És difícil imaginar-se alguna de les grans ciutats europees o nord-americanes sense un edifici, un temple, una columna… inspirat en les obres clàssiques gregues i romanes. Sens dubte, l’edifici més imitat pels arquitectes d’arreu ha estat el temple i, en concret, el Partenó que va ser construït al segle V aC a l’acròpoli d’Atenes. Què en sabem del Partenó? D’on rep el nom? Què se’n conserva? Qui el va construir?…
El Museu Britànic, el més antic del món, que té una entrada semblant a la d’un temple grecoromà i que guarda la major part dels relleus del Partenó que Grècia li reclama, ha fet aquesta reconstrucció virtual del Partenó:
Després d’haver fet la vostra recerca i d’haver visionat el vídeo, mireu aquest altre i el Google maps per tal de comentar les semblances i les diferències amb els diferents edificis que hi apareixen; també en podeu suggerir d’altres:
Aquest dijous que anem al TNC a veure Electra no us oblideu de fixar-vos en l’edifici del Bofill. Quan veieu la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo, fixeu-vos molt bé amb el temple que hi surt. A veure si el sabeu identificar.
La poesia ens il·lumina la tenebra i ens ofereix el cabdell de fil per sortir somrients del laberint. Avui, 21 de març de 2010, just acabada d’encetar la primavera, celebrem un any més, des del 2001 en què fou proposat per la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia amb actes de commemoració arreu i amb la difusió d’un opuscle amb un poema del poeta lleidatà, conegut per tots nosaltres, Jordi Pàmias, que s’ha traduït a vint llengües. Us el vaig penjar a l’institut i espero que l’hàgiu llegit. En El Fil de les Clàssiques hem triat per celebrar un dia com el d’avui aquests mots de la poetessa Maria Teresa Nolla i Panadès ( l’any passat també elegirem una poeta catalana, Caterina Arderiu):
Què us han semblat? Ara, si heu sortit sans i estalvis del laberint, vencedors del Minotaure, deixeu en comentari un poema que vulgueu compartir amb tots nosaltres o animeu-vos i escriviu un poema sobre un mite, un personatge grec o romà, un edifici clàssic, un sentiment com l’amor, el desamor, l’amistat… Tot és començar i anar estirant del fil, les paraules, autèntics bàlsams, sortiran soles. Ho proveu?
Ahir es va estrenar a la sala petita del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) Electra, una de les peces més belles del teatre grec. Els alumnes de grec de l’IES Cristòfol Ferrer hi anem dijous vinent! A mi em fa molta il·lusió veure amb tots vosaltres aquesta tragèdia grega, la primera que coprodueix el TNC, sobretot perquè l’actriu que fa d’Electra, Clara Segura, va ser alumna meva de grec a l’IES de Sant Just Desvern. Amb aquella promoció em vaig estrenar en la docència i encara recordo com els seus ulls guspirejaven quan parlàvem a classe d’Electra, Orestes, Agamèmnon, Atreu, Egist, Clitemnestra, Sòfocles… Quins bells records! Quin goig veure-la representar ara Electra i fa tres temporades Antígona, també del director teatral barceloní Oriol Broggi. L’Electra del TNC és una producció feta conjuntament amb l’equip de les Q-Ars Teatre, que d’aquesta manera completen la trilogia sobre les heroïnes gregues que van encetar la temporada passada amb Les suplicants i Ilíada.
Electra des d’ahir es representarà a la sala petita del TNC fins al 25 d’abril. Aneu a veure-la; segur que reflexionareu sobre la passió desorbitada que pot portar al matricidi, el desig de venjança, l’odi i el resentiment que no porten enlloc, la justificació dels delictes, el gaudi estètic de les paraules, l’ambiguitat dels sentiments, la força tràgica d’una dona trencadora,…
En un dia com avui, que cada any celebrem a El Fil de les Clàssiques, és important de recordar dones gregues des de l’època arcaica fins a les acaballes de l’època hel·lenística que foren capaces de trencar el silenci de les seves vides tot conreant la poesia. Aquestes poetes són filles d’indrets geogràfics molt diversos del món grec i que hic et nunc us demano que les localitzeu en aquest Google maps, potser no trobeu d’alguna cap imatge perquè no ens n’ha arribat cap; però tot i que minsos coneixem fragments literaris de les seves obres, d’una gran vàlua i que traspuen una gran bellesa. Aquí i aquí, hi trobareu la informació necessària i, amb el permís de l’autora, agafeu el que més us agradi per retre tribut en el Dia Internacional de les Dones a unes dones excepcionals, a unes poetes consumades, que cal preservar de l’oblit i començarem per localitzar-les en aquest mapa:
Rutes comercials gregues. El Fil de les Clàssiques
Atenes, al llarg dels segles VII i VI aC, a causa de la posició geogràfica, va poder desenvolupar un gran comerç amb les colònies de l’Àsia Menor. Al port del Pireu, hi arribaven cereals (aliments necessaris però escassos a Grècia) del mar Negre i de les colònies, de Magna Grècia, Sicília, Egipte, Península Ibèrica.. i des d’allí s’expedien, sobretot, objectes de ceràmica. Atenes depenia de la importació de blat. Tant els mercaders com els comerciants eren metecs. També hi havia funcionaris encarregats de vigilar el comerç per servir els interessos dels consumidors:
També eren anomenats per sorteig deu vigilants del gra (sitofílacs), cinc per al Pireu i cinc per a la ciutat; però ara n’hi ha vint per a la ciutat i quinze per al Pireu. Aquests tenen cura, de primer, que el gra es vengui a l’àgora a preu just i, després, que els moliners venguin la farina en proporció amb el preu de l’ordi, i els forners, el pa en proporció al del blat, i que el pa tingui el pes que ell fixin, ja que la llei els mana de fixar el pes. ARISTÒTIL, Constitució d’Atenes 51
L”escassetat del metalls també va incitar a moltes polis gregues a l’aventura d’ultramar. El ferro s’extreia, a part del cap Màlea al Peloponnès, a Anatòlia, a la costa meridional del Pont Euxí i a Etrúria. L’or i la plata provenien de la zona de l’Egeu i de la mar Adriàtica, de la Ibèria i de la Gàl·lia. Però, sens dubte, els elements més indispensables eren el coure i l’estany, l’aliatge dels quals dóna lloc al bronze. A Xipre es troba molt de coure però també a Al Mina, a Etrúria, a la Gàl·lia, a Ibèria, en concret a Tartessos, i a Cornualla al sud-oest de Gran Bretanya.
Altrament, hi va haver un important comerç de salaons, fusta, sal, ambre, papir, espècies, béns de luxe i esclaus. Al seu torn, els grecs bescanviaven productes luxosos i manufacturats: vi, oli d’oliva, ceràmiques fetes amb torn, joies, perfums, teixits, productes metal·lúrgics elaborats, armes, etc.
Aquest tràfic va permetre que els comerciants i els naviliers s’enriquissin i que l’economia de moltes polis deixés de ser autàrquica per passar a formar part de grans xarxes comercials amb economia monetària.
Què n’opineu de les importacions i exportacions gregues? Avui passa el mateix amb el comerç, amb el control del pes i el preu del blat…? Entre tots, omplirem aquest Google maps de monedes gregues. Us recordo que les imatges que hi poseu han de tenir Creative Commons. Si no heu comentat aquest apunt, ara és el moment, així com de fer-ne un a Aracne fila i fila!
La guerra de Troia ha gaudit i gaudeix encara de nombroses representacions artístiques d’una gran diversitat d’èpoques i d’artistes. Fa uns anys l’alumna Judit López va fer un excel·lent treball de recerca sobre La mitologia en les arts plàstiques: la guerra de Troia en l’art, mereixedor del premi al millor treball de recerca atorgat per AECC.
A partir de les seves deu obres d’art, heu d’explicar cada episodi de la guerra de Troia, és a dir, heu de posar a aquest llibre il·lustrat la lletra corresponent a la guerra de Troia per una banda i per l’altra heu de fer el comentari de cada una de les obres (documentació general, aspectes bàsics, anàlisi formal, interpretació, finalitat de l’obra i conclusió). Entre tots i totes heu d’acabar aquest muntatge:
Qui ens relata la història de la guerra de Troia, obra a obra? Qui comenta la primera obra El Judici de Paris de Rubens (compte que al bloc en tenim un altre!)? Qui la següent…?
En el cànon alexandrí dels poetes lírics sols hi figura una dona (tot i que en versions posteriors s’hi afegeix Corinna de Tànagra) i aquesta és Safo de Lesbos, la poeta que va descobrir l’amor a la poesia, l’anomenada desena musa i mestra d’altres poetes gregues antigues com Erinna de Telos o Nossis de Lòcrida. A Els efectes de l’amor hem pogut veure com de bé ho va saber expressar!
La lírica grega va ser destinada a ser cantada amb acompanyament de la lira, d’aquí el seu nom λυρικός. Safo, juntament amb Alceu són els representants de la lírica monòdica (cantada a una sola veu) eòlica i Anacreont de Teos de la monòdica jònica.
Aquí teniu amb les veus d’Angélique Ionatos i de Nena Venetsanou el poema de Safo ΘΕΛΩ ΤΙ Τ΄ΕΙΠΗΝ “Una cosa vull dir-te” i ja veureu com se sembla a “Igual que els déus…”:
ΘΕΛΩ ΤΙ Τ΄ ΕΙΠΗΝ
θέλω τί τ’είπην, αλλά με κωλύει αίδως.
αι δ’ήχες έσλων ίμερον η κάλων
καί μή τί τ’είπην γλωσσ’εκύκα κάκον,
αίδως κέν σε ούκ ήχεν όππα-
τ’άλλ’έλεγες περί τω δικαίως.
Una cosa vull dir-te, però me’n priva la vergonya.
Si pruïssis coses belles i nobles
la teva llengua no ordiria infàmies
ni sota els ulls gens de rubor tindries,
car de justícia parlaries sempre.
Dolça mare, no puc teixir al teler;
em doma la flexible Afrodita amb un donzell que ansiejo.
(Trad. Manuel Balasch)
Si us ha agradat, no us perdeu aquest programa de Radio Universidad Calf FM 103.7 (ciudat de Neuquén, Rep. Argentina) sobre Safo de Lesbos, la seva vida i la seva obra musicalitzada per Angélique Ionatos i Nena Venetsanou. Almenys triga un parell de minuts a carregar-se. Tingueu paciència!
Fa gairebé dos mil set-cents anys, la poeta grega Safo de Lesbos va escriure un poema que ha gaudit d’una llarga tradició literària. Segur que el coneixeu! Us convido a llegir-lo en dues traduccions: la primera és del pare Manuel Balasch que tot just fa avui un any ens va deixar i la segona de la companya i amiga illenca Maria Rosa Llabrés (“Cants de Safo”, la Magrana, Barcelona, 2006). Safo es va atrevir en el segle VII aC a revelar en primera persona l’amor que sentia i ha esdevingut la descobridora de l’amor a occident:
Igual que els déus em sembla que aquest home
és, que et seu al davant, aquest que ara
escolta, a frec, la teva veu, car parles
molt delicada,
i el teu somriure agradós; de debò, dintre
del pit el cor em defalleix; si et miro
mal que sigui un instant, ni una paraula
no em ve a la boca,
car la llengua se’m trava, i una fina
foguerada la pell prest em recorre,
res no em veuen els ulls, i les orelles
totes em xiulen.
La freda suor em té, un tremor em guanya
de cap a peus, més lívida que l’herba;
que tinc la mort propera m’afiguro,
ben a la vora.
Safo Llibre I, 1-16 (trad. M. Balash)
Em sembla igual als déus l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament
i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,
sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,
una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Quines semblances i diferències heu detectat entre el poema de Safo de Lesbos i el del romà Catul? Quin us agrada més i per què?
Està arran de la persona estimada provoca tot aquest reguitzell de sensacions?
Creieu que el jove Carles Riba que des del disset anys coneixia bé el poema (vid. Tres vegades un mateix poema de Ramon Torné Auriga 20 (1998): 6-7 ) ja que en va fer una traducció, es va inspirar en Safo en aquests versos inicials (v. 1-8) del poema 32 (escrit amb data de 6 de gener de 1919) del Primer llibre d’Estances:
Tu apareixes. No la roja meravella
que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig;
no el tremolor que ajup l’envanida parpella
i la paraula forta esderna en barboteig,
són, Oh Amor d’amors, l’essència del miracle
que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.
Sapiguessis!, dels pensaments, quin dolç sotrac la
turba perplexa ordena darrera el vel del front!
També influí en el poeta grec, nobel de literatura, Odisseas Elitis:
θεὸς μοῦ φαίνεται στ ἀλήθεια ἐμένα κεῖνος
ὁ ἄντρας ποὺ κάθεται ἀντικρύ σου κι ἀπὸ
κοντὰ τὴ γλύκα τῆς φωνῆς σου ἀπολαμβάνει
καὶ τὸ γέλιο σου ἂχ ποὺ ξελογιάζει
καὶ ποὺ λιώνει στὸ στῆθος τὴν καρδιά μου
σοῦ τ ὁρκίζομαι` γιατὶ μόλις ποὺ πάω νὰ
σὲ κοιτάξω νιώθω ξάφνου μοῦ κόβεται ἡ μιλιά μου
En prosa, el poema de Safo va influir, entre d’altres, en la simptomatologia amorosa del malaltís enamorat del Werther de Goethe. Sabeu com acabà Werther? Quins paral·lelismes podem establir amb Safo?
30 d’agost
Desgraciat! Si en sóc, de beneit! Per què m’enganyo a mi mateix? Què volen dir aquests deliris passionals interminables? Totes les meves pregàries són per a ella; la meva imaginació no crea cap imatge més que la seva i tot el que m’envolta en aquest món només ho veig en relació amb ella. Això em dóna unes hores de felicitat… fins que me n’he de tornar a despendre. Ai, Wilhelm! Per què em batega així el cor? Després d’haver estat assegut al seu costat dues, tres hores, i d’haver-me embadalit amb la seva figura, el seu aire, l’expressió celestial de les seves paraules, a poc a poc se m’inflamen els sentits, se m’ennuvola la vista, se’m tapen les orelles i sento com si un assassí m’escanyés; el meu cor busca, amb batecs ferotges, aire per als meus sentits subjugats i l’únic que fa és augmentar el meu trasbals… Wilhelm, de vegades ja ni sé si sóc d’aquest món. I, algun cop, quan la melangia no em domina i la Lotte no em permet el trist consol d’esplaiar en plors la meva angoixa sobre la seva mà… he de sortir corrents i vagarejo pels camps. Aleshores, el que m’alegra és escalar un penya-segat o obrir un camí en un bosc intransitable, entremig d’esbarzers que em fereixen, de punxes que m’esgarrinxen. Després em sento una mica millor. Una mica! I quan, pel camí, em quedo abatut de set i fatiga, de vegades, en plena nit, amb la lluna plena ben alta sobre meu, m’assec sobre un arbre vell i retorçat en el bosc solitari per procurar una mica de repòs als meus peus lacerats, i tot seguit m’endormisco rendit en una penombra silenciosa. Oh, Wilhelm! L’estatge solitari d’una cel·la, el mantell de pell de camell i el cilici serien bàlsams pels quals es desviuria la meva ànima. Adéu! L’únic final que veig a aquest dolor és la tomba. Johann W. Goethe, Werther LLibre primer, 30 d’agost (traducció de Manel Pla). Tusquets editors, 2002.
Coneixeu altres temes i motius en la literatura, en el cinema o en la música que continuïen la línea encetada per Safo ara fa més de 2700 anys? A tall d’exemple, ara per ara em vénen al cap You are beautiful de James Blunt i La mujer que yo quiero dins Mediterráneo de Joan Manel Serrat.
¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!
Áyax era más fuerte que Diomedes,
Héctor, más fuerte que Áyax,
y Aquiles el más fuerte; porque era
el más fuerte… ¡Inocencias de la infancia!
¡Ah, cuando yo era niño
soñaba con los héroes de la Ilíada!
Antonio Machado, Campos de Castilla
Quins herois de la guerra de Troia són grecs? Quins són troians? Quins recordeu? Quins voleu localitzar en aquest mapa? En el cant II de la Ilíadahi trobareu el catàleg de les naus!
Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.
