Author Archives: icr1384

About icr1384

Alumna de grec i llatí de 2n de batxillerat

Carta d’amor

Estimada meva, he pensat durant molt de temps, si escriure’t aquesta carta o no.

Finalment m’he decidit a donar un pas endavant i treure valor per dir-te tot el que sento (subordinada adjectiva).

Sempre que estic amb tu, em sento el noi més feliç del món, però cada cop què em separo, em sento molt buit i penós.

Tu ets la inspiració de la meva vida. I si te’n vas no em queda res (subordinada adverbial).

Tots els dies et penso, encara pitjor no hi ha segons en que no hi pensi, però es l’ única cosa que em treu del mon quotidià, simplement perquè hem fas més feliç.

Te’n recordes com va començar tot? Perquè jo recordo tots els moments que em passat junts, des del primer fins avui, i espero que continuïn durant molt de temps.

Encara me’n recordo com et vaig conèixer al institut, perquè va ser per casualitat. Va faltar un profe nostre, llavors a la vostra classe li tocava esports, i nosaltres vam decidir fer-vos una visita, i a la vegada jugar a volley amb vosaltres, però la sorpresa va ser quan tu ens vas dir que no podíem jugar, perquè no érem de la vostra classe, cosa que no et vam fer cas i ens vam quedar amb vosaltres a jugar a aquell esport que sempre recordarem. I ara qui ho diria, tu i jo junts, d’estar separats, a inseparables. Sembla mentida com canvia el món en poc temps.

Finalment pasaré el temps restant de la meva vida al costat teu, perquè ens necessitem un a l’altre, i perquè fas que aquets moments siguin inoblidables (subordinada substantiva).

Tot això ho defineixo en dos paraules t’estimo moltíssim.

Eric Chito

Declaració d’amor

Mai m’he plantejat escriure’t tot el que sento per tu . Per a mi l’amor no existia fins a fa uns sis anys. No me’n recordo molt bé com ens vam conèixer. Se que dit d’aquesta manera sembla una mica penós, però em sembla que va ser en l’aniversari d’una companya de classe. Jo vaig acceptar la invitació, però no va ser aquell dia que ens vam conèixer(sub.adj), només va ser la primera vegada que et vaig veure.

Em sembla que no va sorgir l’amor a primera vista. El dia que et vaig conèixer definitivament era un dia molt calorós, de finals d’estiu. Em vaig creuar amb el vostre grup d’amics i com coneixia a uns quants em vaig apropar. Me’n recordaré tota la vida de l’hora que ens vam passar parlant tu, jo i en Rafa, al meu portal.

A partir d’aquell dia ens vam fer inseparables, quedàvem dia si i dia també. Al cap d’un temps em vas venir a buscar tu sol i vas parlar amb mi. Jo no em podia creure tot el que m’estaves dient. En aquell moment de la meva vida no existia l’amor, no sabia que era estimar. Quan em vaig decidir em vas ensenyar a estimar com mai ho havia fet. Al cap d’un temps em vas trencar el cor, desprès de tot el que havíem viscut em deixaves sense cap explicació. Em va costar molt superar-ho, però vaig aconseguir-ho. Al cap de tres anys no se perquè, però em vas demanar un altre cop d’intentar-ho i jo no m’ho vaig pensar dos cops. Vam estar junts una temporada massa curta com per recordar-la, ja que no va passar res amb gaire interès.

No van passar ni vuit mesos que ja m’estaves demanant un altre cop per sortir, però en aquell moment tenia tot molt recent i crec que t’ho vaig deixar molt clar: t’apreciava, però confoníem l’amistat amb l’amor.

Vam passar un estiu sencer pensant l’un en l’altre, però sense veure’ns. La veritat es que no vaig pensar gaire en tu, però el dia que et vaig veure amb la moto parlant amb en Marc em van venir al cap moltes coses viscudes entre nosaltres dos, em van ressorgir sentiments cap a tu. No sabia com aturar els meus pensaments, m’espantava la idea de tornar amb tu, però el meu cor no parava de dir-me que havia d’estar amb tu.

A partir d’aquell dia feia per veure’t, et trucava i t’enviava missatges, però el que més m’agradava era que trobava una resposta. Un dia et vaig trucar i vas venir a veurem, jo estava malalta y no se com, però va tornar a ressorgir aquella màgia tan especial que quan estem junts, encara que no vulguem, surt i ens envolta. Encara avui, desprès de casi vuit mesos la sento i crec que tu també la sentes amb mi(sub.adv).

Jo en veritat no creia en l’amor, mai havia estimat com ho faig ara. Ara se que aquesta vegada és la definitiva, que m’estimes i que jo t’estimo. Cada dia em demostres que mereix la pena estar amb tu i aguantar tot el que sigui necessari per nosaltres. Al principi d’estar junts em va sorgir un nou sentiment que mai havia experimentat en mi, pensava que no i havia ningú al món que tingués una relació tan especial com la nostra, que ningú podia arribar a estimar com jo ho feia en aquell moment.

Encara quan et miro als ulls me’n recordo d’aquell dia que vam estar una hora parlant sense parar. Encara avui dia ho fem això, i m’agradaria tant que en aquests moments s’atures el temps i poguéssim estar per sempre més parlant, un al costat de l’altre. M’encanta la nostra relació perquè sempre parlem i parlem sense parar i de tot. Sobretot m’encanten quan fem el nostre propi vocabulari de paraules que només tu i jo podem entendre o quan fem coses que ningú faria al costat de la seva parella sense avergonyir-se, com per exemple quan et demano l’esprai.

Estaria tota la vida dient el que sento per tu i tot el que t’estimo, però crec que ja ho saps prou bé perquè t’ho repeteixo moltes vegades al dia. Tu fas que la meva vida sigui millor(sub.sus). Encara que em faci molt repetitiva vull que ho sàpigues.

T’ESTIMO

Isamar Casado

Escassedat estiuenca

El dia de la inundació del camp de futbol jo estava aquí mateix, assegut- em digué el vell Cristòfol a la Granota, mentre bevíem un cafè a la seva taula- vaig ataüllar el dia que feia. El Cerç feia baixar per la ribera de l’Ebre uns núvols d’estalzí que anunciaven tempesta. De camí, caminet al tardet va trencar a ploure.En la vila no es parlava de res més que del partit de futbol d’aquella mateixa tarda, i es qüestionaven com arribarien els llaüts que havien anat a buscar sabó moll a Flix i Mora. En tota Mequinensa no hi havia ningú que no pensés en l’assumpte.

Al migdia, vaig venir a prendre el cafè, i tot just, quan parlàvem d’aquest mateix tema van entrar les parroquianes, tafanejant. Es queixaven per que de camí, caminet cap al cafè de la Granota, van veure que sortia de la sabateria en Jaume Vilanova renegant- l’únic que estic fent es treballar per al dimoni! – sortia de la seva sabateria renegant perquè en l’època que ens trobàvem tothom baixava a les ciutats a comprar les espardenyes d’estiu.

Des del dia que a en Florencí li va relliscar, o vés a saber que va passar! el barril de sabó moll, tothom va deixar de comprar les espardenyes a en Jaume, perquè van resultar de molt mala qualitat. Ell per més que va intentar de millorar-les any rere any, no va aconseguir-ho, i des de llavors, a l’estiu, el seu negoci baixava molt la venda.

Aquella tarda de diumenge, encara que hi havia partit, algunes dones i fills preocupats pels seus familiars, s’apropaven al molló del Pedret, a veure si arribaven. L’arribada estava prevista per aquell mateix mati, però ens vam imaginar que a causa del temporal, doncs que trigarien més.

Al final tothom va acabar en el camp de futbol, mirant-se el partit. Llavors encara plovia, i l’aigua els arribava als jugadors pels turmells, però com en aquesta temporada estavem acostumats a les pluges torrencials, els nostres continuaven jugant sense cap problema.

Ni els espectadors que espellotàvem i esquellàvem com bèsties, ni els jugadors que feien passar el trill per l’esquena als de l’altre equip, ens imaginàvem el que estava a punt de passar.

Després de molt de temps, vam assabentar-nos, per boca d’en Pere Camps, el patró d’un dels quatre llaüts de la mina Teresa, El Llampec, de tot el que va succeir des de Flix fins a l’arribada espectacular a Mequinensa.

Segons la seva versió, tot va anar així:

-Cap a las set de la matinada vam començar a carregar els barrils de sabó moll al llaüt. Vaig ataüllar el cel. Bufava molt fort el Cerç i baixaven uns núvols d’estalzí impressionants, però a nosaltres, com a bons professionals no ens van espantar. A dos quarts de nou vaig fer la senyal per a que deixessin anar les drisses. Vaig servar el llaüt fins a mig camí de tornada a Mequinensa. En aquell tram ens vam engarbinar, la boira, la pluja i el vent no deixaven ni veure ni navegar bé. De cop i volta l’arjau es va trencar, i des de aquell moment no vam poder moure des de dintre el llaüt, ens vam veure obligats a sirgar.

Quan semblava que la cosa es tranquil·litzava el nivell d’aigua va pujar fins arribar a acotolar la riba. Tots ens vam posar molt nerviosos i vam començar a engatinyar-nos uns als altres, tots esquellàvem. Finalment ens vam veure obligats a tornar dintre del llaüt. L’escàlem també es va trencar i vam perdre tots el rems. No podíem controlar la situació. De cop i volta ens vam amallar i ens vam embotir en algun lloc. En aquell moment no sabíem on ens trobàvem, però s’escoltaven molts crits. Jo pensava que procedien dels meus homes, però quan em va marxar l’engarbinada vaig poder observar on em trobava.

Ens havíem embotit en el camp de futbol, en mig del partit, a causa de la pujada de nivell de l’aigua. Tot va ser un caos-.

Aquest va ser el testimoni d’en Pere, però en veritat, si els seus homes no l’haguessin pressionat per marxar de Flix, es veu que ell no s’hauria mogut d’allà, de la por que tenia. Segons els seus homes no va servar ni des del principi.

Tothom va sortir molt mal parat d’aquest fet, perquè al ser diumenge vam estrenar les nostres espardenyes d’estiu i totes se les va empassar el riu Ebre. No sé jo el que arribarien a pensar els pobles de la ribera baixa de l’Ebre, quan veien arribar les espardenyes per la vora del riu, però el que sí que sé segur és que en Jaume va poder iniciar la seva venda d’espardenyes d’estiu, ja que a causa de l’acotolament dels camins que portaven a les grans ciutats per culpa de la pujada de nivell del riu, no podíem sortir de la vila, i no vam tenir més remei que tornar a casa descalços, i al dia següent fer cua a la plaça, perquè ni la porta de la sabateria, es veia de tanta gent que hi havia.

Va ser l’última temporada d’estiu escassa per a en Jaume Vilanova.

Isamar Casado

El Cafè de la Granota

31012008286.jpg Eric Chito , Enric Subiranas 1Batx B

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.7.”SENYORA MORT, CARTA DE MIQUEL GARRIGUES”Aquest capítol , comença al cafè de la Granota on Miquel Garrigues esta escrivint una carta a la senyora mort. Ell abans de que construïssin el pont que creua el riu, treballava de barquer on transportava d’una banda al altre a la gent, la majoria minaires.Una vegada fet el pont, es queda sense treball i es dedica a ser miner on carregava llaüts de carbó.Un dia l’apotecari li va ensenyar un quadre on hi havia una barca igual que la seva. Li va explicar que eren les figures que es mostraven al quadre. Deia que els morts havien de travessar un riu molt ample per arribar al seu destí.

Una vegada explicada l’historia personal, Miquel expressa la seva petició a la carta de fer de barquer en el més enllà, per passar les ànimes dels difunts al lloc on viuen els morts, ja que Caront (el barquer oficial) esta cascadot.

13.”AMOR FATAL EN DECÚBIT SUPÍ”

 

En Gervasi Fenolleda recorda als seus avantpassats, aleshores s’avergonyeix d’aquests, i d’ell mateix. S’avergonyeix del frau que havia sigut tota la seva família (ell inclòs).

Gervasi tenia una relació matrimonial amb Júlia, on aquesta sempre buscava una escusa per no tenir relació amb ell.

Tota la seva casa estava plena de retrats dels seus avantpassats, i com que sent vergonya de la seva família , allibera tota la ràbia apunyalant la foto de Clàudia Cardinale.

 

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions?  Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

 

En el capítol de la “SENYORA MORT, CARTA DE MIQUEL GARRIGUES” narra la història Miquel Garrigues (dels Garrigues del carrer Nou), es un narrador protagonista perquè escriu la carta en primera persona i participa en els esdeveniments.

 

En el capítol “AMOR FATAL EN DECÚBIT SUPÍ” el narrador el narrador es omniscient, perquè es fica dins del personatge explicant els seus pensaments i utilitza la tercera persona del singular.

 

 

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.

 

  • Botifarra: f Joc de cartes.
  • Doble: mesura de capacitat.
  • Llaüt: m embarcació de poc tonatge ormejada de vela llatina.
  • Servar: v Governar, menar, una embarcació un llaüt.
  • Mica, miqueta: adv Gens.
  • A cabassos: amb molta quantitat, moltíssim, de valents…    Molló: petit moll.
  • Eixia: Sortir.
  • Ataüllar: mirar des d’un lloc alt per observar alguna cosa.    

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text (personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions, …) Mequinensa és una vila molt petita que està situada entre els rius Segre i Ebre

La gent de la vila de Mequinensa apareixen retratats com llaüters , minaires, botiguers, pagesos. En aquesta vila es suposa que es coneix tothom, perquè com hem dit es petita, per tan la gent quan es reunia als cafès, s’explicaven totes les tafaneries dels uns i altres.

Això fa que aquesta vila sigui tranquil·la, bastant familiar, i acollidora per als seus habitants.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text? Aquests dos contes tenen una certa gràcia, ja que un dels contes escriu una carta a la senyora mort, i a l’altre conte en Gervasi com a finalitat apunyala un retrat, es a dir que l’escriptor te bastant d’humor, i amb la finalitat dels contes una mica inesperats.

7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

La imatge es realitzada per nosaltres. Amb aquesta imatge volem il·lustrar els dos contes que ens han tocat amb un sentit comú entre ells.

 

En el capítol “Senyora mort, carta de Miquel Garrigues” podem relacionar a la imatge la persona que hi apareix ajaguda, que esta pensant el que pot escriure a la carta.

Sobre el capítol “Amor fatal en decúbit supí”, hi ha una relació amb la mort, el ganivet representa un gest de ràbia com si estigués apunyalant el quadre.

El Cafè de la Granota

escanear00012.jpg

1. Títols dels contes.

Ø Informe provisional sobre la correguda d’Elies.

 Ø Els delfins

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.

Ø Informe provisional sobre la correguda d’Elies:

El cronista del poble vol saber a quina hora va sortir l’Elies de la seva casa corrents, i per aixó pregunta a diferents veïns que ho van presenciar. Els testimonis no es posen d’acord de l’hora en que va sortir de casa seva. Desprès de interrogar als veïns, i ajuntant els punts per on diuen que el van veure, pot arribar a saber quin camí va seguir fins arribar finalment a davant del cafè de Silveri, d’on sortien els autocars per anar a Lleida. Hi havien moltes teories, però al final es va saber que si havia corregut tant fins aquell lloc era perque la seva dona, la Joana, estaba malalta i habia empitjorat, i el metge l’havia dit que no tenia ni dos hores de vida. Llavors ell es va veure obligat a anar corrents a avisar a l’ordinari per dir-li que no els portes les medicines perque ja no eren necessàries.

Ø Els delfins:

En Miquel sempre és el primer en donar el còndol als familiars en els enterraments. Ell explica com va aconseguir arribar a tenir aquesta tasca. Diu que, tothom sempre volia ser el primer en donar el condol, però els que ho habien intentat donar abans que ell sempre habien caigut pel camí. Finalment explica que té un pensament que el preocupa, i és qui el substituirà quan ell no hi sigui, i pensa quina de les diferents persones que volen el càrrec és la més indicada.

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundàris que aportin informacions? Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

En el primer text qui narra és l’autor, però se suposa que va explican l’informació que ha reunit el cronista mitjançant unes preguntes fetes al diferents veïns que van veure els fets. Les persones interrogades van ser en Víctor Cardona, en Juliet de Peris, el vells que estaben al cafè de la Silveri, en Jaume Vilanova, la vella Antònia, la Carme Noguera, la Remei Ulldecora, la Rosa Arbiol, en Ramon i finalment en Pere Torres que va proporcionar una informació erronea sobre el camí que va seguir l’Elies. En el segòn conte qui narra la història és en Miquel. Si que surten més personatges, però no aporten informació, només formen part de la història, com el Constantí Cirera, la Carme, en Ramon Granera, la Carme Valls, en Joan Campells, en Joaquim Coloma i en Pere Cistella.En el primer text jo crec que narra l’escriptor perque és una història que s’ha d’explicar de manera objectiva, i en el segòn narra en Miquel perque l’història és sobre ell i perquè és l’adequat per explicar-la, a més parla dels seus temors, ell té una visió diferent i veu molt clar les intencions dels seus veïns, per aixó dona a entendre que ha d’anar amb cautela en qüestions tan delicades com les que te que tractar ell.Les semblances que hi trobo són les tafaneries dels veïns, tothom ho sap tot de tothom, no pot haber secrets perque sempre estan tafanejant.

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.

Acaçar- perseguir Amallada– acció d’embarrancar.Ataüllar– mirar.Cerç– vent fred del nord-oest que baixa per la canal de l’Ebre; tramuntana.Costera– via urbana.Embotir– entaforar.

Espellotar– criticar ferotgement.

Garbinada– Vent fresc que remunta la vall de l’Ebre; marinada.

Plegar– entendre alguna cosa d’una conversa aliena.

Saber com s’ha de menjar bé la bresca– saber com s’han de fer bé les coses.

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text ( personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions…).

És un dia calorós, al cel només es veu un núvol sobre el campanar. El forn està davant de la ferreria. En la porta del forn està el forner descarregant els sacs de farina i en la porta de la Ferreria està el Víctor, que és el ferrer, desclavant la ferradura malmesa a la Florida, la somera de Juliet de Peris. El sabater, Jaume Vilanova, està escombrant la vorera i fixant-se en les espardenyes i les sabates del veïns. La vella Antònia està pesant els tomàquets de la Rosa Arbiol, que està tafenajant amb altres dos parroquianes del poble. L’home de l’estanc està a la porta del seu establiment fumant-se un cigarret. En la plaça, el gos del baster, entre le parades del mercat, tafaneja les gàbies i possa nervioses a les gallines. En el Cafè del Silveri, els típics vellets parlen sobre d’on bufa el vent. Davant del café surten els diferents autocars que tenen com destinació Lleida.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?

En els contes l’únic que destaca és que tothom ho sap tot de tothom, que són molt tafaners, però cada un té la seva versió dels fets. És el típic poblet on tothom es coneix. També sembla que les históries hagin sigut recollides directament de la veu del poble.

7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

En la meva imatge s’il·lutra la coreguda de l’Elies. Es veu representada una petita part de Mequinensa. El que mostra la imatge sobre els dos contes és la tafaneria dels veïns, que estan tots atents a la mateixa qüestió, que és l’Elies.

 Isamar Casado

L’amistat

isa-y-vero.jpgLes noies de la fotografia som la Isamar i jo. Ens vam conèixer fa uns cinc anys, quan anavem a sisè de primària. Va ser a l’institut quan vam començar a anar juntes i a conèixen’s millor. Des de llavors hem viscut moltes coses juntes.

Amb ella he descobert que significa l’amistat, tenir sempre a una pesona al teu costat, una persona que riu amb tu però, que si fa falta, tambè plora. una amiga que viu amb tu els millors moments i t’ajuda a superar els dolents. Soposo que el concepte d’amistat és diferent per a cada persona, però per a mi vol dir complicitat, confiança, ajuda, companyia, el fet de poder parlar amb les mirades.

Aquesta fotografia ens la vam fer aquest estiu, quan ens vam anar de vacances juntes. Allà, com sempre, ens ho vam passar molt . La he escollit perquè m’agrada molt i crec que reflexa la nostra amistat.

Inoblidable Esquiada

x1pglip38xxbl2te_dlevjqke6kwdbpvgrieynhrnockhfordoek_inmhuf2brw6_df9_kfwlv_vijyabzdjmicjjqstsksityh97wp6sfwddhtg2irxcvhmxjipkffbkltungq0od4hg-v2qn.jpgEren les 6 del matí quan, tot nerviós, sortia de casa meva, i em disposava a anar cap a l’escola. Poc després anava trobant companys de classe que, nerviosos, també anaven cap al centre. Allà ens trobaríem amb l’autocar que ens portaria fins Andorra, on ens quedaríem tres dies. El viatge va ser una mica pesat, ja que eren moltes hores, però tot i així ens distrèiem jugant a cartes o escoltant música. A les poques hores, vam passar per un túnel molt fosc i bastant llarg, però una vegada arribat al final, ens vam sorprendre moltíssim en veure tot el paisatge nevat.

 

Finalment, quan vam arribar a Andorra, sense deixar les motxilles, vam anar directes a agafar l’equip d’esquí i ens vam encaminar cap a la pista més gran. Tot decidit, vaig agafar el “telecadira” per poder arribar allà on hi havia molta pendent. Encara que fos la primera vegada que esquiava, no va acabar tan malament: no vaig passar del terra! Però quan ja ho havia intentat diversos cops, puc dir que de les patacades se n’aprèn.

 

Més tard, ens vam dirigir cap a l’hotel, cèntric i proper a les pistes. Una vegada allotjats, vam agafar els llits i a dormir, després de tant d’esforç un queda molt cansat.

 

L’endemà, després d’haver estat esquiant tot el dia, vam anar a Caldea. Allà tothom volia gaudir en els “yacuzzis”. Poc després, vam anar a sopar on els tutors ens vam comunicar que aniríem a una discoteca, però els meus companys i jo ens vam negar perquè jugava el FC Barcelona a la Champions. Acabat el partit, tocava dormir, ja que estàvem tan cansats com el primer dia.

 

L’últim dia, vam agafar l’autobús per dirigir-nos cap a Barcelona, deixant enrere totes aquelles muntanyes nevades.

 

Eric Chito

El Port de la Selva, un poble per anar a passar l’estiu

imgp2577-320×200.JPG

Aquest estiu vam anar al Cap de Creus, a la costa Brava. El poble que vam anar es diu El Port de la Selva, està a prop de Llançà. Tenim una casa prop de la platja del Pas, a cinc minuts. És un poble bastant petit, però entretingut per donar una bona passejada. També pots anar als voltants del poble, com per exemple a Selva de Mar, que és un poble que està a prop, i si fa poc que ha plogut hi ha una cascada que omple un petit riu que passa pel mig del poble. Per les muntanyes hi ha camins per a la gent que té el valor de pujar a Sant Pere de Rodes. És un monestir que hi ha just a dalt de tot de la muntanya. Abans d’arribar caminant a Sant Pere de Rodes hi ha un poble que es diu la Vall de Santa Creu. És un poble molt petit i no hi habiten gaires persones, sembla un poble fantasma. En aquest poble hi ha una font d’on surt l’aigua que va a parar al riu que passa per Selva de Mar. A part d’anar a passejar pels voltants, també pots fer esports aquàtics, com classes de vela, windsurfing, i si tens un vaixell pots sortir a pescar o bucejar. L‘aigua de les platges és molt diferent a les platges d’aquí. És cristal·lina, però encara que sigui estiu està molt freda. Les platges són de pedres en comptes de sorra i per tal de no fer-te mal als peus has de portar unes sandàlies especials.

Encara que sigui un poble proper a nosaltres, tenen costums culinaris diferents. Un menjar típic són les garotes. A molta gent li solen fer fàstic, però jo les trobo molt bones.

És un poble molt tranquil, encara que en estiu hi ha massa gent. Si hi vas una temporada llarga, quan tornes estàs com nou, però alhora sents enyorança de la tranquil·litat i del benestar que t’ha aportat el poble.

Isamar Casado