i que dos mil anys després encara influeixen en pensadors moderns, des del dalai lama fins a Zyngmunt Bauman, a la recerca dels secrets de la felicitat i resoldre els problemes de la vida. Si hem de fer cas dels consells de Sèneca per trobar el camí per atènyer el bé suprem, cal no fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria
“Així doncs, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació[…] És, doncs, perjudicial ajuntar-se als qui ens precedeixen i, mentre cada u s’inclina més a creure que no pas a opinar, hom no té mai una opinió sobre la vida, sempre es dóna crèdit als altres; i l’error, transmès de mà en mà, ens trasbalsa i ens porta a la ruïna. Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarim si ens separem de debò de la multitud.” I 3-4
sinó que cal emetre judicis propis i trobar l’equilibri entre la virtut i el plaer:
“Perquè, quant al plaer, malgrat que ens assetgi per totes bandes, que ens entri per cada porus i ens ablaneixi l’ànim amb manyagueries, aplicades una darrere l’altra per seduir-nos tots sencers o sols una part de nosaltres, quin home, al qual resti cap vestigi d’humanitat, voldrà ser dia i nit estimulat i, abandonat l’esperit, dedicar-se exclusivament al cos?” V 4
Qui és feliç, doncs, segons Sèneca?
“És feliç […] qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.” VI 2
La vida feliç recull tota una tradició literària i filosòfica que arrenca dels estoïcs grecs (Zenó, Posidini, Paneci) com també dels hereus romans d’aquest corrent, a banda de la influència ciceroniana, i elabora un pensament propi que reflecteix la personalitat de Sèneca. Els preceptes del cordovès van destinats grosso modo al seu germà Gal·lió:
“Tothom, Gal·lió, germà meu, vol viure feliç: però, a l’hora de distingir què és allò que fa feliç la vida, l’esguard se’ls enfosqueix. I fins a tal punt és difícil d’aconseguir una vida feliç, que hom se n’allunya més com més intensament la cerca, […] Així doncs, en primer lloc cal deteminar què és el que desitgem; després, mirar d’esbrinar quins mitjans ens permetran d’arribar-hi amb més celeritat”. I 1
La vida feliç, tot i el fil conductor que hi és, s’estructura en dues parts ben diferenciades: una primera més conceptual i una segona, a partir del capítol XVII, que és una defensa de les calúmnies que Sèneca solia rebre a la vida real per part dels seus conciutadans, poc sensibles a la tasca de reflexió dels filòsofs, que l’acusen de viure d’una manera opulenta mentre predica una moral virtuosa.
La vida feliç ens dóna aquest consell estoic, evocador del mateix Sòcrates:
“Hem de buscar quelcom de bo no pas en aparença, sinó ben sòlid i estable, i bell sobretot pel seu interior: descobrim-ho! No és gaire lluny, ho trobarem; només cal saber on hem d’allargar la mà.” III 1
De tots és sabut que el pare de la faula és el grec Isop, un personatge d’incerta existència i més incerta biografia, que cal situar al segle VI aC, lleig, quec i deforme, però dotat d’un gran enginy. Isop escriu les faules amb una clara intenció moralitzant i els seus personatges acostumen a ser animals que es presenten caracteritzats en estereotips: la guineu és l’astúcia, l’ase l’estupidesa, la formiga la previsió, el llop la malvolença…. Si bé aquestes bèsties parladores actuen, parlen i pensen, no difereixen pas gaire de com ho fem els humans.
Amb la nova reforma educativa, he considerat Isop de tremenda actualitat (i el treballem a classe, als blocs i al Moodle) ja que és fabulós per educar en el segle XXI en valors i en competències bàsiques; les seves faules són sorprenents, farcides de sana ironia i meravellosament breus i divertides, malgrat siguin fictícies tenen un rerafons real intemporal i universal; però realment creieu en la realitat científica de la faula? Potser després de veure aquest vídeo, basat en la faula isòpica El corb i la gerra, realitzat recentment per científics de la Universitat de Cambridge, ho tindreu més clar:
La investigació, publicada el 6 d’agost a la revista Current Biology, demostra com la cornella, pertanyent a la família dels còrvids, és capaç de resoldre per necessitat problemes complexos i emprar la tècnica utilitzada en la faula d’Isop en què en temps de sequera, dos corbs descobreixen una gerra amb aigua i el més espavilat té la idea de recollir unes quantes pedres amb el bec i les deixa caure a la gerra d’una en una fins que l’aigua arriba a dalt de tot i així pot apaivagar la set. “Els còrvids són extremadament intel·ligents i, en molts sentits, rivalitzen amb els grans simis en la seva habilitat per a resoldre problemes”, explica en roda de premsa Christopher David Bird, investigador de la universitat britànica i principal autor de la recerca´. Conclou dient que “només l’orangutà fa tasques semblants”.
En l’experiment científic britànic, les cornelles negres van utilitzar pedres per pujar el nivell de l’aigua i del tub i així poder agafar el cuc que surava a la superfície. Van demostrar molta precisió en el nombre de les pedres i no intentaven aconseguir atrapar el cuc després de cada pedra. Quan se’ls va presentar pedres de diferent mida en un altre experiment, no van dubtar a agafar les més grosses, fet que els científics atribueixen a l’aprenentatge ja que les més grosses desplacen més aigua i així més aviat aconsegueixen el premi. En un tercer experiment, amb dos tubs: un de serradís i un altre d’aigua, van triar de seguida el tub líquid. Com diu la dita “l’experiència és la mare de la ciència”; però a aquestes cornelles els escauria potser millor “val més enginy que força”.
Aquest enginy de les cornelles en captivitat no l’utilitzen en plena natura ja que l’ús de les eines, segons els científics, depèn de la motivació, i en llibertat no les necessiten, tal com diu la faula “un dels dos corbs, en no poder introduir el bec en la gerra de coll estret i no poder beure ni una gota d’aigua, es va enlairar i va anar a buscar aigua en un altre lloc”. La faula ens ensenya a afrontar amb paciència i intel·ligència les adversitats. L’experiment científic de les cornelles confirma, doncs, la moralitat de la faula “la necessitat és la mare de l’enginy”.
Aquest experiment britànic ha revolucionat la comunitat científica i s’afegeix a d’altres que ja havien demostrat la intel·ligència d’aquest ocell que es reconeix davant d’un mirall i, com l’home o les rates, es troba per tot el món. Ara bé, en Isop són enginyosos o intel·ligents els corbs? Si hem de fer cas a una altra faula isòpica El corb i la guineu ens adonarem que en aquesta el corb peca d’insensat en deixar-se lloar per una guineu famolenca.
Mercè Otero m’ha donat a conèixer un vídeo motivacional d’autoajuda, de fa uns quants anys, amb imatges de la pel·lícula Gladiator. Lluny de criticar els artífexs del vídeo de Gladiatorque van visionar els jugadors del Barça abans de guanyar la 3a Champions, em pot servir per motivar-vos en aquest final de curs: força per a la selectivitat, força per als exàmens de primer de batxillerat de la setmana vinent, força pel projecte de recerca de quart, força pel crèdit de síntesi.
Ànims, campions i campiones, i endavant que aquest curs ja s’acaba! Persevera, per severa, per se vera!
Si ahir a la nit us vàreu perdre a TV3 el vídeo en què Pep Guardiola va animar els jugadors del Barça abans de sortir a la gespa de l’estadi olímpic de Roma, tal com us vaig anunciar fa uns dies, aquí el teniu per gaudir dels nous gladiadors:
Set minuts i deu segons que demà podrem veure entre el Telenotícies nit de TV3 i Crackòvia (també a El Fil) van esperonar els jugadors del Barça just abans de sortir a la gespa de l’estadi olímpic de Roma i proclamar-s’hi emperadors.
La conversa dels matins de Josep Cuní (potser li hem d’ensenyar a pronunciar bé el nom de la pel·lícula!) us poden ajudar a fer boca així com l’article de portada de El Periódicodel divendres o “Gladiator” como motivación a El País. No us perdeu tampoc Las meditaciones de Pep, talment les de Marc Aureli.
Qui havia de dir que una pel·lícula de romans que nosaltres hem emprat per estudiar la història de Roma amb cinema tingués uns efectes tan emocionants en els jugadors blaugrana!
En el vídeo que Pep Guardiola va encarregar a Santi Padró per motivar la seva plantilla, els jugadors del Barça van veure imatges d’ells mateixos marcant gols, celebrant victòries i patint per arribar a Roma, tot amanit amb escenes de la pel·lícula Gladiator, la banda sonora de la qual cantaria pocs minuts després el tenor Andrea Bocelli en la inauguració de la final. La música del vídeo, però, no era de Gladiator, sinó l’ària més coneguda de l’òpera Turandotde Giacomo Puccini, “Nessun Dorma” que acaba amb un creixent vincero, i això precisament és el que van fer els gladiadors blaugrana: vèncer al colosseu romà!
Aquí us deixo l’ària de Puccini en la veu de qui la popularitzà, Luciano Pavarotti (1935-2007 RIP):
Nessun dorma! Nessun dorma!
Tu pure, o, Principessa,
nella tua fredda stanza,
guardi le stelle
che fremono d’amore
e di speranza.
Ma il mio mistero e chiuso in me,
il nome mio nessun sapra!
No, no, sulla tua bocca lo diro
quando la luce splendera!
Ed il mio bacio sciogliera il silenzio
che ti fa mia!
(Il nome suo nessun sapra!…
e noi dovrem, ahime, morir!)
Tots tenim part de les intel·ligències que determina Horward Gardner, director del Projecte Zero i professor de Psicologia i ciències de l’Educació a Hardvard, però uns tenim més desenvolupada una que l’altra; tanmateix totes les intel·ligències (la lingüística, la lògica-matemàtica, l’espacial, la corporal-cinestèsica, la intrapersonal, la interpersonal, la naturalista) són importants per al vostre desenvolupament per tal d’estar preparats per viure en un móm complex, divers i canviant. Gardner considera la intel·ligència com una capacitat (no un tret innat i inamovible) de resoldre problemes o elaborar productes que siguin valuosos en una o més cultures. Fernando La Palma ha aplicat a l’educació la seva teoria de les intel·ligències múltiples: aprendre a aprendre.
Amb quina frase grega ( tot i que encara no podem escriure en grec) podríem resumir el concepte de les intel·ligències múltiples de Gardner? Què n’opineu?
Els alumnes de segon de batxillerat podeu traduir aquest fragment de Sèneca en què diu que encara que viatgem, no solucionem els nostres problemes perquè aquests viatgen amb nosaltres:
Admiraris quasi rem nouam quod peregrinatione tam longa et tot locorum varietatibus non discussisti tristitiam grauitatemque mentis? Animum debes mutare, non caelum. Licet uastum traieceris mare, licet, ut ait Vergilius noster,”terraeque urbesque recedant”: sequentur te, quocumque perueneris, uitia. SÈNECA, Epist. 28, 1
Què n’opineu? Estaran d’acord les agències de viatge i els seus reclams publicitaris? Quins consells dóna Sèneca? Què en sabeu d’aquest hispà?
Afrodita, la Venus dels romans, era la deessa de l’amor i de la bellesa a l’antiga Grècia, com la Venus de Sandro Botticelli al Renaixement, o l’actriu Marilyn Monroe al segle XX, tal com avui ho continuen sent les models esculturals de les passarel·les, o les nines perfectes de cames llargues i primes del tipus princeses Disney, o la quarantona Barbie. L’ésser humà de tots els temps ha tingut i té, com l’home grec, la necessitat de mitificar allò inabastable: la bellesa perfecta, la força descomunal, l’art de predir, la sagacitat, … Al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona, vaig veure fa uns anys una exposició itinerant sobre això: “D´Hèrcules a Superman. Déus i herois de la mitologia grecorromana”, que encara es pot visitar aquests dies a Reus. Aquesta exposició produïda pel MAC i el Consell Català del llibre per a Infants i Joves amb col·laboració amb la revista Cavall Fort pretén demostrar que els mites grecoromans encara perviuen en les icones cinematogràfiques i televisives actuals. No us ho podeu ni imaginar!
Quins altres paral·lelismes creieu que podem establir entre els déus i herois de la mitologia clàssica i personatges reals o ficticis, institucions o productes actuals? Penseu una mica i ja veureu que Barbie versus Venus no en són l’excepció!
