Category Archives: Grec

Vaixell de Grècia

Filadors, filadores! us proposo un viatge, un viatge de somni, fet realitat! Ens hi acabem d’embarcar, de fet, i no hi haurà ningú que ens aturi, ni tro que ens enfonsi. Après l’alfabet grec, ens pugem en aquest vaixell que solcarà mars llunyans, d’un blau fort, i ens portarà per terres desconegudes fins a les platges de sorra fina vora oliverars. Ara de la mà de Lluís Llach i el seu Vaixell de Grècia comencem la singladura amb tot l’ormeig i, si el perdem pel camí, sempre el vent ens inflarà les veles. Hem d’arribar, arribar-hi és el nostre port; però, cap a quin port naveguem? És important saber cap a on viatgem; per això, us demano que, en comentari, reflexionem (en prosa o en vers) sobre Grècia, què significa el mot GRÈCIA per a vosaltres? què espereu? on voleu anar? què voleu aprendre? què en sabeu? quin és el vostre somni (vid Somnis)?… El viatge durarà molts mesos, recalarem a molts ports, farem moltes coneixences, compartirem el nostre vaixell i tindrem moltes aventures; però com us ho imagineu ara tot plegat? Per què anem cap a Grècia?…

Sísif, d’Agustí Bartra

13 Replies

Fa poc he redescobert a Música de poetes “Sísif”, d’Agustí Bartra, cantat per Miquel Pujadó. És un poema preciós i amb el referent clàssic de Sísif, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent; però, quan ja era al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i altra vegada Sísif havia de començar a empènyer de nou (vid. presentació d’Angel Martínez). Avui, Diada Nacional de Catalunya, el vull dedicar a tots els filadors i filadores que, somiatruites o nefelibates com jo, també us sentiu sovint com Sísif, i malgrat les dificultats tireu endavant i empenyeu el roc de la vida i del dia a dia. Espero que us agradi i que aprengueu finalment la lliçó:

Oh, Sísif pot ser feliç
amb la roca o l’embalum,
si gronxa pena o somrís
a les trenes de la llum!

Quan la força li infla el tors.
la roca es torna destí:
no pot unir cim i esforç.
Des d’abaix crida el camí.

El vent clama els seus edictes
Pugen, amb un ritme lent,
Sísif, la roca i el vent
i la lluna dels invictes.

Agustí Bartra

Obra completa Vol II. 1972- 1982. Edicions 62 Barcelona. 1983 Pàg. 464

Centenari del naixement del poeta Màrius Torres: “Venus” i el llatí

10 Replies

Logo original de la Carme Rosanas

Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:

L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:

El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…

Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.

Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.

Google Maps de Carrers amb referents clàssics

16 Replies

Qui diu que el Facebook és una pèrdua de temps? Doncs, us presento dues iniciatives que han sorgit a través del Facebook: la primera, l’alumna Núria Yela va descobrir a través de les adreces d’unes amistats fetes a través del Facebook la possibilitat de fer un treball de recerca sobre els carrers mitològics de Valdemoro, a Madrid. Recordeu el seu article a Aracne: Valdemoro, carrers mitològics a dojo? A través del Facebook, vaig atendre a la crida de Victòria Bescós i vaig obrir aquest Google maps sobre els carrers de Barcelona amb referents clàssics que ara, gràcies a ella, va agafant forma, digna de donar-se a conèixer:

Veure Barcelona: carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Altres ciutats i pobles tenen noms i carrers amb referents clàssics arreu de l’estat (Alacant, Sevilla, Badalona…), podrà la Núria demostrar que Valdemoro és el municipi espanyol on es concentren el major nombre de carrers mitològics? Quina ciutat reuneix un nombre més elevat de carrers amb referents clàssics? Quin nom se’n porta la palma i per què?… La podríeu ajudar i anar completant aquest Google maps general, obert a la col·laboració de tothom? Ja sabeu allò que entre tots podem anar més lluny i que el que més m’atreu de treballar a la xarxa és el treball col·laboratiu…

Veure Carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

En motiu del XX Campionat d’Europa d’Αtletisme

9 Replies

Àmfora panatenaica, pintor de Cleofrades. Louvre

Arran de la inaguració ahir a Barcelona del XX Campionat d’Europa d’Atletisme, que des del 1934 se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, em plau trencar el silenci estival per recordar que la cursa és l’esport més antic, gairebé m’atreviria a dir que és tan antiga com l’existència de la humanitat i que l’atletisme és inherent a l’ésser humà. L’atletisme actual és un esport que inclou aquestes proves: les curses, els concursos (salts i llançaments) i les proves combinades (heptatló i decatló). En canvi, a Grècia es disputaven les modalitats de cursa, les lluites, el pugilat, les proves hípiques i el pentatló (llançament de disc, salt de llargada, llançament de javelina, cursa i lluita).

Entre els grecs, la cursa tenia molt de prestigi. Déus, semidéus o herois són destres en córrer, així Aquil·les és rabent (πόδας ὠκύς ᾿Αχιλλεύς) . L’activitat atlètica era fonamental per a la guerra i la cacera, per a les quals cal la bona condició física que aporta l’esport; els grecs no tenien un mot específic per a designar la noció d’esport, tot i les disciplines esportives que practicaven i que tenien ben reclamentades i tot el devessall de termes grecs que té la terminologia esportiva moderna (atleta, atletisme, estadi, halters, disc, gimnàstica…).

En els primers Jocs Olímpics de l’any 776 aC l’única competició -i ho continuaria sent durant els tretze primers jocs olímpics- fou la de cursa i més concretament la cursa de velocitat de l’estadi que consistia en córrer una vegada la longitud de l’estadi. El vencedor fou Corebos d’Elis (Κόροιβος Ἠλεῖος). El lloc on es va fer la primera competició va donar lloc a la primera competició que consistia a recórrer la llargada de l’estadi, uns 200 metres. Curiosament aquesta distància variava d’un estadi a un altre: a Olímpia era 192’3 m; a Delfos 177’5 m; a Epidaure 181’3 m i a Pèrgam, 210m.

En un primer moment, una simple línia traçada a la sorra (γραμμή) indicava el punt de sortida. Més tard, en alguns estadis es van instal·lar uns blocs de sortida (els starting blocks actuals) fets de pedra i proveïts d’unes osques en què els atletes hi recolzaven els dits dels peus i axí aconseguien una millor propulsió. Es podia sortir tant del costat occidental com oriental. No cal dir que els corredors eren homes, lliures, i anaven despullats i descalços, fet que podia fer-los relliscar fàcilment.

Un cop els atletes sortien a l’estadi, s’anunciava el nom de cada un, juntament amb el nom del seu pare i el de la seva ciutat natal. Si ningú no hi tenia cap objecció s’iniciaven les proves atlètiques. L’atleta ocupava el lloc assignat per sorteig. El tret de sortida es feia amb el so de trompeta o amb el crit de l’herald ἂπιτε! El jutge recriminava i fins i tot podia castigar a garrotades l’atleta que s’havia precipitat a sortir abans d’hora. En els jocs Ístmics, van acabar posant un hysplex (ὓσπληγξ) per evitar les falses sortides: era una barrera protectora, situada davant dels atletes, que queia amb el senyal de sortida. Els grecs desconeixien la posició ajupida actual; el velocista estava dempeus, un xic decantat endavant, amb les cames separades, amb el pes del cos en el peu anterior i els braços un pèl aixecats. Potser us agradarà saber que Càrmides fou vencedor a la cursa de l’estadi a la vint-i-vuitena olímpíada (668 aC) i això que feia una dieta només de figues seques (hi ha atletes avui que, segons els seus patrocinadors beven Cola Cao o el que sigui!).

A més de la cursa de la velocitat de l’estadi, van sorgir altres competicions:

El 724 aC es va introduir el diaulos (δίαυλος), una cursa en què els atletes corrien la longitud de l’estadi dos cops i giraven al voltant d’uns pals que servien per fer la volta. Aquesta cursa es podria comparar amb l’actual de 400 metres i requereix d’una gran resistència. Del cert no se sap què passava en els revolts, si hi havia obstruccions o bé hi havia dos carrers per a cada atleta, un d’anada i un de tornada. En aquest cas, sols deu corredors podien córrer a Olímpia el diaulos ja que hi havia vint carrers. Tal com passa avui, arribava a la final el primer de cada grup.

La cursa més llarga era el dòlicos (δόλιχος) una cursa de mig fons o de fons, que anava segons el lloc de 7 a 24 estadis (de 1400 a 4000 m.). A diferència dels esprintadors de l’estadi, els corredors de dòlicos en les peces ceràmiques que ens han arribat tenen el tronc més vertical, no aixequen tant els genolls i no belluguen tant els braços. Sabem per Filòstrat que tal com passa avui l’esprint el fan en les proximitats de la meta. Una altra disciplina de cursa era l’ippio (ἵππιος) que equivalia a quatre estadis, i prenia el nom de la cursa de cavalls. A partir de l’any 520 aC, hi hagué també l’hoplitοdròmia (ὁπλιτοδρόμος), una competició de soldats amb armadura: arnès amb casc, escut i gamberes que més tard s’eliminarien. Al temple d’Hera d’Olímpia, encara es conserven vint-i-cinc escuts, tots idèntics. La distància variava segons el lloc: a Platea es corrien 15 estadis, 3000 m. El corredor d’hoplitodròmia, segons Filòstrat, requereix tenir “llargs costats, espatlles molt desenvolupades i una ròtula que es prolonga cap a munt.”

Hoplitodròmia, pintor de Berlín Louvre

La nostra marató no es coneixia a Grècia. En honor de Fidípides, el corredor que el 490 aC anuncià a Atenes la victòria de Marató enfront els perses després de córrer uns 42 km, es va fer per primer cop aquesta cursa de 41’8 km en els primers jocs de l’era moderna, en els Jocs Olímpics del 1896 perquè un poema romàntic del 1820 titulat “La batalla de Marató” d’Elisabeth Browning va entusiasmar al baró de Coubertin. A partir dels jocs olímpics de Londres del 1908 la cursa va passar a ser de 42 km i 195 m atès que aquesta era la distància entre Windsor i l’estadi olímpic. Fins als jocs olímpics de Los Angeles del 1984 no hi van poder córrer dones. A Grècia hi havia corredors de llarga distància, els hemerodromoi (ἡμεροδρόμοι) que corrien de dia a uns deu km hora: Fidípedes va anar d’Atenes a Esparta (218 km) en dos dies, Filínides de Sició a Elis en nou hores, Làstenes va véncer un cavall de cursa a Queronea…

Sabem que hi havia curses més curtes per als juvenils, que en algunes ocasions fins i tot competien amb els adults; també hi havia curses per a noies en els jocs hereus, que se celebraven cada quatre anys a ‘Olímpia i l’estadi femení era una sisena part més curt que el masculí; formaven part del trànsit de noia a dona i tenien com a model la mítica Atalanta. Les dones ni tan sols podien assistir als Jocs Olímpics i sols hi podien participar les propietàries de quadres! També hi havia la cursa actual de relleus, lampadedromia (λαμπαδηδρομία) o cursa de torxes que se celebrava a Atenes, entre altres ciutats, en honor de Prometeu i que l’olimpisme actual va escenificar per primera vegada en les olimpíades de Berlín de 1936 (és trist ja que es va recuperar per una idea racista del nazisme!).

Els grecs també practicaven, tot i que ho deixarem per a una altra ocasió, els salts de llargada amb halters i el llançament amb disc i javelina; en canvi, desconeixien el salt d’altura, tant aclamat avui en les proves d’atletisme.

Els rècords no tenien cap importància per als grecs. De les marques obtingudes a les curses en sabem poca cosa, tret dels elogis expressats en lloança a certs campions. El més important era la proclamació pública de la victòria, l’honor cívic immortalitzat en la corona de llorer o d’olivera, o l’àmfora d’oli, el cant d’alabança en himnes o inscripcions honorífiques, l’estàtua de bronze o de marbre que immortalitzava la glòria del vencedor més que la marca obtinguda o les enormes quantitats de diners que guanyen els esportistes professionals avui, un bon ham de la publicitat, dels mitjans de comunicació, i dels abusos por doping…

Calia ser “el primer i el millor”. Només hi havia un guanyador, els altres atletes eren els perdedors; en canvi actualment el segon i el tercer també pugen al podi i aconsegueixen el premi de la medalla d’argent ni de bronze, respectivament.

Aquí us deixo uns vídeos que em vaig entretenir a resumir i a gravar fa un parell d’anys arran dels Jocs Olímpics d’Atenes, precisament ara que fa divuit anys dels jocs de Barcelona i que se celebra aquests dies fins el primer d”agost el campionat d’Europa d’Atletisme en l’Estadi Olímpic Lluís Companys paga la pena veure’ls així com insistir en què mens sana, in corpore sano, lema ben aclamat en la cerimònia d’inauguració que fins i tot va gaudir d’una composició musical de Nacho Cano mentre van il·luminar les lletres de la consigna, no és ben bé el que Juvenal pretenia; però sigui com sigui, l’important és que Grècia i Roma tornen a ser notícia i nosaltres hi podem posar el nostre granet de sorra!

Google maps col·laboratiu d’establiments clàssics arreu

36 Replies

Estem de vacances. Ja es nota, veritat! Ara més que mai sortim, viatgem i tenim l’oportunitat de fer fotografies a establiments amb referent clàssic, ja sigui grec o llatí, també s’hi valen els referents culturals, és a dir noms mitològics, literaris o de fets històrics que recordin la cultura i la civilizació de Grècia i Roma. Aquest mapa és obert a la col·laboració de qualsevol persona d’arreu del món per tant heu de ser, com sempre, respectuosos amb la feina dels altres i si la fotografia no és vostra, heu de posar el nom i l’enllaç si cal. Us recordo que a Aracne fila i fila l’Anna Salas ens va demanar a De vacances amb referents qualsevol tipus de referent que trobéssim per tal que a finals d’estiu tinguéssim el nostre àlbum de vacances, també ens donava les normes per col·leccionar-los. En aquest Google maps, sols hi posarem els establiments de nom clàssic. Bones vacances i molt bon estiu amb bons referents clàssis!

Fer grec, encara és possible!

18 Replies

Tot i que l’examen de selectivitat de grec de Catalunya d’enguany ha aixecat molt malestar entre professors i alumnes _com han recollit els diferents comentaris de l’APLEC _, també el d’altres comunitats autònomes, com les Illes Balears, amenaça en matar el grec, i arreu plana el fantasma de la desaparició del grec o cursar-lo “on line” (vid. exàmens de la selectivitat on line), tampoc hi ajuda el decret de matèries de modalitat que determina el nombre mínim d’alumnes (8 a Catalunya), ni les decisions dels claustres, ni l’eliminació de les places de grec… algunes veus en aquest paratge desolador, però, surten en la seva defensa -així Antonio Melero en el País Valencià-. La situació de les clàssiques a Catalunya és aquests dies portada a Chiron i precisament no és gens falaguera. El grec mor, és cert!, i el llatí comença a agonitzar: per a què serveix estudiar llatí si ja no és matèria de tall a les noves PAU?… Enmig d’aquest clima de pessimisme que ens urgeix superar ja mitjançant el diàleg amb qui correspongui, a mi m’ha aixecat els ànims i l’esperit de seguir lluitant que en la selectivitat 2009-2010 l’examen de francès tingués aquest text: Le grec en banlieu, c’est possible. Curiós! Al meu institut fa anys que ja no s’estudia francès (quina llàstima!) i l’única persona que té la gosadia de tenir contactes amb França i fer desembarcar gairebé noranta alumnes francesos que no saben català ni castellà en una experiència plurilingüe, sóc jo. Una companya, ben coneixedora de les meves lluites amb el projecte El Fil (MoodleFil, El Fil de les Clàssiques, Aracne fila i fila, teatre, cuina, premis…), m’ha fet a les mans l’examen de la selectivitat de francès i he descobert el projecte Metis. Quina alegria descobrir l’article que a principis d’aquest curs, que ja s’ha acabat, es publicava en el diari francès Le Figaro: Le grec en banlieu, c’est possible i en altres pàgines web i que jo, no m’ho puc perdonar, fins ara no he conegut i que m’hagués ajudat en la missió proposada de reinventar-me i de treballar en el centre que treballo i amb els alumnes que tinc a les aules:

Certament, segons el professor Augustin d’ Humières, que ha anat contra el corrent pedagògic dominant, ha aconseguit en un liceu desprestigiat (no sé a què em sona!) de la perifèria de Paris que el grec i la cultura clàssica poden contribuir a la promoció social i a reforçar els coneixements de la llengua materna, i a enriquir el vocabulari, també a fer pujar l’autoestima … Són els antics alumnes que en donen testimoniatge i fan l’apostolat per aquestes llengües dites mortes, esdevingudes fonts de vida. També utilitza el teatre i ha muntat una companyia teatral i representen davant la gent del barri Homer, Shakespeare (vid. YouTube, Dailymotion “le grec et le latin sont les meilleurs vecteurs de l’égalité des chances!”)… Quin canvi han fet els alumnes! No semblen els mateixos i, fins i tot, han rebut la felicitació de la defensora de les llengües clàssiques a França, Jacqueline de Romilly:

«J’ai toujours pensé qu’il fallait faire ce que vous faites: donner accès, par les racines mêmes, à notre culture.»

Ens cal coratge, ens cal voluntat, ens cal buscar els orígens i trobar nous camins en el teatre, en l’etimologia, en la web 2.0, en l’actualitat, en els valors, en les competències … per fer possible el grec als nostres centres avui en dia i, si cal, sortir a la palestra pública per donar-lo a conèixer (per cert, ja heu votat El vaixell d’Odisseu que es presenta a la tercera edició de Premis bloc Catalunya?). Aquest mes, el capdavanter blog de la companya de grec de Benicàssim, Ana Ovando, Voces griegas és el blog seleccionat d’Educared (l’enhorabona, Ana!). Aracne fila i fila ha estat recentment premiat a La Mostra 2010 cap a l’excel·lència educativa amb TIC i TAC… El grec i la cultura clàssica bé que s’ho mereixen i els nostres alumnes encara molt més. No podem defallir i no som uns embacaudors, Lluís; no ens podem sentir culpables, Isabel, Lluís…, només volen el millor, tot i que sigui fent més hores lectives fins que aconseguim demostrar-ho de nou o lluitant pel grec fins a l’últim dia abans de la nostra jubilació i fins i tot després! Esperem que acabi bé la nostra resistència numantina! Units, podem i el que es tracta és de sortir de l’infern i contemplar sempre les estrelles.

Tornem al Grec amb l'”Odissea”!

6 Replies

El proper diumenge 20 de juny al teatre grec de Montjuïc, dins el Festival Grec de Barcelona, en una única funció podrem sentir recitar l’Odissea d’Homer en traducció al català de Carles Riba i en boca de l’actor Lluís Soler, com si d’un aede grec es tractés, amb l’acompanyament musical d’Eduard Iniesta. Segons ha dit Soler en roda de premsa tot parlant de l’obra i té tota la raó “És un text que es nota que està escrit per ser dit en veu alta i escoltat” i ha afegit que és en el registre oral “quan el text agafa tota la seva potència i envergadura”. En aquest muntatge d’Antonio Calvo, “la que juga la partida és la paraula” i, per a Calvo, afegir altres elements seria “fer trampa i no aprofitar la paraula de Riba”, en referència a la traducció de Carles Riba en la qual es basa l’obra.

Així, per al dramaturg Marc Rosich, que ha adaptat el text, el muntatge té dos vessants: “Ensenyar tot el que té de màgic aquest text” i fer “un homenatge a la paraula del traductor”. Rosich ha destacat la dificultat d’adaptar un text de 12.007 versos, que els rapsodes grecs solien recitar durant tres dies seguits, a una actuació d’una hora i vint minuts: “No trencar la cadena màgica del text de Carles Riba era molt difícil de fer”.

El dramaturg ha optat per conservar la traducció original de Riba i ha fet un treball de “tallar i enganxar” que dóna com a resultat un text que passa per tots els capítols de L’Odissea com el Ciclop, les sirenes, Telèmac o Penèlope. Lluís Soler ha explicat que la idea d’adaptar L’Odissea ve de l’any 2006, quan es va fer el mateix amb La Ilíada d’Alessandro Baricco: “En aquell moment semblava que era una tasca complexa i difícil”, ha dit Soler d’un text que “ara es fa de bon portar”.

De fet, l’Odissea juntament amb la Ilíada són les obres inicials i més representatives de l’èpica grega i també de l’èpica europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’una llarga tradició oral, no escrita.

Soler, a qui últimament s’ha vist sobre l’escenari del Teatre Nacional en el paper de Malvolio en la comèdia shakespeariana “Nit de Reis”, recita el text sencer de memòria i segueix el consell que Riba dóna en el pròleg de la seva segona traducció del clàssic d’Homer: que si l’actor oblida una paraula, busqui amb tota llibertat una semblant i segueixi amb el text.

D’altra banda, la música d’Eduard Iniesta, que domina més de quaranta instruments de diversos països de la Mediterrània, va més enllà de la “música hel·lènica, els ritmes mediterranis i els instruments grecs”, la seva elecció més òbvia, i ha compost “una partitura funcional “que” impulsa la dinàmica de l’obra i li dóna una empenta ” quan és necessari.

El director artístic del Grec, Ricardo Szwarcer, ha destacat que va acceptar de seguida la proposta de fer una Odissea recitada perquè es correspon a “la necessitat del festival de recolzar-se en el text poètic”. L’Odissea estarà de gira fins a finals d’any amb la Perla29.

Diumenge ens omplirà d’emoció tornar, després d’haver assistit ahir a la representació de Prometeu, als orígens orals de l’Odissea amb els bells hexàmetre de Carles Riba i amb l’acompanyament musical encara que no sigui de la lira, en un marc envejable com és el teatre grec de Montjuïc i amb la companyia d’altres Odisseus que també solquen els mars ben agitats de les clàssiques i del grec en particular. Bon viatge cap a Ítaca!

EF; La Vanguardia; Dossier de premsa; El Punt

Al Grec, Prometeu en femení!

18 Replies

Diumenge vinent s’inaugura la XXXIV edició del Festival Grec de Barcelona, quinze dies abans del que acostuma a ser habitual. Sempre es mima l’obra inaugural i enguany la nineta dels ulls és, com no, una obra grega, perquè els clàssics són de rabiosa actualitat!: Prometeu de la directora Carme Portaceli qui en roda de prensa ha assegurat sentir-se contenta d’obrir el festival amb un clàssic grec d’una “essència absoluta” i d’una “contemporaneïtat tremenda”. Tot i que la història se situa en un context present, segueix fidelment la versió del Prometeu encadenat del tràgic atenès Èsquil (525-456 aC) feta per l’escriptor i dramaturg alemany, Heiner Müller, i traduïda al català per Feliu Formosa i protagonitzada per l’actriu Carme Elias. Encapçalen el repartiment els actors de la FEI (Factoria Escènica Internacional) Gabriela Flores, Pepa López, Lluïsa Castell, Llorenç González, Albert Pérez i David Bages. Altres inseparables són Dani Nel·lo (música i direcció musical); Paco Azorín (espai escènic); Antonio Belart (vestuari), Maria Domènech (il·luminació), etc.

Per primer cop, una dona interpreta Prometeu, Carme Elias. I no pas disfressada d’home! Carme Portaceli ho té ben clar: “El món és masculí i fet pels homes, sobretot antigament tots els mites eren homes i com a tals els explicaven. Avui seria diferent i la nostra proposta és actual. No és cap reivindicació feminista”. Fer de Prometeu és tot un repte personal per a Carme Elias que ha sabut aprofitar!: “Es algo que no me planteo, ni me perturba ni me afecta, Prometeo soy yo y creo que esto (lo de hombre o mujer) no genera ni añade nada más, a Carmen le pareció que yo podía hacerlo es el mayor reto profesional que he tenido en mi vida y es fantástico que yo mujer pueda interpretar a Prometeo, que es un personaje clásico, a veces me preguntaba y por qué no puedo hacer Hamlet y por qué no puedo hacer Lear”. ( C.Elias en declaraciones a EFE).

Foto de David Ruano

Prometeu és una deessa que es rebel·la contra un déu superior, Zeus, perquè vol eliminar els humans per convertir-los en animals. Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya com utilitzar-lo per a la indústria, els explica el poder de les plantes, les lletres, els números…, en definitiva, els ensenya totes les arts. El poder intenta evitar-ho confinant-lo en un far, que simbolitza la fi del món. Però Prometeu té poders, veu el futur, sap quan caurà Zeus. I rep moltes visites que volen saber coses.

Com en qualsevol obra grega, també hi ha el cor. En aquesta versió l’interpreta una sola persona, Gabriela Flores, i és la consciència de Prometeu: “El fa reaccionar sobre la serva actitud al llarg de tot el recorregut”. Lluïsa Castell és Io, la dona mortal de qui s’enamora Zeus. En no ser correspost, és castigada i convertida en vaca. “Zeus la fa anar de país en país durant segles i segles.

Pepa López és Oceà, un déu polític. “Visito Prometeu per convèncer-lo que no sigui tan tossut i orgullós, però no ho aconsegueixo. És un paper estimulant. Només dura deu minuts, però de gran intensitat”.

Albert Pérez és Hefest, anomenat déu del Foc per Prometeu, i Llorenç González, Força, el rottweiler particular de Zeus, la seva mà dreta i el que du a terme totes les seves ordres. “Ha estat una aventura i un aprenentatge continu”, diu l’actor. Finalment, David Bagès interpreta Hermes.

Dani Nel·lo ha compost la música expressament. “Ha estat complicat, perquè m’havia de plantejar quina música escolten els déus. Havia de fer una deslocalització en el temps i l’espai, perquè no tenia cap punt de referència, havia de trobar l’orientació”, diu. I de ben segur que l’ha trobada i serà interpretada en directe per ell i quatre músics més, en una formació multiinstrumental.

Pel que fa a l’espectacular escenografia que ha fet Paco Azorín, “he partit d’una rèplica que hi ha al text que diu: “Hem arribat a la fi del món”. Llavors invento un final del món poèticament creïble, amb els quatre elements (aigua, terra, aire i foc), que són reals i funcionen en contrast amb el context irreal dels déus”, explica Castell. L’escenògraf ha construït el mont Caucas, la muntanya escita on el tità és encadenat a perpetuïtat. Carme Elias és tancada en una impressionant torre metàl·lica. Al voltant aigua, el mar, i al darrere la roca natural del teatre grec de Montjuïc.

“L’origen del poder de Zeus s’ha perdut. Per això hem creat un pròleg que explica els antecedents, des de la creació del món fins quan surten tots els déus”, apunta Pablo Ley. Després del pròleg, l’obra es manté fidel al text de Heiner Müller, “recollint el món de contradiccions que aquest va detectar al text d’Èsquil, tractant d’entendre-ho i d’explicar-ho de manera que s’entengui”.

En acabat, un breu epíleg arrodoneix la història: “Ens hem centrat en dos aspectes. Un és que la paraula foc surt molt sovint associada a la paraula guerra a l’obra de Müller, marcada per la Guerra Mundial i el nazisme. L’esperança, l’altre do que dóna Prometeu a la humanitat, tampoc sembla que Müller el consideri motor de futur. Després d’aquestes consideracions, hem creat el gran final, que anomenem Prometeu alliberat, continua Ley. Un final que s’il·lumina en un altre gran text de Müller que forma part de l’obra Zement (1972), i parla de la destrucció dels déus del classicisme grec. Mentre Hèracles allibera Prometeu, els déus olímpics se suïciden en massa.

Després d’estrenar-se aquest pròxim diumenge al Grec, aquesta obra coproducció del Centro Dramático Nacional (CDN) anirà al festival de Mèrida i després es veurà a Madrid.

No ens la podrem perdre! Només es faran tres funcions a Barcelona del 13 al 15 de juny d’aquest benefactor de la humanitat, que possibilità les bases del coneixement i de la civilització humana, i ara per primer cop en femení. Curiós, oi! Precisament, Prometeu que per haver enganyat Zeus en la repartició de les parts d’un bou i per haver robat del carro solar una espurna del foc sagrat l’ofrenà a la humanitat i aviat rebé el càstig corresponent: per una banda, és lligat al mont Caucas i una àguila cada dia li cruspeix el fetge que es regenera de nit; i per altra envia als homes la primera dona, Pandora, amb una gerra que no havia d’obrir mai, però la seva tafaneria prevalgué sobre una actitud assenyada i, en obrir-la, s’escamparen tots els mals, tret de l’Esperança!

Realment, paga la pena sacrificar-se per la resta d’éssers humans? Què n’opineu?

N.B.: El País, Abc, L’Avui, El Periódico, Wilaweb, Facebook…

Després de l’estrena: La Vanguardia, El País, La Razón, 3cat24.cat, El Periódico, Dossier de Premsa, TV3 Telenotícies migdia dilluns 14 de juny

La criptografia a l’antiguitat

35 Replies

Reconeixeu això?:

Increïble, veritat, però cert! És un artefacte de còpia! Amablement me l’han deixat fotografiar. Per què? Doncs, perquè quan la professora que el va requisar me’l va ensenyar em va recordar els missatges encriptats dels lacedemonis. Recordeu què és l’escítala?

Si no ho recordeu visioneu el vídeo que trobareu a Missatges encriptats de El Fil de les Clàssiques! Amb quin element simbòlic dels alcaldes podríeu relacionar l’escítala?

A Roma, Juli Cèsar va inventar un criptograma (conegut com el criptogama de Cèsar) per enviar missatges que no poguessin ser desxifrats per l’enemic. Consistia en substituir cada lletra per la que està tres vegades més endavant.