Category Archives: b_General

AViNTURA

Acabàvem d’enlairar-nos de l’aeroport del Prat de Barcelona, dirección a Cayo Paloma quan les hostesses van començar a mostrar-nos les indicacions de seguretat.
El pare, el meu germà i l’Albert ja havien esgotat gairebé tota la reserva de begudes amb alcohol, perquè tenien por a volar. Mentres que l’avi roncava, la mami i l’àvia no deixaven de criticar el servei de l’avió que, efectivament, era força dolent.
Jo estava farta d’escoltar als tiets donar-se petons i de totes les cursileries que deien, així que vaig agafar els cascos i lentament em vaig endinsar al meu món de fantasia.
Vam arribar a dos quarts d’onze de la nit i en arribar a l’hotel, tothom se’n va anar a dormir.
Suposo que pel canvi d’horari no vaig poder descansar prou ja que a dos quarts de cinc em vaig desvetllar completament.
Vaig sortir de l’habitació sense fer soroll i em vaig trobar a l’avi que es disposava a anar a pescar.
Vaig acceptar la seva invitació i anar a buscar el vaixell de pesca. L’avi i jo ens vam endinsar en Cayo Paloma i començà la nostra aventura. Encara que ell no va poder pescar res, jo amb els meus auriculars gaudia del paisatge.

De sobte, el vaixell començà a moure’s i la bobina de la canya va començar a girar precipitadament. El meu avi corrents va engegar el motor i vam seguir 3 milles endins. Quan per  fi la bobina va deixar de girar, l’avi amb molta cura va anar recollint el fil i quan finalment va veure el que havia agafat va córrer cap a la seva cabina i va tornar amb un revòlver.
Havia agafat un tauró de la mida de la nostra taula del menjador, o li va disparar fins que el pobre animal va deixar de moure la seva enorme cua.
Com que jo volia obrir-lo, el meu estimat avi em va donar el gust a fer-ho. Vam trobar una matrícula i, de sobte, ell va veure quelcom estrany. Era una moneda, però no una qualsevol, era d’or. El iaio saltava d’alegria. Vam marxar de seguida per anar cap al nostre hotel a esmorzar amb tots els altres amb intenció d’explicar el que hores abans ens havia succeït.

Desgraciadament no vam poder explicar res a ningú. Només ens havien deixat una nota a la meva habitació on deia que se n’anaven a passar el dia a una platja que ens havien recomanat dies abans a Barcelona.
Jo no li vaig donar gaire importancia, ja que m’ho passava molt millor amb l’avi que amb el pesat del meu germà, la criticona de la mama…

AL meu avi li va donar per investigar la moneda i descobrí que es tractava del Zhapir, un vaixell enfonsat l’any 1716 que portava més de 300 anys desaregut. El descobridor del meu avi no s’ho va pensar dos cops, va agafar diners de la seva cartera i llogà dos vestits de submarinista per nosaltres dos. Vam agafar els equips necessaris per a buscar tresors que em va regalar feia un any i vam començar la nostra aventura 3 milles al nord-oest de Cayo Paloma, on ens havia portat abans el gran tauró.
Ens vam posar l’equip i ens vam sumergir en aquell mar. Les hores passaven amb molta rapidesa i quan vaig mirar el rellotge, portàvem més de dues hores sense trobar res, quan, de sobte, sense voler vaig veure una cosa que brillava.
Era un penjoll amb un robí com el meu puny, on hi havia inscrit en un costat “Zhapir”.
Jo vaig continuar nedant per allà sota, fins que vaig trobar al meu avi per ensenyar-li el meu gran descobriment. Es va quedar esborronat, sense poder vocalitzar res, així que vem decidir tornar a l’hotel amb el nostre collaret que qui sap quant valor tenia.
Vam arribar, però la resta de la família encara no havia tornat, llavors vam demanar a la recepcionista que ens portés el menú del dia a la meva habitació i mentrestant nosaltres dos, observàvem el collaret. Era preciós, aquella pedra brillava, semblava que no fos real. No ens acabàvem de creure el que ens havia passat.
Quan l’avi ja estava disposat a anar-se’n de la meva habitació, va donar un bot i em va cridar:
– Escolta, tu te’n recordes del llibre que vam estar llegint… – es va quedar pensant – Aquell dels jocs de paraules que utilitzàven els avantpassats per amagar tresors…
L’avi em va mirar amb picardia. Jo de seguida vaig entendre què volia dir-me.
– Vols dir que tot això, és un joc de paraules? –Vaig preguntar amb els ulls com dues taronges.
-És clar, ens hem equivocat de zona. És a dir, amb les lletres de “Cayo Paloma” hem de trobar un nom amb aquestes 10 lletres. Això sí, ha d’estar aprop de la zona, o això crec.
Vaig fer treballar al cao més que mai, tenia tantes ànsies de trobar el misteriós nom que no em sortia cap. Quina ràbia!
-Yaco Mala… – Va començar l’avi.
-Yaco Lomapa – Vaig concloure jo.
Es va fer un silenci a l’habitació.  Ens vam mirar i vam treure el cap per la finestreta. A l’entrada del nostre hotel podíem distingir clarament un cartell que deia “Yaco Lomapa”. Això podría ser una gran aventura per a nosaltres dos.
No ens va importar l’hora que era, vam agafar els nostres equips de submarinisme i sense perdre més temps vam sortir.
No trigàrem gaire a arribar. Era un lloc bastant semblant al que havíem estat quan vam pescar el tauró. Sorra blanca i molt fina, l’aigua d’un color verd maragda i un onatge molt tranquil.
Ens vam sumergir en aquell mar molt fred per cert, i després de 10 minuts, vaig notar que no estava sola. No veía ningú allà baix. M’estava desesperant. Vaig nedar cap a l’est, on de sobte em vaig topar amb un esquelet humà.
Jo, emporuguida vaig nedar, nedar i nedar cap a dalt quan no sé per on em vaig veure en una cova submarina.
No m’ho podía creure. Davant dels meus ulls. El Zhapir. El vaixell naugrafat, que amb una mica més de sort estaría ple de joies.
Efectivament, no m’equivocava. Vaig agafar el que vaig poder amb les meves petites mans i vaig anar a buscar l’avi. No em va fer falta buscar-lo molt. Era molt a prop de la cova.
-Senzillament increïble – Va dir.
Vam investigar la zona, el vaixell i les seves cambres, les joies i els tresors. Tot això era un tresor incalculable que no vam dubtar a repartir-lo per tota la família, encara que al meu avi i a mi ens va tocar la major part ja que vam ser els dos grans descobridors.
Ara ja han passat uns  quants anys de tot això. L’illa de Cayo Paloma o Yaco Lomapa, com li vulguis dir, és de la meva família i gràcies a aquesta història el meu fantàstic avi i jo vem escriure novel•les sobre vaixells, tresors i ciutats enfonsades.
A més a més, cada nit explico aquesta mateixa història als meus fills, que cada nit somien viure una aventura tan fabulosa com la meva.

Julieta 3r d’ESO

Història de vida lingüística

Al món hi ha centenars de llengües diferents, jo a casa meva sempre n’he parlat dues. Des de petita, els meus pares em van ensenyar el català i el castellà. Jo parlo català amb el meu germà, el meu pare i tota la seva família, perquè són de Lleida. En canvi, amb la meva mare i la família que tinc de part seva, parlo en castellà, perquè són de Galícia. De part de la meva mare, també tinc família al Canadà, i per comunicar-me amb ells he d’utilitzar l’anglés, perquè encara que sàpiguen una mica de castellà no hi estàn acostumats. Per això a les escoles s’estudia també l’anglés, i des dels set anys porto estudiant-lo a l’escola.
Amb els meus pares, sempre ens en sortim quan anem de vacances, perquè saben bastants idiomes que no crec que pugui arribar a aprendre’ls tots. L’any passat, a segon, teniem Alemany com a optativa a l’escola. Jo la vaig agafar per veure que tal se’m donava. La veritat es que no se’m donava gaire bé, però vaig aprendre l’essencial. Després vam estar deu dies d’intercanvi amb els nois i noies alemanys aquí i després vam marxar nosaltres cap al seu país.
Jo tinc amics amb els que parlo en castellà, amb els que parlo català i amb els que parlo totes dues llengües. Em sento còmode parlant les dues, però potser més el català perquè és el que més es parla on visc.

Paula D.

Julieta L.

  LA MEVA VIDA LINGÜÍSTICA

Des de petita sempre he parlat el castellà amb tota la meva familia, però als 4 anys quan vaig venir a Premià de Mar, em vaig veure obligada a aprendre una nova llengua: el català, per què a més de que a la primaria es feien totes les classes en català, no entendria res de res.  Però no vaig trigar massa a parlar-lo.

Quan vaig començar primer de primaria, a més de parlar el català, vaig incorporar una altra llengua: l’anglès. Al principi només parlàvem el més bàsic, els colors, el números… però he de dir que em va agradar bastant i em vaig apuntar a una academia als 10 anys per millorar l’anglès, de la qual encara hi vaig. Tinc un bon nivell d’anglès i penso que puc defensar-me bastant.

Fa un any, gairabé dos qe vaig començar a fer Alemany, encara que aquest any ja no hi faig, vaig poguer aprendre bastantes coses de les quals penso que m’ajuden una mica per entendre una conversa.

Espero poder aprendre moltes més llengues, i millorar les que ja sé.

Jesús V

Història de vida lingüística
A casa meva, desde ben petit, jo parlava català. Amb tota la familia de la meva mare, sempre he enraonat en català, però, amb la meva àvia paterna, he parlat castellà. A l’escola, parlàvam català, fins que a primària , també feiem l’assignatura de castellà. Normalment, em dirigeixo als meus amics en castellà, si es la seva llengua materna, però, si la seva llengua materna és el català, em dirigeixo a ells en català.

Al futbol, amb els meus entrenadors, xerro en castellà, però, amb la majoria dels meus companys, parlo en català. Quan feia música, de petit, parlàvem en català, escriviem en català i cantavem en català. Si en una taula hi ha gent que parla català i gent de parla castellana, se sent un pupurri d’idiomes, però, si l’únic que parla català soc jo, només se sent castellà. A l’escola, a partir de 2n de primària, ens van incuclar una nova llengua: l’anglès. Gairebé no en parlo gens, em costa molt escriure’l i parlar-lo, és l’assignatura que més em costa, tot i que l’any passat vaig sobreviure 10 dies expresant-me en anglès a casa d’en Jakob, el meu intercanvi a Alemanya.

Alejandra B

Hola! Ara jo explicaré un tros de la meva vida sobre les llengües que he après al llarg del temps.
-Jo des de petita, parlava en Castella al meu país, Bolívia.
-Quan tenia 10 anys vaig venir a Espanya amb la meva mare, vaig venir a viure a Barcelona- Premià de Mar .
-Quan jo vaig anar a l’escola em vaig adornar que hi havia gent que parlava en un altra llengua, en català.
-Per a mi era una cosa molt estranya perquè mai l’avia sentit, en aquell temps a l’escola em van ensenyar a parlar i escriure el català vaig trigar 2 anys , però estava be i era divertit.
En aquella mateixa escola una vegada vaig sentir parla a unes noies en un idioma que no s’entenia i mes tard m’havien explicat que aquelles noies parlaven en Àrab una llengua musulmana.
De mica en mica em vaig anar adonant que cada vegada hi arribava més gent d’uns altres països i cada noi i noia parlava una llengua diferent com el Àrab , l’Anglès, el Itàlia, el Francès, el Quechua, el Búlgar, el Alemany i molts idiomes mes, vaig conèixer noves llengües i això m’agradava , encara que jo nomes sabès parlar el Castellà, el català i una mica l’Anglès. M’agradaria saber parlar moltes llengües per poder comunicar-me amb tothom, perquè es important saber llengües i també saber parlar-les, escriure-les i també poder comunicar-me amb gent estrangera com ho sóc jo.

Melany S.

LA MEVA HISTÒRIA LINGÜÍSTICA.

Des de que vaig néixer parlo dues llengües ; el Català i el Castellà, a més estic estudiant l’Anglès però tot i així no el a la perfecció com per poder dir que el se parlar correctament.
La meva mare es d’Andalusia per tant ella parla el Castellà, el meu pare es d’aquí, va néixer a Vilassar de Dalt aleshores ell parla el Català. A casa meva només parlo el Castellà, fins i tot amb el meu pare encara que ell avegades em diu coses en el Català.
Quan vaig començar la primària només parlava el Català fins i tot a casa meva, a vegades la meva mare no s’havia ni el que li deia, però era estrany, era com si tingués una espècie de xip al cap que només fes que parles en aquell idioma.
Un cop vaig començar la secundària les coses van canviar moltíssim, ara, a l’institut parlo el Castellà molt més que el Català. Aquí no t’obliguen a parlar-lo, i la veritat es que ja no m’agrada, em sento ridícula, tot i així respecto molt aquesta llengua.
Amb els amics tot es diferent, tinc amics que parlen les dues llengües. Per tant, depen de la persona parlo una llengüa que un altre.
Tot i així encara que ja no parli tan el català com abans, no el vull perdre perquè sé que si segueixo molts anys sense parar-lo al final acabaré parlant-lo fatal. A més vull acabar d’estudiar l’Anglès i m’agradaria apendre altres llengües que hem poguessin millorar el futur.

 

26 de setembre, Dia Europeu de les Llengües

Després d’un curs de pausa i tranquil·litat, ja hi tornem a ser, Llegir molt i escriure bé ha tornar amb ganes de fer coses noves. De moment, començarem a poc a poc, amb el dia Europeu de les llengües.

Per saber els objectius i les raons de celebrar aquesta data, us emplacem al bloc que el servei de llengües de la Generalitat de Catalunya ha posat a la nostra disposició. En aquest bloc hi ha ple d’activitats per a realitzar a l’aula, però com que queda una miqueta a inici de curs i encara ens estem coneixent tots plegats, us proposo una idea que vaig agafar d’una comunicació d’en Juli Palou i la Montserrat Fons: la Història de vida lingüística. He de reconèixer que la meva proposta és una mica lliure, però té com a finalitat principal saber les llengües que coneixen i en quins àmbits les fan servir els i les nostres alumnes.

Tal com expliquen els autors: Definim “història de vida lingüística” com el relat que una persona fa, quan una altra li demana, al voltant del seu repertori lingüístic. Les llengües que es coneixen, les habilitats relacionades amb cada una d’aquestes llengües, la manera com s’han après, el record i l’oblit, l’ús quotidià de les llengües, la identificació com a bon o mal aprenent de llengües, etc. són algunes de les qüestions que de manera inevitable es tracten en aquests relats. ”

Jo els proposaré fer un escrit on m’expliquin les llengües que parlen i escriuen, el lloc i el moment en què les han après, el nivell que econsideren que tenen, la importància que els atorga cada un d’ells i els llocs on la fan servir.  Ja us explicaré com m’ha anat.

Curs 2007-2008

Tal com va arribar, se’n va. Els llibres i bolígrafs nous, la cartera estrenada, les il·lusions personals ja s’han gastat i n’ha sorgit una mica més de vida, viscuda amb aquella intensitat que només l’adolescència resisteix. Unes 1050 hores tancats a l’institut, més de cent suportant les classes d’aquell profe nou de rara estampa que la sort us va etzibar sense compassió.

Sento molt si m’he fet pesat, però ja sabeu que molts i moltes de vosaltres també ho sou. De fet, Déu ens va donar la llengua per fer-nos pesats i la literatura per dissimular-ho, o sigui que qualsevol classe de llengua i literatura que es preï ha de ser una lluita entre el pesat que té més anys i els joves pesats que volen usar la llengua, en algun cop estàndard i tot, per treure de dins seu aquelles idees úniques que no poden esperar. Esperar, quin verb més bonic…

Segurament mai més compartirem moments gloriosos com els que s’exposen en aquest bloc, segurament ens oblidarem, segurament el bloc i tot se n’anirà al fons del ciberespai, però les empremtes invisibles de l’educació mútua romandran més enllà del temps i de l’espai. La veritat és que ha valgut la pena fer gairebé una hora de bici al dia per barallar-me amb els veïns premianencs.  He de dir que he après força de vosaltres i que gairebé cada dia heu fet que aquest ofici de predicador pedagògic em continuï fascinant. Ja sé que sembla increïble, però el curs se m’ha fet curt, de fet, gairebé tot es fa curt a partir dels 25.

I bé, ara volareu. Heu de volar tot cercant els vostres somnis. Tanmateix, heu après que els somnis es poden abastar si un se’ls creu dia rere dia i lluita per ells. No podem esperar, per molt bonic que sigui el verb, hem d’anar-hi incansablement, respectant els altres, fent el món millor. Sé positivament que molts de vosaltres fareu que el món sigui una miqueta millor i això em satisfà. Quan jo era jove…(frase mítica) anava a concerts de peluts (sovint pelat) i sentia coses com aquesta. Ara, pelat per la força de la gravetat entenc què significa volar.

I es tornarà ocell per un dia
entre les pedres podrà volar
Això no és cap joc
Deixeu-me volar
Que sóc lliure de fer el que vulgui
no em tragueu la llibertat.

Poemes per a un món millor

cartel-2008.jpgPoemes per a un món millor és un premi literari que convoca, per novena convocatòria ja, el grup Poesia en Acció. Aquest grup de poetes i amics de la poesia s’esforcen per aconseguir millorar el nostre món a partir de la paraula poètica i de l’esforç dels seus col·laboradors.

Cada any organitza a l’Ateneu Barcelonès una marató de poesia amb tots els poemes guanyadors i la participació de molts poetes de renom. Enguany, la nostra companya Hajar el Harrak de 4t d’ESO ha estat una de les guanyadores i, juntament amb algun dels seus companys, recitarà el seu poema al voltant de les 18.00.

Ens agradaria molt que us uníssiu a la festa de la poesia i a la festa per aconseguir un món millor. Hi ha coses que es poden fer cada dissabte, la Marató de poesia és només un cop l’any.

Us hi esperem.