Aracne fila i fila

Salvete amici et amicae!

Avui vinc a parlar-vos de la meva part preferida dels àpats: les postres.

I és que la paraula postre, prové del llatí posterum i, aquesta de post (després, darrera). El postre és un dolç o una fruita que es menja després de l’àpat.
El postre, etimològicament, és l’oposat de l’aperitiu (que prové d’aperire, que significa obrir), i que es menja per picar abans de l’àpat principal.

A l’Antiga Roma, els àpats ja es dividien en tres parts, tal i com ho fem nosaltres ara:

• Gustatio: Era la primera part del banquet, és a dir, l’aperitiu. Eren petits mossos fets d’aliments lleugers de tal manera que estimulessin la gana. Per acompanyar es bevia el mulsum: un brevatge de vi i mel.
  
• Ferculum: El sopar pròpiament dit on podien arribar a haver-hi fins a tres plats que s’acompanyaven de vi.
• Secundae mensae: És a dir, les postres. En els grans banquets, es convertien en una petita reunió informal on es menjaven coses picants i seques o coses molt dolces per estimular la set.

La nostra cuina, la cuina mediterrània, està fortament influenciada pel món clàssic, per exemple: Els romans consumien principalment postres elaborats amb ous, els endolcien amb mel  i els enriquien amb fruits secs.

Aquí podreu trobar 11 receptes de postres de l’Antiga Roma, extrets del llibre De re coquinaria d’Apici.

• Mira-ho en una pàgina més gran

Ara parlem d’alguns ingredients:

• La mel era un aliment molt recurrent durant l’època clàssica: La mel servia, per exemple, per conservar les fruites i així tenir-ne durant l’hivern; servia per endolcir el vi (anomenat mulsum). La mel també era utilitzada en altres camps no-gastronòmics com per exemple per fer perfums o per curar afeccions o fins i tot (barrejada amb altres ingredients) podia arribar a curar l’enverinament per bolets.
• L’oli d’oliva és un producte típic de la Mediterrània que els romans ja coneixien. Amb el mateix (o molt semblant) mètode que feien servir per a premsar el raïm, els romans premsaven les olives per obtenir el famós or líquid. A part de l’oli d’oliva, les branques d’olivera eren considerades símbols de pau i prosperitat.
• El pebre és un condiment que arriba a l’imperi romà el 30 a.C. Després de la conquesta romana d’Egipte, l’imperi envia expedicions marítimes a l’Índia en busca d’articles inusuals i preuats i porten entre molts altres, el pebre. Degut a la durada del viatge i a l’exclusivitat del producte, el pebre arribarà a preus molt alts, car era un producte de luxe. Hi havia diferents tipus de pebre: El pebre negre (el més comú) però després hi havia el pebre vermell o el blanc. Podem dir per tant, que el pebre estava de moda i que per això, encara que ens sembli estrany, està en tants postres.
  
• Els fruits secs eren un aliment molt típic en la cuina clàssica. Com els boscos mediterranis solen tendir a ser boscos secs, hi havia una gran abundància d’arbres productors de fruits secs com les nous, les castanyes, els pinyons, les avellanes… També eren comunes les panses ja que les vinyes eren un conreu extens i també era habitual el consum de fruita fresca com les pomes, les peres, el codony, etc.

Coneixíeu algun d’aquests postres? Quin és el que més us ha sobtat? Coneixeu altres dolços romans que es mengin en èpoques de l’any concretes? Us atreviu a fer aquestes postres i compartiu amb nosaltres les fotografies? Entre tots i totes podem anar completant el nostre receptari de cuina romana amb Col·lex!

Plurimam salutem. Prosit!

Patrícia Ortiz Vincent
2n de Batxillerat de Llatí

El passat dia 9 de Maig, les alumnes de Grec de primer de batxillerat vam anar a fer un taller de cuina grega al mercat de la Boqueria de Barcelona.
Per a mi tot va començar a les vuit i quart, quan em vaig presentar a l’institut amb la il·lusió d’anar d’excursió. En veure que tothom pujava a classe i jo no veia ni les companyes ni la Teresa, em vaig posar a buscar com una boja fins que un professor va trucar a la Teresa i li va dir que on havíem quedat era a l’estació de tren, i no a l’institut. Vaig arrencar a córrer tant com vaig poder i vaig arribar a temps. A l’estació ens esperaven la Teresa i les alumnes de Grec de l’institut de Premià de Mar amb la seva professora, la Margalida. Les professores ens van presentar i tot seguit vam pujar al tren.
Quan vam arribar a Plaça Catalunya, ens van deixar passejar una estona abans d’anar a fer el taller de cuina, i ens van reptar a trobar la parada de productes grecs que la Júlia, la Carla i jo vam trobar de seguida. La Júlia es va comprar un d’aquests batuts de fruites de coco, que per cert estava boníssim.
Quan va ser l’hora, vam anar al lloc on havíem quedat amb les professores i vam dirigir-nos al taller. Només entrar, l’Eulàlia Fargas i la seva ajudant ens van saludar i ens van explicar què és el que faríem. Us deixo el enllaç de la seva web perquè la veieu.
Va començar fent una explicació sobre l’alimentació de la Grècia antiga, i una mica també sobre com eren els grecs en aquells temps. Parlar sobre l’alimentació grega és difícil, ens va explicar, ja que no hi ha llibres específics sobre aquesta ni cap tipus de receptari. Una de les fonts és l’Odissea d’Homer, en la qual hi ha moments on es descriu el menjar, com eren els àpats, com es condimentaven, etc., però sempre dins de la descripció d’una acció. També ens va parlar d’Hipòcrates, el gran metge de l’antiguitat, el qual tenia llibres sobre medicina o dietètica on parlava del menjar, sempre des d’un punt de vista mèdic, ja fos per prohibir-lo o per a recomanar-lo per les seves propietats curatives.
Va fer referència als microclimes de la zona mediterrània, que són el motiu pel qual en aquesta zona la dieta és tan bona, ja que aquestos fan que el terreny sigui diferent, i es conreïn diversos aliments, de manera que esdevé una dieta molt rica i equilibrada. Va diferenciar la cuina atenesa de l’espartana, una cultura bastant diferent i menys refinada.
Va parlar dels diferents àpats que feien. El desdejuni, que s’anomenava ἀκράτiσμα, que consistia a menjar pa sucat amb vi, un refrigeri al migdia, sovint fora de casa, anomenat ἂριστον, i l’apat principal, que era al cap de vespre, el δεῖπνον. Es menjava sense beure fins al final del sopar, i quan s’acabava, els esclaus netejaven les taules i les dones, si havien pres part del sopar, se n’anaven a les habitacions, i aquí començava el συμπόσιον, on els homes bevien i parlaven de les seves coses. El simposi podia durar hores.
Quan va començar a especificar els aliments, va esmentar la μᾶζα, un típus de pa o coca de civada o de blat, que es feia servir com a plat, i que de vegades es menjava i de vegades no. Va parlar també dels molts tipus de pa que hi havia, ja que aquest era l’aliment principal en la dieta dels grecs. També menjaven llegums i moltes verdures i hortalisses, i van ser considerats pel poeta còmic Antífanes “Menjaires de fulles”. També menjaven fruites i fruits salvatges com les magranes, les quals consideraven un símbol de fertilitat, i també figues, pomes, raïm, dàtils, etc. Va parlar de la grandíssima varietat de carns que consumien, com la carn de xai, porc, llebre, conill, cabra… però la que més em va impressionar va ser la de gos. I també menjaven aus com la perdiu, el colom, el tord, el faisà… L’Eulalia va dir que menjaven tot el que tingués ales. I també consumien peix i ous cuinats de moltes maneres.
I ara parlant de la beguda, he de dir que transportaven i emmagatzemaven el vi en un vas ceràmic que es deia àmfora, un recipient de terrissa de cos ovalat i coll estret amb dues nanses, normalment acabat en un peu i que quasi sempre anava pintada. Aquí poso dos enllaços sobre ceràmica grega, un és una gimcana visual sobre ceràmica i l’altre és sobre un tipus de vas ceràmic anomenat cílix. Els grecs bevien aigua, llet, vi (normalment barrejat amb aigua o amb resina), i hidromel (beguda que es feia amb dues parts d’aigua i una de mel).
El mètode de cocció era amb oli, igual que nosaltres, i la nostra experta va parlar de la importància del oli per als grecs, fins al punt en el qual era un dels premis dels jocs Panatenesos. Condimentaven amb sal, vinagre i diverses espècies i endolcien amb mel i sucre. Va parlar de com es conservaven els aliments, i va posar com a exemple les conserves en sal (salaons).
Εn acabar d’explicar-nos tot això, ens va dit el que cuinaríem, de primer sopa de llenties amb olives de Calamata i ou dur, de segon carn de porc amb sang, que va acabar siguent carn de porc amb botifarra negra, ja que l’Eulàlia va dir que era difícil trobar la sang i perquè també havia previst que la majoria farien cara de fàstic en sentir aquesta paraula. I de postre formatge de cabra amb flors del pensament i mel (el formatge el van inventar per poder conservar la llet i que no es fes malbé) i figues seques amb nous i avellanes.
Aleshores va començar la part més bona de la sortida, la cuina! Ens vam rentar les mans i ens van donar uns davantals. A cada una ens van assignar una tasca, unes tallaven les cebes, unes altres feien els ous, les altres les figues, i jo i la Júlia la carn. Tot i que l’Eulàlia rondinava bastant, no ens va costar gaire  i tot ens va sortir molt bé. Finalment vam emplatar tot el que havíem preparat i he de dir que va quedar preciós. Quan ho vam provar a quasi totes ens van agradar les llenties, la carn no estava malament, però he de dir, i suposo que totes estaran d’acord amb mi, que estava massa especiada i el sabor era molt fort. Ens van explicar que el motiu d’això era que els grecs no podien conservar molt bé la carn i si es feia malbé, li posaven moltes espècies per tapar el sabor de la carn podrida. El formatge era el que més bo estava i les figues també estaven bé, tot i que a algunes no els van agradar.
Quan vam acabar, ens vam rentar les mans i ens vam treure el davantal. L’Eulàlia es va acomiadar de nosaltres regalant-nos el seu llibre de cuina: “Jo també cuino”.
Les quatre noies de l’Isaac Albéniz vam fer camí a casa abans, ja que les alumnes de Premià de Mar es devien haver quedat amb gana, perquè se’n van anar al Mc Donalds. Al tren de camí a Badalona un noi es va posar a fer una versió de l’”Ai se eu te pego” i d’una cançó de Pablo Alborán. No li vam donar propina, que garrepes!
Per concloure, us presento el muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos fetes per la Carla Pallach i la Teresa Devesa.

Com a feina, estaria bé que busquéssiu l’etimologia de la paraula que surt a la foto de l’entrada al taller de cuina i del rètol que dóna nom a la botiga grega. Podrieu afegir-la al google map d’establiments.

Cristina Ortiz

1r Batxillerat Institut Isaac Albéniz

A veure si reconeixeu què he intentat reproduir amb aquest dibuix, què representa i on podem contemplar l’original:

Natàlia Espejo
4t ESO Llatí opt. 1

Un pastisser mallorquí, Juan José Cózar Verge, ha fet aquesta reproducció exacta i comestible d’un pa carbonitzat de Pompeia. Sembla increïble, veritat! Si en voleu saber nés consulteu aquest apunt i els enllaços de El Fil de les Clàssiques i El pa en temps dels romans d’Aracne Fila i Fila i si aconseguiu la recepta d’aquest pa la introduirem en el Nostre Receptari de Cuina Romana amb Col·lex.

Plurimam salutem!

Ihssan Mhirou Zliouel
4t ESO Llatí Opt. 1

La mona de Pasqua és molt tradicional a Catalunya, València i Múrcia. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el número d’ous que tenia la mona corresponia a l’edat del nen fins a arribar als 12 anys. Antigament, la mona de Pasqua era coneguda com a coca de Pasqua.  La mona és una tradició que simbolitza que la Quaresma s’ha acabat. Ja els romans es regalaven, com a prova d’amistat, ous durs amb una pasta de pa que es deien munda o monus. L’origen de la paraula mona  prové de l’evolució de les paraules llatines a partir de munna, que en àrab vol dir “regal”, i era i encara és el regal del padrí el Diumenge de Pasqua  i que el fillol abans anava directament a recollir-la a casa del seu padrí després de la missa. La mona eren les postres  per a tota la família i també era costum en alguns llocs que el nen recités un vers. El que encara és conserva de les mones originals és l’ou, avui en dia de xocolata, i això es deu al seu simbolisme, l’ou de les mones representa el principi de la vida. En l’època romana la mona de Pasqua no era de xocolata ja que encara no tenien aquest ingredient que no descobririen segles després; era una coca decorada amb ous de gallina, amb aquetsa coca celebraven l’inici de la primavera per això encara s’anomena la Pasqua Florida.  Si avui voleu menjar-vos la mona i ahir no us la varen regalar,  hem pensat d’escriure aquí la recepta de la mona tradicional de Pasqua per si la voleu fer.