Tag Archives: Teatre

Clara Segura, una Electra sublim i una exalumna afectuosa

Avui hem acabat el segon trimestre tot anant al TNC a veure Electra amb els alumnes de grec tal com ja vàrem anunciar fa uns dies en aquest article.

Clara Segura i els alumnes de Margalida Capellà

Hem gaudit moltíssim  i també alguns hem plorat. Encara emocionats per la genial actuació de Clara Segura després hem pogut parlar amb ella  i ens hem fotografiat junts. Jo estic molt contenta i no tinc paraules. Espero que aquí aneu deixant les vostres impressions de la nostra sortida al teatre i de la nostra trobada amb la Clara que anirem a veure, almenys jo, quan representi Hamlet a la Biblioteca de Catalunya el mes de maig.

L'actriu Clara Segura amb la seva professora de grec de l'institut Sant Just Desvern (Margalida Capellà)

L’actriu Clara Segura amb la seva professora de grec de l’institut Sant Just Desvern (Margalida Capellà)

Bones vacances de Setmana Santa! Bon dia Mundial del Teatre!

Clara Segura al TNC amb “Electra”

Clara Segura. Foto: David Ruano

Clara Segura. Foto: David Ruano

Ahir es va estrenar a la sala petita del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) Electra, una de les peces més belles del teatre grec. Els alumnes de grec de l’IES Cristòfol Ferrer hi anem dijous vinent! A mi em fa molta il·lusió veure amb tots vosaltres aquesta tragèdia grega, la primera que coprodueix el TNC, sobretot perquè l’actriu que fa d’Electra, Clara Segura, va ser alumna meva de grec a l’IES de Sant Just Desvern. Amb aquella promoció em vaig estrenar en la docència i encara recordo com els seus ulls guspirejaven quan parlàvem a classe d’Electra, Orestes, Agamèmnon, Atreu, Egist, Clitemnestra, Sòfocles… Quins bells records! Quin goig veure-la representar ara Electra i fa tres temporades Antígona, també del director teatral barceloní Oriol Broggi. L’Electra del TNC és una producció feta conjuntament amb l’equip de les Q-Ars Teatre, que d’aquesta manera completen la trilogia sobre les heroïnes gregues que van encetar la temporada passada amb Les suplicants i Ilíada.

Electra des d’ahir es representarà a la sala petita del TNC fins al 25 d’abril. Aneu a veure-la; segur que reflexionareu sobre la passió desorbitada que pot portar al matricidi, el desig de venjança, l’odi i el resentiment que no porten enlloc, la justificació dels delictes, el gaudi estètic de les paraules, l’ambiguitat dels sentiments, la força tràgica d’una dona trencadora,…

Què en sabem d’Electra? Quins són els antecedents de la saga? Quants tràgics grecs la van tractar? Qui és qui a Electra? Què en sabem d’aquesta producció d’Oriol Broggi? Què us ha semblat la funció? Què n’ha dit la premsa: La Vanguardia, El Periódico, El Punt, ABC, Avui, El País…, El Periódico, El País …?

Quin regal més bell! Moltíssimes gràcies, Clara!

N.B.: Servei educatiu del TNC.

Faune, sempre polèmic

Com sabeu Faune fou un antic déu romà que rebia culte a Roma al mont Palatí o als seus encontorns. Per la seva afabilitat i per ser favorable (qui fauet), se’l va identificar amb el déu grec Pan. Va perdre amb el temps el caràcter diví i en època clàssica es va multiplicar en faunes (fauni) que són els genis salvatges i camperols, els equivalents als sàtirs grecs, amb qui comparteixen la doble natura de ser mig homes i mig cabres.  Són luxuriosos i amants del vi i de la música i així apareixen en totes les representacions artístiques fins als nostres dies. (Si algú s’anima seria un bon material per fer-ne un muntatge per a Aracne!)

Hic et nunc destacaré només la pervivència musical en Prélude à l’après-midi d’un Faune (1894) de Claude Debussy segons un poema de Mallarmé (1876) en què Faune apareix com un ésser ben libidinós, d’aquí que escandalitzés ben molt quan es va estrenar  a més del to agosarat i  l’orquestació emprada.

Nijinski. Aquarel·la de Léon Bakst. Wikimèdia

Nijinski. Aquarel·la de Léon Bakst. Wikimèdia

El ballarí ucranià Vàtslav Nijinsky (1890-1950) en ballar-lo el 1912 també va provocar un gran escàndol com es pot veure en aquest fragment de la pel·lícula Nijinsky de Herbert Ross (1980), interpretat pel ballarí americà George de la Peña.

Però si voleu també podeu veure un muntatge, que aquests dies ha resultat  ben polèmic, de Christian Comte amb fotografies que  Adolph de Meyer (París, 1868-Los Ángeles, 1946), va fer a Paris el 1912 a La migdiada  d’un  faune, tot recorrent  pas a pas els moviments de Nijinsky:

Si us he despertat la curiositat per Nijinsky i per la dansa fins el 23 d’agost podeu veure al teatre Romea de Barcelona  El salt de Nijinski que la coreògrafa Maria Rovira, amb la companyia Trànsit,  dóna forma a les obsessions del ballarí Nijinsky, a qui l’esquizofrènia obligà a abandonar la polèmica i meteòrica carrera  molt d’hora.

Ilíada: cinc dones per la pau

[flv width=”440″ height=”320″]http://www.tvciutatvella.com/media/jtvcontent/2009/2009_07_31_Teatre_La_Iliada.flv[/flv]
Vídeo de TV Ciutat Vella

El festival de Barcelona Grec 09 s’està acabant i ho fa, com no, amb una obra grega. Aquests dies i fins diumenge 9 d’agost, a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, cinc actrius, dirigides pel canadenc Tom Bentley-Fisher, representen l’obra teatral Ilíada, basada en l’obra homònima d’Homer, d’Alessandro Baricco.

homer-iliada_alessandro-baricco_libro-omag879

Cinc  dones d’ambdós bàndols (grec i troià) intenten, una vegada superat el paper de víctimes, trobar els motius de la guerra  i generar solucions comunes. Aquest buscar el perquè de la guerra fa que l’espectacle sigui més radical que en la versió d’Alessandro Baricco, que va treure de l’obra d’Homer els déus per tal que fossin els humans els qui afrontin tot el que passa en aquesta tragèdia i no ho puguin justificar tot refugiant-se en els odis de les divinitats. És curiós que siguin les dones, ( a mi em ve al cap la Lisístrata d’Aristòfanes), les que vulguin acabar amb el conflicte de manera conjunta (ni aquees ni troianes), però la Ilíada és  “un reto”, según el director, tenint en compte que es tracta d’ “una historia escrita para hombres que habla de hombres, muy violenta y masculina”.

L’espai en què es desenvolupa l’acció és una platja de sorra, per tant és atemporal. Podria ser qualsevol indret, en qualsevol moment. La peça malauradament té actualitat, una guerra antiga ben repetida al llarg del temps. Avui trobem Troia a molts llocs del món  i aquest cor femení poden ser les veus de dones que reclamen la justícia i la veritat, com les valentes àvies de la Plaza de Mayo.

Bentley-Fisher amb aquesta representació tan humana de la guerra pretén despertar en l’espectador la responsabilitat en els conflictes i en tot el que s’esdevé en el nostre voltant. Estem desperts? em pregunto.

Potser vàreu veure Les Suplicants d’Èsquil, l’espectacle d’aquestes cinc genials actrius (Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Mar Ulldemolins i Àngels Sánchez) de la companyia Q-Ars Teatre fa poc a la Sala Muntaner de Barcelona representant la primera part de la trilogia:

La temporada vinent ( del 18 de març al 25 d’abril de 2010) al TNC representaran la tercera part amb Electra. Serà la peça de la trilogia en què es distanciaran menys del text original i s’incorporarà el primer personatge masculí, que interpretarà el paper d’Orestes , a més de l’actuació de la magistral Clara Segura que fou una de les meves primeres alumnes de grec a l’IES Sant Just Desvern. No ens podrem perdre Electra!

A mi personalment m’agrada molt el marc gòtic de la Biblioteca i a més em porta molt bons records ja que hi veig  l’actriu Clara Segura en el magistral paper d’Antígona. Mercè Otero (que finalment  m’ha impulsat a fer aquest apunt) se’n sentirà molt orgullosa ja que aquesta versió de  Ilíada hi té molt a veure (comparteix la dramatúrgia amb  Tom Bentley-Fisher ) una exalumna seva que viu al Canadà, Elisabeth Ràfols!

Si ara us he fet dentetes, però aquests dies d’agost esteu fora de Barcelona, podreu veure aquest espectacle del 15 de setembre al 4 d’octubre,  com una obra estable de la Biblioteca de Catalunya i ara podeu aprofitar per llegir-vos la Ilíada, en la versió reescrita per Alessandro Baricco, en l’adaptada per Teide (La còlera d’Aquil·les), en la traduïda per Joan Alberich que el proper curs també treballarem Homer a classe!

De vacances, Titus Andrònic

Anit al teatre romà de Mèrida (encara recordo aquelles fantàstiques diapositives de Florencio García Méndez!), la companyia Animalario, dirigida per Andrés Lima, va estrenar Titus Andrònic de Shakespeare, una obra de pervivència clàssica. És una posada en escena impactant. La venjança sempre és cruel, però Titus Andrònic amb paraules del seu director en roda de premsa “es una tragedia sobre las relaciones humanas, una apuesta descarnada y cruel pero rebosante de belleza”. La guerra entre famílies provoca venjança. El poder mou la violència. La mort  hi és constant i és “destructiva como un volcán”. 

Arran del Premi Núria Tudela i Penya 2008: Antígones

Divendres la revista Auriga va lliurar a Premià de Mar el premi Núria Tudela i Penya a Roger Coch, estudiant enguany de filologia catalana, i ex-alumne de l’IES Mercè Rodoreda de l’Hospitalet de Llobregat pel seu treball Antígones, dirigit per la professora Roser Campi. Mentre la revista Auriga li publica en el proper número l’extracte del treball des de El Fil de les clàssiques, guardonat amb el premi Didascàlia 2008 en el mateix acte, vull felicitar en Roger Coch i desitjar-li que la seva primera publicació a Auriga vagi seguida de la bona fortuna que em va propiciar a mi la meva Gimcana al Museu d’Arqueologia.

En Sebastià Giralt va immortalitzar el lliurament dels Premis Auriga 2008 en el moment en què Roger agraïa el guardó a Xavier Tudela, director de la revista Auriga i president de l’organització de la Capital de la Cultura Catalana, acompanyat de Ferran Cortina, director de l’IES Mercè Rodoreda i professor de grec, i una servidora que ja coneixeu:

auriga2008.jpg

Ja sabeu que ho aprofito tot, i he pensat que a partir de Les Antígones d’en Roger, que em va confirmar que sobretot era un treball de l’Antígona de Salvador Espriu. M’agradaria proposar-vos una lectura de les diferents Antígones en diferents llengües. Ja sabeu que els paral·lelismes lèxics i culturals m’encanten i la pervivència del mite  grec en la literatura i art universal de tots els temps també. Per tant, espero voluntaris per llegir en grec antic (podria ser algú que s’hagi comprat el llibre de la Bernat Metge), en català, en castellà, en anglès, en francès, etc).

La versió més completa del mite  d’Antígona ens l’ofereix el tràgic grec del segle V aC, Sòfocles, i  conta que després d’una guerra civil en què dos germans, Eteòcles i Polinices, moren un a mans de l’altre, el rei Creont prohibeix enterrar Polinices que ha pres les armes contra Tebes, mentre es preparen honres fúnebres per Eteòcles que ha defensat la ciutat. Antígona, germana d’ambdós, en contra de l’ordre del rei enterra Polinices, i per això és condemnada a mort.

Oedipus Rex de Sòfocles amb música d’Igor Stravinsky

Visioneu l’inici de l’ òpera oratori Oedipus Rex de Sòfocles, amb llibret de Jean Cocteau, versió llatina de Jean  Daniélou i música d’Igor Stravinsky, després comenteu el que creieu oportú:  

Podeu aprofitar per repassar el casal d’Èdip i Sebastià Giralt us en donarà un bon cop de mà.

Latine theatrum agere

vesuvius.jpg 

Des que vaig penjar el vídeo Statuae al bloc no paren d’arribar-me e-mails de professors i professores a la meva adreça particular, tot preguntant-me d’on he tret el text de l’obra. Finalment, m’he decidit a escriure-ho públicament ja que l’emoció de penjar el vídeo i la meva familiaritat amb el text no em va fer adonar que no feia cap referència a l’obra així com tampoc a les imatges i a la banda sonora de la pel·lícula Golfus de Roma, de Richard Lester 1966. El text és de Dick Burnell dins Vesuvius y otras obras de teatro en latín, publicat a Edunsa 1992 i a Cambridge University Press el 1991. Jo el tinc des de fa més de deu anys, però segons  en Fernando Lillo està exhaurit. Mentre espereu trobar-lo en alguna biblioteca (tot i que no estaria malament una nova reedició) el podreu consultar aquí.

 Statuae va ser recopilada per primera vegada per a un concurs de representacions teatrals a East Anglia, a l’est d’Anglaterra. Aquests Ludi Scaenici formaven part d’un projecte que consistia en representar petites peces de no més de cinc minuts en un llatí senzill per a alumnes d’iniciació al llatí.

La meva experiència personal a classe sempre ha estat molt valuosa amb qualsevol dels textos de Dick Burnell. Els alumnes hi han participat activament i han acabat fent les seves pròpies creacions; per tant, crec que treballar aquestes obres de teatre ajuda a dinamitzar el procés d’integració de l’alumnat en llengua i cultura llatines. Els fa perdre el pànic escènic al llatí i davant d’un text per traduir no s’espanten gens ni mica.

Aquest crèdit variable trimestral d’Iniciació al llatí també hem treballat, tot i que d’una altra manera, Pyramus et Thisbe.

Qui diu que les classes de llatí són avorrides?

Seguint les últimes tendències educatives d’ensenyar llatí d’una manera activa, hem volgut acabar el CV Iniciació al llatí a quart d’ESO amb la representació de Statuae. Espero que rigueu tant com jo i que perdoneu alguns lapsus de pronúncia, d’interpretació, vestuari i escenografia, etc.

L’enhorabona, discipuli et discipulae! Salvete!

[kml_flashembed movie="http://youtube.com/v/2Cwpzib76ys" width="425" height="350" wmode="transparent" /]