Tag Archives: Celebracions

Europaea Linguarum Dies

Avui 26 de setembre en motiu del desè aniversari del Dia Europeu de les Llengües des de l’Àmbit Lingüístic de l’institut de Premià de Mar fem una crida a tots els alumnes, professors, personal no docent i famílies del nostre institut per fer arribar als suros del claustre de l’edifici Serra de Marina “La paraula que més estimo”. Ens sumem així a la iniciativa “La paraula en català que més estimo” de Somescola.cat; però ampliem l’activitat a les altres llengües europees que ensenyem al centre (castellà, anglès, francès, alemany i llatí).

En altres edicions, des de El Fil de les Clàssiques hem celebrat el Dia Europeu de les Llengües amb el Google Maps El llatí ens agermana, Cèsar plurilingüe, base de dades, amb muntatges audiovisuals

Enguany ho celebrem a l’edifici Serra de Marina del nou institut de Premià de Mar amb aquesta convocatòria, per tant us animo a tots i a totes a fer arribar al suro del claustre i/o aquí en comentari, si no sou del centre, el mot llatí que més us agrada.

Meum carissimum verbum est ROMA = AMOR.

També pots col·laborar amb el nostre Google Maps El llatí ens agermana:


Mostra El llatí ens agermana en un mapa més gran

Desitjo que celebreu el Dia Europeu de les Llengües (Día Europeo de las lenguas, The European Day of Languages, Journée européenne des langues, Europäischer Tag der Sprachen, Europaeus Linguarum Dies) amb moltes activitats.


Vid. Vídeo de l’experiència al centre

Sant Jordi, un mite ben viu

Arqueológica Luliana
Arqueologia Luliana

Sant Jordi enguany ens arriba en dissabte Sant! Sabíeu que va ser un militar romà i cristià que per no abandonar les seves creences va ser martiritzat en temps de l’emperador romà Dioclecià cap a l’any 303? Una de les llegendes més populars atribuïdes a Sant Jordi explica que un drac tenia atemorits els habitants d’una vila i que per calmar-lo li havien de donar un be i una donzella, triada a l’atzar. Un dia li va tocar a la filla d’un rei i Sant Jordi la va alliberar miraculosament tot vencent el drac. Països tan diversos com Geòrgia, Anglaterra, Lituània, Grècia, Portugal i Catalunya van escollir Sant Jordi per patró. També és patró de la Corona d’Aragó i –fins el 1707- del Regne de València. La creu de Sant Jordi és una de les màximes distincions que atorga el Govern de la Generalitat de Catalunya.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=xQx_gTJWSRA[/youtube]

El 1456, el dia de Sant Jordi va ser declarat festa a la ciutat de Barcelona i des d’aleshores se celebra la tradicional Fira de les Roses en què els enamorats les oferien a les donzelles. En el segle XV es repartien roses a totes les senyoretes que assistien a la missa que se celebrava a la capella que el sant té al Palau de la Generalitat. A finals del segle XIX Sant Jordi es va convertir en símbol catalanista. Per això un dels ritus més arrelats d’aquesta jornada és l’exhibició pública de la senyera. La seva lluita amb el drac per alliberar la donzella simbolitza la lluita de Catalunya per la seva llibertat. Des de l’any 1926 es fa coincidir amb l’anomenat Dia del Llibre (des del 1995 Dia Mundial del Llibre i dels drets d’autor) que en el seu origen era per commemorar la mort de Shakespeare i Cervantes. L’escriptora Maria Àngels Anglada també va morir un 23 d’abril i així vàrem celebrar el desè aniversari de la seva mort ara fa dos anys. Avui se celebra el trentè aniversari de la mort de Josep Pla. La diada de Sant Jordi també ha esdevingut el dia dels enamorats en què les parelles s’intercanvien un llibre i una rosa. Regalar una rosa a la persona estimada és ben metafòric: el vermell simbolitza la passió i l’espiga de blat la fecunditat. Els antecedents d’aquesta tradició són molt antics i de pervivència clàssica ja que a finals d’abril els nostres avantpassats romans celebraven unes festes en honor a Flora, la deessa de les flors, dels prats, dels boscos i dels jardins, i els seus amors amb el déu Zèfir, vent suau de ponent que influeix en l’agricultura i impulsa el creixement de les plantes i els vegetals. Allí on es celebraven s’erigien estàtues a la deessa i eren coronades amb roses i flors, igual que les donzelles que hi assistien. A la nit, a la llum de les torxes, es cantaven himnes i es premiaven les millors composicions poètiques sobre el triomf de la primavera i de l’Amor, guardons que eren lliurats per les donzelles més belles. Aquests actes s’anomenaven Jocs Florals, en homenatge a la deessa. Mireu per on que encara nosaltres també els celebrem tot i que el cristianisme intentà abolir-los. Així, la rosa, màxima distinció als Jocs Florals, es convertí en ofrena mística a la Santa Creu, donant-li un caire religiós.

Sabeu què és una consueta? Quins personatges hi apareixen? Quins efectes provoca el drac al rei, a la filla del rei, a Sant Jordi i al poble? Amb quins mites hel·lènics podeu establir paral·lelismes? Quin és l’origen mític de les roses?…

Bona diada de Sant Jordi!

Ara Pacis Augustae

August va erigir al Camp de Mart de Roma l’Ara Pacis, un altar que el Senat li va dedicar l’any 13 aC per haver pacificat Hispània i la Gàl·lia i que va inaugurar solemnement l’any 9 aC. Fou dedicat a la dea de la Pau (Pax que ja portava un branquilló d’olivera), precisament un 30 de gener (avui celebrem com cada any el DENIP, Dia Escolar de la No violencia i la Pau) tot coincidint amb l’aniversari de la seva tercera esposa Lívia.

L’Ara Pacis és un altar envoltat per un paral·lelepípede de marbre de Carrara i decorat amb un fris en relleu amb la família imperial i el seu seguici i al·legories a la fundació de Roma. En l’actualitat es pot visitar dins l’edifici dissenyat per l’arquitecte Richard Meier & Partners Architects en el Museo dell’Ara Pacis. Per saber-ne més i poder donar una opinió més exacta i aprofundida en comentari, visita la pàgina del Museu, però també llegeix De lo visible a lo virtual: una metodología del análisis artístico de Frederic Chordá.

Creus que la família imperial romana mantenia unes normes de protocol en la representació de la processó que es va organitzar el dia de la inauguració? La família reial espanyola segueix alguna norma a l’hora de fer-se una fotografia oficial? i els membres del govern? i la teva família en fotografies més o menys oficials, com poden ser casaments, dia de Nadal…?

Quins personatges de la família imperial reconeixes en aquestes fotografies del fris del costat oest de l’Ara Pacis? Has localitzat August? Els flamines encarregats del culte de Júpiter, de Mart i de Quirí? El flamen encarregat del culte de Juli Cèsar? El lictor? Agripa? Gai Cèsar…

Fris costat oest

Fris costat oest

Si encara tens dubtes o en vols saber més, consulta l’interessant article d’Hortus Hesperidum Pax et Ara Pacis.

Videofelicitació de quart!

Els alumnes de quart de l’ESO de llatí han fet aquesta videofelicitació plurilingüe per a tots els filadors i filadors i per a tots els aràcnids i han volgut publicar-la a El Fil de les Clàssiques perquè encara creuen que publicar aquí té més honor que al premiat Aracne Fila i Fila. Els he concedit aquest desig, tot i que no és cert el que pensen; però és Nadal!

“What’s This?” Nightmare Before Christmas in Latin! “Quid Est?

Dies Natalis Solis Invicti

La Valèria celebra el tercer aniversari de El fil de les Clàssiques

Valèria

Avui El Fil de les Clàssiques, qui ho diria, fa tres anyets a la xarxa i la Valèria ens ha regalat aquest dibuix per celebrar-ho, amb l’esperança de tirar aquest magnífic projecte endavant. A mi m’omple d’orgull que sigui precisament ella qui ho vulgui celebrar perquè El Fil li ha tret moltes hores d’estar juntes, però també l’ha viscut de molt a prop, tot mirant de reüll què escrivia, què contestava als comentaris, com es feia gran… i així al cap d’un any, després del reconeixement exterior i els premis,  va veure com naixia el bloc dels estudiants de l‘institut Cristòfol Ferrer, Aracne fila i fila, obert a la col·laboració d’altres alumnes, professors i estudiosos del món clàssic de fora del centre on sovint hi participa, també ha vist com al cap de dos anys més naixia aquesta tardor L’emprenta d’Orfeu, el treball de recerca del Deka en web 2.0, a la recerca dels referents clàssics en la música actual, com presentat el treball l’ha obert a tots i a totes que el vulguem editar (i els companys de classe de segon ara per ara han acollit molt bé aquesta oportunitat.) Tres anys donen per molt, tres anys en què El Fil de les Clàssiques, malgrat tot, continua essent un bloc d’aula, així va néixer i així continuarà. Tot i que la taula de comandament no és El Fil de les Clàssiques sinó el Fil Moodle en tots els cursos de clàssiques, on es donen les ordres, es fan les activitats més d’aprenentatge, més interactives, on es fa tota l’avaluació… També som al Facebook! …  El Fil de les Clàssiques, però,  continua essent amb milers de comentaris  per a tots i totes el punt de referència, si voleu sentimental, d’aquest projecte digital que durarà fins que vosaltres, alumnes, vulgueu i fins que ens sigui útil per compartir i saber més d’aquest meravellós món de les clàssiques.

No tinc paraules per continuar, sols dir-vos emocionada: moltes gràcies i per molts anys!

En el centenari de Miguel Hernández, el seu món clàssic

Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura  i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro,  poesia compromesa amb el poble…).  Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes,  i del canonge, amic i veí  D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”.  A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres  de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.

La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…

Como el toro he nacido para el luto

y el dolor, como el toro estoy marcado

por un hierro infernal en el costado

y por varón en la ingle con un fruto.

Como el toro lo encuentra diminuto

todo mi corazón desmesurado.

El mite del toro apareix molt d’hora,  essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:

Ínsula de

bravura, dorada

por exceso

de oscuridad.


En la plaza

disparándose

siempre

por el arco

del cuerno.

Elevando

toreros

a la gloria.


Realizando

con ellos

el mito

de Júpiter

y Europa.

En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem,  altres referents clàssics de la mitologia:   Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:

Para cantar , Valencia, tu hermosura

no empuño el arpa de oro

que Apolo tañe con experta mano.

Canto a Valencia

– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente

mostrar por una nube partida en diez jirones

Lluvia


Sobre un verde monte un vivo

chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.

La procesión huertana


Tras ese eclipse- nada de ambulancia,

gris acontecimiento de gorgona.

lo Verdadero, en la perseverancia,

su perfección perfecta perfecciona.

Niebla-Dios

També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?

En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.

¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores

de tu cuerpo y tu reja mustias estén.

El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933  i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins  i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:

Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.

El rayo que no cesa

Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.

Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta  posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.

Dia Europeu de les Llengües amb Cèsar

Avui 26 de setembre és el Dia Europeu de les llengües. Enguany també el celebrarem. No sols amb el Google Maps que tenim obert El llatí ens agermana sinó també amb aquest altre del mot Cèsar. Caesar era un títol distintiu que rebien els emperadors romans a partir d’August, derivat del sobrenom de la família Júlia: Gaius Iulius Caesar.  Ara bé, etimològicament vol dir “infant nascut per incisió de l’úter”, d’aquí es diu sovint que prové el mot català cesàrea o extracció quirúrgica del fetus ja sigui perquè un parent seu va néixer per cesària o bé perquè es relaciona amb la llei Cesària, segons la qual s’ordenava practicar aquesta operació a dones moribundes o en un avançat estat de gestació.

En les diferents llengües del món s’ha utilitzat el nom de Cèsar. 

Fixeu-vos-hi bé i responeu en comentari les qüestions següents:

El mot Cèsar que prové de Juli Cèsar és igual en moltes llengües, podríeu explicar el perquè.

Ara que aquests dies a classe i al bloc estudiem l’indoeuropeu i les diferents famílies de llengües indoeuropees, podríeu classificar i anotar en comentari les diferents entrades al mapa segons els diferents grups lingüístics.

Quines són les llengües d’Europa i com es diu Cèsar en aquestes llengües europees?

Segur que heu trobat algunes mancances en el mapa. Quines llengües falten? Les hi podríeu afegir atès que segurament no us serà difícil de fer-ne l’entrada?

Què us sembla tot plegat?

Pinzellades de la I Vinalia Rustica

Aquest cap de setmana al Parc Arqueològic Cella Vinaria Cat s’ha celebrat la primera Vinalia Rustica coincidint amb el principi de la verema. Les Vinalia eren festes dels antics romans dedicades a la vinya i en honor a Júpiter i Venus. Se celebraven dues vegades l’any, el 19 d’agost els Vinalia Rustica, i el 23 d’abril, els Vinalia Urbana.

Als Vinalia Rustica es rogava al déu del raïm que començava a madurar i coincidia amb el dia que s’iniciava la verema. La festa de la verema la iniciava el Flamen Dialis, quan davant l’altar exprimia amb les seves mans un gotim de raïm.

Flamen dialis, foto dÒscar Pallarès

Flamen dialis, foto d'Òscar Pallarès

De totes les activitats que s’han portat a terme aquest cap de setmana, ja vàrem referenciar la conferència de Montserrat Tudela sobre Papirs i vi, i tot seguit teniu quatre pinzellades d’una festa que malgrat la calor i la proximitat a la platja, va estrenar-se positivament i esperem la seva consolidació, com altres festes de recreació històrica (Tarraco Viva, Magna Celebratio…). Si enguany no hi heu anat. mireu un tastet del que us heu perdut!

L’enhorabona a l’equip de gestió del Parc Arqueològic Cella Vinaria i a tothom que ha fet possible aquesta  celebració! Bona verema!