La poesia ens il·lumina la tenebra i ens ofereix el cabdell de fil per sortir somrients del laberint. Avui, 21 de març de 2010, just acabada d’encetar la primavera, celebrem un any més, des del 2001 en què fou proposat per la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia amb actes de commemoració arreu i amb la difusió d’un opuscle amb un poema del poeta lleidatà, conegut per tots nosaltres, Jordi Pàmias, que s’ha traduït a vint llengües. Us el vaig penjar a l’institut i espero que l’hàgiu llegit. En El Fil de les Clàssiques hem triat per celebrar un dia com el d’avui aquests mots de la poetessa Maria Teresa Nolla i Panadès ( l’any passat també elegirem una poeta catalana, Caterina Arderiu):
El laberint de Creta
amb obscurs passadissos
i tenebres
ens feia tremolar en la foscor.
Agafats de la mà,
vèiem
la claror que es filtrava allà lluny
i que també esplendien les estrelles
lliures.
Vaig veure el Minotaure
i no vaig tenir por,
però la boca escumejant de flames
i els ulls terribles,
amb les grapes unglades,
inspirava terror,
però no a mi,
que somreia.
Maria Teresa Nolla i Panadès, Poesies
La Formiga d’ Or – Barcelona, 1989
Què us han semblat? Ara, si heu sortit sans i estalvis del laberint, vencedors del Minotaure, deixeu en comentari un poema que vulgueu compartir amb tots nosaltres o animeu-vos i escriviu un poema sobre un mite, un personatge grec o romà, un edifici clàssic, un sentiment com l’amor, el desamor, l’amistat… Tot és començar i anar estirant del fil, les paraules, autèntics bàlsams, sortiran soles. Ho proveu?
No us oblideu tampoc d’explicar el significat etimològic del mot poesia! Què és la poesia?
Potser us pot ajudar aquest fragment de la pel·lícula El club dels poetes morts de Peter Weir, 1989:
Gaudiu de la poesia!
ooooh que bonica es el centre de admiracio molt hermosa de veritat es un exemple de poesia que tothom tendria que tenir en compte..
Jo penso que la poesia es un génere literari que ja l’utilitzaven en forma de jeroglífics egipcis fa 25 segles abans de Crist.
Vale!! 🙂
Himno en honor a Afrodita
¡Oh, tú en cien tronos Afrodita reina,
Hija de Zeus, inmortal, dolosa:
No me acongojes con pesar y tedio
Ruégote, Cripria!
Antes acude como en otros días,
Mi voz oyendo y mi encendido ruego;
Por mi dejaste la del padre Jove
Alta morada.
El áureo carro que veloces llevan
Lindos gorriones, sacudiendo el ala,
Al negro suelo, desde el éter puro
Raudo bajaba.
Y tú ¡Oh, dichosa! en tu inmortal semblante
Te sonreías: ¿Para qué me llamas?
¿Cuál es tu anhelo? ¿Qué padeces hora?
-me preguntabas-
¿Arde de nuevo el corazón inquieto?
¿A quién pretendes enredar en suave
Lazo de amores? ¿Quién tu red evita,
Mísera Safo?
Que si te huye, tornará a tus brazos,
Y más propicio ofreceráte dones,
Y cuando esquives el ardiente beso,
Querrá besarte.
Ven, pues, ¡Oh diosa! y mis anhelos cumple,
Liberta el alma de su dura pena;
Cual protectora, en la batalla lidia
Siempre a mi lado.
No ho he trobat amb català!
Alcmà (segle VII ac)
Escriu lírica coral. Va viure a Esparta, en la darrera part del segle VII aC. És conegut sobretot com autor de cants per a cors de donzelles. Els seus cants abastaven cinc llibres. Va ésser famós per la temàtica amorosa i cants de noces.
Dormen les muntanyes els cims i les valls,
els puigs i els barrancs;
totes quantes races de bèsties cria la negra terra,
les feres que viuen als monts i l’eixam d’abelles,
i els monstres en les produnditats de la mar purpúria;
i dormen els esbarts de rapaços d’ales amples.
(Trad. Maria Rosa Llabrés)
Informació extreta de http://www.Mallorcaweb.com
He triat aquest poema de Catul que descriu la península de Sirmió.
Poema de Catul:
Paene insularum, Sirmio, insularumque
ocelle, quascumque in liquentibus stagnis
marique uasto fert uterque Neptunus,
quam te libenter quamque laetus inuiso,
uix mi ipse credens Thuniam atque Bithunos
liquisse campos et uidere te in tuto.
o quid solutis est beatius curis,
cum mens onus reponit, ac peregrino
labore fessi uenimus larem ad nostrum,
desideratoque acquiescimus lecto?
hoc est quod unum est pro laboribus tantis.
salue, o uenusta Sirmio, atque ero gaude
gaudente, uosque, o Lydiae lacus undae,
ridete quidquid est domi cachinnorum.
Traducció del poema Catul per Antoni Selva:
La península de Sirmió, al llac de Garda, no lluny de Verona, on es conserven les restes d’una gran vil·la romana, la primera etapa de la qual podria correspondre a la vil·la que hi posseïa la família de Catul i que és objecte d’amorosa exaltació en el seu poema XXXI:
“Sirmió, nineta de totes les penínsules i de les illes que, en els llacs d’aigües clares i en l’ampla mar, l’un i l’altre Neptú sostenen, amb quin goig i amb quina joia et vinc a veure! Jo mateix amb prou feines puc creure que he deixat Tínia i les planes de Bitínia i que et contemplo en pau. Oh! Què hi ha de més venturós que estar lliure de neguits, quan l’esperit deposa la seva càrrega i, rendits per les fatigues sofertes en terra estrangera, arribem a la nostra llar i descansem en el llit enyorat? Aquesta és la meva única recompensa d’uns sofriments tan grans. Salut, oh bella Sirmió, i alegra’t de l’alegria del teu amo; i vosaltres, aigües lídies del llac, feu esclatar totes les rialles, que teniu dins vostre.”
He escollit un poema de Safo ja que és la primera poetesa dona i l’hem estat estudiant aquest curs.
El poema és el següent:
X
Amor bulle en mi pecho
y sin cesar voltea
mi corazón amante
y acá y allá le lleva;
mis miembros desenlaza
su poderosa diestra,
y en viéndome rendido
ya me desprecia y vuela;
tiene sus lindas alas
cual ave, mas es fiera,
y dulce y apacible,
y de indomable fuerza.
Atis, de tu abandono
al crudo Amor te queja,
que en los ojos me abrasa
de Andrómeda la bella.
Aue Margalida!!
La poesia del grec ”ποίησις” que vol dir creació, ποιέω ”crear”. La poesia és l’art d’expressar, en paraules, el contingut espiritual propi, mitjançant mots disposats segons la mètrica, per expressar la seva identitat, amb unes vivències elementals. També es diu poesia d’una obra escrita en vers. Hi Han tres gèneres poètics: l’èpic, el líric i el dramàtic.
El Dia Internacional de la Poesia és el 21 de març.
Aquest poema és un dels que ens ha deixat Horaci:
Carminum I, 11 («Carpe diem»)
No pretendas saber, pues no está permitido,
el fin que a mí y a ti, Leucónoe,
nos tienen asignados los dioses,
ni consultes los números Babilónicos.
Mejor será aceptar lo que venga,
ya sean muchos los inviernos que Júpiter
te conceda, o sea éste el último,
el que ahora hace que el mar Tirreno
rompa contra los opuestos cantiles.
No seas loca, filtra tus vinos
y adapta al breve espacio de tu vida
una esperanza larga.
Mientras hablamos, huye el tiempo envidioso.
Vive el día de hoy. Captúralo.
No fíes del incierto mañana.
En aquest enllaç, podreu trobar mes poemas d’Horaci:
http://www.poeticas.com.ar/Directorio/Poetas_miembros/Horacio.html
Tots aquets poemas van ser traduit per Luis Alberto de Cuenca i Antonio Alvar.
Salve!!
Carla i Anna, veig que heu triat Safo i en Marc, Alcmà, bons representants de la lírica grega; Camila i Mekki, us heu inclinat per l’elegia romana, Horaci i Catul! Sens dubte, heu trobat la inspiració en les classes de llatí i de grec!
Mekki, ens has facilitat l’etimologia de poesia, tal com demanava i l’has intentat definir. Et faltaria haver escrit aquí “Hi ha tres gèneres poètics: l’èpic, el líric i el dramàtic” a Grècia. Tots sabem que la Ilíada i l’Odissea foren escrites en hexàmetres i que, per exemple, l’Electra (que veurem aquests dijous al TNC) Sòfocles la va escriure en vers.
Salve!
Jo crec que la poesia, és l’art d’expressar en paraules els sentiments que les persones potem al nostre interior.
El fragment de la pel·lícula de “El club de los poetas muertos” que has triat és genial, m’encanta aquesta pel·lícula =).
Jo no posaré un poema clàssic, us en deixo un d’un poeta que m’encanta. Segurament coneixeu el poema, espero que us agradi tant com a mi.
Volverán las oscuras golondrinas
Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres…
ésas… ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día…
ésas… ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido…, desengáñate:
¡así no te querrán!
Poema de: Gustavo Adolfo Bécquer.
Valee! 😀
Moltes gràcies, Núria! A mi també m’agrada molt aquesta pel·lícula. Es nota, veritat? Totes les primaveres recordo aquest poema de Bécquer, un dels que vaig aprendre a l’escola de molt petita i encara recordo, perquè la poesia és la vida.
εὔδουσιν δ΄ὀρεων
κορυφαἲ τε καὶ φἀραλλες,
πρὠνἐς τε καὶ χαρἀδραι
ὔλα τ΄ἐρπετἀ τ’ὄσσα
τρε
Bona idea, Marc, d’escriure el text grec d’Alcmà! Ara et cal paciència per acabar-lo d’escriure i polir algun error tipogràfic. Endavant, que pots!
Hola, m’ha agradat el poema de Maria Teresa, perque no és molt llarg, i és fácil de comprendre, i el llenguatge no és molt complicat.
Sincerament no sabia que el 21 de Març era el dia dels Poetes:)!
He escollit aquest poema de Tolstoi:
-Abraçats junts, es vem asseure
Amb tu sentats en una canoa de llum,
Navegavem a la meta desconeguda
Pel mar pe la tènue llum de la lluna.
I és veia,a través d’una manta,
Había una illa misteriosa per a nosaltres
Ilumbrava , i sonava tot,
I amb diversió és movia.
->És diu abraçats com amics, estavem sentats.
Обнявшися дружно, сидели
С тобою мы в легком челне,
Плыли мы к неведомой цели
По морю при тусклой луне.
И виден, как сквозь покрывало,
Был остров таинственный нам,
Светилося все, и звучало,
И весело двигалось там.
(No està sencer perque falta un troç i la traducció no està molt bé, perque algunes coses són molt dificils de traduir, apart no és el mateix llegir-lo en rus i després la traducció perque no té massa sentit).
-La paraula poesia deriva del grec ”ποίησις” que vol dir creació, ποιέω ”crear”.
->He encontrat una definició de la poesia i m’ha agradat molt: És difícil donar una definició que abasti el significat de “poesia”.
Podem dir que la poesia és la forma en la que el llenguatge suggereix un camí cap a alló misteriós i inintel·ligible…
Podem dir que ens ajuda a descobrir diferents maneres de sentir la realitat…
Podem pensar que és el millor mitjà per expressar sentiments…
Però el que de veritat importa no és saber que és la poesia…
El que de veritat importa és dir-la, fer-la, …viure-la!
Ja que aquest article va dedicat al dia mundial de la poesía, posaré una poesía feta per mi.
EL TIEMPO ENTRE TU Y YO
Su sombra me dejó mas de un mensaje en el espejo,
y un pinta-labios rojo me mojó de sentimientos,
como el incienso fué consumiendo mi ser,
hasta caer en la miseria de la histèria y el cortejo,
el bien estar baila de lejos, y en pareja,
mientras ella se alimenta de mis quejas y lamentos,
dejo en sus manos los cimientos de mi fé,
ya me deshice por dentro, ja intencion es lo que cuenta,
crece con ayuda de la bruma de mis dedos,
y golpea cada noche dentro de lagunas secas,
abrazado al caos no reconfortan las ideas,
vivo al filo de una piedra tallada por los aztecas,
Solo hay silencio, un distanciamiento que presencio,
y siento, me sentenció, convenció a mi disracción,
sin elección alguna y así fue mi reaccion ante su cambio de postura,
Voz interior sufre afonía, miedo no la huía,
fé la guía del lejos y del rencor,
en esa situación nació un rechazo, que manía,
a sangre fría la cazó de un tiro al corazón ya no respira,
Quiero salir de aquí, del sin vivir,
al que serví de maniquí sin ti no hay mi solo hay mentiras,
cambié mi sonrisa, por esta habilidad falsa,
y el tiempo me pasa y me pesa restándome puntos de vida.
🙂
Uri, estàs fet un poeta! Ja sento, fins i tot, la música a ritme de rap dels teus mots! L’enhorabona!
Xairete!
Per mi poesia significa crear el que l’anima imagina i fer que les paraules donin forma a aquests desitjos.
Jo he escollit una poesia que jo mateix he escrit:
Tan solo puede seducirme su sonrisa mas sincera,
aprendi a ponerme en pie despues de enloquecer al rozar su piel mestiza,quise sumergirme en la corriente de tu mirada perdida y entendi que el mundo brillava a traves de tus pupilas.
Ets tot un poeta, Dani!
Hola Lida! Demà ja aniré a classe i et portaré el justificant.
Per cert, Feliç dia de la poesia! m’he pasat pel bloc i volia posar algun dels poemes que més m’agraden.
Et deixo un de Pedro Salinas:
LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 1290 a 1316
Ayer te besé en los labios.
Te besé en los labios. Densos,
rojos. Fue un beso tan corto
que duró más que un relámpago,
que un milagro, más.
El tiempo
después de dártelo
no lo quise para nada
ya, para nada
lo había querido antes.
Se empezó, se acabó en él.
Hoy estoy besando un beso;
estoy solo con mis labios.
Los pongo
no en tu boca, no, ya no
—¿adónde se me ha escapado?—.
Los pongo
en el beso que te di
ayer, en las bocas juntas
del beso que se besaron.
Y dura este beso más
que el silencio, que la luz.
Porque ya no es una carne
ni una boca lo que beso,
que se escapa, que me huye.
No.
Te estoy besando más lejos.
La paraula ‘poema’ prové del verb grec ποιήμα (poiema, ‘creació’).
També m’agrada molt Keats, i per casualitat he trobat aquest poema que potser ja coneixes: http://amediavoz.com/keats.htm#A%20UNA%20URNA%20GRIEGA
Laura, millora’t i gràcies per celebrar el Dia Mundial de la Poesia aquí. He donat permís per celebrar-lo enguany també al Facebook Fildelesclassiques Aracne. T’hi animes?
Aqui ús deixo una gran poseia que ús reflectirà l’amor d’un altre visió!Espero que ús agradi!!! Nicolás Guillén cantado por Amaury Perez.
Nicolás Guillén – Amaury Pérez)
Cerca de ti, ¿por qué tan lejos verte?
¿Por qué noche decir, si es mediodía?
Si arde mi piel, ¿por qué la tuya es fría?
si digo vida yo, ¿por qué tú muerte?
Ay, ¿por qué este tenerte sin tenerte?
Este llanto ¿por qué, no la alegría?
¿Por qué de mi camino te desvía
quién me vence tal vez sin ser más fuerte?
Silencio. Nadie a mi dolor responde.
Tus labios callan y tu voz se esconde.
¿A quien decir lo que mi pecho siente?
A ti, François Villón, poeta triste,
lejana sombra que también supiste
lo que es morir de sed junto a la fuente del corazon de mi muerte!!!
Vale!!
La societat a El club de los poetas muertos
Pingback: Dia Mundial de la Poesia amb referències clàssiques | El Fil de les Clàssiques
Aquello que habita en el pasado y aquello que habita en el futuro es sólo una pequeña cosa comparado con aquello que habita dentro de nosotros. (Ralph Waldo Emerson).
http://frasesparamotivar.com/frases-de-motivacion/