Monthly Archives: maig 2008

primer i últim amor

Hola maànima! hola Walid:

(per cert m’ha costat moltíssim arribar a conèixer que et deies Walid i em sembla un nom tan bell com n’ets tu.)

Doncs bé, deixem-nos d’elogis i anem al més important.

Era un dimarts, però no un dimarts qualsevol, era primavera;el sol brillava, els ocells cantaven i les flors ballaven.

Jo anava per un camí llarg i ample, i veia des de lluny(coordinació) un noi que venia pel mateix camí però en sentit contrari, cada vegada s’apropava més,semblava, un d’aquella tios que considero bons, però amb això no en tenia prou, havia de ser moro, com jo.

 Quan ja et tenia a uns tres metres, vaig pensar:” ¡hostia això si que és massa, és moro!”

ens vam creuar unes mirades, unes mirades corrents, però em van cridar l’atenció els teus ulls, eren uns ulls  d’oliba cristal·lins.

Jo vaig continuar el meu camí ,i tu el teu. Però durant aquella tarda em va passar una cosa estranya, i es que no et podia treure de la meva ment. Durant tota l’estona fent flaxbacks d’aquelles mirades tan profundes i a la vegada superficials. Les meves amigues em parlaven i jo badant com una boja, fins i tot una em va preguntar si estava enamorada i jo li vaig contestar: “que va!, ni boja”.

Quan vaig tornar a casa ho vaig reflexionar amb més tranquilitat i em vaig adonar que la meva amiga tenia raó.

Jo que sempre havia pensat que tot això eren bajanades, i que jo era massa raonable per perdre el  temps en sentimentalismes com una nena….ara em trobo com una lleona ferida que no sap si rendir-se o resistir,però ara que t’escric aquesta carta , ja queda clar que no he pogut resistir.

No et pots imaginar el que pot arribar a fer l’amor amb una noia, des d’aquell maleït dia, vaig expressament al teu  carrer a la  recerca  ni que sigui només una mirada per paliar la meva cremor.

L’altre dia et vaig veure en el teu portal, estaves parlant pel mòbil i amb un somriure tan preciós..

M’hagués agradat que aquell somriure(sub.adjectiva )fos per mi  i no per a  la subnormal amb la que estaves parlant,segurament.

que n’és de curosa aquesta vida sembla que anem a contracorrent; com no pots arribar a una cosa més la desitges.

I ara només et demano una única cosa, que em donguis una petita esperança, un somriure, per saber si continuar amb les meves al·lucinacions o deixar-ho córrer per sempre. Però pensa que si m’ignores hauràs comés una gran injustícia i una profunda ferida que (sub. sustantiva) només el temps serà capaç de borrar.

           Ba7ebak mutt!!! 

   

Samadi Bouchra 1batx.A

Camps daurats

Quinzè conte del cafè de la Granota per Guillem Cruañas Cruells

En Ciset era un home de seixanta anys que portava tota la vida vivint a Mequinensa. El seu avi es dedicava a transportar mercaderies riu amunt i riu avall, amb el llaüt. Al Ciset li deien el jove de Mequinensa perquè sempre havia tingut un esperit valent i juganer. Cada dia, al tardet, sortia a caminar pels afores del poble, molt abrigadet perquè bufava el cerç, per poder contemplar la posta de sol il·luminant el poble on havia nascut. Després d’haver caminat una estona s’asseia a la dura i ferma roca del bisbe des d’on ataüllava tots els camps de blat, les oliveres i tot el poble amb l’església, el camp de futbol….

Això m’explicava el fill d’en Ciset un dia que va tornar a Maquinensa. Vint anys desprès d’haver-ne marxat, recordant el que havia sentit explicar al seu pare, molts cops a l’hora de sopar. Ell i jo jugaven junts mentre el meu pare i el seu feien la partida al Cafè de la Granota.

Des d’allà notava quelcom que sempre li havia cridat l’atenció, que els camps de blat de can Dineró sempre brillaven més que els altres. Aquell color daurat tornava boig en Ciset que sempre ho explicava a seus companys del Cafè de la Granota. Ningú però, li donava importància a aquell fet. Tothom estava convençut que allò no era possible.

Un dia, que el jove Ciset no podia dormir, va decidir anar a donar un tomb pel poble i va agafar la costera per anar pel camí dels pagesos, veié una figura estranya en el camp de blat d’en Quimet de can Dineró. En Ciset si anà acostant d’amagatons, però quan arribà a prop del camp, la figura estranya ja havia desaparegut.

Al matí següent en Ciset ho explicà als seus amics del Cafè de la Granota que una vegada més no li van donar importància. En Ciset es va quedar molt intrigat perquè no sabia qui era aquella figura que havia vist aquella nit en el camp de can Dineró, i què dimonis hi feia. La intriga no el deixava dormir, tindria alguna cosa a veure amb el color d’aquells camps de blat?

Uns dies després, a mitja nit, va tornar a anar al camp d’en Quimet de can Dineró i tornà a veure aquella figura misteriosa. Aquest cop s’hi acostà més ràpid fins què pogué distingir la figura, i es quedà molt sorprès del que veié. Veié al mateix Quimet treballant un petit trosset de terra, i es preguntà que podia estar fent a aquelles hores de la nit. Cada cop l’intriga era més gran, en Ciset estava segur que allò era el motiu de la brillantò dels camps de can Dineró, i es preguntava què devia fer en Quimet perquè els seus camps brillessin tant.

Començà a pensar que segurament en Quimet guardava allà alguna cosa important per anar a aquelles hores sense que ningú el veiés. Tal vegada allà hi havia or enterrat. Es clar! Per això brillaven més els seus camps de blat a la posta de sol.

En Ciset va començar a investigar com havien aconseguit la fortuna els de can Dineró. Els companys del Cafè de la Granota li explicaren que la fortuna li venia d’un dels seus avis, per part del pare. El seu avi el senyor Gustau havia marxat a les amèriques a fer calerons, però no sabien de què havia treballat, l’únic que sabien era que quan va tornar a Mequinensa es convertí en l’home més ric del poble. Els companys li digueren que hi havia rumors que havia salvat a la dona d’un senyor molt influent i que a canvi, ell li  havia donat un munt de monedes d’or antigues, però que mai ningú les havia vist. La gent creia que les guardava en algun lloc de casa seva perquè cap treballador del banc havia vist mai que en Quimet de can Dineró hi tingués alguna llibreta.

El jove Ciset ja sabia que s’hi amagava en aquell camp, estava ben segur que en Quimet hi amagava tota la fortuna del seu avi i que per això hi anava de nit. Segurament el blat es nodria d’aquell or, i ja se sap que res millor que l’or per fer brillar les coses.

Uns dies més tard, en Ciset va tornar a mitja nit als camps de blat d’en Quimet, i el va veure que duia una cartró d’on hi va treure o posar alguna cosa del camp. Quan en Quimet va marxar, el jove Ciset va entrar en el camp d’amagatons i es va posar a buscar la fortuna que en Quimet hi tenia amagada. En Ciset buscava i buscava per aquell camp i no trobava ni un sacre d’or, només trobava restes de menjar enterrat. Quan el sol va començar a sortir, en Ciset es va rendir i se’n va anar a casa molt preocupat a gitar-se. No s’imaginava què podia haver passat, com podia ser que no hagués trobat la fortuna d’en Quimet?

 Aquell mateix dia se’n va  anar al Cafè de la Granota a fer petar la xerrada mentre jugaven a la botifarra. En Ciset plegar de la conversa de l’Isidre amb els seus companys que uns nens jugant a la plaça del poble havien trencat un dels vitralls de l’església i els trossos havien caigut al damunt de la pobre Gramola, la dona més xafardera, més saludable i amb les cuixes mes ufanoses de la vila. A la pobreta Gramola la van haver de dur a l’hospital perquè es va fer un bon tall a la cama.

En Ciset no va fer gaire cas d’aquell esdeveniment perquè estava molt capficat amb aquell assumpte del camp d’en Quimet de can Dineró. Aquell dia, com cada dia cap al tardet, el jove Ciset va sortir a caminar pel camí dels pagesos, fins arribar a la coneguda roca del bisbe. Allà s’assegué i observà com sempre, els camps d’en Quimet, però veié una cosa ben estranya, els camps d’en Quimet ja no brillaven com abans. El jove Ciset ja no entenia res de res.

Uns dies més tard quan van haver arreglat el vitrall de l’església, els camps d’en Quimet tornaven a brillar. De sobte en Ciset hi va caure, el vitrall daurat! Clar, aquell era l’enigma, la llum del sol a la posta, incidia sobre el vitrall daurat i aquest reflectia discretament la seva llum sobre els camps de blat d’en Quimet. Aquest era el misteri. Però llavors, que hi feia en Quimet als camps per les nits?

Al dia següent quan va anar al Cafè de la Granota a jugar a la botifarra, va explicar als companys que ja sabia perquè brillaven tant els camps de blat de can Dineró. En Ciset explicà que era degut als vitralls de l’església, però que no entenia que feia en Quimet al camp per les nits.

Tots els companys del Cafè de la Granota albardrà d’ell durant uns quants dies i li van explicar que en Quimet, es prenia molt seriosament això del compostatge i que cada nit després de sopar i endreçar la casa, anava als camps a deixar-hi les restes orgàniques per abonar els seus camps.

Qui el va fotre! Em deia el fill d’en Ciset abans d’acomiadar-nos. Com es poden veure les coses tant distorsionades? Es ben bé que  la imaginació té un gran poder!

 

Conclusions sociolingüística

Per acabar el projecte que hem estat portant a terme, en farem una publicitat manifesta i l’enviarem arreu del món, tot sigui per aconseguir que la nostra benvolguda llengua sigui conseravada i defensada com escau.

Pràctica:

1. Aneu al Google

2. Obriu-vos un compte de correu gmail. Si pot ser amb el vostre nomcognom (lucianaledesma, davidespinosa…)

3. Ja sigui a funcions noves o a MÉS, descobrireu l’opció DOCS (Es tracta d’arxius de text, de càlcul o presentacions que podeu tenir desades a internet)

4. Obriu un DOC nou, que sigui una presentació.

5. La presentació que heu de fer són les Conclusions de l’estudi sociolingüístic de Premià de Mar. Heu d’aprofitar les conclusions en forma de comentari que vau escriure l’altre dia.

No oblideu de posar-hi els vostres noms.

6. Quan hàgiu acabat, publiqueu l’arxiu.

7. Finalment, enllaçarem la vostra presentació al bloc en forma d’article.

[Ah, i quan vulgueu, això ho podeu fer col·lectivament, és a dir, compartint arxius: se’n diu wiki]

I si surt bé, encara serem més craks!!