Category Archives: Llatí

A taula amb l’emperador August

Com t’imagines l’emperador August a taula?

Suetoni a l’obra Vida dels dotze cèsars (De uita duodecim Caesarum) ens descriu els costums alimentaris de l’emperador August:

Cibi -nam ne haec quidem omiserim- minimi erat atque vulgaris iere. Secundarium panem et pisciculos minutos et caseum bubulum manu pressum et ficos virides biferas maxime appetebat; vescebaturque et ante cenam quocumque tempore et loco, quo stomachus desiderasset. Verba ipsius ex epistulis sunt: “Nos in essedo panem et palmulas gustavimus.” Et iterum: “Dum lectica ex regia domum redeo, panis unciam cum paucis acinis uvae duracinae comedi.” Et rursus: “Ne Iudaeus quidem, mi Tiberi, tam diligenter sabbatis ieiunium servat quam ego hodie servavi, qui in balineo demum post horam primam noctis duas buccas manducavi prius quam ungui inciperem.” Ex hac inobservantia nonnumquam vel ante initum vel post dimissum convivium solus cenitabat, cum pleno convivio nihil tangeret.

Quins eren els seus costums alimentaris? Quins aliments li agradaven més? Quin nom reben en llatí? Són aliments que encara consumim avui dia o no? Quin mal costum tenia August? Quins àpats solien fer els romans? Els seguia August o menjava fora hores? A quin àpat corresponia el banquet dels romans? A quina hora començava? De quines parts constava? Què s’hi menjava? Quina era l’actitud, algunes vegades, d’August en els banquets?

Vini quoque natura parcissimus erat. Non amplius ter bibere eum solitum super cenam in castris apud Mutinam,  Cornelius Nepos tradit. Postea quotiens largissime se invitaret , senos sextantes non excessit, aut si excessisset, reiciebat. Et maxime delectatus est Raetico neque temere interdiu bibit. Pro potione sumebat perfusum aqua frigida panem aut cucumeris frustum vel lactuculae thyrsum aut recens aridumque pomum suci vinosioris.

Era un gran bevedor de vi August? Quin vi li agradava més? Com es calmava la set? És encara avui el seu un bon remei per passar-se la set?

Què n’opines de tot plegat?

Del mercat a la taula amb Apici: fetges d’au amb marsala

Ingredients:
Mig quilo de fetges de pollastre
Dues cebes
Una cullerada d’oli d’oliva verjo
Seixanta grams de mantega o llard
Un got de vi de Marsala
Sàlvia fresca
Sal
Pebre blanc
Un got de llet

Preparació:

Abans de fregir els fetges deixar-los en llet. Pelar i trossejar les cebes. Daurar-les en una paella amb oli i mantega o llard. En ser transparents regar-les amb vi de Marsala i deixar-les al foc fins que el vi s’evapori. Afegir els fetges sense gens de llet, la sàvia, la sal i el pebre blanc. Deixem que els fetges es coguin i els servim acompanyats d’enciam o d’espinacs.

Curiositats:

Aquesta és una recepta ben vigent en tota la Mediterrània. El marsala és un vi dolç de la ciutat de Marsala a l’illa de Sicília. La sàlvia a l’antiga Roma era també un vegetal d’ornamentació.

Bene tibi sapiat!

Del mercat a la taula amb Apici: Pollastre d’Heliogàbal

Ingredients
Un pollastre ben net de dos quilos
Dues cullerades d’oli d’oliva verjo
Un litre de vi negre
Un parell de porros
Una cullerada de farigola picada (Thymus vulgaris)
Una cullerada de coriandre picat (Coriandrum sativum)
Una tassa de brou concentrat o bé gàrum
Pebre blanc
Pinyons
Un got de llet
Un parell de blancs d’ou

Preparació

Buidar el pollastre i omplir-lo amb un manoll de porro, coriandre i farigola. Posar-lo a coure amb el vi en una cassola de terrissa durant una mitja hora. Picar en un morter pebre blanc i pinyons i afegir dues cullerades del brou de la cocció; lligar-ho tot amb llet. Després, llevar-li les herbes al pollastre, untar-lo amb aquesta salsa i posar-lo a coure lligant-lo amb clares d’ous batudes. Posar el pollastre en una safata untada amb oli i mullar-lo amb la salsa sobrant de la cocció, la qual s’anomena blanca. Aleshores ja es podrà servir.

Curiositats

Hem de pensar i creure que aquesta recepta de pollastre del llibre d’Apici era del famós emperador romà Heliogàbal (caldria incloure’l en el Google maps d’emperadors!).

Bon profit i espero les vostres fotografies del plat!

Del mercat a la taula amb Apici: Faves a l’estil de Vitel·li

A veure, ara que comença a ser temps de faves, qui prova de fer aquesta recepta romana i ens fa arribar la fotografia del plat a taula o la seva opinió?

De Re Coquinaria, V III publicat a la Bernat Metge Apici, l’art de la cuina:

Ingredients
Un quilo de faves
Quatre porros
Grans de pebre blanc
Coriandre fresc
Un got de vi negre
Una tassa de brou de peix concentrat o gàrum
Orenga
Grans de fonoll
Oli d’oliva verjo
Sal

Preparació

Es pelen i es tallen els porros en rodanxes. Es posa al foc poca aigua i sal en una olla. Abans que bulli, hi posem els porros trinxats i una cullerada de coriandre mòlt. Dins un morter es barreja mitja culleredeta de grans de pebre blanc, orenga i grans de fonoll a parts igual. Ben lligat s’afegeix a l’olla. S’hi afegeix al cap de poc el brou de peix concentrat o el gàrum i el vi negre. Després hi posem les faves. Al cap d’un quart d’hora, salem al gust i ho reguem amb un rajolí d’oli d’oliva verjo.

Curiositats

Hi havia un rei que pelava faves i li queien ses baves dins un ribell, aquest rei d’aquesta rondalla mallorquina tal volta fos l’emperador Vitellus a qui segurament li devia agradar aquesta escudella de faves i per això porta el seu nom. Sabem per Suetoni (Vit., 13, 4-5) que era un amant de la cuina, potser ell mateix va idear aquesta recepta o algun cuiner durant el seu regnat. Es veu que degué tenir molts amants ja que hi havia també uns llibrets vernissats de vermell d’ou que es deien vitelliani (Mart. XIV 8, 9) on els amants escrivien afers amatoris.
En el blog de KuaNum i a De re coquinaria hi trobarem moltes més receptes romanes de cuinar les faves!
Prosit!

Si vis amari, ama

Mort de Sèneca, de P.P. Rubens

Mort de Sèneca, de P.P. Rubens

Sèneca, m’agrada. Ja ho sabeu: La vida feliç, Viatjar soluciona els nostres problemes?, Tot llegint Sèneca… però també m’agrada Alain de Botton (no hi puc fer més!). Aquest cap de setmana vaig trobar al Youtube uns vídeos d’una sèrie televisiva “Philosophy: A guide to Happiness” que no em perdia per res del món quan els feien al Canal 33. Tot plegat m’ha portat a fer aquesta entrada, aprofitant que ara ha arribat el moment de saber qui era Sèneca. Sabíeu que fou un hispà il·lustre (vid. 1r vídeo)? Voleu saber com va ser la seva mort? Què pensava? Què va escriure? Com es va involucrar en la política?… Mireu els vídeos restants de l’expositor de més avall i investigueu arreu, no us oblideu d’ensenyar-me més coses perquè tal com ell deia:

Recede in te ipse, quantum potes; cum his versare, qui te meliorem facturi sunt, illos admitte, quos tu potes facere meliores. Mutuo ista fiunt, et homines, dum docent, discunt.

Epistulae morales ad Lucilium VII, 8

Si vis amari, ama.

Epistulae morales ad Lucilium IX, 6

Neix La cinta de Νίκη

El Fil de les clàssiques acaba de tenir un altre nét. Quin goig! Després d’Aracne fila i fila, enguany naixia L’empremta d’Orfeu, el treball de recerca de referents clàssics en la música actual de l’alumne de segon de batxillerat Oriol García-Penche, més conegut com a Deka, obert a la col·laboració d’altres alumnes i d’altres centres, entre els quals hi ha l’institut de Puig-Reig. Ara acaba de néixer amb una alegria immensa La cinta de Νίκη, filmoteca aràcnida dels referents clàssics en el cinema de tres alumnes de llatí i de grec de segon de batxillerat: Constanza Ledesma, Rebeca Sànchez i Carlos Rocamora. Tots tres també tenen la intenció d’obrir el seu bloc a la col·laboració de tothom i jo, com a àvia, tinc l’immens honor de presentar-lo. ECCE!

La cinta de Nike

La cinta de Nike

FELICITER, discipuli!

CAVE CANEM!


Foto de Valèria 5è EP

L’altre dia vaig veure aquest gos fet amb paper maché per la Valèria, i no m’he pogut resistir per una associació d’idees a pensar en buscar la pervivència gràfica dels llatinismes que treballem a classe, en El Fil de les Clàssiques, a Aracne fila i fila o a L’empremta d’Orfeu (com en altres ocasions hem fet en muntatges audiovisuals, en balades i cançons, amb Juli Cèsar, en la literatura, …). He començat a estirar el fil per cave canem, no pas per res d’especial, ans perquè acabava de llegir aquest apunt homònim del company saguntí Salva Muñoz arran de dues exposicions de Madrid (Alexandre el Gran i Jean León Gérôme).

Així és que seguint el meu muntatge trieu un llatinisme i seguiu les seves traces. Per no repetir-nos, deixeu en comentari quin llatinisme treballeu.

Farses Atel·lanes

Les Farses Atel·lanes són un gènere teatral menor però genuïnament romà.  L’any 2001 l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona  sota la coordinació pedagògica i artística de la companyia tarragonina Zona Zàlata (que precisament celebra aquests dies el seu 25è aniversari) van endegar  una tasca de recerca i reconstrucció al voltant de les farses Atel·lanes. El resultat d’aquest treball va ser la Farsa de Pappus, complementada posteriorment amb la Farsa de Bucco i Manduccus i la Farsa de Maccus i Dossennus. Les Farses Atel·lanes van ser estrenades el maig de 2001, 2002 i 2003 dins la programació del festival Tàrraco Viva i des d’aleshores no han fallat mai a la cita. També es van representar en el XVI Simposi d’Estudis Clàssics Tarragona 22 d’octubre de 2009.

El nom d’aquest  gènere prové de la ciutat d’Atella, a la Campània italiana, des d’on es va popularitzar cap al segle III aC. Eren peces còmiques breus, sovint grolleres, que a les jornades teatrals s’intercanviaven entre les tragèdies o les comèdies. A partir d’uns personatges tipificats i fixos es desenvolupaven arguments d’embolics i de costums amb un marcat to burlesc i sarcàstic. La capacitat d’improvisació dels actors a partir dels trets del seu personatge era un recurs important per a l’èxit de Farsa. Aquests  personatges eren: Pappus (el vell estúpid libidinós i avar), Maccus (el jove tan ximplet com vanitós), Dossennus (el geperut astut, enredaire i libidinós), Bucco i Manduccus (els dos criats bocamoll el primer i golafre el segon, tot i que aquests trets són perfectament intercanviables i complementaris).

A més de representar les farses, és digna de veure la reconstrucció de les màscares, el vestuari i l’escenari tal com s’empraven en l’antiguitat.

DARRERE EL TELÓ. AULA DE TEATRE URV. from Tarraco Viva on Vimeo.

DARRERE EL TELÓ. AULA DE TEATRE URV. from Tarraco Viva on Vimeo.

Narcís o l’amor a si mateix

bellesa enmirallada

Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP

La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.

Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.

Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.

Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.

_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.

Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.

En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.

Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.

Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)

 

Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització

Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.

Responde Latine:

* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?