Tag Archives: Filosofia

Plató i l’escriptura

Plató i Aristòtil. Wiquimèdia

Plató i Aristòtil. Wiquimèdia

Un llibre ens porta a un altre i un escrit a un altre, així una pàgina web ens porta a una altra i un apunt d’un bloc a un altre. Qui no ha sentit més d’una vegada que això de les noves tecnologies,  dels ordinadors, dels llibres digitals i d’Internet res de res, són modes d’un moment i que no serveixen per a res més que per perdre el temps, distreure  la gent i estimular la mandra.

Avui vivim un moment clau que suscita la mateixa objecció en alguns àmbits  com aquell que es va viure en l’època de Plató en què es va passar de l’oralitat a l’escriptura o segles més tard,  quan es va inventar la impremta i es va passar a la lletra impresa.

Hieronim Squarciafic, que va promoure la impressió dels clàssics llatins, també va argumentar, el 1477, que “els llibres en abundància feien menys estudiosos els homes” (Lowry, 1979, pàgs. 29-31). Es creia que la lletra impresa feia malbé la memòria i debilitava el pensament, degradant l’ home o la dona savis en profit de la sinopsi de butxaca. No cal dir que molts altres consideraven la impremta un nivellador desitjable que feia savi tot el món. Tot això no us recorda certes opinions actuals respecte a Internet, les TIC i els llibres digitals? Què n’opineu?

Plató  en la cruïlla de l’oralitat, la impremta en la cruïlla de la difusió dels textos escrits i nosaltres en la cruïlla de l’era digital: tres moments bastants similars, no? Escriptura, impremta i digitalització són formes de tecnologitzar la paraula. Qui ho critica, cau en el mateix parany i utilitza el mateix mitjà. Els tres casos van units a la mort: la mort de la transmissió del coneixement només mitjançant l’oralitat,  la mort de la lletra manuscrita simbolitzada en posar flors fresques en pàgines de llibres de lletra impresa, la mort del llibre  de paper en…

Tot pensant, he recordat el final del diàleg  Fedre (274b …) de Plató en què aquest exposa les seves objeccions a l’escriptura.  Precisament Plató va fixar el seu pensament per escrit i el coneixem gràcies a les seves obres escrites. He tornat a rellegir el diàleg platònic en un llibre de casa, però per si no el teniu a l’abast aquí us enllaço una pàgina de filosofia Φῆ amb la traducció de Fedre per Patricio Azcárate.   Us recomano que llegiu almenys el final a partir del 274b: “Me contaron cerca de Naucratis…” i comenteu els recels platònics envers l’escriptura. Us adonareu que alguns són de plena actualitat,  equiparables als recels envers l’era digital. Temps al temps!

La vida feliç, de Sèneca

L’estiu és també temps de lectura! Entre les meves d’aquest estiu us vull recomanar per ser plenament vigent De vita beata de Sèneca (segle I), publicada recentment en català a Angle editorial. La introducció i la traducció d’aquest opuscle (del qual no ens ha arribat el final) és de Núria Gómez Llauger. Per què m’ha agradat? Sobretot per la seva actualitat. Qui no vol ser feliç? però com podem aconseguir ser feliços?

La vida felic

Si mireu aquest vídeo, un fragment del capítol “Aprender a ser felices” del programa  Redes,  hi trobareu algunes de les claus actuals que podreu comparar amb les que ens dóna Sèneca,  se semblen o difereixen?:

Sèneca a L’home feliç desgrana amb gran eloqüència el camí que tot ésser humà ha de seguir per ser feliç i defineix la felicitat, tot partint de la idea que és feliç qui viu d’acord amb les regles de la natura (que, de fet, s’identifiquen amb  el seu Déu) i qui sap trobar el just equilibri entre la virtut i el plaer, que com ja sabeu són qüestions que ja van afectar tota l’ètica antiga i que dos mil anys després encara influeixen en pensadors moderns, des del dalai lama fins a Zyngmunt Bauman, a la recerca dels secrets de la felicitat i resoldre els problemes de la vida. Si hem de fer cas dels consells de Sèneca per trobar el camí per atènyer el bé suprem, cal no fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria

“Així doncs, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació[…] És, doncs, perjudicial ajuntar-se als qui ens precedeixen i, mentre cada u s’inclina més a creure que no pas a opinar, hom no té mai una opinió sobre la vida, sempre es dóna crèdit als altres; i l’error, transmès de mà en mà, ens trasbalsa i ens porta a la ruïna. Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarim si ens separem de debò de la multitud.” I 3-4 

sinó que cal emetre judicis propis i trobar l’equilibri entre la virtut i el plaer:

“Perquè, quant al plaer, malgrat que ens assetgi per totes bandes, que ens entri per cada porus i ens ablaneixi l’ànim amb manyagueries, aplicades una darrere l’altra per seduir-nos tots sencers o sols una part de nosaltres, quin home, al qual resti cap vestigi d’humanitat, voldrà ser dia i nit estimulat i, abandonat l’esperit, dedicar-se exclusivament al cos?” V 4

Qui és feliç, doncs, segons Sèneca?

“És feliç […] qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.” VI 2

La vida feliç recull tota una tradició literària i filosòfica que arrenca dels estoïcs grecs (Zenó, Posidini, Paneci) com també dels hereus romans d’aquest corrent, a banda de la influència ciceroniana, i elabora un pensament propi que reflecteix la personalitat de Sèneca. Els preceptes del cordovès van destinats grosso modo al seu germà Gal·lió:

“Tothom, Gal·lió, germà meu, vol viure feliç: però, a l’hora de distingir què és allò que fa feliç la vida, l’esguard se’ls enfosqueix. I fins a tal punt és difícil d’aconseguir una vida feliç, que hom se n’allunya més com més intensament la cerca, […] Així doncs, en primer lloc cal deteminar què és el que desitgem; després, mirar d’esbrinar quins mitjans ens permetran d’arribar-hi amb més celeritat”. I 1

La vida feliç, tot i el fil conductor que hi és, s’estructura en dues parts ben diferenciades: una primera més conceptual i una segona, a partir del capítol XVII, que és una defensa de les calúmnies que Sèneca solia rebre a la vida real per part dels seus conciutadans, poc sensibles a la tasca de reflexió dels filòsofs, que l’acusen de viure d’una manera opulenta mentre predica una moral virtuosa.

La vida feliç ens dóna aquest consell estoic, evocador del mateix Sòcrates:

“Hem de buscar quelcom de bo no pas en aparença, sinó ben sòlid i estable, i bell sobretot pel seu interior: descobrim-ho! No és gaire lluny, ho trobarem; només cal saber on hem d’allargar la mà.” III 1

Sigueu feliços!

Viatjar: soluciona els nostres problemes?

 

Calçada romana de la vall del Besaya, Cantàbria (Wikimèdia)

Els alumnes de segon de batxillerat podeu traduir aquest fragment de Sèneca en què diu que encara que viatgem, no solucionem els nostres problemes perquè aquests viatgen amb nosaltres:

Admiraris quasi rem nouam quod peregrinatione tam longa et tot locorum varietatibus non discussisti tristitiam grauitatemque mentis? Animum debes mutare, non caelum. Licet uastum traieceris mare, licet, ut ait Vergilius noster,”terraeque urbesque recedant”: sequentur te, quocumque perueneris, uitia.   SÈNECA, Epist. 28, 1

Què n’opineu? Estaran d’acord les agències de viatge i els seus reclams publicitaris? Quins consells dóna Sèneca? Què en sabeu d’aquest hispà?

Si els de quart voleu viatjar a l’antiga Roma, feu aquesta webquest! Hi ha alguna diferència entre els viatges a l’antiguitat i a l’actualitat?

A la recerca del filòsof

A quin filòsof presocràtic dedica aquestes glosses el poeta Ángel González, mort a principis del 2008?

1. Nadie se baña dos veces en el mismo río.

Excepto los muy pobres.

2. Los más dialécticos, los multimillonarios:

nunca se bañan dos veces en el mismo

traje de baño.

3. Nadie se mete dos veces en el mismo lío.

Excepto los marxistas-leninistas.

4. Nada es lo mismo, nada

permanece.

Menos la Historia y la morcilla de mi tierra:

se hacen las dos con sangre, se repiten.

Dia Mundial de la filosofia

Des de l’any 2002, en què l’Organització de la Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments futurs,  va instituir el Dia Mundial de la Filosofia, aquest se celebra a tot el món el tercer dijous de novembre, tot festejant el naixement de Sòcrates. Aquest any,  el dia mundial de la filosofia coincideix amb altres celebracions (ja sabem qui es va morir un 20 de novembre!) i es fan diferents actes  a tot el món i també a Barcelona. Alguns professors han proposat un acte més reivindicatiu com escriure’s sobre el cos el mot d’origen grec filosofia (per cert, què significa? com s’escriu en grec? (recordeu que no es pot escriure en grec als blocs de la Xtec!). Si voleu saber-ne més, visiteu aquest interessant post.

Des de El fil de les clàssiques, no podem passar per alt aquesta celebració perquè, com bé sabeu, la filosofia va néixer a Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. Els primers filòsofs (Tales, Anaxímenes, Anaximandre), tot buscant el principi fonamental de l’univers van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el lógos “raonament” trobaren la veritat. La filosofia intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol altre instrument (mite, creença, etc). De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències: els pitagòrics i els seus descobriments matemàtics; els sofistes que, a l’Atenes del segle V aC, es van interessar pels problemes de la cultura i de la societat, per la retòrica i la política, etc. Per entrar a l’Acadèmia, malgrat l’idealisme de l’obra de Plató, calia haver estudiat matemàtiques. Al Liceu d’Aristòtil (que fou essencialment realista i tingué un talent enciclopèdic), es feien investigacions sobre biologia, comportament animal, taxonomia botànica i zoològica. D’aquí precisament provenen molts dels hel·lenismes filosòfics de la llengua catalana: dialèctica, lògica, sofisma, sofista, teologia, antítesi, cínic, estoic, pedagogia, dilema, idea, axioma, empíric, etc.

En El fil de les clàssiques, ja hem parlat de Sòcrates i de la caverna de Plató, i a Aracne fila i fila hem penjat un vídeo humorístic; per tant, m’agradaria avui reivindicar la figura oblidada d’una filòsofa: Aspàsia de Milet. Qui és? Què en sabem?… He trobat aquest fantàstic article amb molts enllaços que, entre d’altres, us pot ben ajudar.

socratesdaumier.jpg

Sòcrates visitant Aspàsia, d’ Honoré Daumier

La caverna de Plató

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/nxVwsKNv08Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Vid. al Youtube l’Al·legoria de la caverna i Matrix. Vid. La cinta de Νίκη

Imagina uns homes que habiten una caverna subterrània. Estan asseguts d’esquena a l’entrada, amb els peus i mans lligats de tal manera que només poden mirar la paret de darrere la caverna. Al seu darrere hi ha un mur alt, i per darrere el mur caminen uns éssers, que s’assemblen als homes, i que aguanten diverses figures damunt del mur. Com que hi ha un foc darrere aquestes figures, projecten ombres flamejants a la paret de la caverna. Així, l’única cosa que poden veure els habitants de la caverna és un teatre d’ombres. Han estat en aquesta posició des del dia en què van néixer, i per tant es pensen que aquestes ombres són l’única cosa que existeix.

Jostein GAARDER, El món de Sofia, 1991 (trad. E.Folch i T.Hoverstad)

Si encara en vols saber més consulta la pàgina Filòpolis del professor Llorenç Vallmajó sobre Plató: el mite de la caverna. Si t’agrada llegir, no et perdis El món de Sofia de J. Gaarder ni La caverna del nobel José Saramago.

Dones contra Tales

tales.jpg

 Diògenes Laerci a Vides de filòsofs il·lustres, I, 32 ens dona a conèixer els tres motius (ben misogins!) pels quals el filòsof Tales de Milet (segle VII aC) estava agraït a la dea Fortuna:

Φασὶ Θάλετα τριῶν τούτω ἓνεκα χάριν ἓχειν τῇ Τύχῆ. πρῶτον μἐν ὄτι ἄνθρωπος ὲγενόμην καὶ οὐ θηρίον, εἰτα ὄτι ἀνὴρ καὶ οὐ γυνὴ, τρίτον ὄτι ῞Ελλην καὶ οὐ Βάρβαρος.

 

Els traduïu (pàg. 201 ex. 9 Grec 2 ed. Teide, 2005) i després els compareu amb dues rèpliques femenines:

. La gran poetessa catalana i activista feminista del segle XX, Maria Mercè Marçal  (Ivars d’Urgell 1952-Barcelona 1998), llicenciada en filologia clàssica, va voler començar la seva obra poètica Cau de llunes (1973-1976) tot proclamant aquesta divisa, que va prodigar al llarg de la seva curta vida:

                          A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i de nació oprimida.

        I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Podeu veure al canal YouTube de la Fundació Maria-Mercè Marçal un vídeo de la ‘Divisa’ de “Cau de llunes” llegida per Maria-Mercè Marçal.

Mirna Vilasís canta DIVISA (Maria-Mercè Marçal/Xavi Múrcia):

. Montserrat Tudela,  llicenciada en filologia clàssica, subdirectora de la revista Auriga, activista cultural i treballadora infatigable, es presenta en el seu bloc Recordant Kazansakis així:  “Cada dia quan m’aixeco miro el cel, i em reconec afavorida per ser en un lloc del món on es viu en llibertat. Sóc dona, de clàssiques, d’un país sense estat i parlo una llengua “sense papers”. Això, i més, m’ha fet caparruda de mena!”. Per molts anys, Montserrat!

P.S. També em rebel·lo contra el pensament desafortunat de Tales home, tan intel·ligent i no va ser capaç de passar per alt la pressió cultural de la seva època; tanmateix, sento una profunda admiració per Tales de Milet: el primer en passar del pensament mitològic al filosòfic, considerat un dels set savis i conegut pel seu pensament matemàtic. Si no recordeu el seu teorema, amb aquest vídeo amb música dels Luthiers en fareu memòria:


Us atreviu a escriure (i si pot ser en grec) els vostres tres agraïments a la vida?
P.D.: 6 de març de 2018
#VagaFeminista8M

Marina Mascarell ret homenatge al vers de Maria Mercè Marçal i ens parla sobre la desigualtat de gènere a ‘Three Times Rebel’.

Tot Grècia en una cançó!

Llegiu la lletra de Canción griega de Luis Barros dins l’àlbum Canciones para levantar el ánimo 2002:

Canción griega
Acrópolis, cariátides, Medea,

Corinto, Delfos, Palas Atenea.
Soy un Diógenes buscando un hombre probo,
un Aristófanes riéndose de todo,
soy un Homero cuentamusa y delirante,
soy un Pericles camorrero y elegante;
soy Aristóteles clasificando el mundo,
Epaminondas enrulado y furibundo,
soy Parménides inmóvil en Corinto,
soy Heráclito cambiante y variopinto;
soy Platón sentado en la caverna,
un Demóstenes sin pelos en la lengua,
soy Empédocles un semidiós barbudo,
soy un Sócrates genial y cojonudo.
Esparta, Rodas, Mileto, Licurgo,
Tucídides, filípica, demiurgo.
Soy Hesíodo cantando a los efebos,
soy la Safo de las arenas de Lesbos,
soy Hipócrates curando sarampiones,
soy Demócrito tocando los cojones,
soy Herodoto subiendo el Peloponeso,
soy un Fidias partenónico y obseso,
soy Praxíteles el gran perfeccionista,
soy Protágoras fatídico y sofista;
soy Eurípides montado en un coturno,
soy Pitágoras febril y taciturno,
soy Arquímedes palanca de la farsa,
soy Plutarco biografiando la comparsa.
Aquiles, Menelao, Samotracia,
Esquilo, Macedonia, democracia.

Letra y música: Luis Barros

Què us ha semblat? Quin compendi d’erudició! Ara ens caldrà esbrinar qui és qui, o què és què? Aquí hi trobareu el qüestionari corresponent.