Del llatí al català: del Moodle al bloc!

La base de la llengua catalana és el llatí vulgar. Moltes paraules catalanes mantenen la mateixa forma i significat que tenien en llatí: rosa, via, fera, nota, ira, etc.

Els alumnes de quart de l’ESO de llatí han triat un mot, l’han il·lustrat amb una fotografia i han enregistrat un àudio tot explicant els principals canvis fonètics que experimenten els mots llatins en passar al català. Tot seguit, us deixo aquí el seu treball fet en El Fil Moodle de quart perquè el gaudiu. Jo n’estic molt contenta perquè tots hi han participat i el resultat és fantàstic! L’enhorabona!

Tot passejant entre sepulcres romans…

En temps dels romans, les vores dels camins principals eren l’equivalent als nostres cementiris. Us convido a passejar virtualment per un dels camins d’accés a la ciutat de Bàrcino, entre els diferents sepulcres, coneguts com cupae, amb els seus epitafis adreçats als vianants que accedien a les ciutats per tal de perpetuar la memòria del difunt (poc es devien imaginar ells que fins i tot perduressin en la realitat virtual!).

Una vegada fet el passeig pel tram litoral de la Via Augusta que resseguia la via de la Porta Praetoria, hauríem de triar una inscripció sepulcral de Bàrcino, de Bètulo, d’Iluro, de Cabrera de Mar … i retre homenatge als nostres avantpassats romans, ja que ells amb aquests epitafis varen volen deixar constància del seu pas per aquest món, així com el seu paper social i la fidelitat amb els seus parents. D’aquesta manera, la seva dignitat i les seves virtuts quedaven públicament assegurades per sempre i nosaltres sabem encara de les seves vides gràcies a la perdurabilitat d’aquestes inscripcions.

A textos llatins per a Halloween, Fernando Lillo ens ofereix, a partir de la pàg. 4, unes normes molt bàsiques i alhora efectives per llegir aquestes inscripcions sepulcrals dedicades a persones difuntes, de les quals val a recordar hic et nunc les següents:

1) Una invocació als déus mans D(is) M(anibus) S(acrum) (consagrat als déus mans). 2) El nom del finat en nominatiu o en datiu 3) L’edat del decès indicada per AN(norum), també A, ANN i després el número. 4) La fórmula H(ic) S(itus/a) E(st) S(it) T(ibi) T(erra) L(evis) (Aquí està enterrat/da. Et sigui la terra lleu). 5) El nom de la persona o persones que paguen o manen fer la inscripció i sovint el parentiu amb el difunt. 6) Un verb indicant la col·locació o la realització de la inscripció: F(ecit/ecerunt) (va fer/ varen fer), F(aciendum) C(uravit/uraverunt) (va tenir curar de fer-la/varen tenir cura de fer-la), P(osuit/osuerunt) (la col·locà/la col·locaren).

Vid. Festes de difunts, festes d’alegria; el vídeo de l’exposició; Festa de difunts; El llatí i el lèxic de la mort; Els romans i les supersticions envers els morts; Referències clàssiques per Tots Sants

De les nostres manualitats, quina simula la tomba cristiana?:

No us perdeu aquesta exposició de l’IES San Tomé de Freixeiro de Vigo.

La nissaga catalana del món clàssic amb Dipity

TUDELA, Montserrat (ed.) i IZQUIERDO, Pere (ed.). Auriga, Barcelona, 2011.

La nissaga catalana del món clàssic és -amb mots de Montserrat Tudela i Penya-  un volum que conté un recull de 165 semblances de les persones que, al llarg de la història del nostre poble, han tingut una pàtria comuna: el món clàssic. És una obra coŀlectiva plantejada com un diàleg a través del temps entre els qui ja no hi són i els qui en som hereus i encara habitem en aquesta pàtria comuna a les terres de llengua catalana. És un intent de trobar les interaccions i les aportacions de les persones des de diverses dimensions i perspectives del món clàssic, i establir les relacions de mestratge i coŀlaboració que hi ha entre els protagonistes”.

Amb el  vist-i-plau de la directora de l’Auriga i un dia com avui en què a Montserrat s’ha celebrat la memòria anual de l’abad Oliba (971-1046), fundador de Montserrat i de Cuixà, us presento una línia del temps amb Dipity que amb la col·laboració de tots i totes anirem emplenant mentre llegim aquesta obra col·lectiva, La nissaga del món clàssic, un autèntic arbre genealògic dels clàssics catalans.

Quan Montserrat Tudela presenta La nissaga del món clàssic sempre fa una recomanació de lectura tot començant pel principi i no anant espigolant que nosaltres seguirem també aquí en aquesta línia del temps amb Dipity: “Només llegint el llibre full rere full es pot reconèixer l’ADN que ens va imprimir Grècia i Roma i que passa per l’Europa carolíngia, el nacionalisme no imperialista sinó el que posa al centre l’individu, i la constant obsessió per la cultura, el saber, la formació i la llibertat dels que ens han precedit i ens han configurat com a poble” .

Agavé i les castanyes

AGAVÉ I LES CASTANYES

Agavé té les mans suaus i fredoliques.
Aplega les castanyes d’un foc de romaní
i en va traient les closques i en va menjant les miques.


Comença a les palpentes, la fosca, el seu camí.


EIs fruits espeterneguen per fer-la enriolar.
La flama vol parlar-li, com piadosa fada.
Perquè Agavé és tan bona, tan dolça de mirar!
Té una blancor molt trista, com mig esgroguissada,
i, en els cabells, comença l’argent a tremolar.


Ja les germanes són casades; ella sola
viu en la casa freda i cada nit més gran.
Planyent, quan minva el dia, la rufagada hi vola
i els murs es fan més negres i el sostre es va allunyant.


–Castanyes, bon escalf als dits de la infantesa
quan és alegre l’aire que ens desgavella els rulls
i hom veu en cada cosa una guspira encesa
com saludant una altra guspira als nostres ulls.


Prop meu era aleshores la fada grisa i bella
que en la dissort ens dava llamins i una cançó.
Ja mes cabells són ara cendrosos com els d’ella;
la que jo era manca devora la que só.


I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscar, quin fred mortal!–
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.

Els fruits saborosos, de Josep Carner

Ecce pictura X. Quae fabula est?

Aquest curs també reprenem el fil d’Ecce pictura (vid. les nou anteriors aquí).
Una vegada hàgiu reconegut el mite i l’artista d’aquesta pintura, n’heu de fer una recreació en forma de diàleg, un poema o bé una actualització del mite ovidià que heu llegit adaptat en la primera part de Narracions de mites clàssics. Que el déu missatger us guiï!