Category Archives: 15è conte Cafè de la granota

Proposta de 15è conte del cafè de la Granota elaborada pels alumnes de 1r de Batxillerat

Camps daurats

Quinzè conte del cafè de la Granota per Guillem Cruañas Cruells

En Ciset era un home de seixanta anys que portava tota la vida vivint a Mequinensa. El seu avi es dedicava a transportar mercaderies riu amunt i riu avall, amb el llaüt. Al Ciset li deien el jove de Mequinensa perquè sempre havia tingut un esperit valent i juganer. Cada dia, al tardet, sortia a caminar pels afores del poble, molt abrigadet perquè bufava el cerç, per poder contemplar la posta de sol il·luminant el poble on havia nascut. Després d’haver caminat una estona s’asseia a la dura i ferma roca del bisbe des d’on ataüllava tots els camps de blat, les oliveres i tot el poble amb l’església, el camp de futbol….

Això m’explicava el fill d’en Ciset un dia que va tornar a Maquinensa. Vint anys desprès d’haver-ne marxat, recordant el que havia sentit explicar al seu pare, molts cops a l’hora de sopar. Ell i jo jugaven junts mentre el meu pare i el seu feien la partida al Cafè de la Granota.

Des d’allà notava quelcom que sempre li havia cridat l’atenció, que els camps de blat de can Dineró sempre brillaven més que els altres. Aquell color daurat tornava boig en Ciset que sempre ho explicava a seus companys del Cafè de la Granota. Ningú però, li donava importància a aquell fet. Tothom estava convençut que allò no era possible.

Un dia, que el jove Ciset no podia dormir, va decidir anar a donar un tomb pel poble i va agafar la costera per anar pel camí dels pagesos, veié una figura estranya en el camp de blat d’en Quimet de can Dineró. En Ciset si anà acostant d’amagatons, però quan arribà a prop del camp, la figura estranya ja havia desaparegut.

Al matí següent en Ciset ho explicà als seus amics del Cafè de la Granota que una vegada més no li van donar importància. En Ciset es va quedar molt intrigat perquè no sabia qui era aquella figura que havia vist aquella nit en el camp de can Dineró, i què dimonis hi feia. La intriga no el deixava dormir, tindria alguna cosa a veure amb el color d’aquells camps de blat?

Uns dies després, a mitja nit, va tornar a anar al camp d’en Quimet de can Dineró i tornà a veure aquella figura misteriosa. Aquest cop s’hi acostà més ràpid fins què pogué distingir la figura, i es quedà molt sorprès del que veié. Veié al mateix Quimet treballant un petit trosset de terra, i es preguntà que podia estar fent a aquelles hores de la nit. Cada cop l’intriga era més gran, en Ciset estava segur que allò era el motiu de la brillantò dels camps de can Dineró, i es preguntava què devia fer en Quimet perquè els seus camps brillessin tant.

Començà a pensar que segurament en Quimet guardava allà alguna cosa important per anar a aquelles hores sense que ningú el veiés. Tal vegada allà hi havia or enterrat. Es clar! Per això brillaven més els seus camps de blat a la posta de sol.

En Ciset va començar a investigar com havien aconseguit la fortuna els de can Dineró. Els companys del Cafè de la Granota li explicaren que la fortuna li venia d’un dels seus avis, per part del pare. El seu avi el senyor Gustau havia marxat a les amèriques a fer calerons, però no sabien de què havia treballat, l’únic que sabien era que quan va tornar a Mequinensa es convertí en l’home més ric del poble. Els companys li digueren que hi havia rumors que havia salvat a la dona d’un senyor molt influent i que a canvi, ell li  havia donat un munt de monedes d’or antigues, però que mai ningú les havia vist. La gent creia que les guardava en algun lloc de casa seva perquè cap treballador del banc havia vist mai que en Quimet de can Dineró hi tingués alguna llibreta.

El jove Ciset ja sabia que s’hi amagava en aquell camp, estava ben segur que en Quimet hi amagava tota la fortuna del seu avi i que per això hi anava de nit. Segurament el blat es nodria d’aquell or, i ja se sap que res millor que l’or per fer brillar les coses.

Uns dies més tard, en Ciset va tornar a mitja nit als camps de blat d’en Quimet, i el va veure que duia una cartró d’on hi va treure o posar alguna cosa del camp. Quan en Quimet va marxar, el jove Ciset va entrar en el camp d’amagatons i es va posar a buscar la fortuna que en Quimet hi tenia amagada. En Ciset buscava i buscava per aquell camp i no trobava ni un sacre d’or, només trobava restes de menjar enterrat. Quan el sol va començar a sortir, en Ciset es va rendir i se’n va anar a casa molt preocupat a gitar-se. No s’imaginava què podia haver passat, com podia ser que no hagués trobat la fortuna d’en Quimet?

 Aquell mateix dia se’n va  anar al Cafè de la Granota a fer petar la xerrada mentre jugaven a la botifarra. En Ciset plegar de la conversa de l’Isidre amb els seus companys que uns nens jugant a la plaça del poble havien trencat un dels vitralls de l’església i els trossos havien caigut al damunt de la pobre Gramola, la dona més xafardera, més saludable i amb les cuixes mes ufanoses de la vila. A la pobreta Gramola la van haver de dur a l’hospital perquè es va fer un bon tall a la cama.

En Ciset no va fer gaire cas d’aquell esdeveniment perquè estava molt capficat amb aquell assumpte del camp d’en Quimet de can Dineró. Aquell dia, com cada dia cap al tardet, el jove Ciset va sortir a caminar pel camí dels pagesos, fins arribar a la coneguda roca del bisbe. Allà s’assegué i observà com sempre, els camps d’en Quimet, però veié una cosa ben estranya, els camps d’en Quimet ja no brillaven com abans. El jove Ciset ja no entenia res de res.

Uns dies més tard quan van haver arreglat el vitrall de l’església, els camps d’en Quimet tornaven a brillar. De sobte en Ciset hi va caure, el vitrall daurat! Clar, aquell era l’enigma, la llum del sol a la posta, incidia sobre el vitrall daurat i aquest reflectia discretament la seva llum sobre els camps de blat d’en Quimet. Aquest era el misteri. Però llavors, que hi feia en Quimet als camps per les nits?

Al dia següent quan va anar al Cafè de la Granota a jugar a la botifarra, va explicar als companys que ja sabia perquè brillaven tant els camps de blat de can Dineró. En Ciset explicà que era degut als vitralls de l’església, però que no entenia que feia en Quimet al camp per les nits.

Tots els companys del Cafè de la Granota albardrà d’ell durant uns quants dies i li van explicar que en Quimet, es prenia molt seriosament això del compostatge i que cada nit després de sopar i endreçar la casa, anava als camps a deixar-hi les restes orgàniques per abonar els seus camps.

Qui el va fotre! Em deia el fill d’en Ciset abans d’acomiadar-nos. Com es poden veure les coses tant distorsionades? Es ben bé que  la imaginació té un gran poder!

 

Mort per mala consciència

Proposta de quinzè conte de la Mireia Martín

 La Pepeta va ser despertada per un malson que li havia recordat la mort d’en Pere. Aquella mort que la va traumatitzar de tal manera que li impedia seguir vivint. Només havia passat un dia i tenia tanta por que la gent ho descobrís, que en el seu cap només hi tenia aquest pensament. La casa s’havia convertit en un forat negre del qual no hi trobava cap sortida. Havia tapat totes les fotografies del seu casament, havia trencat totes les cartes que tenia de quan en Pere la pretenia, havia destrossat tot el que li recordava a ell. No podia creure el que havia fet i tenia por, però estava convençuda de que mereixia aquella mort. Per una part estava trista, però li compensava saber que mai més li tornaria a fer mal. Pensava si havia de dir-li a algú, però sabia que tot els veïns, tot i sabent el que ella havia passat per culpa d’ell, la jutjarien pel delicte que havia comès.
 
Aquell matí la va anar a visitar la seva millor amiga, la Carmeta. Una noia de la seva edat, vint-i-set anys. De família humil, molt treballadora, des de ben petita havia ajudat als seus pares a portar endavant una petita botiga de formatges situada a la plaça principal de Mequinensa. Havien anat juntes a l’escola i portaven tota la vida vivint al mateix carrer. Sempre s’ho explicaven tot, era tan gran la confiança que es tenien les dues amigues que la Pepeta va decidir explicar-li el que havia fet. Però quan es va decidir a fer-ho, la Pepeta li va fer una pregunta que la va desconcertar. Li va preguntar si li havia agradat l’anell que en Pere li havia regalat. Amb la cara blanca i quasi sense respiració va dir que sí, que li havia encantat. En realitat no sabia de que li estava parlant i va fingir que l’havia portat a Cal joier perque no era la seva mida. La Carmeta va seguir parlant i li va explicar la conversa que havia tingut amb en Pere. La Pepeta començava a desesperar quan va saber que el seu marit havia decidit no tornar-la a fer mal. Li va confessar a la Carmeta que estava malalt, que pegava a la seva dona de tan bona que era, però que no volia seguir amb això perque era la dona de la seva vida, la persona que més s’estimava del món i la esposa perfecta amb la que volia tenir molts fills. Una llàgrima dissimulada d’impotència baixava pel rostre de la Pepeta, mentre la Carmeta li preguntava per ell. No va saber què contestar i fingint un mareig va aconseguir desviar el tema per pensar què li diria. Més tard li va dir que havia anat de viatge al poble dels seus pares, perquè la mare patia del cor i li quedaven pocs dies de vida. Això que acabava de dir li removia encara més la consciència. La mare d’en Pere, una senyora que havia tret endavant a tota la seva família, cinc fills i un marit. Tot i ser terriblement maltractada pel seu home, a casa seva sempre hi havia un somriure per a tothom que feia que estiguessin tots molt units. La Pepeta sempre s’havia comparat amb ella, havia presenciat moltes escenes horripilants sense poder fer-hi res. No entenia com no s’hi plantava, mai ho va entendre. La tenia en un pedestal, la trobava la dona perfecte i per això amb el que acabava de fer se sentia bruta, es feia fàstic ella mateixa. No deixava de pensar en el que li havia explicat la seva amiga Carmeta, els remordiments de consiència que sentia estaven passant del límit.
 
Quan la Carmeta va marxar de la casa, ella va eixir a prendre l’aire. Va recórrer tot el poble a pas lent. Cada cinc minuts parava i contemplava el seu voltant. Per cada lloc on passava feia créixer la seva desesperació, fins que va arribar al riu. Bufava una forta garbinada. Allà s’hi va seure i va plorar com mai ho havia fet. Estava destrossada. S’hi va passar tres hores contemplant el riu que l’havia vist créixer, fins que va començar a fer-se fosc. Va arribar a casa que ja no s’hi veia pel carrer, el cel estava completament negre. Va entrar a casa, on l’olor ja començava a ser insoportable. Es va dirigir cap al pati interior de la casa i va obrir la capsa. Va sentir un fàstic tan gran a l’obrir-la que va haber d’anar a buscar un mocador per tapar-se el nas. Un cop oberta, va ataüllar el cadàver del seu marit, un cadàver tallat a trossos, com si d’un animal es tractés. No li havia deixat res sencer. Es va posar a construir al seu marit, fins que va aconseguir posar cada part al seu lloc. El mirava i plorava, havia embogit. Volia morir , no volia ser descoberta, així que va anar a xombar un misto a la cuina i va encendre les endergues del menjador. Es va acotolar al costat d’en Pere i va esperar a que el foc els cremés. No va ser necessari que li toqués el foc, ja que va ser asfixiada amb el fum.

Qui ha dit garrepa?

 Quinzè conte proposat per la Verònica BeltránM’estava tornant boig. Havia mirat per sota els llits, darrera dels armaris, a la tauleta de nit, i res, ni rastre d’aquell maleït sobre!

Vaig començar a pensar més llocs on el podria haver ficat…jo, el sabater del poble, la persona que més cuida els diners de tot Mequinensa, i resulta que ara havia perdut una gran quantitat…!

De sobte, em vaig adonar que en cap moment havia pensat que me’ls podrien haver robat…! Sí. Segur que era això! Jo sempre tinc molta cura dels meus diners…i era totalment impossible que els haguès perdut.

A partir d’ara començaria un interrogatori per saber qui havia gosat treure’m els diners, i que es prepari, perquè quan el trobi s’endurà una bona catxamona!

De primer em va venir al cap l’amo del Cafè Silvestre…un home gran, que el bar només li dóna just per menjar i quatre tonteries més!. Segur, segur que havia estat ell…li faria passar el trill per l’esquena fins que no confessés tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

De camí vaig anar al Cafè, i em vaig asseure a la barra

  • – ei tu
  • – òndia! Que fas aquí a aquestes hores? Tu no hauries d’estar treballant?
  • – Això hauria…però hi ha un assumpte que no em deixa fer res…escolta, per casualitat tu no hauràs vist un sobre que duia jo l’altre dia no?
  • – Un sobre?…no, no em sona!
  • – Està bé. Adéu!

Vaig sortir del bar sense dir res més. Estava engarbinat…l’amo del Cafè semblava molt segur de les seves paraules…tot i així no em podia fiar de ningú! La gent d’aquest poble sap mentir molt bé…i qualsevol podia ser el culpable.

Vaig seguir pensant en altres possibilitats…potser la peixatera…no, aquella tenia una gran herència que el seu pare, mort feia dues setmanes li havia deixat. I en Miquel Garrigues?…aquell s’havia quedat sense treball feia un mes…segur que el menjar que entra a casa seva és pèssim…! si, aniria a parlar amb ell. No el deixaria en pau fins que no m’expliquès tota la veritat: com, quan i per què m’havia robat!

Al tardet, quan ell surt del treball, vaig anar a veure’l a casa seva. Estava fet un pendatxo…semblava que li acabessin d’abatanar de valent! Tot i així no em vaig compadir d’ell, i al entrar a casa seva, el primer que vaig fer fou preguntar-li pel meu sobre

  • – que diu Senyor Sabater?! Un sobre?…ni idea noi…ja m’agradaria a mi haver-me trobat un sobre amb tants diners. Ara amb això de la meva feina ens hem quedat de soldat de peu…no s’ho pot ni imaginar..

Ell tampoc?…no sabia què fer! Estava desesperat…havia de trobar aquell sobre com fos! Eren meus els diners…meus i només meus! Ningú me’ls podia treure!

Al matí següent anava caminant pel carrer submergit en els meus propis pensaments, quan de sobte una veu femenina em digué:

  • – Garrepa! Que és vostè un garrepa!, com gosa dubtar del meu marit?!

Em vaig girar, i vaig veure a la dona de l’amo del Cafè Silvestre. Em vaig quedar molt parat…però de sobte em vaig veure el trill als garrons! Quasi tota la gent del poble estava darrera de la dona de l’amo del Cafè. Esgatinyant-me i dient que com podia ser que dubtés de persones que havien viscut amb mi tant de temps!

Sense saber molt bé què fer, em vaig posar a còrrer fins arribar a casa meva  Un cop allà, em vaig sentir molt més segur. Tota la gent del poble en contra meva! Jo només volia trobar el meu sobre amb diners…i ara resulta que a part del sobre també havia perdut l’amistat d’aquells habitants…això se m’estava anant de les mans…però no podia deixar l’assumpte! Havia de trobar els meus diners de qualsevol de les maneres! Així que vaig decidir fer-ho sense que la gent se n’adonés, és a dir espiar-les d’amagatons, per tal de saber qui tenia els meus diners, i què estava fent amb ells!

Al dia següent, vaig anar a la sortida d’on treballava l’Elies…era molt possible que ell m’hagués agafat els meus diners! Feia poc que la seva dona havia mort, i valorava tant els diners com a ella, per no dir més!

Estava jo tot amagat perquè no em veiés, esperant que agafés el sobre, o bé que agafés molts diners de la seva cartera…almenys això em faria veure que havia estat ell! Vaig seguir-lo fins que va arribar a casa seva…i res, ni rastre dels diners…no havia fet res que em fes pensar que havia estat ell…

Estava desesperat! Vaig arribar a casa, i vaig obrir la porta. Al entrar, la meva dona m’estava esperant amb les maletes fetes:

  • – no aguanto més. no puc més amb la teva inseguretat cap a les persones! Dubtes de tothom, i ets massa garrepa! Mai em deixes gastar un sol duro, i això de desconfia de la gent del poble ja ha sigut massa! Me’n vaig…no em busquis.

I dient aquestes paraules va agafar la porta i va marxar. Sol. M’havia quedat sol. Els diners havien fet que em quedés sens amics i sense la meva estimada dona…

Vaig anar a l’habitació sense ànims de fer res..al entrar vaig veure una cosa blanca que sortia per sota de la catifa…em vaig acostar a mirar què era, i em vaig quedar blanc…no podia ser! El sobre! Estava aquí…amb tots els diners a dins!

Oh sí! Ara  me’n recordava…els havia deixat aquí perquè ningú me’ls pogués robar…

Seré beneït…!

Sense els meus amics, sens la meva dona, i amb uns diners que ara ja de poc em servirien…

ENXAMPADA A DALT D’UN OLIVER

Eric Chito Garcia

– No sé què em passa! Des que l’Antonia, que té llengua d’escurçó, em va avisar que anés amb compte amb els meus olivers, perquè hi havia molts pocavergonyes pel poble que s’estaven emportant la collita dels pagesos.Estic una mica inquiet, perquè a l’estar tot el dia a la botiga despatxant cigrons i patates, no puc parar de pensar en el meu bocí de terra, que vaig heretar del meu oncle Tomàs, per si m’estan robant la collita.-Aquesta Antonia m’ho ha ficat al cap i ara no penso en altra cosa.Al principi em feia molta il·lusió llaurar el bocí de terra, però d’en mica en mica, a mesura que passa el temps vaig anar perdent la il·lusió pels meus olivers, ja que no sé si és perquè sóc molt treballador, i l’únic dia que puc anar és el diumenge, perquè no obro la botiga, i com que és un dia de descans a mesura, que em faig vell no tinc ganes de posar-me a fer llistat de feines, després de molts dies darrere  el taulell despatxant.I com que ja els arbres estan per fer la collita, tinc pensat fer-la aquest diumenge. Però la sorpresa me la van donar una inseparable parella molt amiga meva, des de fa una cinquena doble d’anys que ho són, que com són tant muntanyencs, perquè els agrada introduir-se en aventures per camins de la muntanya, donà la casualitat que havien passejat feia una miqueta d’estona a prop dels meus olivers, llavors es van recordar de mi, i van decidir anar a veure’m a la meva botiga dient-me, que l’home que hi havia deixat perquè recollís la collita era molt treballador, i anava bastant ràpid.No se’m va ocórrer una altre cosa que tancar la botiga i sortir com quan a algú se li escapa un barril de sabó moll carrer cap a baix. I com sempre vaig trobar a moltes persones pel camí, com en Víctor Cardona el ferrer que s’estava prenent un descans, i em veurem la cara em va preguntar què em passava, l’únic que li vaig dir que m’estaven robant, no podia trigar massa perquè sabia que sinó s’escapava el lladre, però amb el pas que portava trobant-me tothom com en Jaume Vilanova, on vaig notar com em mirava els peus, és la mania que té sempre el sabater del poble, mai arribaria. Però quan ja pensava que no em trobaria ningú, vaig trobar-me  l’Antonia, encara que aquesta ni em va preguntar què em passava sinó que ja s’havia assabentat fins i tot qui era el pocavergonya, i m’ho va dir!.Una vegada vaig saber qui era, vaig afluixar una miqueta el pas, perquè sabia fins i tot on vivia aquest pocavergonya de veí que teníem al poble, però encara el volia enxampar d’imprevist.En arribar al meu bocí de terra, vaig veure l’home a sobre d’un oliver.Aquest home el coneixia jo de quan érem petits i, de quan vam anar junts a la guerra. I quan em va veure es va quedar gelat, però és molt astut i volia donar-li la volta a la truita dient-me que només em volia fer un favor que si no m’ho havia dit la seva dóna. Però ja em va veure la cara que no m’ho creia, llavors em va dir, que no em creiés desprès de tantes excuses el que xerra la gent del poble, que tenien llengua d’escurçó . Però no se’m va ocórrer altre cosa que agafar el bastó que hi havia al costat meu i… ell no parava de donar-me més excuses…!  

Agafat en acció

– Júlia, quin ensurt que m’has donat! Em pensava que ja estaves dormint, amb la Natàlia… no he escoltat ni com obries la porta! M’he quedat gelat, estic tremolant i tot… m’has espantat de debò, he pensat que era un lladre o un assassí… fins i tot he caigut del llit.

Aquest morat que tinc al coll és perquè al caure m’he picat amb el canto de la tauleta de nit. I tots els dies que arribaves a casa i no em trobaves estava a l’hospital, perquè el meu pare té una angina de pit, però no t’ho he dit perquè tens molta feina i no volia preocupar-te.

Aquesta dona que tinc al costat és la infermera que porta el meu pare i com que ella no és pas d’aquí i està allotjada en un hotel dels afores, del qual s’ha cremat la meitat de l’edifici li he ofert una habitació on pogués estar aquesta nit.

M’acaba de cridar i m’ha dit que en l’habitació on estava corria molt d’aire i no podia tancar la finestra perquè com ja saps, porta trencada dues setmanes. Davant d’aquesta situació li he dit que m’acompanyés a l’habitació del costat que s’està millor.

Tot i així, jo he insistit que agafés una manta i se l’emportés cap a l’altra habitació, però ella m’ha dit que feia massa fred i que amb una manta no en tindria suficient. Llavors li he dit que es podia endur el meu llençol i per provar-lo s’ha ficat dins del llit. Tot seguit ens hem embolicat parlant sobre el meu pobre pare, i m’ha dit que no em preocupi massa que aquesta mena d’infarts causats per l’angina de pit són molt normals, i més amb l’edat del meu pare, que ja en té vuitanta.

Aleshores com ella ha d’anar a l’hospital a primera hora del matí li he dit que no és molestés més, que és quedés aquí i ja me n’anava jo a l’altre habitació, però ella m’estava insistint tota l’estona de que no volia molestar, i així hem estat fins ara.

M’ha sobtat molt des del principi, que portés tant poca roba, però m’ha dit que des de petita dorm amb el cos nu. Llavors m’ha dit que s’estava molt bé els dos al llit, que si no em feia res quedar-me al llit, i com tu saps Júlia, jo també dormo despullat.

Així que no et pensis coses que no són, ni la infermera és la meva amant ni res per l’estil. Simplement ha passat el que t’acabo d’explicar.

No em diguis que la Natàlia no t’ha dit que la infermera vindria a dormir avui. És que ja ho sabia jo, que la Natàlia és molt descuidada i s’oblidaria de dir-te que la infermera s’allotjaria avui a casa nostra.

No m’agradaria que desconfiessis de mi, tu saps que jo t’estimo molt i no et seria mai infidel.

Aquesta situació se’m fa difícil perquè, amb la cara amb la que em mires, crec que penses tot el contrari, i això no és així. A més a més, no crec que sigui el moment de demanar-me explicacions, ja que, hi ha la infermera aquí.

Ja t’he explicat tot el que acaba de passar, suposo que no ha sigut la cosa més adient que he fet, però espero que ho entenguis. Cap cop a la vida se m’ha passat pel cap ser-te infidel, ja que, quan vaig decidir casar-me amb tu, era perquè volia compartir la resta de la meva vida amb tu.

Una de les coses per les que mai ho podria fer és per la Natàlia, me l’estimo com si fos la meva filla, i la vull cuidar, criar, educar al teu costat. Sou el més important a la meva vida, no vull pensar ni que seria una vida sense vosaltres.

Jo sincerament, crec que lo millor seria que cadascú se n’anés a la seva respectiva habitació a dormir. Que la infermera agafés la manta que li he ofert abans i cap problema. Per això no vull que donis l’espectacle, i que es desperti la Natàlia així que ja ho parlarem en un altre moment. 

Que tu i jo hem viscut moltes coses Júlia, perquè ara, amb una simple ximpleria se n’anés tot en orris. Recorda’t d’aquelles tardes al cafè, al camp de futbol de la Ribera. Tots els moments que hem viscut junts, no poden tenir final per això.

Demà parlarem de debò, que aquestes no són hores, tinc molta son, suposo que tu i la infermera també teniu molta son, i amb l’escàndol que estem fent s’aixecarà la Natàlia, i això és una cosa que ningú vol.

Així que, anem tots a dormir i demà serà un altre dia. Però Júlia tingues present que jo mai faria una cosa així, t’ho torno a repetir,  ets la persona més important a la meva vida.

Júlia si us plau, m’has de creure! Deixa les tisores anar! 

Jaume González Bazataqui

Escassedat estiuenca

El dia de la inundació del camp de futbol jo estava aquí mateix, assegut- em digué el vell Cristòfol a la Granota, mentre bevíem un cafè a la seva taula- vaig ataüllar el dia que feia. El Cerç feia baixar per la ribera de l’Ebre uns núvols d’estalzí que anunciaven tempesta. De camí, caminet al tardet va trencar a ploure.En la vila no es parlava de res més que del partit de futbol d’aquella mateixa tarda, i es qüestionaven com arribarien els llaüts que havien anat a buscar sabó moll a Flix i Mora. En tota Mequinensa no hi havia ningú que no pensés en l’assumpte.

Al migdia, vaig venir a prendre el cafè, i tot just, quan parlàvem d’aquest mateix tema van entrar les parroquianes, tafanejant. Es queixaven per que de camí, caminet cap al cafè de la Granota, van veure que sortia de la sabateria en Jaume Vilanova renegant- l’únic que estic fent es treballar per al dimoni! – sortia de la seva sabateria renegant perquè en l’època que ens trobàvem tothom baixava a les ciutats a comprar les espardenyes d’estiu.

Des del dia que a en Florencí li va relliscar, o vés a saber que va passar! el barril de sabó moll, tothom va deixar de comprar les espardenyes a en Jaume, perquè van resultar de molt mala qualitat. Ell per més que va intentar de millorar-les any rere any, no va aconseguir-ho, i des de llavors, a l’estiu, el seu negoci baixava molt la venda.

Aquella tarda de diumenge, encara que hi havia partit, algunes dones i fills preocupats pels seus familiars, s’apropaven al molló del Pedret, a veure si arribaven. L’arribada estava prevista per aquell mateix mati, però ens vam imaginar que a causa del temporal, doncs que trigarien més.

Al final tothom va acabar en el camp de futbol, mirant-se el partit. Llavors encara plovia, i l’aigua els arribava als jugadors pels turmells, però com en aquesta temporada estavem acostumats a les pluges torrencials, els nostres continuaven jugant sense cap problema.

Ni els espectadors que espellotàvem i esquellàvem com bèsties, ni els jugadors que feien passar el trill per l’esquena als de l’altre equip, ens imaginàvem el que estava a punt de passar.

Després de molt de temps, vam assabentar-nos, per boca d’en Pere Camps, el patró d’un dels quatre llaüts de la mina Teresa, El Llampec, de tot el que va succeir des de Flix fins a l’arribada espectacular a Mequinensa.

Segons la seva versió, tot va anar així:

-Cap a las set de la matinada vam començar a carregar els barrils de sabó moll al llaüt. Vaig ataüllar el cel. Bufava molt fort el Cerç i baixaven uns núvols d’estalzí impressionants, però a nosaltres, com a bons professionals no ens van espantar. A dos quarts de nou vaig fer la senyal per a que deixessin anar les drisses. Vaig servar el llaüt fins a mig camí de tornada a Mequinensa. En aquell tram ens vam engarbinar, la boira, la pluja i el vent no deixaven ni veure ni navegar bé. De cop i volta l’arjau es va trencar, i des de aquell moment no vam poder moure des de dintre el llaüt, ens vam veure obligats a sirgar.

Quan semblava que la cosa es tranquil·litzava el nivell d’aigua va pujar fins arribar a acotolar la riba. Tots ens vam posar molt nerviosos i vam començar a engatinyar-nos uns als altres, tots esquellàvem. Finalment ens vam veure obligats a tornar dintre del llaüt. L’escàlem també es va trencar i vam perdre tots el rems. No podíem controlar la situació. De cop i volta ens vam amallar i ens vam embotir en algun lloc. En aquell moment no sabíem on ens trobàvem, però s’escoltaven molts crits. Jo pensava que procedien dels meus homes, però quan em va marxar l’engarbinada vaig poder observar on em trobava.

Ens havíem embotit en el camp de futbol, en mig del partit, a causa de la pujada de nivell de l’aigua. Tot va ser un caos-.

Aquest va ser el testimoni d’en Pere, però en veritat, si els seus homes no l’haguessin pressionat per marxar de Flix, es veu que ell no s’hauria mogut d’allà, de la por que tenia. Segons els seus homes no va servar ni des del principi.

Tothom va sortir molt mal parat d’aquest fet, perquè al ser diumenge vam estrenar les nostres espardenyes d’estiu i totes se les va empassar el riu Ebre. No sé jo el que arribarien a pensar els pobles de la ribera baixa de l’Ebre, quan veien arribar les espardenyes per la vora del riu, però el que sí que sé segur és que en Jaume va poder iniciar la seva venda d’espardenyes d’estiu, ja que a causa de l’acotolament dels camins que portaven a les grans ciutats per culpa de la pujada de nivell del riu, no podíem sortir de la vila, i no vam tenir més remei que tornar a casa descalços, i al dia següent fer cua a la plaça, perquè ni la porta de la sabateria, es veia de tanta gent que hi havia.

Va ser l’última temporada d’estiu escassa per a en Jaume Vilanova.

Isamar Casado

Un bon descans

Quinzè conte de El cafè de la Granota per Sergio Jiménez

La veritat era que tot i això s’ho hagués merescut el paio. S’ho havia buscat ell tot sol després d’haver-nos espifiat la bona temporada que portàvem aquest any. A aquestes altures, encara se segueix parlant sobre si l’àrbitre va rebre alguns cales extres per aquell penalti.
                     Encara recordo perfectament aquell dia, ens jugàvem tot en l’últim partit de la temporada, teníem la possibilitat d’ascendir de categoria. Era un dia esplèndid. Semblava que el cabal del riu Ebre i del Segre no canviaria massa, per tant no hi hauria perill de que s’inundés el camp, encara que si t’atures a pensar, ens hagués sigut de bona ajuda.  Teníem totes les de guanyar, o aixó era el que semblava ja que en tots el darrers enfrontaments havíem sortit victoriosos.

Amb el xiulet de l’àrbitre, va exclatar l’eufòria al camp de Mequinensa. Tothom va asistir-hi, fins i tot els que no sentien una gran afinitat pel fútbol com la Ramona o la Clenxa. Tot anava sobre rodes després que el nostre equip fes l’ 1-0 en una jugada d’aqelles que se’n veuen poques. L’afició no parava de cantar i animar l’equip quan l’àrbitre va expulsar a dos dels nostres per protestar. Des de llavors tot va començar a anar malament, l’equip visitant ens va empatar, i quan només quedava un minut, l’àrbitre va assenyalar un penalti en contra que va transformar l’altre equip. Un altre any més sense ascendir per culpa d’aquell caloi, que ens havia pifiat totes les nostres il·lusions.

 L’afició va embojir quan va acabar el partit, tots volien saltar al camp per pegar l’àrbitre. El vell Cristòfol, fan incondicional i que mai no es perdia cap partit, es va quedar plorant assegut al terra després del que acabava de succeïr. L’Elies es va quedar al costat de la tanca, vigilant si li queia alguna cosa de les butxaques als aficionats i així faria una mica de caixa per poder comprar-se unes espardenyes noves, que ja feia uns quants mesos que tocava renovar-les. Tot semblava que acabaria bastant malament, quan de sobte van intervenir els tricornis, segurament estarien mirant el partit d’amagotons, i es van emportar al pobre àrbitre cap els vestidors. Passava el temps i els aficionats esperaven fora al camp, per veure, si amb sort, podrien tirar unes quantes pedres i que alguna encertés al col·legiat. Es feia tard i l’àrbit no sortía , amb l’espera els aficionats es van tranquil·litzar , i van començar a marxar cap a casa.

Al dia següent al café no es parlava d’una altra cosa que del que havia succeït, i no em refereixo al penalti, ja que aquí estem molt acostumats a veure’ns defraudats per la colla de matats de l’equip vilatà, sinó perquè havien arribat veus que l’àrbitre havia desparegut. Aquella mateixa tarda van aparèixer Epifianio Torrijos, la broca i Hermógenes Martínez, dos triconis especialitzats en casos relacionats amb el futbol tot i que mai no n’havien resolt cap ni un, al café de la Granota anunciant que havia desaparegut el caloi que feia d’àrbitre. Van amenaçar que seria millor que s’entregués qui havia comés tal malifeta o ho pagaria ben car.

Per unes hores es va deixar de jugar a la botifarra i es va començar a especular què podia haver passat.

-El vell Cristòfol era un gran fan, potser…

-Estàs boig, el vell no mataría ni una mosca, tu creus que podria llençar un cos al riu?

-Ara que parles del riu, vaig veure la Clenxa tirant pedretes al riu…

-No crec que hagi estat ell…

-I l’Elies, jo vaig veure com eixia ràpidament del camp.

-Ara que ho dius…podria ser perqué aquest per quatre duros es capaç de fer qualsevol cosa.

     Al café de la granota fins i tot va haver-hi alguna baralla ja que no feien res més que inculpar-se uns als altres. El carrer principal estava ple de triconis que recorrien des d’adalt fins abaix el molló, preguntant per totes les botigues si havien observat alguna cosa estranya després d’el partit. Quan de sobte va pujar corrents en Florenci, cridant que l’havia trobat. Pel que sembla, el molt pocavergonya, va esmunyir-se del vestuari per la finestra per por a que li fessin la cara nova. No trobava cap lloc on amagar-se fins que va trobar un llaüt, i amb la pressió no va dubtar en fer una llarga becaina dins.

Els homes respectables

  15º conte del Cafè de la Granota per camila Predacino

Com sempre, totes les tardes a les set s’ajuntaven l’agutzil, el metge del poble i altres veïns al Cafè de la Granota. Ja era quasi una tradició, després de la feina el millor que hi havia al poble – a part del futbol – era anar-hi i jugar a les cartes amb els amics i veïns.

  Òbviament només podien jugar els homes i quan començaven a jugar al cafè hi havia un silenci insòlit i fred. Tothom desconfiava de tothom. A mi no em deixaven jugar mai; deien que “no es podia jugar amb mi”, “que era un embaucador”, etc. Són tots uns dropos! No era jo el que els enganyava! Un dia vaig seure amb ells i els vaig dir:

  • – Puc jugar amb vosaltres, respectables senyors? –

  Burlant-se de mi, em van respondre – Com vas dir tu, Ramon, només els homes respectables poden jugar i tu ets un lladre! –

  Després de treballar enlloc d’anar a dormir – com hauria fet jo – ells anaven a beure i després es posaven a jugar a les cartes. En Tomàs, un dels vells que sempre estava al Cafè de la Granota, era el que sempre portava la botifarra i per això era del que més desconfiaven els altres.

  Començaven a jugar i m’ignoraven. L’agutzil Jeroni era el que sempre assignava els punts perquè era una d les persones més respectades i una de les considerades més honestes al poble. A més era el que feia respectar les lleis, el que ens assegurava la tranquil·litat a les postres cases. La Maria, la meva veïna – una de les que encara em parlen – em va explicar que l’agutzil era tan valent que havia viscut amb presoners a casa seva!

  Els punts s’assignaven amb mongetes seques, d’aquelles blanques.

  Soviet jugaven més d’una hora i apostaven diners, però no moles. Tothom reconeixia que el que millor jugava  era el metge però, estranyament, no guanyava molt.

  Fa una setmana que no es juguen més a les cartes al Cafè de la Granota perquè no saben qui assignarà els punts ara que l’agutzil no ho fa més. Ja no és benvingut al cafè i al poble ja no el respecten com abans.

  L’agutzil Jeroni Salses i Santapiga assignava els punts correctament però els seus eren mongetes seques i els dels altres eren paparres. Llavors, mentre tothom jugava a les cartes concentrat, els punts “s’escapaven”.

Les espardenyes foren les causants

Mai oblidaré aquell dia , aquell en el que la parada d’en Jaume  Vilanova, propietari de la seva botiga -espardenyes,avarques,sabates de mudar -, va tenir una baixada de clientela considerable  per culpa d’aquell noi, si aquell, el que portava el bidó amb el sabó moll, en Florenci ,que acabaven d’arribar de Felix, on intercanviaven el carbó de les seves mines per sabó moll.

 En Florenci fou l’encarregat  de portar un bidó de sabó moll, d’uns seixanta kg aproximadament, fins a l’altre punta del poble, a la botiga de l’Adelaida. Durant el transcurs del camí, però, i no se sap el perquè, per l’ho menys els que estàvem  just sota de la pendent, en el Cafè, tot tranquils fent-la petar. Sobretot jo, que estava xerrant amb el cunyat d’en Pere Savina sobre la salut del seu oncle, donant-li consells ja que estava en mal estat, però amb la seva voluntat de ferro que tenia, estava desitjant poder arribar a viure ,com a mínim, fins a que s’esdevingués el gran partit que es celebrava a casa i que tothom desitjava veure.

En Florenci  ,encarregat  de portar el bidó de sabó moll fins  a la botiga de l’Adelaida, se li trencaren les espardenyes, noves, comprades i estrenades aquell mateix dia per lluir-les davant de la gent, sobretot davant de la seva estimada, la Maria, filla del sabater, en Jaume Vilanova, amo del seu propi negoci -espardenyes, avarques, sabates de mudar -. Les espardenyes  les compra d’un color fora de lo clàssic ,per tal de que la Maria si fixés, ja que ella es fixava amb aquests detalls, oi tant que s’hi fixava!. Sempre  que anava a la ciutat ,a comprar  una espècie de cintes per poder adornar les espardenyes que feia el seu pare, ella amb un sol cop d’ull podia saber quines eren les bones sabates i quines eren l’intent de ser unes bones sabates. Ella deia que això ho sabia perquè ho sabia, que ningú li havia ensenyat, però el que era segur era que mai fallava.  Al trencar-se les sabates va entrebancar-se amb una pedra que sobresortia, i això va fer que se li escapés de les mans el bidó i comencés a descendir per la pendent a una velocitat que augmentava cada cop més , que com destí tenia el xoc contra el Café, on jo m’hi trobava ,petant la xerrada. De cop un gran soroll ens va fer saltar a tots dels  nostres seients, pensant-nos que alguna cosa havia passat a les mines, aquell soroll pareixía que s’esfondrava el món, que tot se n’anava a Can Pistraus. I al final un espetec d’esgarrifor. La sota d’oros, quin espetec! A tots se’ns va tallar la respiració. Esverats, ens vam llençar al carrer. La gent treia el cap per finestres i balcons a veure què passava, i el que passava era que el barril del  Florenci s’havia esclafat al Café d’Alexandre. Al cim de la pendent vam guipar en Florenci, blanc com el paper, blanc com els núvols que s’entrellucaven  a la llunyania. No vam podré treure cap tipus d’informació, ja que en Florenci  estava en una espècie de xoc, que passava d’un color blanc a un color vermell en veure l’expectació que havia format.

Però la senyora Carmeta, la més xerraire del poble, una espècie d’orelles amb potes, si que ho va veure tot, oi tant! però amb aquest tipus de persones no saps si fer-ne cas o no, ja que moltes vegades treuen histories i calvaris on  no hi son. La Carmeta, veïna de la dona d’en Gervasi Fonolleda, li explica a aquesta la veritable història sobre en Florenci i el barril de sabó moll,que va estar en boca de tots al llarg dels dies següents. Li explicà la mala sort que tingué el jove, ja que en veritat se li havien trencat les espardenyes, en concret la del peu esquerra, i això va fer pensar a la Carmeta, una dona amb una gran memòria, que feia unes setmanes  també se li trencaren unes espardenyes la mar de boniques que havia comprat a en Jaume Vilanova -espardenyes, avarques, sabates de mudar -,  unes que havia comprat amb una espècie de cinta vermella de depenent de com li picava el sol feia uns reflexos liles, el seu color preferit. La  senyora Carmeta li explicà que com que no podia anar a la ciutat va anar a comprar- se unes de noves al sabater del poble, en Jaume Vilanova, i que preferí no comentar res.

La veïna de la Carmeta, la dona d’en senyor Gervasi Fonolleda, li va explicar que una amiga seva, que vivia just al costat del Café  també se li trencaren unes espardenyes quan anava a portar el menjar amb les senalles al braç, fent via cap a les mines a dur el recapte als hómens, s’entrebancà  amb una pedra i les espardenyes es van trencar deixant un lleig forat just al taló d’aquesta. Aquesta anècdota va anar passant de boca en boca, i cada un li posava una mica de la seva part, ja se sap. Tot el poble acabà sabent el que en veritat havia passat, i això va fer que la gent deixés d’anar al sabater del poble. En Jaume Vilanova no entenia el perquè d’aquest descens de clientela, i no arribava a imaginar que l’accident que provocà en Florenci, un noi jove amb el que la seva filla, Maria, li tenia un gran apreci, fos el causant d’aquesta petita crisi. Tampoc s’imaginà que la senyora Carmeta fou la causant d’aquest mal entès que durar fins al dia del gran partit.

Arriba el dia del gran partit, el partit més esperat de la història. El partit no va anar com ens esperàvem. Anàvem perdent però de cop, va començar a ploure i el riu Ebre i Segre es van desbordar, l’equip contrari es va aixoplugar per no mullar-se , típics joves de ciutat! Els nostres en canvi, vinga a ficar gols a cabassos! Se sentien com carpa a l’aigua. Vam acabar guanyant, i com vam guanyar! A causa de la pluja i el desbordament del riu Ebre i Segre, les nostres espardenyes, noves de la ciutat, nomes en ensumar l’aigua es ban desfilar. Tots vam tornar a casa, alguns amb el dit gros sobresortint per l’espardenya i d’altres que els hi faltava un tros del taló.

Al dia següent,  em vaig assabentar de la mort de l’oncle del cunyat del Pere Savina, morí el dia abans, pobre home, amb el que desitjava poder assistir al partit tan esperat. L’enterrament es celebraria aquella mateixa tarda, i jo sense sabates! Inclòs en Miquel, encarregat de ser el primer en donar el condol a la família, sense cap calçat. Tampoc podíem anar a la ciutat a comprar-nos unes  noves espardenyes ja que per culpa de  la pluja del dia anterior ens era impossible arribar-hi. Tots ens vam trobar fent cua a la botiga d’en Jaume Vilanova -espardenyes, avarques, sabates de mudar -, per comprar-nos unes espardenyes amb uns detalls a la davantera, fets per la seva filla, la Maria. Com que no es va produir cap altre accident a partir d’allò den Florenci, la gent ho va anar oblidant . En Jaume encara no sabia per què va haver-hi aquell descens de clientela, però com que el negoci va continuar prosperant no s’ho va tornar a plantejar. El que ningú va saber mai fou que en Florenci no es comprar les espardenyes al poble, sinó a Flix, un dels ports on desembarcaven per intercanviar el carbó de les seves mines per altres productes, com el sabó moll. Se les posà aquell dia, només desembarcar, per fer el fatxenda davant de tothom,  per a poder impressionar a la Maria, la filla d’en Jaume Vilanova, el sabater del poble. De la vergonya que va passar no va comentar, fins al cap d’un temps que tornàrem a treure el tema  ,quan  xerràvem en el Café mentre jugàvem a la Botifarra, i ens explicà la veritable història ,la veritat sobre aquelles espardenyes i el  que havien provocat.

 

Noemí Navarro

 

S-T

 Quinzè conte de El cafè de la Granota per Enric Subiranas

Eren les onze de la nit, feia una nit molt calorosa, i en Elies va rebre una trucada a casa. Li trucava el seu amic Horaci. L’Elies va conèixer l’Horaci en un viatge a França anys enrera, des que el va conèixer cada estiu planificaven un viatge per anar junts a visitar llocs nous. Aquí està la raó de la trucada. Horaci volia saber on aniria aquest any de viatge, però l’Elies li va dir que no podria fer cap viatge ja que anava malament de diners i no s’ho podia permetre. Llavors L’Elies li va dir a l’Horaci que si volia podia venir a passar uns dies a Mequinensa la setmana vinent, que ell li ensenyaria el poble i podria dormir a la seva casa. L’Horaci va acceptar la proposta.

Va ser així, que va passar la setmana i Horaci va arribar a Mequinensa a les nou de la nit. Anava caminant per el poble pujant carrers molt empinats amb totes les maletes fins arribar a casa del seu amic Elies.

Aquest el va rebre amb molta il·lusió, el va fer passar i el va ajudar a instal·lar-se a una habitació que sempre era lliure.

Després van sopar i en van estar parlant una bona estona recordant les vacances que als llocs on havien anat a visitar de vacances anys enrera. Es feia tard i l’Elies havia de treballar al dia següent. Van quedar que ja continuarien parlant.

A l’endemà l’Elies va haver d’anar a treballar i quan va acabar de la feina va decidir anar cap a casa seva a buscar al Horaci per anar al cafè de la granota per prendre unes copes. En el cafè de la granota l’Elies va ensenyar a jugar a la botifarra al Horaci que li va dir que era un joc del seu poble, de Mequinensa.

Horaci va observar que l’entorn d’aquell lloc on l’Elies l’havia portat era estrany i que havia passat alguna cosa en aquell lloc, estava tot molt buit faltaven mobles, televisors ..

L’ Elies l’hi va explicar tot el que va passar aquell cafè al Horaci,

– Fa dos dies que al cafè un grup de persones van batanar a l’amo del cafè, a un caloi ,i l’amo en te un braç trencat i lesions a la cama dreta, els lladres van robar les endergues i tots els diners que hi havia al bar.

– I no hi ha cap idea de qui ha pogut ser els lladres?

– Sí, els lladres ja han estat enxampats, ja que els lladres eren ésser de poca xolla.

Ésser de poca xolla?

– I tant! el mateix amo del cafè els va reconèixer. Per la tarda van entrar cinc persones per prendre unes copes al cafè, aquests anaven vestits tots iguals, amb texans i amb la samarreta d’un equip de futbol.

Es veu, que van anar a veure un partit de futbol i quan va acabar van passar per davant del cafè per guanyar uns diners. Anaven amb passamuntanyes per tapar-se la cara però las samarretes encara les portaven posades.

Horaci es va quedar bocabadat i li preguntar a l’Elies si passaven tantes coses a Mequinensa. L’Elies li va contestar que no s’estranyés però que si.

Horaci va passar uns dies més a casa de l’Elies i va marxar cap a França.