Author Archives: Joan Marc

Poemes amb monosíl•labs

Hem realitzat aquests poemes amb paraules monosíl·labes a partir de l’anàlisi de la Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart.
Agraïm a la Beatriu la seva ajuda en aquesta tasca.

Poema 1: Què vols avui ?

Jo vull un got de llet
un xic de mel
un poc de be
un got de vi
un poc de carn

Jo no vull
un poc de gel
ni un poc de peix
ni un poc de greix
ni un poc de gat
ni un poc de gos.

Jo vull ser un noi bell,
i ho vull ser tot.

Isabel J. i Clàudia E.

Poema 2: Què vull de gran?

Vull ser ric
vull ser alt
vull ser tan alt,
com Fran.

Que vull ser?
un jugador de …
futbol de
basket
molt bo

Que vull tenir?
un gos
un gat
un de tot com tan poc

i aixo es tot com tan poc

Javi Millera

Poema 3

Un tros de pa,
un poc de mel,
un poc de sal,
un poc de suc,
un poc de llet,
i un poc de tot.

Jo tinc un gat
que fa,
mèu,mèu,
un gos que fa,
bub,bub,
un grill que,
no fa soroll,
un ruc que,
fa nze, nze.

Jo vull ser gran,
jo vull ser ric,
jo vull ser llest,
jo vull ser alt ,
i jo vull ser de tot.

Insaf  i Fàtima

Poema 4: EL SEU CANT

Un gos mai diu res
Un gat sí que ho diu

Diu :
mèu, mèu.

El gos diu:
bub, bub.

El cant del gall
és molt fort
a les set surts del llit
i el dia es fa curt.

L’ós és gran,
fort i tort.
I por als nens fa.

Diu:
Grooarrgh!!

El corb és fosc
com un bosc de nit.
No té cap cant
i no és bo.

Diu:
Nyieeeec!!

Un grill
verd i groc
a la nit surt
amb el seu cant.

Diu:
crec, crec, cric, cric!!

Un drac és
verd i gran.
Gros i gras
treu foc pel nas
i fum pel casc.

Diu:
Aaaaaarh!!

La serp
pel sòl va.
Treu la pell
i fa:
Tsssssssssshh!!

Tots fan un so
curt o llarg
però el fan
és el seu cant.
Júlia, Mar i Andrea.

Poema 5: Què et creus que ets?

Jo.
Doncs jo sols sóc:
un noi amb fam
un noi amb son
i un noi alt
un noi xic
i un noi gros

un noi llest
un noi amb dits
un noi amb mans
un noi amb set
i un de vuit

un noi bo
un noi lleig bell
i un de groc
un noi amb gos
un noi amb gat
i un noi ruc
un noi prim
un noi vell
i un que té uns
grans ulls verds

Jordi Vilar

Poema 6: Què vols?

Un xic de pa,
un munt de suc,
un poc de carn,
o un poc de peix,
un xic d’un ou,
i un poc de be.
Un poc de porc,
un xic de dolç,
un poc de vi,
o un xic de llet.

Vols res més?
Sí, un cel blau,
un pont dur,
un prat amb flors,
o flors amb fruits.
Un poc de neu,
vull un prat verd,
ho vull tot nou,
no vull res vell,
un parc groc pels nens xics.
Un gos o un gat?
Xic o gran?
Vell o nou?
No ho sé.

Ho vull tot.

Guillem Tur

Poema 7

Què et creus tu ?
jo em crec un gat,
un gos,
un ruc,
i tu que et creus?
Jo em crec alt,
em crec gras,
em crec llest,
em crec bell.
Jo faig mèu mèu
jo faig bub bub
jo faig iaa iaaa.
I de gran vull ser
el que no sóc:
baix,
prim,
tonto i
jove
I tu que vols ser de gran?
jo vull ser el que sóc.

Marta i Andrea

Poema 8

jo tinc un ruc
que fa cruc cruc!!
jo tinc un gos
que fa blac blacs!!
jo tinc un gat
que fa miau miau!!
jo tinc un gall
que fa ki ki ri ki!!

I un tros de camp.
I un xic de fruit.
I un tros de clos.
I un xic de vers.
I un xic de vent.
I un xic de pa.

Julio i Fajardo

Anagrames

TREBALL REALITZAT DURANT EL PRIMER TRIMESTRE CURS 2010-2011

ALUMNES DE PRIMER D’ESO

UN ANAGRAMA ÉS UNA PARAULA, O COMBINACIÓ DE PARAULES, AMB

LES MATEIXES LLETRES QUE UNA ALTRA PERÒ EN ORDRE DIFERENT.

Anagrames de paraules:

CADIRA-ACIDAR

MARE- REMA

PORTA- TROPA

ANELL- ALLÈN

PARE- PERA

ESCOLA- ESCALÓ

CABLE- BÀLEC

RÈPTIL- TRIPLE

TRIANGLE- INTEGRAL

BOLA-BOAL


CASA-SACA


BODA-ADOB


FULLA-LLUFA


RAM-MAR

ANDREU=DUANER

MARTA = MATAR

CAIXA =XAICA

SOPA = POSA

TU = UT

Anagrames dels nostres noms:

ISABEL JURADO- ABEJUD IRA SOL

JÚLIA CANVO_ VOLCÀ LIAUJ


GREMI TU ULL= GUILLEM TUR

ANDREA SUAREZ- ZARA DE NESURA

ANDREA TORRENTE: NORA TER ENDERA

JORDI VILAR  = JARDILAVI

MAR MARTINEZ. TINA RAMARREZ

MARTA ALDARIZ: ZAR DALÍ RAMAT

CARLOS PADIAL: COPAS DA LLIRA


Anagrames dels noms de famosos:

ARTUR MAS: ARMAS TUR

FERNANDO ALONSO: RAFEL NO NOS DONA

RAFAEL NADAL = EN RAFA DALLA

DAVID VILLA: DALÍ VIVALD

JACINT VERDAGUER-GERARD VINTEUJAC

ENRIC GRANADOS-GANADOR EN RICOS

Anagrames d’aforismes:


ESTAR AMB GENT CANSA. VALENTÍ PUIG.

CAGA MENTRE SANT BAS

RES NO VAL  QUI RES NO ESTIMA

QUI ES EL MONSTRE ? RASNAVO

EL LLIT ÉS IDEAL PER LLEGIR

PISI, EL LLADRE, TE’L RELLEGIA

M’ENCANTEN LES VACANCES


VACA,  ES L’ENCANT MENSCS

LA MEVA ÀVIA

La meva àvia es deia Aicha. Era una dona alta, molt blanca i d’ulls verds. Els seus colors preferits eren el blanc i el rosa, era molt alegre, li agradaven molt els gats i les gallines, tenia tres gats i dues gallines al terrat però a vegades també entraven a casa li agradava molt donar-los de menjar, li agradava molt la natura, sobretot els arbres i les flors. No li agradava el color negre perquè deia que era de tristesa i ella només s’estimava les coses alegres (o sigui procurava mai portar negre quan l’anava a veure). Tenia una casa a Tànger, Larache i en el nostre poble Ksar Kebir,en cada casa hi havia dos criats, menys en la del Ksar Kebir que només hi havia una, perquè vivia amb ella la meva tieta i també la cuidava,  quan es cansava d’una casa anava a un altre, perquè, en el nostre poble no hi ha platja i en els altres si, i havien coses mes divertides, però quan es va ficar malalta va deixar de viatjar molt.  El meu avi es deia Mohamed, ell i la meva àvia van tenir 9 fills, vuit noies i un noi. El meu avi es va casar amb dues dones, la meva àvia i l’altre àvia (que no la vaig arribar a  conèixer, perquè quan tenia un any ella va morir) que es deia Khadija, i que va tenir 9 fills, cinc noies i quatre nois. Va anar a la Meca tres vegades, dos amb el meu avi, i una amb el seu germà (ja que nosaltres en el islam la dona no pot anar a la Meca sola, ha d’anar-hi obligatòriament amb un home, com per exemple, el seu marit, germà o pare). Abans de morir-se, em va deixar un quart de la seva fortuna, perquè deia que era la seva preferida, i també em va regalar un collaret d’or i dos anells de plata perquè me’n recordés d’ella sempre (encara que no m’hagués deixat un quart de la seva fortuna ni m’hagués fet aquell regal, igualment l’hagués estimat). Aquell dia que em va fer el regal, me’n recordo com si fos ahir: Era un matí que feia molt de sol, era un dia esplèndid per anar a la platja, aquell matí vam anar a dinar a casa de la meva àvia, després de dinar (el meu pare i el marit de la meva tieta la van agafar i la portar a la seva habitaci,(ja que ella no pot camina), quan vaig acabar de dina,r vaig anar a resar i quan vaig acabar, anava a fer la migdiada, però la meva àvia em va cridar i vaig baixar pujar corrents a la planta de dalt, perquè la seva habitació estava  allà, i hem va dir:

–          Àvia: Hanae no vull que mai t’oblidis  de mi.
–          Hanae: però que dius estimada meva jo mai t’oblidaré, encara que sigui vella et recordaré com si fossis la meva mare.
–          Àvia: gràcies filla, et volia fer un petit regal.
–          Hanae: no feia falta.
–          Àvia: sí  que feia falta.
Darrere seu hi havia una bossa de color vermell amb ossets, i la va agafar i me la va donar.
-Àvia: té amor meu això és per a tu.
-Hanae: moltes gràcies àvia. I li vaig donar un petó i una abraçada molt gran.
-Àvia: obre-la, que t’agradarà molt.
La vaig obrir i hi havien tres caixes petites,  cada una d’un color diferent i d’un tamany diferent: n’hi havia una de color blanc, que era la més gran, desprès, dos iguals però de color diferent, una de color rosa i l’altra taronja. Primer vaig obrir la gran, a dins hi havia un collaret d’or i amb un penjoll de cor que era d’or. Desprès vaig obrir la rosa, a dins hi havia un anell de plata amb forma d’arbre i gran, i l’últim que era la caixa taronja hi havia un anell gran que també era de plata. Em vaig ficar molt contenta i li vaig tornar a donar un petó i una abraçada molt gran, ella em va somriure dient-me:
-Àvia: t’ha agradat?
-Hanae: clar que sí, tot és molt bonic, saps que àvia tens molt bon gust.
-Àvia: moltes gràcies, ara estic més contenta, perquè tenia por que no t’agradés.
-Hanae: ai àvia si tu ja ho saps que a mi tots els regals que em fas m’agraden molt.

Aquest va ser un dels dies que mai oblidaré en la meva vida, perquè, per a mi va ser un dia molt especial. Si fins i tot recordo la data i tot: 22/07/2009. Els regals que em feia la meva àvia sempre m’han agradat, em va regalar també: un vestit per quan anés a la mesquita que era de color blanc i rosa (encara el tinc i moltes vegades me’l fico), una altra cosa que també hem va regalar vas ser un dels nostres famosos vestits marroquins (tekchita) que són per els casaments i les festes, és de color taronja i marró era el color que estava de moda, i l’última cosa que em va regalar  va ser una altra  tekchita aquest estiu hem va fer una de color blau i rosa (els colors de moda, com sempre). A la meva àvia no li agradava  que renyessin als meus germans o cosins, i si algú ho feia ella s’enfadava molt. Li agradava molt sentir el koran, ja que ella no sabia llegir, sempre em deia: mai deixis d’anar a la mesquita i de resar. La meva àvia es va casar molt jove tenia 15 anys, el seu primer fill el va tenir quan tenia 16 anys, així que el meu tiet no li deia mare (li deia germana en broma).

Me’n recordo que sempre que anava a dormir a casa seva m’explicava una història, sobre els nostres profetes, i m’agradava molt escoltar-la i li agradava molt que dormíssim jo, els meus germans i els meus cosins amb ella en la mateixa habitació. Va morir quan tenia 75 anys, va morir el dia 11/10/2009, m’agradaria molt que estigués ara amb mi, i m’acariciés, com sempre feia. Sempre que miro les meves mans me’n recordo del dia que em va fer aquell gran  regal.

Hanae

Un diumenge en família

La història comença el matí d’un diumenge, un d’aquells diumenges que tant trobo a faltar. Aquest en concret, el recordo perquè tot i ser a finals de primavera, estava plovent a bots i barrals, i feia molt mal dia. Com gairebé cada diumenge, els avis venien a dinar, la mare feia paella i jo em sentava a taula i escoltava el que deien els grans. L’avi va seure com a cap de taula, la iaia entre el meu germà i jo, i els pares un al costat de l’altre.
L’avi es queixava que la planta que tenia al darrere el molestava, i com que era tan grossa i el test pesava molt, el pare i jo ens vam aixecar per moure’l entre tots dos. Quan vam començar a dinar, i tothom va quedar callat, la mare va fer una broma per preguntar si estava bo el dinar.La iaia repetia que li havien posat massa i no feia més que oferir-nos al meu germà i a mi una mica d’arròs.
Recordo que a taula parlaven de com anava tot, de l’actualitat, l’avi explicava batalletes de quan era jove, parlava de quan la mare era petita, del ‘’pelut’’, que era un gos que van tenir fa anys, ens explicava anècdotes i ens feia bromes, que a mi m’agradava que les fes, però que  posava dels nervis al meu germà i marxava tot emmurriat al sofà del menjador. Recordo que moltes vegades vèiem la Fòrmula 1 mentre dinàvem, però com que a la mare no li agradava, ens feia apagar la televisió. Un cop acabat el dinar, jo em vaig quedar assegut a la cadira, ansiós, perquè sabia que havien comprat un tortell, o un braç de gitano, o unes pastetes de te. I efectivament, la mare es va acostar a la taula amb una safata de pastetes. Hi havia palmeres petites, pastissets de poma, unes pastetes de crema i maduixes o kiwi per sobre, i uns trocets de xocolata negra que va tallar la mare.
Eren molt bones, en vaig tastar una de cada i l’avi em va donar el seu tros de xocolata perquè no li agradava,  ja que era amargant.
Com que va parar de ploure, vaig demanar permís als pares per anar a jugar amb els veïns, i a la poca estona d’estar jugant va tornar a ploure i vaig haver de tornar a pujar. Com que l’avi em va veure avorrit, em va portar al sofà i hem va explicar vàries històries:
Primer em va explicar que al començar la guerra civil, van bombardejar casa seva, i els seus germans, sa mare i ell, es van amagar sota una taula que tenien i no els va passar res. Ell deia que els feien dur uns pals de fusta, que havien de mossegar quan bombardejaven per fer passar l’aire i no rebentar per dins. Després, em va explicar que va pasar 6 anys en un orfanat amb el seu germà, que inicialment era una casa de colònies on havia de pasar 15 dies. Va pasar 6 anys sense veure les seves germanes ni la seva mare, perquè l’orfanat estaba a Arenys de Mar i la seva mare vivia a Barcelona, i es necessitaven una mena de passaports anomenats salvaconduïts, i eren molt difícils d’aconseguir. Jo no em podia creure que un nen passés tant de temps sense veure la seva família, em semblava una bestiesa, no sé com s’ho va fer ell, però jo crec que seria incapaç.
Més tard, em va explicar que com que el seu pare estava ficat en política, va haver de fugir a França, per evitar que el matessin, però molt a prop de la frontera, el van enxampar, i el van portar a un camp de concentració. Després de portar temps allà ficat, ja cansat de tot, el pare de l’avi va decidir que mentre desfilaven pels camins, sortiria corrents, amb totes les conseqüències de tot allò. Li va sortir bé la jugada perquè va sortir viu d’allà.
És va fer tard , quan els avis van marxar, vaig abraçar-los a tots dos i vaig marxar a l’habitació, a estirar-me al llit. Només feia que pensar en les històries de l’avi, històries que em van servir per mirar-lo d’una altra manera, per saber més coses d’ell. Quan va acabar el dia, vaig estar content que hagués plogut.

Jesús V.