Category Archives: General

Cochlearia Romana

Aquest apunt, més aviat hauria de dir-se Què sap el gat de fer culleres?, frase que en català es diu a un que vol fer coses que no sap fer o que parla d’allò que no entén. El refrany complet és «què sap el gat de fer culleres, si no ha estat mai cullerer?». Una altra variant és «què sap el gat de fer culleres, si en sa vida n’ha vist fer?». Sigui com sigui, és un avançament per recordar-vos que ben aviat anirem per quart any a fer de romans i de romanes al mercat de la Boqueria i farem un taller de Cuina romana amb la cuinera Eulàlia Fargas. Cuinarem i després tastarem el menjar fet per conèixer els gustos i sabors dels antics romans. Tant a El Fil de les Clàssiques com a Aracne fila i fila tenim moltes entrades de cuina romana, a més s’acaben d’obrir les tasques de la unitat 12 del vostre Moodle. Comencem, doncs:

Cochlearia Romana

Sabíeu que el nostre mot cullera prové del llatí cochlearia, mateix significat, plural del neutre clàssic cochlear, -aris, derivat del femení cochlea, -ae, “cargol, petxina”.

Hi veieu la relació? La forma còncava i el mànec per on s’agafa potser recorda al cargol? Potser servien per menjar aquests animalons?

Els romans no coneixien la forquilla i a taula, com bé sabeu, no empraven gairebé el ganivet (culter, -tri; m.) perquè se’l servia el menjar tallat en petits trossets que menjaven amb els dits. Era un senyal d’elegància menjar amb la punta dels dits sense embrutar-se les mans i la cara. La cullera, però, era molt utilitzada i podia tenir diverses formes. N’hi havia una de més grossa, ligula, i la menor anomenada cochlea tenia un mànec en forma d’agulla que servia també per a punxar trossos de menjar o obrir musclos com si fos una actual forquilla.

Polifem, gegant enamorat

Villa Del Casale Vestibolo Di Polifemo

Polifem és el gegant més conegut de la mitologia grega. És el protagonista d’una de les aventures de l’heroi grec Odisseu, més conegut amb el nom d’Ulisses. Ens l’explica Homer a l’Odissea I 71 i IX 187  i Virgili a l’Eneida III 628-681. Aquest ciclop és fill de Posidó i de la nimfa Toosa, filla de Forcis. És un gegant horrible, alt i pelut, amb un ull rodó enmig del front, és un pastor que viu en una cova i devora carn crua, tot i que coneix el foc. De l’episodi homèric, Eurípides en el seu drama satíric  El Ciclop ens conta la seva aventura amb Odisseu i el presenta com a antropòfag. Té captius a la seva gruta Ulisses i alguns dels seus companys fins que s’embriaga per beure massa vi. Ulisses el deixa cec amb una estaca. No és insociable del tot perquè, quan Ulisses s’escapa, crida els altres ciclops perquè li donin un cop de mà, tot i que no se sap fer entendre.

Ara bé, després d’Homer, Polifem esdevé l’heroi enamorat de la nereida Galatea. Filoxen de Citera és el culpable d’haver transformat el ciclop en un ésser enamoradís i tendre. És ben estrany com un ésser tan horrible i salvatge com ens el presenta Homer pot sucumbir també a l’amor! Pobre Polifem! Ell tot galant es va enamorar de qui no tocava, de la més bella, de la més coqueta, de Galatea; però la nimfa marina el trobava massa pallús, massa babau. Així Teòcrit ens ho explica en el seu Idil·li onzè. La bella i la bèstia! (val a recordar Psique i Cupido a L’ase d’or). De fet, Galatea estava enamorada del jove i bell Acis que va ser transformat en un riu. Ovidi (a les Metamorfosis,  XIII 759 i en l’adaptació de Narracions de mites clàssics ho hem vist a “Escil·la i Glauc” ed. Teide pàg. 158) reprèn el mateix tema. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. Mentre Teòcrit es va fixar en un Polifem desconsolat que pateix mal d’amor, és refusat per Galatea i opta per cantar les seves penes com a remei terapèutic (qui canta els mals espanta!); Ovidi va destacar el Polifem més cruel: empipat i gelós mata Acis amb una roca i els déus compadits el transformen en un riu.

Paisatge amb Polifem de Nicolàs Poussin. Museu Hermitage

Aquest ciclop ha gaudit d’una llarga tradició literària en el cinema, el l’art, en la música, en el còmic, en les rondalles catalanes i en tota la literatura:

A tall d’exemple:

La Fábula de Polifemo y Galatea, del màxim representant de la poesia culterana,  Luis de Góngora y Argote, publicada el 1613, consta de 504 hendecasíl·labs en octaves (11A-11B-11A-11B-11A-11B-11C-11C) sobre el tema d’Acis, Galatea i la venjança de Polifem tot seguit uns quants que descriuen Polifem. Com el descriu?  En quin autor antic s’inspira Góngora? Com descriuries la seva llengua?

Un monte era de miembros eminente
este que, -de Neptuno  hijo fiero,
de un ojo ilustra el orbe de su frente,
émulo casi del mayor lucero-;
cíclope, a quien el pino más valiente,
bastón le obedecía, tan ligero,
y al grave peso junco tan delgado,
que un día era bastón y otro cayado.

Negro el cabello, imitador undoso
de las obscuras aguas del Leteo,
al viento que lo peina proceloso,
vuela sin orden, pende sin aseo;
un torrente es su barba impetüoso,
que -adusto hijo de este Pirineo-
su pecho inunda, o tarde, o mal, o en vano
surcada aun los dedos de su mano. […]

En català, a Camí de Sirga de Jesús  Moncada; a L’ull de Polifem de Teresa Costa- Gramunt (Arola editors, 2004): vid. El vel d’Harmonia.

De ben segur has sentit més d’una vegada El gegant de l’ull al front:

Quin Polifem t’agrada més? Pot ser un ésser alhora cruel i enamoradís? Creus que les Muses i el mal d’amors van de la mà o més aviat l’amor no deixa viure a qui el pateix i porta mandra i poques ganes de fer res? Què n’opines de tot plegat?

DENIP 2012: Homer, Ilíada en veu alta

Els alumnes de llatí han llegit en veu alta Homer, Ilíada d’Alessandro Baricco, tot un monument a la guerra i alhora un amor obstinat per la pau.

Hem començat pel final del llibre d’Alessandro Baricco per tal d’explicar el perquè de la lectura de la Ilíada per a commemorar el dia de la pau i de la no violència als centres escolars:

  • “Una altra bellesa, postil·la sobre la guerra (per Laura)
  • Criseida (per Laia M.)
  • Tersites (per Chaima)
  • Hèlena (per Uxue)
  • Pàndar i Eneas (per Èric i Ivan)
  • La dida (per Sara)
  • Nèstor (per Marta S.)
  • Aquil·leu (per Rocío)
  • Diomedes, Odisseu (per Èric A.)
  • Pàtrocle (per Chaima)
  • Sarpèdon, Aiant Telamoni, Hèctor (per Laia B., Cristina i Míriam P.)
  • Fènix (per Lourdes)
  • Antíloc (per Chaima)
  • Agamèmnon (per Chaima)
  • El riu (per Laia S.)
  • Andròmaca (per Hady)
  • Príam (per Noèlia c.)
  • Demòdoc (per Sara)



Per què els alumnes de llatí han fet aquesta lectura en veu alta? És evident, ja que no es pot entendre l’Eneida de Virgili sense conèixer la Ilíada d’Homer. Ha estat una activitat que ens ha ajudat, a més a més, a ser conscients que cal fer més lectures en veu alta i que per entendre bé un text cal llegir-lo bé i això, fins i tot, costa a primer de batxillerat. També ens permet repassar i ampliar activitats ja fetes com els Guerrers de Troia en Google Maps; la guerra de Troia en deu obres d’art

Què esdevé la Ilíada d’Homer en mans d’Alessandro Baricco? Què ha desterrat completament? Has trobat a faltar aquesta absència? Per què la narració dels fets i de les gestes no nón narrats en tercera persona? Qui es fa càrrec de narrar els fets? Després de la lectura de La còlera d’Aquil·les i de la lectura en veu alta de la Ilíada polifònica de Baricco t’han vingut ganes de llegir la Ilíada d’Homer? Has vist la pel·lícula Troia?…

J.V. Foix a la carta!

Les figures literàries també anomenades figures estilístiques o retòriques permeten al poeta, al literat o al publicista jugar amb el llenguatge i transgredir-ne les normes.

En  homenatge  blocaire en el vint-i-cinquè aniversari de la mort de J.V. Foix, els seus versos a la carta ens serviran per posar nom a algunes de les figures retòriques d’origen grecollatí. Posem fil a l’agulla i amb aquests versos del poeta de Sarrià  n’heu d’esbrinar el nom, el perquè  i el seu origen etimològic (i si conté un ètim grec, no us oblideu d’escriure’l també  en grafia grega):

 

1. Amb la mà dins ta mà en tos ulls em mir. (J.V.Foix)

2. Balla damunt la palla. (J.V.Foix)

3. És quan plou que ballo sol. (J.V. Foix)

4. i empaito la masovera, i entre pineda i garric. (J.V. Foix)

5. I amb hàbils mots la passió naixent
Del meu estil pogués fer presoner
. (J.V. Foix)

6. el casalot de pirata és un ample gira-sol. (J.V. Foix)

7. Quan érem prop de Talabra algú ens cridava pel nom:

Era una pedra, era un arbre, un casull entre vinyots. (J. V. Foix)

8. És quan dormo que hi veig clar. (J.V. Foix)

9. M’exalta el nou i m’enamora el vell. (J.V. Foix)

10. Foll d’una dolça metzina (J.V.  Foix)

 

Quins poemes de  J.V.Foix a la carta hi has trobat?  Quins estan musicats?  Quin t’ha agradat més? Aquest tastet de versos a la recerca de figures retòriques t’ha despertat el desig de seguir llegint la seva obra? La coneixies?…

N.B.: Al Facebook Fildelesclassiques Aracne en homenatge de F.V. Foix hem actualitzat el mur i ho hem anunciat  amb aquest vers que també ens caracteritza: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

Vid. Aracne fila i fila J.V.Foix roman i tot canvia, potser també hi trobaràs, entre altres referents, una figura literària!

Un final tràgic i malaguanyat per a Theo Angelopoulos

Ahir el cineasta grec Theo Angelopoulos, guanyador de la Palma d’Or a Canes i el Lleó d’Or del Festival de Venècia, va morir als 76 anys després de resultar greument ferit per l’atropellament d’una motocicleta de la policia al Pireu, el port d’Atenes.
Creador d’una dotzena de llargmetratges, Angelopoulos va guanyar la Palma d’Or per la pel·lícula L’eternitat i un dia al festival de Canes del 1998. Al 1995 el director va realitzar La mirada d’Ulisses, que li va valer el Gran Premi de Canes.


La mirada de Theo Angelopoulos per ziocarlos

Ars longa, vita brevis. R.I.P., Theo Angelopoulos.

Tastet de la inauguració de L’Arqueologia de Premià

El Museu de l’Estampació de Premià de Mar diumenge va inaugurar l’exposició L’Arqueologia de Premià, comissariada per Ramon Coll i Marta Prevosti.  Aquesta mostra  ofereix un recorregut que mostra mil anys de la història més antiga de Premià, des de l’època ibèrica fins a l’antiguitat tardana. Es mostren objectes procedents de les excavacions que s’han anat realitzant en els darrers quaranta anys. La peça estrella és el jaciment romà de Can Ferrerons.

Nis i Euríal, l’amistat proverbial

Euríal i Nis (1827) de Jean-Baptiste Roman, Louvre

 

“A la amistad”

Contienden por morir en importuna

porfía Orestes i el focense amigo;

Niso se ofrece al rútulo enemigo,

i acompaña del teucro la fortuna.

En la fee de Damón sospecha alguna

no sufre Pithias, aunque ve el castigo,

ni rehúsa baxar Theseo contigo,

Piríthoo fiel, a la infernal laguna.

Pólux con Cástor parte el don divino,

i porqu’ el Orco satisfecho quede,

muriendo compra la fraterna vida.

Teme vivir el jouen prenestino

faltando Caspio. Tales cosas puede

de la amistad la fuerça no vencida.

Juan de Arguijo núm 57 ed. Vranich

En aquest sonet, intitulat A la amistad, Juan de Arguijo esmenta la proverbial parella virgiliana Nis i Euríal entre un llistat d’amics fidels. Coneixes la història? (Virgili, Eneida IX 176-502). Què té de proverbial? Quina altra pervivència ha tingut? Coneixes les altres parelles d’amics? Què és per a tu l’amistat? Quin personatge voldries que fos el teu bessó en aquest tema?…

Si vols repassar la lectura PAU de l’Eneida, fes aquest qüestionari en línia.

El llatí dels tòpics literaris en un clip

A grecs i romans també els devem la creació dels principals temes i motius de la nostra tradició literària. Aquesta s’inicia a l’antiguitat clàssica. Alguns d’aquests motius han estat tan utilitzats, que han esdevingut fórmules tipificades i conegudes per tothom: són els tòpics literaris. Els tòpics literaris sovint són designats amb una expressió llatina referents a la vida (vita flumen, homo viator), el pas del temps (tempus fugitubi sunt?, carpe diem), l’amor (vulnus amoris, furor amoris, flamma amoris, militia amoris, foedus amoris) o  la mort (memento mori), entre d’altres.

Els hem buscat en la música, en Horaci i en la poesia posterior, però ara és el moment de fer recerca d’aquests tòpics en poemes i fragments literaris i presentar-los en un clip audiovisual. Jo he triat “Ancorada” de la jove poetessa valenciana Isabel García Canet (continuo reivindicant les poetesses!):

Té com a banda sonora la deliciosa interpretació de Rafa Xambó.

Quins referents clàssics hi ha? Es pot establir algun paral·lelisme amb l’Odissea d’Homer? Funciona el tòpic en “Ancorada”? Amb quins tòpics juga la poeta i com? Quin significat té el seu viatge? On ancora? Com és el món de la seva poesia? Per què és de vidre el seu vaixell? Per què fa un “auster viatge”? Què és, doncs, el seu poema?

Ara és la teva. Quin tòpic literari tries tu?