Author Archives: Raquel

About Raquel

Sóc alumna de Grec i Llatí de primer de batxillerat!

Carta d’amor.

No  em preguntis ben bé perquè ho estic fent, però la veritat és que aquí estic, intentant explicar-te els meus sentiments. Normalment no ho faig pas això, prefereixo no confesar-te’ls ja que em fa vergonya, i no se com fer-ho.

Tot això va començar, des que aquell dia que tu em vas començar a parlar, a mirar-me d’una forma diferent, semblàvem dos nens petits,  però aquell dia va ser especial, vaig començar a sentir coses que no havia sentit mai per ningú, era una sensació extranya que no sabia perquè m’estava passant.

No entenia perquè aquella necessitat de veure’t era constant, perquè no deixava de pensar en el nostre primer petó, perquè fins i tot et somiava, era algo que al principi no entenia. A mida que van anar passant les setmanes em vaig donar compte, que estaba creixent un nou sentiment dins meu, allò que la gent anomena amor. Era el més maco que et podia passar mai. La gent diu que és algo, que si no ho saps sobreportar i no saps com actuar en cada moment, no sortirà del tot bé.

Hauria de dir-te que t’estimo, però aquesta paraula ja se m’està quedant curta, m’agradaria dir-te que ets el més maco que m’ha passat mai, que ets lu millor que tinc, que només tu, amor, ets la raó per la qual m’aixeco cada matí amb un somriure dibuixat a la cara. És tanta la necessitat de veure’t, d’abraçar-te, de poder besar-te, que ara per ara no m’imagino un món sense tu, sense la teva forma de mimar-me, d’aconsellar-me, d’abraçar-me, ets realment únic i especial per a mi.

Mai havia pensat que una persona com tu es creuaria en el meu camí, però m’alegro moltíssim de que això hagi passat. Ets indispensable.

Encara que haguem passat per moments difícils t’haig de dir que,gràcies per estimar-me com només tu saps fer.

Sé que aquest sentiment, és per sempre.

T’estimo, no hi ha més.

Raquel Martos Almodóvar.

1erBatxillerat A.

Un futur encertat.

Havia estat un dia magnífic, en general, no havia notat res diferent útimament, però sempre havia hagut alguna cosa, que m’inquietava, i eren aquells rumors que corrien pel meu poble de Maquinensa. Hi havia un vell que sempre anava dient coses dels altres. El vell Enric era molt estimat en aquell poble, tots l’estimàvem molt, i sempre li havíem confiat les nostres inquietuds, ja que era molt savi, i molt bona persona.A mi, personalment era una persona que m’havia cridat molt l’atenció últimament, perquè el seu comportament no era del tot normal.Ell, era un client excepcional del cafè de la granota, ja que hi anava cada dia, dos i tres cops, li encantava aquell magnífic lloc, i coneixia tothom, i es portava d’allò més bé.Jo estava anant cap a casa quan l’Enric em va parar per parlar, i llavors va començar la nostra conversació, ell em va dir.– et puc dir un secret?

i en això que jo vaig contestar:

– clar que , digui’m.

i llavors em va dir que el sabater del poble de Mequinensa per les nits, a la seva botiga, feia tràfic de drogues.

La veritat és que no li vaig fer molt de cas, perquè el sabater era una persona molt honrada, i vaig passar del tema.

Feia temps que van dir que volien fer una plaça en el meu poble, i de cop, vaig veure a l’Enric sortir del cafè de la granato Esgatinyant-se, dient que no volia, que la fessin, ja que si la feien, es cauria a trossos. Des del meu punt de vista, aquell dia va fer el rídicul, ja que tothom el va prendre per un boig.

Al tardet el vaig acompanyar a casa que em va dir que no es trobava del tot bé, i quan va gitar-se em vaig anar cap a casa, ja que jo ja estava una mica cansada de tota la moguda d’avui.

Jo que pensava que el dia següent seria molt millor, i de moment tot anava molt bé, com de costum, però altre cop l’Enric va començar a dir de les seves.

Pensava realment que s’estava tornant boig, perquè només aixecar-se només havia anat al cafè de la granota, però també va comensar a dir que la Ramona, enganyava a la gent amb tot el que deia.. cridant-ho per tot el poble, encara que la Ramona va ser l’última en saber tot això.

Així van anar passant dies i dies, i l’Enric no parava de dir bestieses per a nosaltres, fins que ja estàvem ben tips de tot aquest enrenou, però és que ell estava tan segur del que deia.. com si ho veiés, que a nosaltres ja ens espantava dir-li el contrari del que ell pensava.

Ja no sabíem que dir-li, ni com fer-ho, perquè no s’ho prengués malament.

Sempre ens deia que clar, com ell era el més vell del poble, doncs ja ningú el creia per la seva edat, i a tots els joves ens cridava sempre, perquè deia que ens passàvem amb ell, i que li preníem el pèl.

Però el que era cert, era, que totes les coses que el vell deia, es feia realitat al cap d’una setmana, resultava ser que totes les seves històries que deia la gent eren certes. La Ramona, enganyava tothom, el sabater traficava amb droga, perquè va ser comprovat, després d’un seguiment de molts dies.

Cada dia que passava jo em preocupava més, pensant què li estava passan a l’Enric, perquè d’un dia per l’altre havia canviat d’aquesta manera, només es centrava pel que ell deia, i les seves històries.

Mentre un dia, li vaig dir que es fes mirar això que li estava passant que no era normal.

Van passar dies, en el que l’Enric s’estava fent proves, per veure a què era degut aquest canvi, i tot el que li estava passant, i li van detectar que era que s’havia près una substància que el feia encertar les coses que passaven.

Fins que al final vam saber quina era aquella substància que el feia encertar el futur.

Era una espècie de cafè, que havia près en el bar, era un nou cafè que li van fer provar a ell, que el van portar de Colòmbia, i des d’aquell dia, li va canviar la vida.

Tothom el respectava, i li van demanar perdó per dubtar del que ell deia, i tots van seguir amb les seves vides, i a ell li van trobar un mètode perquè no tingués més visions, ja que el poble estava aterroritzat, perquè tant podia veure coses bones com dolentes.

El poble de Mequinensa va arribar a la normalitat.

Raquel Martos.

El cafè de la granota

1. Títols dels contes.

* Un barril de sabó moll.

* Un enigma i set tricornis.
2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.

2. Un barril de sabó moll.

El narrador explica una escena que té lloc al port, on el patró d’un vaixell que portava sabó moll, esbronca a un dels seus peons, en Florenci. Els peons descarregaven caixes per portar-les a les botigues.

El llaüter havia de portar el barril fent-lo rodar pel terra.

A mig camí es va posar a ploure i el barril d’en Florenci va baixar pel carreró i es va esclafar a un cafè. Tothom va sortir per veure que havia passat. Tot el carrer es va omplir d’escuma.

La història va fer parlar molt als cafès.

– Un enigma i set tricornis.

A finals dels anys 60, els guàrdies vigilaven els vilatans. Aquests no parlaven de temes que els poguessin comprometre. Encara d’estar vigilats els homes continuaven caçant sense llicència. Les tripulacions de llaüts aprofitaven els viatges per fer negocis il·legals.

Diu que a molts cafès de la vila es jugava al pòquer.

També parlaven de tres veïns de la vila que havien estat apallissats. Parlen de l’equip de futbol de la vila. Al camp, a una banda seien els socialistes i a l’altre els republicans d’esquerra. Els guàrdies civils detenien a moltes persones. Hi havia una persona a la que li deien “àrbitre pirata” que feia d’àrbitre. Això originava conflictes al camp. Aquest misteriós home va confessar la seva identitat al mossèn, se sentia angoixat.

El futbol era una manera d’entretenir a la gent perquè no pensessin en els problemes politico-socials de la vila. Aquest home podia decidir sobre el futur de l’equip, impedint que baixés la categoria, i per tant, el de la vila, del país i del món. L’àrbitre pirata tenia por de ser enxampat. El mossèn va demanar ajuda al narrador de la història.

El narrador desvela el seu nom, es diu Cristòfol Vallcorna i reconeix que ell i el capellà van estabornir el guardià Broca per evitar que acudís a l’últim partit de lliga per protegir el sargent comandant de post de la vila, l’àrbitre pirata. El capítol acaba amb preguntes que es fa el narrador de com reaccionaria la gent si ho sapigués, tot això.

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions? Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

En la primera el narrador, narra la història.
En la segona ho narra Cristòfol.

Els narrataris també són alguns vilatans.

Als dos textos es veu que a la vila tothom ho sabia tot, era una vila petita i ni hi havia secrets.

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.

Fesomia: variant de fisionomia a través de formes simplificades existents en català antic

Mustis

Somort: Defallit, mancat de vitalitat, de força, que gairebé no es percep

Calafat: Eina de tall ample, en forma d’escarpra, anomenada també calador, emprada pels boters i els calafats per a posar boga o estopa a les juntes de les dogues de la bóta o de les taules de l’embarcació.

Ressopons: Són una menjada poc abundant que es fa quan es va a dormir tard i ja fa estona que s’ha sopat.

Alofores

Juguesques

Acotolar

Xamba: Tenir xamba és tenir molt bona sort. Es diu quan es parla informalment.

Avern

Vulgues

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text (personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions, …)

Mequinesa sembla una vila petita, amb carrers de pedra i plena de cases blanques i petites botigues. Era una vila costanera.
La gent es dedicava als oficis típics: sabaters, cafeters etc..
Hi havia diferents tipus de personatges: les dones grans xafarderes, els homes grans que s’ajuntaven al cafè .. Al cafè hi anaba tothom, i els agradava molt anar a veure el futbol.
La gent era bastant tafanera.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?

En el primer, al final sembla que vulgui donar a entendre que el noi va deixar anar el barril.
La gent especula però acaben dient que potser se li ha relliscat.

El segon és una mica irònic que l’àrbitre pirata sigui mossèn Silvestre.

El fet d’entretenir la gent amb espectacles, en aquest cas el futbol, per a que no es fixessin en els problemes politico-socials, ja passava a l’antiga Grècia.

7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

campoo1.JPG

Posem la foto d’un camp de futbol i els seus jugadors, ja que en aquella vila els hi agradava molt veure els partits de futbol.

Verónica Vega i Raquel Martos.

El cafè de la granota.

cata1.JPGEL CAFÈ DE LA GRANOTA. (Jesús Montcada)

Verónica Beltrán i Andrea García.

1. Títols dels contes

CAP.5: INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CORREGUDA D’ELIES

CAP.12: L ‘ASSASSINAT DE ROGER ACKROYD

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.

Cap.5:

Aquest conte ens narra la història d’un home, Elies, que va corrents pel poble. Els veïns es sorprenen de la seva actitud, i cadascú dona la seva opinió sobre el que ha vist. Hi ha que només es fixa en el calçat que porta l’Elies, d’altres que es fixen en l’hora que era. Finalment es descobreix que Elies corria perquè volia arribar a temps a la parada d’autobusos, per dir-li al conductor, que la seva dona estava apunt de morir i que no calia que ell li portés les pastilles per ella.

Cap.12:

En aquest conte, el que ens explica és el perquè Damià mata a Teodor. Damià explica  a Sebastià que no li agrada que l’interrumpeixin mentre està llegint novel·les de detectius, ja que això el posa de molt mal humor. S’excusa dient que Teodor el va interrompre i a més a més li diu el final de la novela. Això el posa de tant mal humor que agafa l’escopeta que té al costat i el mata. Quan veu la sang es desmaia, i per aquest motiu no pot seguir tirant-li trets com ell haguès volgut.

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions?  Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

La primera història l’explica un narrador omniscient, ja que està fora de la història i a més coneix tots els personantges. La segona història és explicada per en Damià. En els dos contes el veïns participen indirectament en la història aportant informació. Creiem que si que tenen importancia, ja que en el primer text el fet de que sigui omniscient, ens permet saber tota la informació que dona la gent del corredor, i en el segon, és més important que el narrador sigui en primera persona perquè al ser ell qui fa l’acció, ens pot donar més detalls sobre el que va passar.

Les semblantes, és que en els dos textos intervé la gent del barri explicant a la seva manera el que veu.

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.

Eixir: sortir

Unglot: ungla del porc i dels altres animals de peu partit

Baster: Persona que té per ofici de fer basts i tots altres arreus per a les haveries, adobar-ne o vendre’n.

Garbinada: vent fresc que remunta la vall de l’ebra.marinada

Rompre: desbaratar, posar-lo en derrota

Calcer: calçat

Ardorada:

Sacre: historia sacra

Llaüt: embarcació de poc tonatge de vela llatina

Malura: Mal

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text

Segons les dades del text, podem veure que es tracta d’un poble força petit, on tothom coneix a tothom.

La gent treballa a la mina i treballs de camp.

Hi ha un bar que és el més conegut, que es diu el Café de Silvet, i és on va tothom, sobretot els vellets que van alla a divertir-se i passar l’estona. Mequinensa disposava de mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?

Si, els temes dels quals parla tenen un punt d’ironia, ja que són situacions totalment sense importancia, però la curiositat dels veïns porta a que d’un gra de sorra es faji una muntanya. També el segon conte és bastant irònic i perquè no dir-ho “tonto” ja que el protagonista mata al seu amic simplement, perquè aquest desvela el secret de la novela que aquest està llegint.

7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

Hem fet una imatge amb fotografies extretes del buscador: google, ja que no ho podiem fer de cap altre manera perquè ni tenim escaner ni cable per pasar les fotografies de mobil a  ordinador, com tu vas dir. Cada imatge té un significat de dins la història, i el full està “dividit” en dues parts, a la dreta el primer conte i a l’ esquerra el segon.

Sola

veronica.jpg El carrer estava ple de gent. Ella caminava sola, i tot i estar rodejada d’un munt de persones, ella se sentia sola. Tenia fred, tot i que el clima era típic d’un dia d’estiu. No podia parar de pensar en la decisió que havia de prendre…tot allò era massa per ella. No podia afronta-ho i ho sabia, però tot i així no ho volia dir a ningú. No volia que ningú li recriminés res, i molt menys que ningú li tingués pena.

Embarassada..aquesta paraula no parava de rondar-li pel cap. Tenia qinze anys i una vida per davant. No podia deixar que tot allò li espatllès el seu destí. Ella es merexia ser feliç!

Va seguir caminant. Ja era negra nit, i ella seguia sense saber què fer. Per una part pensava que si no el tenia, podria seguir vivint com les persones de la seva edat..però per una altra part, sabia que dins seu s’estava formant un nou ésser, un ésser que era seu.

Per fi va arribar a casa seva. Va treure de la bossa la clau, i amb molt de compte va obrir la porta. Abans de tancar-la, va mirar enrere, i va veure el reflex de les llums del carrer. Aquella imatge li va fer veure que tot té un temps, que ara no podia fer el que faria dintre d’uns anys. Ara havia de disfrutar de la seva joventut i estudiar.

No el tindria..definitivament volia viure la seva vida.

Verònica beltrán

Un buit en Manhattan.

andrea1.jpgSi no fos per aquell atemptat, jo tindria una fotografia dins de les Torres Bessones en el World Trade Center. Perquè va tenir que passar això? Ja fa anys d’aquest terrible succes, però jo encara no m’ho he tret del cap. Amb quina finalitat volien tirar a terra dos edificis, per no dir els més importants del cor de Manhattan? Sincerament, quan surts de l’estació de metro i veus totes aquelles grues i excavadores en obres se’t possen els cabells de punta. Allà van haver milers i milers de morts, i allà un dia hi van haver dues majestuoses torres. Em vaig parar allà al mig i ho vaig contemplar uns segons, mentre que per el meu cap corrien varies preguntes, respecte a tot allò que veia.

Just sortint, hi havia milers de noms escrits en una paret de pedra. Cada nom era una victima del 11 de septembre. Cada nom era una persona que havia mort sense haver fet res. Cada nom representava una petita part d’aquell país. Cada nom representava un treballador, un secretari o un vigilant. Cada nom era una injusticia més.

Després d’això hi havia un altre cartell on apareixia la fotografía de com seria el proper edifici que construiran allà. En memòria de totes les morts. The Future World Trade Center Site. El més alt i majestuós del món. Perquè com diuen en castellà: “si quieren té, toma dos tazas”.

Realment, em va impressionar moltíssim.

Una posta de sol increïble.

posta-de-sol.jpg

Era una tarda, estava avorrida a casa sense saber què fer, i de sobte me’n vaig anar al balcó a veure quin dia feia, i vaig decidir trucar a la Sara.

Després d’estar una estona parlant, vam decidir anar a la platja. havíem passat tota la tarda i tota la nit juntes, amb els nostres pares també.

Vam passar un dia genial, i just a les sis del matí, encara parlàvem i parlàvem, i vam decidir anar a la platja, no sabíem per què.

Les dugues sobtades d’aquella posta de sol tan magnífica, ens vam estirar a la sorra, i ens vam parar a mirar aquell sol que tenia aquell resplendor sobre l’aigua, el so de les onades que anaven arribant a la vora de la sorra tan a poc a poc. Allò que estàvem observant tan  detingudament, era molt maco, que pocs cops pots veure, mentre continuàvem mirant, anàvem parlant de tot una mica, d’aquell magnífic dia que havíem passat, d’aquella posta de sol…

De sobte ens hi vam posar a jugar amb la sorra, estàvem soles a la platja, amb el soroll de les onades, i amb el so dels ocells que volaven lliurement per sobre de nosaltres.

El temps sen’s va passar volant, i encara estàvem a la platja, i de sobte vam veure com els nostres pares sortien corrents cap a nosaltres, perquè tampoc volien perdre’s aquella posta de sol, la qual vam recordar constantment.

Va ser un dia plè, de riures, crits, jocs, festa..
El defineixo com un dia totalment complet.

Raquel Martos Almodóvar.