El meu cor està apagat,

però ja arriba l’enamorat

per triture aquesta soledat.

Es diu Asa

i porta una espasa,

un casc

i ve del Basc.

Ve per complir la promesa

que va fer a la princesa,

la d’estimar

i no deixar,

amb el cor obert

i ben net.

No va complir la promesa

i va despertar la tristesa,

em va dir adeu

però no ho dieu.

Aziza

És estrany que una persona que hagi viscut en el barri de Premià de Dalt, en els anys 50, no recordi qui era  Glòria Domínguez Carpio. Era una dona molt poc agraciada, conca i sense cap pretendent, es guanyava la vida fregant sòls, no tenia familiars propers ni amics, la seva casa era una habitació sense finestres i, en resum, la seva existència es limitava a treballar i a dormir, però tots l’envejaven. Se la veia feliç.  

Els qui van viure d’aprop la vida de la Glòria no van perdre l’oportunitat de preguntar-li amb més indiscreció que subtilesa quina era la raó del seu desconcertant estat anímic. I, paraules textuals de la senyora Domínguez: “La gent em prenia per una jove boja, per una boja clínica, però no desgraciada. No ho deien, però les seves mirades eren suficients. Explicar-los que la meva alegria es devia a la il·lusió d’arribar a casa per dormir com més aviat i així somniar el més gran temps possible.  

Ella no recorda des de quan va començar a viure en els seus somnis. També assegura no conservar imatges dels seus primers anys a casa dels seus pares. Li agrada creure que va arribar a aquest món perfecte per casualitat, gràcies a la seva curiositat infantil. Tanmateix, Cristian Blanco, ex empleat del clausurat orfenat Santa Margarida, on ella es va criar, planteja que va ser el dolor profund i constant el que la va conduir a refugiar-se en la fantasia. En qualsevol cas, més enllà de l’origen, el rellevant en la seva joventut era el seu present. I el present no és una cosa que es veu o es toca o que és a l’entorn, sinó allò que es sent i es percep. Per això mateix la seva felicitat era tan real.

Li agradava somiar que veia una posta de sol, on es posava a pensar en les coses que li pasaven.  Ella sap que sempre fara errors que després no tindran remei o coses que a la gent no li sembla normal, per això, somia que aquestes errades no les tornarà a fer i que només serà un record.

Sandra Granados Rodríguez-Peral    1 Batx-A

El carrer estava ple de gent. Ella caminava sola, i tot i estar rodejada d’un munt de persones, ella se sentia sola. Tenia fred, tot i que el clima era típic d’un dia d’estiu. No podia parar de pensar en la decisió que havia de prendre…tot allò era massa per ella. No podia afronta-ho i ho sabia, però tot i així no ho volia dir a ningú. No volia que ningú li recriminés res, i molt menys que ningú li tingués pena.

Embarassada..aquesta paraula no parava de rondar-li pel cap. Tenia qinze anys i una vida per davant. No podia deixar que tot allò li espatllès el seu destí. Ella es merexia ser feliç!

Va seguir caminant. Ja era negra nit, i ella seguia sense saber què fer. Per una part pensava que si no el tenia, podria seguir vivint com les persones de la seva edat..però per una altra part, sabia que dins seu s’estava formant un nou ésser, un ésser que era seu.

Per fi va arribar a casa seva. Va treure de la bossa la clau, i amb molt de compte va obrir la porta. Abans de tancar-la, va mirar enrere, i va veure el reflex de les llums del carrer. Aquella imatge li va fer veure que tot té un temps, que ara no podia fer el que faria dintre d’uns anys. Ara havia de disfrutar de la seva joventut i estudiar.

No el tindria..definitivament volia viure la seva vida.

Verònica beltrán

– Que va passar aquella nit?

– … havíem quedat per arreglar-nos una estona abans, desprès ens reuniríem amb els altres per anar tota la colla junta a la festa. Va arribar l’hora de marxar, però ningú hi era a l’hora prevista, així que vam esperar una estona i al veure que no hi arribava ningú[INCÍS] vam decidir marxar nosaltres soles. No cal dir que els nostres pares no sabien que anàvem a la festa, la versió oficial era que, pels meus pares, jo estaria dormint a casa seva, i pels seus, ella aquella nit dormiria a casa meva.

– I que va passar desprès?

– Com estava dient, vam anar cap allà, la festa era a una masia a les afores del poble, i vam agafar un camí, que segons ella era el més curt per arribar-hi ja que fèiem una mica tard. El camí estava desert, era com una riera per on ja no hi passava aigua, el voltant del camí estava ple de matolls, hi havia grans pedres apilotonades, que segurament, un dia de pluja, les hagués baixat la riera i també hi havien uns grans arbres, que casi estic segura, eren pinyoners. S’havia anat fent fosc de mica en mica mentrestant que caminàvem i ja era de nit. A la llunyania es veia la masia.

– Que més va passar?

– Vam arribar-hi, es sentia molt de xivarri i hi havia moltíssima gent. Vam agafar una copa i vam anar a fer un tomb per veure l’ambient que hi havia. Les hores van passar tant i tant ràpid aquella nit…

– Segueix-hi si us plau.

– Vaig anar al lavabo, jo ja volia marxar així que al sortir vaig anar a buscar-la. Desprès d’una bona estona la vaig trobar a la terrassa. Estava amb un noi ros, però morè de pell, tenia els ulls castanys, d’estatura més aviat alta i prim. Li vaig dir a ella que si podia apropar-se un moment, em va dir que si amb el cap, el va mirar i somriuen es va apropar cap a mi.

– Aleshores que va passar?

– Jo li vaig dir que ja era massa tard, que teníem que tornar a casa perquè ja casi era de dia, que la festa se’ns havia escapat de les mans i que se n’adonarien. Em va dir que ara no podia marxar, que ara era quan la festa s’estava posant més interessant , i el va tornar a mirar. Així que enfadada li vaig dir que fes el que volgués, que jo marxava cap a casa, que ja s’ho faria.Tinc les seves paraules clavades a la ment, l’ultima cosa que em va dir va ser: molt bé, ja et trucaré més tard per explicar-te com a anat tot, no t’enfadis que no hi ha per tant avorrida, em va guinyar l’ull, el va somriure i se’n va anar cap on era el noi que li he descrit abans.

– I vostè creu que l’han obligada a marxar o que a marxat per pròpia voluntat?

– Si vol que li digui la veritat no ho sé, el que sí que crec és que havia begut una mica massa aquella nit, encara que no crec que fos capaç de marxar i no dir-me res, érem amigues…

– Eren amigues però vostè la va deixar sola, encara que sabia que anava beguda no es cert?

– Si, però…

– I aleshores no creu que si en aquell moment vostè hagués estat allà amb ella s’hagués pogut evitar la seva desaparició?

– Es en la única cosa que penso des de que em vaig assabentar de la seva desaparició, ella era una persona segura de sí mateixa, que podia cuidar-se sola, semblava tan forta…

– Sap que? Les persones que més segures semblen són les que més insegures són…

– I és per això, Senyor Comissari, que no m’ho podré perdonar mai si li passa alguna cosa, perquè no vaig saber veure el que realment sentia i li vaig prometre que sempre estaríem juntes…

Yaiza Fussimanya Ruiz