Category Archives: 1r de Batxillerat

recuperació 1r Batxillerat

Com molt bé sabeu, el proper dimecres 18 de juny teniu programat l’examen de recuperació de llengua catalana. Jo seré a la Sala d’Actes des de les 11.30 per tal que tingueu temps d’acabar-ho tot.

El control constarà d’una part comuna per a tots aquells que es presentin i una d’específica segons les avaluacions que es tinguin suspeses.

Part comuna: exercici de comprensió lectora, qüestions generals sobre un text, lèxic, expressió escrita i algun exercici d’anàlisi gramatical.

2n trimestre suspès: exercicis específics de morfologia i de gramàtica

3r trimestre suspès: exercicis específics de literatura

Felicitats a tots aquells i aquelles que ja m’heu perdut de vista.

primer i últim amor

Hola maànima! hola Walid:

(per cert m’ha costat moltíssim arribar a conèixer que et deies Walid i em sembla un nom tan bell com n’ets tu.)

Doncs bé, deixem-nos d’elogis i anem al més important.

Era un dimarts, però no un dimarts qualsevol, era primavera;el sol brillava, els ocells cantaven i les flors ballaven.

Jo anava per un camí llarg i ample, i veia des de lluny(coordinació) un noi que venia pel mateix camí però en sentit contrari, cada vegada s’apropava més,semblava, un d’aquella tios que considero bons, però amb això no en tenia prou, havia de ser moro, com jo.

 Quan ja et tenia a uns tres metres, vaig pensar:” ¡hostia això si que és massa, és moro!”

ens vam creuar unes mirades, unes mirades corrents, però em van cridar l’atenció els teus ulls, eren uns ulls  d’oliba cristal·lins.

Jo vaig continuar el meu camí ,i tu el teu. Però durant aquella tarda em va passar una cosa estranya, i es que no et podia treure de la meva ment. Durant tota l’estona fent flaxbacks d’aquelles mirades tan profundes i a la vegada superficials. Les meves amigues em parlaven i jo badant com una boja, fins i tot una em va preguntar si estava enamorada i jo li vaig contestar: “que va!, ni boja”.

Quan vaig tornar a casa ho vaig reflexionar amb més tranquilitat i em vaig adonar que la meva amiga tenia raó.

Jo que sempre havia pensat que tot això eren bajanades, i que jo era massa raonable per perdre el  temps en sentimentalismes com una nena….ara em trobo com una lleona ferida que no sap si rendir-se o resistir,però ara que t’escric aquesta carta , ja queda clar que no he pogut resistir.

No et pots imaginar el que pot arribar a fer l’amor amb una noia, des d’aquell maleït dia, vaig expressament al teu  carrer a la  recerca  ni que sigui només una mirada per paliar la meva cremor.

L’altre dia et vaig veure en el teu portal, estaves parlant pel mòbil i amb un somriure tan preciós..

M’hagués agradat que aquell somriure(sub.adjectiva )fos per mi  i no per a  la subnormal amb la que estaves parlant,segurament.

que n’és de curosa aquesta vida sembla que anem a contracorrent; com no pots arribar a una cosa més la desitges.

I ara només et demano una única cosa, que em donguis una petita esperança, un somriure, per saber si continuar amb les meves al·lucinacions o deixar-ho córrer per sempre. Però pensa que si m’ignores hauràs comés una gran injustícia i una profunda ferida que (sub. sustantiva) només el temps serà capaç de borrar.

           Ba7ebak mutt!!! 

   

Samadi Bouchra 1batx.A

Camps daurats

Quinzè conte del cafè de la Granota per Guillem Cruañas Cruells

En Ciset era un home de seixanta anys que portava tota la vida vivint a Mequinensa. El seu avi es dedicava a transportar mercaderies riu amunt i riu avall, amb el llaüt. Al Ciset li deien el jove de Mequinensa perquè sempre havia tingut un esperit valent i juganer. Cada dia, al tardet, sortia a caminar pels afores del poble, molt abrigadet perquè bufava el cerç, per poder contemplar la posta de sol il·luminant el poble on havia nascut. Després d’haver caminat una estona s’asseia a la dura i ferma roca del bisbe des d’on ataüllava tots els camps de blat, les oliveres i tot el poble amb l’església, el camp de futbol….

Això m’explicava el fill d’en Ciset un dia que va tornar a Maquinensa. Vint anys desprès d’haver-ne marxat, recordant el que havia sentit explicar al seu pare, molts cops a l’hora de sopar. Ell i jo jugaven junts mentre el meu pare i el seu feien la partida al Cafè de la Granota.

Des d’allà notava quelcom que sempre li havia cridat l’atenció, que els camps de blat de can Dineró sempre brillaven més que els altres. Aquell color daurat tornava boig en Ciset que sempre ho explicava a seus companys del Cafè de la Granota. Ningú però, li donava importància a aquell fet. Tothom estava convençut que allò no era possible.

Un dia, que el jove Ciset no podia dormir, va decidir anar a donar un tomb pel poble i va agafar la costera per anar pel camí dels pagesos, veié una figura estranya en el camp de blat d’en Quimet de can Dineró. En Ciset si anà acostant d’amagatons, però quan arribà a prop del camp, la figura estranya ja havia desaparegut.

Al matí següent en Ciset ho explicà als seus amics del Cafè de la Granota que una vegada més no li van donar importància. En Ciset es va quedar molt intrigat perquè no sabia qui era aquella figura que havia vist aquella nit en el camp de can Dineró, i què dimonis hi feia. La intriga no el deixava dormir, tindria alguna cosa a veure amb el color d’aquells camps de blat?

Uns dies després, a mitja nit, va tornar a anar al camp d’en Quimet de can Dineró i tornà a veure aquella figura misteriosa. Aquest cop s’hi acostà més ràpid fins què pogué distingir la figura, i es quedà molt sorprès del que veié. Veié al mateix Quimet treballant un petit trosset de terra, i es preguntà que podia estar fent a aquelles hores de la nit. Cada cop l’intriga era més gran, en Ciset estava segur que allò era el motiu de la brillantò dels camps de can Dineró, i es preguntava què devia fer en Quimet perquè els seus camps brillessin tant.

Començà a pensar que segurament en Quimet guardava allà alguna cosa important per anar a aquelles hores sense que ningú el veiés. Tal vegada allà hi havia or enterrat. Es clar! Per això brillaven més els seus camps de blat a la posta de sol.

En Ciset va començar a investigar com havien aconseguit la fortuna els de can Dineró. Els companys del Cafè de la Granota li explicaren que la fortuna li venia d’un dels seus avis, per part del pare. El seu avi el senyor Gustau havia marxat a les amèriques a fer calerons, però no sabien de què havia treballat, l’únic que sabien era que quan va tornar a Mequinensa es convertí en l’home més ric del poble. Els companys li digueren que hi havia rumors que havia salvat a la dona d’un senyor molt influent i que a canvi, ell li  havia donat un munt de monedes d’or antigues, però que mai ningú les havia vist. La gent creia que les guardava en algun lloc de casa seva perquè cap treballador del banc havia vist mai que en Quimet de can Dineró hi tingués alguna llibreta.

El jove Ciset ja sabia que s’hi amagava en aquell camp, estava ben segur que en Quimet hi amagava tota la fortuna del seu avi i que per això hi anava de nit. Segurament el blat es nodria d’aquell or, i ja se sap que res millor que l’or per fer brillar les coses.

Uns dies més tard, en Ciset va tornar a mitja nit als camps de blat d’en Quimet, i el va veure que duia una cartró d’on hi va treure o posar alguna cosa del camp. Quan en Quimet va marxar, el jove Ciset va entrar en el camp d’amagatons i es va posar a buscar la fortuna que en Quimet hi tenia amagada. En Ciset buscava i buscava per aquell camp i no trobava ni un sacre d’or, només trobava restes de menjar enterrat. Quan el sol va començar a sortir, en Ciset es va rendir i se’n va anar a casa molt preocupat a gitar-se. No s’imaginava què podia haver passat, com podia ser que no hagués trobat la fortuna d’en Quimet?

 Aquell mateix dia se’n va  anar al Cafè de la Granota a fer petar la xerrada mentre jugaven a la botifarra. En Ciset plegar de la conversa de l’Isidre amb els seus companys que uns nens jugant a la plaça del poble havien trencat un dels vitralls de l’església i els trossos havien caigut al damunt de la pobre Gramola, la dona més xafardera, més saludable i amb les cuixes mes ufanoses de la vila. A la pobreta Gramola la van haver de dur a l’hospital perquè es va fer un bon tall a la cama.

En Ciset no va fer gaire cas d’aquell esdeveniment perquè estava molt capficat amb aquell assumpte del camp d’en Quimet de can Dineró. Aquell dia, com cada dia cap al tardet, el jove Ciset va sortir a caminar pel camí dels pagesos, fins arribar a la coneguda roca del bisbe. Allà s’assegué i observà com sempre, els camps d’en Quimet, però veié una cosa ben estranya, els camps d’en Quimet ja no brillaven com abans. El jove Ciset ja no entenia res de res.

Uns dies més tard quan van haver arreglat el vitrall de l’església, els camps d’en Quimet tornaven a brillar. De sobte en Ciset hi va caure, el vitrall daurat! Clar, aquell era l’enigma, la llum del sol a la posta, incidia sobre el vitrall daurat i aquest reflectia discretament la seva llum sobre els camps de blat d’en Quimet. Aquest era el misteri. Però llavors, que hi feia en Quimet als camps per les nits?

Al dia següent quan va anar al Cafè de la Granota a jugar a la botifarra, va explicar als companys que ja sabia perquè brillaven tant els camps de blat de can Dineró. En Ciset explicà que era degut als vitralls de l’església, però que no entenia que feia en Quimet al camp per les nits.

Tots els companys del Cafè de la Granota albardrà d’ell durant uns quants dies i li van explicar que en Quimet, es prenia molt seriosament això del compostatge i que cada nit després de sopar i endreçar la casa, anava als camps a deixar-hi les restes orgàniques per abonar els seus camps.

Qui el va fotre! Em deia el fill d’en Ciset abans d’acomiadar-nos. Com es poden veure les coses tant distorsionades? Es ben bé que  la imaginació té un gran poder!

 

Declaració d’amor

 Plovia, o ben mirat, nevava. Però res m’importava. Restava assegut a l’ampit de la finestra mirant l’horitzó. Escoltant el rítmic i pausat soroll de l’aigua en caure del cel.

Sense ganes de res. Ni de parlar amb ningú ni de veure ningú.

Vaig obrir un àlbum de fotos que restava a la prestatgeria des de feia temps, però amb l’estrès de sempre, feia molt temps que no el mirava.

El vaig obrir lentament. Em feia por el que pogués veure a dintre. Era com obrir la porta als meus records, i no sabia si era el que realment volia. (cordinació) M’hi vaig estar una bona estona. Passant pàgines, mirant-les, i alhora no veient-hi res.

Tenia els ulls plens de les llàgrimes que no volia que els meus ulls desbordessin (subordinació adjectiva). El meu cor bullia de ràbia, de por, de tristesa… i alhora estava parat, seguint el seu ritme monòton.

Va ser llavors quan entre una de les pàgines vaig trobar-hi una foto que em va fer pensar. Pensar en allò que jo no volia. Vaig restar una estona quiet. Mirant aquella fotografia. Aquella fotografia que em deia tant sobre tu.

Darrere d’aquesta foto tant simple, i alhora tant important per a mi, hi havia un text escrit a mà, que no recordava que hi fos. I que deia així:

Sovint pensem que les estrelles

Són només llum en el cel,

Però són grans meravelles,

Que esborren nostre infern.

 

Sovint pensem que la lluna

És només llum en el cel,

Però ella sola,

Ja esborra nostre infern.

 

Sovint pensem que els estels

Són només llum en el cel,

Però són grans meravelles

Que esborren nostre infern.

És realment veritat que si trobem nostre estrella, nostre estel o nostre lluna, totes les pors tots els problemes ens seran resolts? No ho sabia, en aquell moment només tenia ganes de tu. Ganes de veure’t i abraçar-te, ganes de veure’t i oblidar-te. De comprovar si aquelles converses imaginàries que havia tingut amb tu a les nits d’insomni podin ser certes, o entre tu i jo només hi havia una simple salutació cordial.

Sabia que aquell poema, durant un temps, per a mi, havia estat cert. Però havia acabat, i ara estava sol, esperant-te, o allunyant-me de tu.

Recordava aquells temps, tot i que els veia borrosos i llunyans. Feia molt temps d’allò, potser massa. Llavors sabia el que era ser estimat, i ara, semblava que no importava a ningú. Quan em miraves, no calia que m’amagués o sortís corrents. Ens buscàvem mútuament, i jo no semblava que jugués a fet i amagar com ara.

Estava fart d’aquest joc, volia dir-li, prou, però no tenia l’empenta necessària.

A mesura que la nit queia, els estels i les estrelles s’anaven fent presents en aquell obscur i trist cel. Cadascuna d’aquelles estrelles a simple vista iguals, era completament diferent a les altres. Com tu, i la resta de gent. Aparentment iguals. Però completament diferents.

Vull oblidar-te, poder tancar els ulls, i veure’t com un record, bonic, però un simple record en el meu cor. Però hi ha alguna cosa dins meu que diu que no: després de tants anys, encara te l’estimes. Deixa de refugiar-te dins la cabana de fusta, i surt a fora, mulla’t amb la neu que cau, i estima-te’l.

Vaig tornar a obrir l’àlbum, i vaig acabar aquell poema que m’havia fet obrir els ulls.

A la vida em d’escollir,

a voltes ens equivoquem,

a voltes l’encertem,

per trobar nostre camí.

Però l’amor

a tots ens fa temor.

 

Temem desitjar,

temem començar,

temem compartir,

temem patir.

 

Prou!

 

Deixa de pensar

i posa’t a estimar.

Vaig tancar l’àlbum, em vaig posar la primera jaqueta que vaig trobar dins l’armari, i vaig sortir corrents. Era una mica irònic. Després de tants anys d’estimar-te, i restar callat com un covard, ara em corria pressa que ho sabessis. Però era així, i no ho podia negar.

Així que vaig escriure’t aquesta carta que aquí llegeixes, per fer-te saber, que encara que no vulgui, t’estimo.

Guillem Cruanyes

Em vaig llevar com cada dia

Em vaig llevar com cada dia. Era ple estiu, últims dies de cole. La vaig veure, portava un vestit vermell(adjectiva). Sempre la esperava en la cantonada per anar junts. Aquell dia vaig decidir a dir-li allò que sentia, allò que guardava en secret des de fa molt de temps. Li volia dir, però no em sortien les paraules. Tenia el front sudoròs, em tremolava el pols. Així que vaig decidir dir-li per carta. Una carta on expresses allò que realment sentia quan hem mirava, parlava… Una carta d’amor on deia:

Estimada Maria:

Volia dir-te que t’estimo, que des de fa temps només faig que pensar en tu. Perquè m’has enamorat amb la mirada, amb els teus ulls blaus com el cel, els llavis definits i vermell… Ets alegre, lluitadora(adjectiva), amb qui es pot parlar, la que em dona forces per tirar endevan i la que fa que tot sigui més fàcil. Perquè has sigut i seràs el meu àngel aquí a la terra.
De veritat Maria em fas sentir bé amb mi mateix, fas que valori més el que tinc aprop i d’adonar-me que passi el que passi tu sempre seràs allà. El meu cor batega a cent per hora quan em dius un “hola” i està trist quan no et veu.

No se si he fet bé dirte això perquè fa molt temps que ens coneixem(adverbial), però es que es tant bonic el que sento per tu. Si em donguesis la oportunitat seria l’home més feliç del món. Et feria sentir coses que cap altre cop aguessis sentit(substantiva), podríem sentir l’amor verdader.

Atentament Francesc

Per Sandra Granados

els gèneres literaris 2

Ja he recordat els deures. Després de llegir tanta declaració d’amor, no hi ha res com tocar la realitat.

De totes maneres, gràcies a tots i totes per fer l’esforç d’escriure aquests textos, tot i que segur que més d’un m’ho haurà agraït.

[slideshare id=405923&doc=els-gneres-literaris-2-1210797543418471-8&w=425]

Carta d’amor

No sé ben bé el que escriure’t, però com no m’atreveixo a dir-t’ho a la cara ho faré com un covard, per escrit.

Tu i jo ens coneixem des de fa molt, tots dos sabem que entre nosaltres hi ha alguna cosa, i que mai ens atrevim a parlar d’això, però crec que ha arribat el moment. No vull deixar passar un dia més, no vull esclatar per culpa del que sento, per això en aquest escrit et diré el que tots dos sabem que sento per tu, i que mai t’he dit.

El que jo sento dintre meu per tu no sé si es amor, odi, gelosia…(Substantiva) Només se que t’estimo, i que vull estar al costat teu mati, tarda i nit. Es molt difícil per mi veure’t cada dia prop meu i no poder-te besar, tocar, abraçar, i ja no aguanto més.

Des de el dia que et vaig veure, vaig saber que eras tu, que eras tu la meva noia ideal, la meva noia perfecte, des de el primer dia…Si tu en dies un simple hola, per mi el dia havia acabat(Adverbial).

Fas que els dies a prop teu passin com si fossin un somni, però jo vull que durin, que siguin eterns.(adjectiva)El caràcter que tens fa que cada dia m’agradis mes, el llavis, el cabell, tot tu m’agrada, des de el cap fins els peus, estic boig per tu… No vull separar-me de tu mai, però tampoc vull estar així d’allunyat, vull ser tu, vull enganxar-me a tu i no deixar-te mai..

Sé que els teus sentiments cap a mi són semblants i que com jo no t’atrevies a expressar-los, però espero que després de que tu llegeixis aquesta carta, tot sigui diferent, jo almenys t’estaré esperant.

Molts petons,

Ezequiel Borda

Sergio Jiménez

Ho sento per haver d’amagar-me darrera d’un paper. Per no poder dir-t’ho a la cara, però cada cop que estic davant teu no em surten les paraules. Se’m fa impossible aguantar la mirada penetrant dels teus ulls verds (s.adjectiva) que em miren fixament esperant que confessi allò que en el fons tots dos volem escoltar.
            En aquest moment de la vida, ets el més important que tinc, la que em dona forces per poder continuar, per poder arribar a tot el que em proposo. Quan penso en tu el temps s’atura , com si aquest món hagués estat creat per nosaltres dos sols. Saps
(s.substantiva) que sempre estaré al teu costat i junts podrem lluitar contra tot allò que es posi en el nostre camí com em sabut fer fins ara. No desitjo una altra cosa que poder continuar al teu costat, perquè (s. adverbial) si tu te’n vas, no sabria que fer. T’estimo…

Les relacions d’amor

Les relacions d’amor, fins i tot de sexe, comencen casi sempre amb paraules tendres, les dones som així, aquestes coses ens poden, per molt feministes que siguem, per “dures” que semblem, les paraules indicades, en el lloc o bé moment indicat, ens tomben, tal com sona. No sé com començar a explicar-te tot el que sento, m’agradaria fer-te una bona declaració, d’amor i de principis a la vegada. T’estimo, t’estimo molt des del primer dia que vaig veure el teu somriure  que em va conquistar (subordinada adjectiva). Tímid i preciós es el que em vas semblar. Ens vam enamorar perdudament, vam aprendre molt l’un de l’altre, tan coses bones com dolentes que ens van fer créixer com a persones això si sempre un a la vora de l’altre. Si tu volies quedar (subordinada adverbial), així era, ens trucàvem a totes hores.. a totes hores junts, sempre a prop…i ara? Que ens ha passat ara vida? Prefereixes quedar amb aquella colla d’arreplegats, per dir-ho d’alguna manera, a veure’m a mi? La teva princeseta, segons tu, per la qual donaries la teva vida. Crec que estàs confonent el meu amor amb una flor de decoració de la teva estúpida habitació, jo no estic aquí per dir: si mira es la meva novia i portem junts tres anys. Jo estic a la teva bora per molt més. I si, potser em costa reconèixer, que ja no estem junts, que em vas deixar per aquella.. sense nom per no dir més paraulotes, i que continuo aquí.. escrivint-te declaracions d’amor que mai llegiràs. Aquesta es la vintena des de que em vas deixar, i ara em pregunto, perquè no escrivia tot lo que t’estimava abans de deixar-te perdre d’aquesta manera?Bé.. sigui com sigui, no t’oblido. 

 

AIDA CABA. 1rB