Category Archives: Text-Imatge

clip_image002.jpg 

Només tens clara una cosa, l’estimes.

A vegades intentes fer-te la forta i fas veure davant de la gent que ja no t’importa. En realitat, saps que no és veritat i també saps que la gent no et creu. Però tot i així, cada dia et despertes cridant que portes un dia més aconseguint el que et vas proposar. 

Ara no el parles, no el mires, fas creure que és indiferent per a tu. Creus què és la solució? No ho saps, però ho necessites.. La gent et diu que l’oblidis, que no et mereix, que és un nen, i tu no saps com explicar-los que no tenen raó, que l’admires, que l’estimes, que li agraeixes tantes coses que seràs incapàs de valorar-lo negativament. Aquestes persones mai podran entendre el que ha sigut per tu realment.. et va donar la força per tornar a viure, a riure, a sentir, a estimar, a néixer de nou, va ser un dels pilars fonamentals del teu canvi. I és per això que ni tu saps per què ho estàs fent. El vas a veure i és quan recordes tots els moments que vau passar junts, sobretot penses en aquella nit, en aquell local on t’envoltaven totes les persones que t’estimes celebrant la teva festa. I et quedes amb una imatge, tu i ell al sofà. Sentats, l’un al costat de l’altre. Et mirava i l’intentaves evitar perquè estaves nerviosa, el senties aprop, molt aprop. Parlaveu de tonteries i reieu, cada cop estaveu més junts, les votres cames es tocaven amb por i intentaves separar-les, però no volies que acabés mai aquella nit. Reconeixes que la seva presència va ser el millor regal que et van fer. 

Tens clar que sempre serà especial i que mai podràs oblidar-lo.. pensa si estàs fent bé, si guanyes o si perds. Només tu pots decidir si l’orgull et supera. 

Mireia Martín Casimiro.

El camí que el portarà a la felicitat

El camí que el portarà a la felicitat:

Zaid, era El cinquè fill d’una família bastant humil. El seu pare, era un home d’edat avançada i  malaltís. Es dedicava a un taller de  ceràmica on es passava el dia. Amb aquest treball intentava cobrir les mínimes necessitats de la seva família. Cada matí anava al seu petit taller per exposar les seves peces de ceràmica que havia realitzat amb l’esperança que hi passés un turista i comprés alguna peça.
Zaid però, era un nen molt llest i espavilat, en la classe era dels primers, el seu desig era ser arquitecte, i en el seu temps lliure ajudava el seu pare. Els seus pares estaven molt orgullosos d’ell, i tothom deia que aquell noi arribaria lluny.
Tot anava molt bé, fins que un dia, inesperadament, el seu pare va morir.
Totes les esperances del noi es van trencar, i va haver de posar-se a treballar en aquell taller.
El noi va acceptar resignat el seu destí i a l’endemà mateix es va posar a treballar .
Els anys van anar passant, i a mesura que el noi creixia, creixien amb ell les experiències.
Fins que un dia va passar per la botiga una turista francesa. Era una noia de quasi la mateixa edat d’en Zaid, era alta, maca, rossa, exuberant…
Zaid es va quedar bocabadat davant d’aquella noia. Però mai es va imaginar que aquell amor li correspondria.
Ibette sovint anava a la botiga amb l’excusa de comprar un objecte de ceràmica, però en realitat en Zaid  també s’havia fixat en la noia.

.Van creuar llurs mirades i es van enlluernar.
Ibette es va acostar a Zaïd i li va dir:
_ Je t’aimé beaucoup!
Zaïd li va agafar de la mà i li va dir:
-Je t’aime moi non plus!
I el va comvidar a prendre un cafè. es van agradar molt i van continuar sortint, fins que un dia Ibette li va proposar que es vingués a viure amb ella França.
La mare d’en Zaïd i ell s’ho van rumiar molt, fins que van arribar a la conclusió que seria millor que marxés. Doncs allà trobaria un futur millor. I que la mare ja assumiria la responsabilitat de fer-se càrrec de la família.
Bouchra Samadi

L’amistat

isa-y-vero.jpgLes noies de la fotografia som la Isamar i jo. Ens vam conèixer fa uns cinc anys, quan anavem a sisè de primària. Va ser a l’institut quan vam començar a anar juntes i a conèixen’s millor. Des de llavors hem viscut moltes coses juntes.

Amb ella he descobert que significa l’amistat, tenir sempre a una pesona al teu costat, una persona que riu amb tu però, que si fa falta, tambè plora. una amiga que viu amb tu els millors moments i t’ajuda a superar els dolents. Soposo que el concepte d’amistat és diferent per a cada persona, però per a mi vol dir complicitat, confiança, ajuda, companyia, el fet de poder parlar amb les mirades.

Aquesta fotografia ens la vam fer aquest estiu, quan ens vam anar de vacances juntes. Allà, com sempre, ens ho vam passar molt . La he escollit perquè m’agrada molt i crec que reflexa la nostra amistat.

La promesa incomplerta

aziza.jpg

El meu cor està apagat,

però ja arriba l’enamorat

per triture aquesta soledat.

Es diu Asa

i porta una espasa,

un casc

i ve del Basc.

Ve per complir la promesa

que va fer a la princesa,

la d’estimar

i no deixar,

amb el cor obert

i ben net.

No va complir la promesa

i va despertar la tristesa,

em va dir adeu

però no ho dieu.

Aziza

LA POSTA DE SOL

És estrany que una persona que hagi viscut en el barri de Premià de Dalt, en els anys 50, no recordi qui era  Glòria Domínguez Carpio. Era una dona molt poc agraciada, conca i sense cap pretendent, es guanyava la vida fregant sòls, no tenia familiars propers ni amics, la seva casa era una habitació sense finestres i, en resum, la seva existència es limitava a treballar i a dormir, però tots l’envejaven. Se la veia feliç.  

Els qui van viure d’aprop la vida de la Glòria no van perdre l’oportunitat de preguntar-li amb més indiscreció que subtilesa quina era la raó del seu desconcertant estat anímic. I, paraules textuals de la senyora Domínguez: “La gent em prenia per una jove boja, per una boja clínica, però no desgraciada. No ho deien, però les seves mirades eren suficients. Explicar-los que la meva alegria es devia a la il·lusió d’arribar a casa per dormir com més aviat i així somniar el més gran temps possible.  

Ella no recorda des de quan va començar a viure en els seus somnis. També assegura no conservar imatges dels seus primers anys a casa dels seus pares. Li agrada creure que va arribar a aquest món perfecte per casualitat, gràcies a la seva curiositat infantil. Tanmateix, Cristian Blanco, ex empleat del clausurat orfenat Santa Margarida, on ella es va criar, planteja que va ser el dolor profund i constant el que la va conduir a refugiar-se en la fantasia. En qualsevol cas, més enllà de l’origen, el rellevant en la seva joventut era el seu present. I el present no és una cosa que es veu o es toca o que és a l’entorn, sinó allò que es sent i es percep. Per això mateix la seva felicitat era tan real.

Li agradava somiar que veia una posta de sol, on es posava a pensar en les coses que li pasaven.  Ella sap que sempre fara errors que després no tindran remei o coses que a la gent no li sembla normal, per això, somia que aquestes errades no les tornarà a fer i que només serà un record.

Sandra Granados Rodríguez-Peral    1 Batx-A

Un vaixell misterios

barco-pirata-2.JPGFa molt i molt de temps, jo ,la Marta Isolila, vivia a una illa que es deia Menorca. Tenia una caseta prop de Ciutadella, en un poblet que es deia San Juan. Era molt petit i hi havia molt poquetes cases però s’estava tranquil. Cada dia em llevava, esmorzava, anava a posar-me el banyador i anava a la platja que volia.

Un dia vaig anar a les platges de Son Bou ,molt maques, per cert. N’hi ha dues, una que no esta malament perquè no hi va gaire gent el  problema es que hi ha moltes algues. En canvi, l’altra platja és preciosa amb l’aigua turquesa i cristal·lina. Doncs vaig arribar molt d’hora, encara no hi havia arribat ningú. De cop vaig començar a veure unes veles, era un vaixell enorme un veler. Jo estava al·lucinant, mai havia vist un vaixell així. Va començar a acostar-se a la costa i va atracar en un moll que hi havia de fusta, just al costat de la platja.

De sobte van començar a sortir homes molt sospitosos. Els homes venien cap a mi i jo tenia molta por. Van arribar al meu costat i van començar a parlar. No els entenia gaire bé, eren francesos perquè el seu vaixell portava una bandera de França. Em van dir que s’havien perdut i que  si els podia acompanyar fins el port més proper. Jo els vaig dir que sí. En pujar al vaixell em van fer presonera i a partir d’allà vaig estar vivint aventures molt diferents. Més tart em vaig fer tripulant d’aquell vaixell. Vaig tenir molta sort de caure bé al Capità del vaixell i que em fes un mariner més.

Sara Pérez

Sola

veronica.jpg El carrer estava ple de gent. Ella caminava sola, i tot i estar rodejada d’un munt de persones, ella se sentia sola. Tenia fred, tot i que el clima era típic d’un dia d’estiu. No podia parar de pensar en la decisió que havia de prendre…tot allò era massa per ella. No podia afronta-ho i ho sabia, però tot i així no ho volia dir a ningú. No volia que ningú li recriminés res, i molt menys que ningú li tingués pena.

Embarassada..aquesta paraula no parava de rondar-li pel cap. Tenia qinze anys i una vida per davant. No podia deixar que tot allò li espatllès el seu destí. Ella es merexia ser feliç!

Va seguir caminant. Ja era negra nit, i ella seguia sense saber què fer. Per una part pensava que si no el tenia, podria seguir vivint com les persones de la seva edat..però per una altra part, sabia que dins seu s’estava formant un nou ésser, un ésser que era seu.

Per fi va arribar a casa seva. Va treure de la bossa la clau, i amb molt de compte va obrir la porta. Abans de tancar-la, va mirar enrere, i va veure el reflex de les llums del carrer. Aquella imatge li va fer veure que tot té un temps, que ara no podia fer el que faria dintre d’uns anys. Ara havia de disfrutar de la seva joventut i estudiar.

No el tindria..definitivament volia viure la seva vida.

Verònica beltrán

Un buit en Manhattan.

andrea1.jpgSi no fos per aquell atemptat, jo tindria una fotografia dins de les Torres Bessones en el World Trade Center. Perquè va tenir que passar això? Ja fa anys d’aquest terrible succes, però jo encara no m’ho he tret del cap. Amb quina finalitat volien tirar a terra dos edificis, per no dir els més importants del cor de Manhattan? Sincerament, quan surts de l’estació de metro i veus totes aquelles grues i excavadores en obres se’t possen els cabells de punta. Allà van haver milers i milers de morts, i allà un dia hi van haver dues majestuoses torres. Em vaig parar allà al mig i ho vaig contemplar uns segons, mentre que per el meu cap corrien varies preguntes, respecte a tot allò que veia.

Just sortint, hi havia milers de noms escrits en una paret de pedra. Cada nom era una victima del 11 de septembre. Cada nom era una persona que havia mort sense haver fet res. Cada nom representava una petita part d’aquell país. Cada nom representava un treballador, un secretari o un vigilant. Cada nom era una injusticia més.

Després d’això hi havia un altre cartell on apareixia la fotografía de com seria el proper edifici que construiran allà. En memòria de totes les morts. The Future World Trade Center Site. El més alt i majestuós del món. Perquè com diuen en castellà: “si quieren té, toma dos tazas”.

Realment, em va impressionar moltíssim.

El camí

21-10-07_11071.jpg– Que va passar aquella nit?

– … havíem quedat per arreglar-nos una estona abans, desprès ens reuniríem amb els altres per anar tota la colla junta a la festa. Va arribar l’hora de marxar, però ningú hi era a l’hora prevista, així que vam esperar una estona i al veure que no hi arribava ningú[INCÍS] vam decidir marxar nosaltres soles. No cal dir que els nostres pares no sabien que anàvem a la festa, la versió oficial era que, pels meus pares, jo estaria dormint a casa seva, i pels seus, ella aquella nit dormiria a casa meva.

– I que va passar desprès?

– Com estava dient, vam anar cap allà, la festa era a una masia a les afores del poble, i vam agafar un camí, que segons ella era el més curt per arribar-hi ja que fèiem una mica tard. El camí estava desert, era com una riera per on ja no hi passava aigua, el voltant del camí estava ple de matolls, hi havia grans pedres apilotonades, que segurament, un dia de pluja, les hagués baixat la riera i també hi havien uns grans arbres, que casi estic segura, eren pinyoners. S’havia anat fent fosc de mica en mica mentrestant que caminàvem i ja era de nit. A la llunyania es veia la masia.

Que més va passar?

– Vam arribar-hi, es sentia molt de xivarri i hi havia moltíssima gent. Vam agafar una copa i vam anar a fer un tomb per veure l’ambient que hi havia. Les hores van passar tant i tant ràpid aquella nit…

– Segueix-hi si us plau.

– Vaig anar al lavabo, jo ja volia marxar així que al sortir vaig anar a buscar-la. Desprès d’una bona estona la vaig trobar a la terrassa. Estava amb un noi ros, però morè de pell, tenia els ulls castanys, d’estatura més aviat alta i prim. Li vaig dir a ella que si podia apropar-se un moment, em va dir que si amb el cap, el va mirar i somriuen es va apropar cap a mi.

– Aleshores que va passar?

– Jo li vaig dir que ja era massa tard, que teníem que tornar a casa perquè ja casi era de dia, que la festa se’ns havia escapat de les mans i que se n’adonarien. Em va dir que ara no podia marxar, que ara era quan la festa s’estava posant més interessant , i el va tornar a mirar. Així que enfadada li vaig dir que fes el que volgués, que jo marxava cap a casa, que ja s’ho faria.Tinc les seves paraules clavades a la ment, l’ultima cosa que em va dir va ser: molt bé, ja et trucaré més tard per explicar-te com a anat tot, no t’enfadis que no hi ha per tant avorrida, em va guinyar l’ull, el va somriure i se’n va anar cap on era el noi que li he descrit abans.

– I vostè creu que l’han obligada a marxar o que a marxat per pròpia voluntat?

– Si vol que li digui la veritat no ho sé, el que sí que crec és que havia begut una mica massa aquella nit, encara que no crec que fos capaç de marxar i no dir-me res, érem amigues…

– Eren amigues però vostè la va deixar sola, encara que sabia que anava beguda no es cert?

– Si, però…

– I aleshores no creu que si en aquell moment vostè hagués estat allà amb ella s’hagués pogut evitar la seva desaparició?

Es en la única cosa que penso des de que em vaig assabentar de la seva desaparició, ella era una persona segura de mateixa, que podia cuidar-se sola, semblava tan forta…

– Sap que? Les persones que més segures semblen són les que més insegures són…

– I és per això, Senyor Comissari, que no m’ho podré perdonar mai si li passa alguna cosa, perquè no vaig saber veure el que realment sentia i li vaig prometre que sempre estaríem juntes…

Yaiza Fussimanya Ruiz

Una posta de sol increïble.

posta-de-sol.jpg

Era una tarda, estava avorrida a casa sense saber què fer, i de sobte me’n vaig anar al balcó a veure quin dia feia, i vaig decidir trucar a la Sara.

Després d’estar una estona parlant, vam decidir anar a la platja. havíem passat tota la tarda i tota la nit juntes, amb els nostres pares també.

Vam passar un dia genial, i just a les sis del matí, encara parlàvem i parlàvem, i vam decidir anar a la platja, no sabíem per què.

Les dugues sobtades d’aquella posta de sol tan magnífica, ens vam estirar a la sorra, i ens vam parar a mirar aquell sol que tenia aquell resplendor sobre l’aigua, el so de les onades que anaven arribant a la vora de la sorra tan a poc a poc. Allò que estàvem observant tan  detingudament, era molt maco, que pocs cops pots veure, mentre continuàvem mirant, anàvem parlant de tot una mica, d’aquell magnífic dia que havíem passat, d’aquella posta de sol…

De sobte ens hi vam posar a jugar amb la sorra, estàvem soles a la platja, amb el soroll de les onades, i amb el so dels ocells que volaven lliurement per sobre de nosaltres.

El temps sen’s va passar volant, i encara estàvem a la platja, i de sobte vam veure com els nostres pares sortien corrents cap a nosaltres, perquè tampoc volien perdre’s aquella posta de sol, la qual vam recordar constantment.

Va ser un dia plè, de riures, crits, jocs, festa..
El defineixo com un dia totalment complet.

Raquel Martos Almodóvar.