Aquesta foto es de quant vaig anar de vacances als Pirineus Aragonès, a l’estiu. Primer em pensava que anar a la muntanya a l’estiu no seria divertit, normalment es va a la platja, però al final va resultar increïble.

Durant aquelles fabuloses vacances al Pirineus vaig disfrutar molt del que abans m’hagués semblat una tonteria. Teníem pensat fer uns quants esports d’aventura all, en els rius. Com que la família va estar lesionada a la primera de canvi vam fer molt pocs esports dels que teníem planejats. Com que la família no estava al 100% vam anar a caminar i a pujar muntanyes. Vam pujar un munt de muntanyes i vam poder veure molts paisatges immensament bonics. També vam poder observar algun animal, com els trencaossos les millors aus que he pogut veure amb els meus ulls. I no eren només un, n’hi havia molts, eren com a Barcelona coloms[ORDRE].

Un dia va fer tempesta i vam pujar a la muntanya per mirar la tempesta elèctrica que hi havia al costat, a l’altre vall. Això era de nit i com que a Premià no podem disfrutar de un espectacle únic com aquest, el meu pare i jo ens vam vestir i vam sortir a veure-la.*Era grandiós, el que mai havia vist. L’endemà vam anar a veure com estava la muntanya i, vam veure que desprès d’aquella tempesta estava tot molt mes bonic del que ens pensàvem.

Al final gairebé no vam poder fer gaires esports d’aventura, cosa que no em va importar gaire.

Robert Pujol Gimeno

Tot i que faci molt de fred, surto de casa per tal de buscar uns instants de soledat i tranquil·litat. Em poso la jaqueta i començo a caminar sense rumb per aquests estrets carrers del nostre petit poble. Em decideixo a anar a la platja, on només les ones del mar trenquen el silenci absolut. Passejant amb molta calma, he començat a pensar i m’han vingut records de la meva infantesa.

Me’n recordo quan arribava el temps de prendre el sol, quan l’escola ja havia tancat i l’ hivern trist s’havia quedat enrere. En aquell instant començaven les vacances d’estiu en què tots els moments no eren per amoïnar-se sinó per divertir-se. Va ser aquell mes d’agost que vaig viatjar a una de les més boniques i principals illes de l’arxipèlag balear, l’anomenada Menorca.

Allà ens vam allotjar en un petit poble de pescadors on gaudíem d’una gran pau, a diferència de les bullicioses urbanitzacions turístiques. Vaig conèixer moltes coses noves i agradables, però sobretot em fascinaven les cales protegides dels vents del nord, pels alts penya-segats que les envolten. Aquestes eren petites, netes, tranquil·les, de poc fons i estretes, el que les feia abrigades al mal temps i gairebé mai sofrien onatge.

Simplement la placidesa de les seves aigües, la claretat del sol d’estiu, les formes blanques de les roques, em situaven en un món molt més meravellós, que jo encara no coneixia.

Després d’aquest malenconiós record, es veu que m’he quedat tan obsessionat que quan torno a casa, el primer que faig, és buscar en el meu àlbum de fotografies i trobar la imatge més adequada per traslladar-me a aquell enyorat indret.

Luis Berlanga Herrera